Article de Joan Fuster sobre el cinisme, els cínics i la crítica sincera. Forma part d’Indagacions possibles, dietari íntim d’assaig amb textos escrits del gener al desembre del 1956.
////Més Joan Fuster a Stroligut: La crítica i El nacionalisme i I mai més ben dit, article sobre l’atemptat feixista a casa seva de Sueca
El cinisme
S., 3 de gener
Avui ja quasi se n’ha perdut el rastre genealògic: pocs són els qui se’n recorden, d’aquella curiosa escola filosòfica antiga, degradada en el nom i aguda en la doctrina, si no és per l’anecdòtic Diògenes del tonell i de la llanterna. I tanmateix, continua havent-hi cínics. Es podria dir, i tot, que la nostra societat no sap prescindir dels seus: com si necessitàs, d’una forma o altra, sentir-se de tant en tant la punxada d’aquests professionals de la impertinència. Naturalment, per cinisme, ara, entenem una cosa prou distinta de la que estatuïren els grecs. Potser la perduració —desviada— de la nomenclatura ha estat nociva, amb efectes retroactius, per al prestigi i per a la bona memòria, d’uns quants lloables pensadors hel·lènics. Però, en últim terme, la referència al gos —kinos— per a definir un cert tipus de conducta humana, segueix essent vàlida. Almenys, en la mida que puguem considerar el gos —i no sé per què el gos només— com un animal sense vergonya, el cínic se’n mereix la comparació: el cínic dels nostres dies i el cínic originari. Si el gos fa públicament allò que el pudor —el pudor humà— acostuma a vedar per nefand, el cínic diu expressament allò que el pudor —el pudor social— acostuma a callar per indigne. Home i animal comparteixen, ací, una absoluta indiferència envers les circumspeccions establertes, sistemàtica en l’un, simbòlica en l’altre. I precisem-ho: indiferència humil, no pas desdenyosa; no hi ha res tan poc olímpic com un gos o un cínic.
En principi, el cínic és aquell qui diu les veritats inoportunes: les veritats que tothom sap i que tothom coincideix a silenciar. Ell les propala i subratlla amb una deliberació insidiosa. Denuncia fets, idees o sentiments superficialment deportats, evidències que molesten, realitats mal aguantades. Són, en el fons, les coses de sempre, les coses tal com són, i que solem ocultar amb eufemismes o amb fraus. Tota societat es manté en equilibri —equilibri més o menys estable— gràcies a una xarxa de convencions, i de convencionalismes, interessats i cautelosos, sense els quals la vida en comú no es podria suportar. Cal un mínim d’hipocresia, de prudent hipocresia, perquè marxe bé el mecanisme de les relacions humanes: el respecte i la tolerància mutus exigeixen una base de simulació, àdhuc d’impostura, que elimine el risc de canibalisme moral. L’absoluta franquesa, metòdica, decidida, no seria més que això: simple canibalisme moral. Vull dir, si es convertia en regla general. En la pràctica, solament el cínic —o el cínic i alguns temperaments afins— és franc. Sovint oblidem els avantatges que la hipocresia suposa, al mateix temps que ens n’aprofitem. El cínic no els oblida mai, i precisament per no oblidar-los, per tenir-los ben presents, els acusa d’instal·lats en la mentida.
És important insistir en el caràcter de veracitat que fonamenta l’actitud cínica. El cínic no menteix: podrà enganyar-se, però no menteix. Expressions com «mentia cínicament» són confusionàries: el qui menteix ja no és un cínic, sinó això que anomenem correntment un descarat. Hi ha moltes menes de mentiders: el mentider que per error qualifiquem de cínic és el qui profereix les mentides sense massa pretensions que els altres el creguen; la seua mentida és supèrflua, i menteix per pur gust de la insolència. Només en tant que insolent, el descarat s’assembla al veritable cínic. Però el cínic ha d’ésser veraç. En aquesta condició radica la seua fama terrible i temible. La societat no s’immuta davant el mentider, que solament la desafia, o la burla, amb les seues mateixes armes, franc-tirador de la hipocresia al capdavall. El cínic, en canvi, vulnera les regles del joc social, es mofa dels déus i dels tabús prescrits, i planta cara a les conviccions admeses. Es dedica, en efecte, a revelar què s’amaga sota les cortesies, les submissions, els miraments i les lleialtats que constitueixen el nostre hàbit quotidià.
No és ell, però, l’únic a dir les veritats inoportunes. També hi ha el sincer, l’home sincer, que les diu. No em referesc, és clar, al sincer càndid, que per ingenuïtat o per alguna altra espècie de desconeixement cau en el pecat d’indiscreció: aquest es limita a ficar els peus a la galleda, i prou que se’n penedeix en adonar-se’n. Pense, més que res, en el sincer per principis: el qui sosté que cal dir les coses pel propi nom —al lladre, lladre; a l’estúpid, estúpid; i al veí, farsant—, sense temor a les molèsties que li’n puguen pervenir. La sinceritat, doncs, entra en la categoria acreditadíssima de les virtuts, i és, com totes les virtuts, inflexible i paorosa. No es confondran mai, el cínic i el sincer. El sincer diu les veritats inoportunes perquè són veritats; el cínic, només perquè són inoportunes. El sincer és un home de bona fe; el cínic, un malintencionat. El sincer creu que la delació de veritats implica, en si, un esforç cap a la salut moral del proïsme; el cínic no s’entusiasma tant amb les veritats que proclama com amb l’escàndol que així provoca. No trobarem cap cínic indignat: la indignació —que sempre és virtuosa— resulta incompatible amb el cinisme i consubstancial amb la sinceritat. I no és que el cínic siga insincer: és, senzillament, que la seua manca d’hipocresia està exempta d’aires agressius i temperada per un lleuger talent irònic. D’aquí que l’home sincer desconfie del cínic: veu en ell un rival indecorós i poc confortable. Posada a preferir, la societat s’estima més un cínic que no pas un sincer. Això sí: oficialment, el sincer potser rebrà els seus elogis i la seua reverència; però —el cínic, per cinisme, s’afanya a dir-ho— aquests elogis i aquesta reverència formen part de la hipocresia constituïda. Dir que la sinceritat és enutjosa seria formular una veritat inoportuna. I la sinceritat, realment, és enutjosa. Erigit en ull fiscalitzador, l’home sincer reprotxa la contradicció entre els ideals i la pràctica, que troba al seu voltant, i ho fa prenent raó en aquells mateixos ideals que veu traïts. La societat no sabria negar ni enterbolir l’exactitud d’aquestes amonestacions implacables. Perquè són procedents, i perquè són honestes, les rep com una vexació justificada —la pitjor de les vexacions. Hi ha hagut èpoques propenses al masoquisme col·lectiu, en les quals la sinceritat, a càrrec de visionaris i de predicadors histèrics, era prou ben acollida. Però la regla ha estat tot el contrari: l’home sincer, teòricament acceptat amb deferència, és defugit; es tendeix a ignorar-lo, i se l’ignora tant com es pot. La societat se sent en certa manera inerme davant l’exabrupte del sincer; inerme i desconcertada.
Amb el cínic, s’hi esdevé tota una altra cosa. No hi ha dubte que també les seues inconveniències fereixen i ratifiquen. La reacció que suscita, però, és més complexa. Si els retrets del sincer arriben a vexar la societat, la intemperància del cínic, en canvi, es presta a ésser aprofitada en benefici de la mateixa hipocresia. En el fons, hi ha un argument fàcil per a desautoritzar-ne la virulència: quan el cínic ataca o reprova, tot i ésser veritat allò que diu —veritat inoportuna—, se li pot retrucar acusant-lo al seu torn de maligne i de dolós. La societat, en aquesta hipòtesi, està en condicions de declinar, amb afectada resignació, qualsevol censura; pren l’aparença d’una víctima innocent, i això, és clar, no li era possible davant l’ofensiva del sincer. La hipocresia, en assenyalar la manca de grandiloqüència moral en l’actitud del cínic, i titllar-la de diversió perversa, o de perversitat gratuïta, es troba impensadament amb l’avinentesa de simular pel seu compte un gest de repudi virtuós. La societat mai no és tan hipòcrita com quan es revolta contra el cínic amb posats de Lucrècia violada.
Heus ací per què no pot prescindir dels cínics: per açò, i per algun altre motiu. Condescendeix a suportar-los, els afalaga a vegades, els acompanya amb un somriure indulgent o afable desaprovació. I tot, perquè així aconsegueix procurar-se una sensació, autoenganyosa però eficaç, de fortalesa. Una societat que es permet el luxe de criar els propis enemics, d’acceptar sense por uns sospitosos gèrmens de dissolució, fomentarà la confiança en les seues defenses. Ningú no confessa que aquesta condescendència ve després d’haver-se comprovat que el cinisme és, en definitiva, absolutament innocu; ningú no confessa que, per no ésser innòcua, la sinceritat és objecte d’escrupoloses quarentenes. La hipocresia, per tant, no sols utilitza el cínic per representar la comèdia de la virtut ultratjada, sinó també per convèncer-se a si mateixa que són forts, inexpugnables, els fonaments de la seua ètica, de l’ètica aparent que es gloria —vanagloria— de professar. El cínic no sempre s’adona d’aquesta maniobra que el converteix en instrument de la fal·làcia social; però quan ho comprova i ho sap, esdevé, i és, més cínic que mai. Hi troba un marge d’impunitat, i l’aprofita. Al cap i a la fi, si callava, tampoc no faria més que assentir, i col·laborar per omissió, a la hipocresia dominant.
I encara hi ha una altra cosa. El cínic té un admirador secret en l’hipòcrita; almenys, a estonades. La participació en la hipocresia col·lectiva, per bé que inconscient o maquinal en molts casos, no exclou ni de bon tros el risc de patir-ne una vegada o altra les opressions. Ni tan sols els qui amb major pulcritud es pleguen i s’acorden a l’exigència contínua de la societat, no escapen en algun moment a la impressió de veure’s violents per la mateixa força ambigua que sostenen. Potser només en comprenen els perills quan els toquen de prop, i encara aleshores no d’una manera gaire lúcida. En tot cas, mai no s’atreveixen a rebel·lar-se contra la construcció exterior. Això, amb tot, no elimina en la víctima un instintiu moviment de revenja, una gana poc o molt definida de tornar a la societat el colp que n’ha rebut. I un dia descobreix que el cínic ho fa per ella. I que ho fa en circumstàncies plenament satisfactòries: amb malícia, sense responsabilitat i —açò també interessa— alhora sense afectar l’estructura de la hipocresia, de la qual els hipòcrites maltractats segueixen sentint-se solidaris. El cínic realitza així un servei consolador, que poc es pensava ésser de la selva incumbència. La rancúnia reprimida, temerosa, tímida, dels altres, el ressentiment dels hipòcrites contra la hipocresia, s’hi allibera per delegació, diríem, i no arriba a endenyar-se ni a fer-se explosiu. I la societat se n’alegra, com és lògic.
En molts sentits, doncs, el cínic és útil a la hipocresia. La seua utilitat, tanmateix, depén de la proporció en què s’hi mescla. Una dosi excessiva de cinisme seria, efectivament, catastròfica: podria produir la fallida, o contribuir-hi, de les bases de convivència vigents. Si una societat en té molts, de cínics, és senyal que comença a flaquejar. Molt probable que per a destruir-la no bastàs el cinisme: hi caldrien, segurament, ferments subversius de major gravetat. No per la fúria corrosiva, sinó pel que significa de difusió d’un inconformisme escèptic, burxador, l’abundància de cínics resultaria perniciosa. Fins i tot restaria amenaçada la possibilitat de continuar fent el cínic: el cinisme està en funció de la hipocresia dels altres; sense ella, mancaria d’objecte, i objectiu. Però, repetesc, una dosi propícia de cinisme és estimulant, tònica, per a la hipocresia consolidada. La societat procura garantitzar-se-la i vigilar-ne les oscil·lacions.
El cínic, per la seua banda, no pot evitar que la seua posició es preste a ésser manipulada d’aqueixa manera, i a ésser interpretada com a complicitat —realment, i involuntària, és complicitat— amb la hipocresia. Ell, a més, no pot evitar ésser cínic. Fóra curiós d’esbrinar per què un home es fa cínic o fa el cínic. Crec que, en part, és cínic com s’és ros o xato: per una fatalitat anatòmica —o fisiològica. Però, siga quina siga la causa, i siguen quines siguen les conseqüències, ell es deixarà endur per l’irrefrenable impuls de dir les veritats inoportunes, i de dir-les per mera i resolta procacitat especulativa. Perquè tampoc no entra en els seus propòsits anar més enllà: és insensible a tota temptació redemptorista, estrany a qualsevol projecte seriós de reformació. La perspectiva de canviar la societat no el sedueix; més aviat l’espanta. El cínic no és un revolucionari. També el revolucionari diu —i sovint fa— les veritats inoportunes: situat entre el cínic i el sincer, com aquell explota la inoportunitat, i com aquest confia en les seues veritats; però l’una cosa i l’altra, les combina amb l’esperança d’un futur a crear, d’una societat —segons ell— millor. El cínic no té aqueixa —ni cap altra— fe: no creu que puga haver-hi mai societats millors; la d’ara, la seua, la que ell fustiga, podrà ésser substituïda per una altra; aquesta altra, ben mirat, presentarà els mateixos punts febles, seguirà oferida al cinisme. El bon cínic, el cínic autèntic, és, en substància, escèptic més que respecte a la societat, respecte a la pròpia condició humana.
I poques compensacions li estan reservades, a més. L’home sincer i el revolucionari poden confiar en l’heroisme, en la santedat específica del ram respectiu, si no en l’èxit de la virtut o del programa a què s’adhereixen; L’hipòcrita, l’home corrent, bondadós i suspicaç, «va fent», tranquil, dins la seguretat que la seua hipocresia defensa i empara. Només el cínic es troba amb les mans buides, al final del trajecte. S’haurà divertit, probablement, i em sembla que aquesta és l’única paga que pot esperar. S’haurà divertit, i prou. Però, després de tot, tampoc no està malament. El cinisme suposa un punt de vista espectador: el cínic s’imagina vingut en aquest món per passejar-hi entre la misèria, la falsedat, el dolor, la injustícia, sense sentir-se’n afectat immediatament, si més no sense compartir-los, i s’arroga la missió d’anar denunciant-ho amb tota objectivitat. No es distancia de la vida —voluptuós, saludable o actiu a vegades, s’hi aferra amb passió—, però si de la vida dels altres: hi interposa un espai asèptic, un tret que facilite la seua contemplació de la societat confusa i fraudulenta, esca fabulosa per al seu sarcasme.
Mai per a ell, viure no és una tragèdia: cessa d’ésser cínic quan hi cedeix —recordem el cas de Wilde. De tota manera, el cínic, a la llarga, també s’esgota, ni que siga per cansament: és una altra victòria de la hipocresia…
© del text, Josep Palàcios