El poema de la rosa als llavis és el recull més conegut i llegit de Joan Salvat-Papasseit i l’obra cabdal de la poesia amorosa i d’avantguarda de la literatura catalana.
Hi podreu llegir els versos de poemes d’amor com Quina grua el meu estel, Perquè has vingut o La carn fa carn i cal·ligrames. Va ser publicat el 1923.
////Més Salvat-Papasseit a Stroligut: Poemes en ondes hertzianes, L’irradiador del port i les gavines, Mots propis, El primer manifest català futurista i Els nens de la meva escala
El poema de la rosa als llavis
Botons de foc al cor
la fiblada d’amor—
però els déus s’hi tatuaven.
I. El desig i el convit
Quina grua el meu estel
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
—de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l’ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d’oronella al vent!
Cabell desfet de l’amiga!
Amiga del dolç turmell.
—Com una vela s’enfila
espitllera de l’ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l’estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l’oreig l’acosta, i mira
que et prendrà l’amor senyor
—que el mariner ja sospira.
Deixaré la ciutat
Deixaré la ciutat que em distreu de l’amor
la meva barca
el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca—
l’autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
que és l’avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva
li diré com la copa melangiosa és del vi
—i el meu braç del seu coll—
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo
i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré maliciós:
—com un pinyó és la boca que em captiva.
Perquè has vingut
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s’enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.
I el seu esguard
i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m’ha posat
li deia així:
baix baixet
a l’orella:
sota els teus ulls, és un bes el que em plau:
Amo l’aroma
Amo l’aroma d’aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me’n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que torba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d’elles pledeja—
pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me’n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaré teu.
II. El cal·ligrama, 1
III. Les imatges, 1
I el vent deixava
i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
—només per dir com és la boca d’Ella:
com la neu rosa als pics
quan surt el sol
IV. El delerós mester i la florida
Ser mestre d’amor
Ser mestre d’amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l’aprenenta em tira.
De dir la lliçó
tota Ella s’afina—
ja sap tant el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.
Qui és mestre d’amor
del guany ja pot viure.
V. Les imatges, 2
Si, per tenir-la
( Si, per tenir-la, la feria al cor
—era l’ortiga
que alena cremor. )
VI. Collita de pètals
Mentre la roba s’eixamora
Mentre la roba s’eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol
vine, manyaga, on s’escau la pomera—
menjarem pomes i ens direm l’amor.
L’amor que ens dèiem
l’amor que ens diríem.
Ai, que et quedava el senyal i tot.
VII. L’inici
Seré a ta cambra, amiga
Seré a ta cambra, amiga, que ningú no ho sabrà:
Cupidell a la porta m’obrirà
i tancarà.
Entremaliat i destre serà Ell qui et prendrà.
I si Tu ets temerosa
no et deixarà cridar.
VIII. Les imatges, 3
Mocador d’olor
Mocador d’olor
que la teva sina acostava al cor:
com que et sap l’enyor
i et sap la pell fina
tremola d’amor.
Mocador d’olor
fragant tarongina,
com li bat el cor!
IX. Contentament
Quin tebi pler
Quin tebi pler l’estimar d’amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
—però nosaltres ja ens hem dat l’abraç
i més i tot, que l’abraç duu follia.
La seva cambra si em té enamorat!
¿On és l’espieta que l’amor ens priva?
X. La penyora en ofrena
Tirania de l’amor
Tirania de l’amor
si et vull deixar, dius: no em deixis.
Si Tu em deixaves, sóc jo
qui sóc gelós de que ho fessis.
Englantina del camí
fas goig perquè jo et llueixi:
tota la il·lusió que tinc
la vols teva
quan et prengui.
És fadrineta i com un sol
És fadrineta i com un sol,
ara als meus braços defallia;
si duu a les celles mort i dol
duu a les pestanyes la metgia.
Si a cada pit porta un robí
em diu l’afany: li robaria.
—Ella els guardava sols per mi,
si ara els volia ara els prenia.
Si l’assentava als meus genolls
era una rosa que s’obria.
XI. Les imatges, 4
Perquè és alta i esvelta
Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven,
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s’hi perdien gotims!
—Més avall si arribaven
floria l’omelic.
XII. Collita de fruits
Ulls clucs l’amor
ulls clucs
l’amor
sap que la vida sempre és una festa
una cançó
Déu se l’estima com una llàntia encesa
ulls clucs
l’amor
Déu li manava que es lligués la bena
passava jo
i ara es venjava fent que fossis meva:
xiula i feineja
fa ta cambreta
XIII. El cal·ligrama, i 2
XIV. Collita de fruits, 2
Si la despullava
Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
—ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:
al mig de la toia
clavellets vermells:
Visca l’amor
Visca l’amor que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l’amor
l’he cridada i venia
—tota era blanca com un glop de llet.
Visca l’amor que Ella també es delia:
visca l’amor:
la volia i l’he pres.
Blanca bruna
blanca
bruna
i fina com un pa de mel
—més que una amoreta collida al carrer
la seva geniva floria de sang
verge i desvestida
—joliu dolençant
camisa de seda com la lluna al ple
la rosa vermella floria també:
si ahir era poncella ara és mon tresor
—com la satalia cada pit rodó
XV. Les imatges, i 5
I quan confiats els arbres
1
i quan confiats els arbres es vesteixen
ignoren els seus ulls
nit dia sol estelada plena
i les rodes de la fortuna de la seva sina
i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes
ignoren el seu ventre
damunt la cripta ufana
que flameja el seu cos
vas de l’amor
llet i mel en son clos
flor d’atzabeja:
—quan confiats els arbres es vesteixen
Ella és la Primavera
i 2
com una fletxa el seu mentó
quan besa
—com una fletxa els seus braços alçats
la seva sina com una sageta
—una sageta el seu gest marxant
fletxa
arc
sageta
sagrari de carn:
i la joguina com la més tallant
XVI. Llegenda
Si n’era un lladre
( Si n’era un lladre cor-robador,
mirada bruna, llavi de foc,
—Ai, la padrina, m’ha pres el dot. )
XVII. El somni i la rosada
La carn fa carn
La carn fa carn
el vi fa sang
—com és segura
l’ombra d’Islam!
A l’ombra mate dels meus pruners
l’amiga em renta i em besa els peus.
Oli d’ametlles
oli d’arrels—
naixien ales als meus turmells.
—M’estreny l’amada contra els seus béns.
Àmfora plena
del vi més clar.
del vi més negre
que ha fermentat
Cap llavi crema com els vermells
de l’amor meva quan dóna el bes.
Tan fina és Ella que em dicta el vers.
—Prenc els seus muscles i el seu coll tens
com una pruna que ara caigués.
S’ou la musica
de cent llaüts,
clara i divina
sota els seus rulls.
Terra d’Aràbia, terra corser,
d’altra crinera, bridall desfet.
El sol l’encalça, l’amor molt més:
amiga, amiga, no reposem
—un floc ma vida en el teu cabell!
La lluna és bella
si feia el ple:
a ta vorera
no ho fóra gens.
Copa vessada, veire roent
com la pregària de Mohammed,
la meva amada, si el goig la pren
sota les tendes dels meus pruners.
—I el teu somriure, tremir d’estel.
Voltes de marbre
dels seus dos pits,
mesquita blanca
del meu delit.
Quin desvetllar-me
Quin desvetllar-me el seu cos tot nu
(era un fanal que em feria la cara:
—quan a ciutat plou tot queda com Tu,
nacre lluent de l’una banda a l’altra.)
Ja et sóc fidel com ho és el rat-penat
que viu esclau al voltant de la nitra;
digue’m per què, sota el braç amagat,
tens un secret com d’ulls negres que em mira.
Dius mon amant, com un desmai d’onada
que el iol l’esquinça sota el ventre moll.
Per aquest breç jo també et diré: amada
—però el teu secret, negre negre, em té tot!
Més d’aquest somni
Mes d’aquest somni d’Orient
ens depsertava el bell matí;
era el llençol trement trement,
la seva carn com de setí.
La lluna encara el firmament
es reflectia al seu coixí
—jo la deixava tot tement
si algú ens vindria a descobrir.
I el nostre bes era tan llarg
com la nit curta en el seu braç.
XVIII. Ara, i cada demà
Si anessis lluny
Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pes
però amb el teu nom faria el meu camí.
Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.
Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t’hi veuria a dalt.
XIX. Carte-lettre
Rails i més rails
rails i més rails
—i més rails
i més rails—
(la xemeneia fa el seu nom blanc
en marxa)
jo resto pres per la xarxa de rails:
cor i desig com unes mans lligades
(si xiula fort
penso que m’ha cridat)
—perquè enyora l’amant
i jo l’amor del cos
i el de l’amor només de l’estimada
i ara imagino
el seu bes i el seu braç
i és sols l’agulla dels rails
i la màquina
MÉS RAILS QUE VOLS D’OCELL
LA MATINADA CLARA
XX. Tanca
L’altra banda de la serra
té un encís que no he dit mai
—per la joia que m’espera
cada pi em dóna la mà.
© de l’edició, Stroligut