joan fuster atemptat figura d'assaig i mai més ben dit això article sueca

I mai més ben dit, això – Joan Fuster

Figura d’assaig és un recull d’articles de literatura, crítica i cultura de Joan Fuster a càrrec d’Antoni Martí Monterde —qui també en signa el pròleg— i editat per Comanegra.

A Stroligut, en publiquem I mai més ben dit, això, l’article que clou el recull en el qual Joan Fuster recorda l’atemptat terrorista ultradretà que havia patit l’11 de setembre de 1981 i pica la cresta a la «classe política» del moment.

» Més Joan Fuster a Stroligut

Figura assaig coberta

I MAI MÉS BEN DIT, AIXÒ

«Qui dia passa, any empeny…» I, afortunadament, vaig «passar» aquell dia: vull dir que les bombes em deixaren il·lès. De l’episodi n’ha restat una certa desolació en el meu domicili. M’han fet malbé parets, portes, reixes: molts llibres han rebut contusions —algunes, irreparables— i dibuixos i pintures que m’estimava en gran manera han quedat ennegrits o estripats; una quantitat de fitxes i d’apunts, dispersos o perduts, representen una feina enorme de recuperar. Tot això, però, pot tenir remei, a la curta o a la llarga. L’important és que hi he sobreviscut. Bé: tampoc no és qüestió de posar èmfasi a la cosa. M’hauria fotut sortir-ne afectat per ferides doloroses: una mort instantània, en canvi, l’hauria trobada correcta. A la meva edat —a l’edat que jo subjectivament m’atribueixo—, les il·lusions ja són escasses i un comença a pensar si no deu haver donat tot el rendiment que humanament podria donar. Sigui com sigui, la supervivència em deixa on era: davant la màquina d’escriure. L’ofici i les conviccions continuen com sempre. Per què no? No en tinc d’altres.

Les reflexions que suggereix l’anècdota podran ser més o menys vàlides: de moment, no hi són, ni vàlides ni no vàlides. Hi ha hagut, i l’agraeixo, una afectuosa onada d’adhesions, de protestes, d’efusió multitudinària. Però l’examen «polític» del fet i de les seves repercussions, ¿qui gosaria emprendre’ls? Escèptic com soc, tampoc no l’espero. Com no espero cap resposta policial. Quan fa tres o quatre anys m’afligiren amb els primers explosius, van incoar una paperassa tècnicament anomenada «atestat», que passava després a la consideració d’un jutge. Ara han fet igual. Però ni aleshores ni avui, després d’aquest pas no se’n sabrà res. La impunitat dels agressors, ¿és aleatòria o deliberada? Un cert terrorisme sembla ser objecte de vigilància i de persecució; l’altre terrorisme, o un altre terrorisme, acaba oblidat en els arxius judicials. Realment, tant se me’n dona, ara, que trobin els autors de l’atemptat i que els castiguin segons la legislació vigent. Ni els trobaran ni els castigaran. D’altra banda, el problema no és la condemna que la sentència d’un tribunal pugui produir. El problema real són unes determinades «toleràncies»…

O complicitats? No ho sabrem mai. I entre les complicitats, sumo les complicitats morals: les de tots aquells qui, en el fons, han lamentat que les bombes de Sueca ni hagin fet de mi un màrtir. Jo em conec la fauna, i sé qui són. Són els qui volien «extirpar el cáncer del catalanismo» o «acuchillar» no sé què. És l’elemental feixisme que es dissimula —dissimula?— amb els trucs d’aquesta precària Monarquia constitucional que les esquerres —o un simple ciutadà normal— han avalat amb els seus vots. Jo no diré —Déu me’n guard!— que el senyor Abril Martorell hi estigui implicat. Estic segur, però, que s’hauria alegrat molt, i com ell els seus «compinxes», que l’operació hagués tingut uns altres resultats: «extirpar», «acuchillar». Aquesta és la «democràcia» postulada per la dreta (una dreta, finalment indentificada, en la qual Suárez, Abril, Fraga, Garrigues, Piñar, Calvo, Camuñas, són tots cosins germans). I el vot parlamentari de la minoria catalana ho avala. Ho dic amb tota la meva ingenuïtat: quan Roca Junyent fa el joc del govern, me’l veig secundant les meves bombes. No ho puc evitar.

I, entremig, hi ha la «llibertat d’expressió». La «llibertat d’expressió» és la primera de les llibertats, i m’he cansat de repetir-ho últimament. Però no passa de ser una llibertat «formal». Jo ja m’acontentaria de viure —sense bombes— en aquest frau polític que és la «constitució» postfranquista. És una «constitució» hòrrida, calculada per a la permanència del franquisme i amb les benediccions de la presumpta «oposició». L’«oposició», cada dia, pacta, harmonitzada, concorda, i deixa de ser «oposició»: amb aquesta confabulació —contra qui?— dels partits parlamentaris, no sé qui haurem de votar en les pròximes eleccions. Tots són uns i els mateixos, en última instància. A Madrid no funcionen els «partits» sinó la «classe política» unànime i congeniada. Discuteixen ara sobre l’OTAN. Una bellíssima filigrana. Tots els «otanistes», les dretes i les suaus esquerres, incloent-hi el senyor Carrillo. Demà serà un altre tema. En conjunt, la «classe política» és pura pinya: vol ser ella mateixa, amb diversions i amb divergències, però «classe», amb una unitat que supera qualsevol discrepància. Si el senyor González i el senyor Calvo s’«harmonitzen», no vull imaginar l’afonia del senyor Roca, o del senyor Solé Tura, o de molts altres senyors parlamentaris de Catalunya. I no cal dir dels del País Valencià o les Illes.

Les «harmonies» de la «classe política» es converteixen en bombes rurals, o, aproximadament, provincianes. Jo, superat l’accident, podria sentir-me confortat pels centenars de telegrames i de cartes, o pels milers d’amables simpaties que he rebut, que són molts milers. Però el funeral previst, que tant hauria emocionat hipòcritament a tothom, no s’ha produït. Per casualitat. I… Això: qui dia passa, any empeny. Potser el dia de cada dia i potser un dia simbòlic. Els qui desconfiem de la «classe política», perquè estem obligats a «desconfiar» en abstracte, no per això hem d’oblidar les nostres particulars amargures, ni les nostres excitacions col·lectives: al contrari. Serem més «escèptics» cada dia. I això és un mal senyal. O un bon senyal, segons com es miri… M’han volgut matar, i la temptativa no em fa gens de gràcia. Jo, com deia Rilke, voldria morir-me de la meva mort. Quan Rilke deia això encara no hi havia Abrils, ni Piñars, ni Suárez, ni Roca Junyent, ni el Martín Villa… És tota l’extrema dreta contra una opció de vida, contra una opció nacional, contra una opció revolucionària… O, senzillament, contra una opció «negra». En la meva perspectiva angoixada, tots em semblen iguals: Roca i Carrillo, González i Suárez, la Montseny i Tarancón, caca pura… Uff! Si vostès, lectors, no s’ho creuen, pensin en una bomba.

© del text, hereus de Joan Fuster
© de l’edició, Comanegra