El poema espars és l’últim recull de poemes publicat en vida del noucentista Joaquim Folguera. És considerada la seva obra cabdal.
Editat el 1917 per la Casa Heinrich & Companyia, ja s’hi albira la ranera del jove poeta, que moriria al cap de dos anys. Si voleu saber-ne més, llegiu Una flama de la meva vida de Manuel Folguera.
////Més poemes de Folguera a Stroligut
El poema espars
Diré el poema de ma vida espars
Diré el poema de ma vida espars
en cada estrofa escadussera i vària.
Serà el poema de major grandària
com més divers i més per tot espars.
A cada amic que passi deprimit
sobre el meu cant que no coneix rialla,
li oferesc la persistent baralla
que es lliura pura dins mon esperit.
Que és aquest cant de tèrbol contenir,
amb son afany de perfecció poc destre,
l’esbatanar violent de la finestra
a l’aire líric del més pur matí.
El poema espars
Els núvols
Caminen per l’espai, pesants, solemniosos,
i no hi ha ritme dòcil que els pugui acompassar.
Passen els uns davant dels altres, neguitosos
del pas interminable pel firmament. Se’n va
l’esguard devora llur, mes prompte se’n fadiga,
i els ulls cerquen la terra com per instint de fang:
la punta de l’esguard subtil s’entortolliga
dintre del floc letal de cada núvol blanc.
Matí daurat d’hivern
Joia d’hivern. El matí
és la fruita poc madura.
L’assaboresc, mes perdura
aviat l’aspre sabor.
Aquest matí és com un audaç desig d’amor.
Joia d’hivern. La nova llum
és viva però trencadissa:
la il·lusió pura i fonedissa
d’amor que no té demà.
Aquest matí és una rosa que es desfà.
Joia d’hivern. La multitud
s’esplaia dins ta joia pura.
És la follia que es mesura
en el nou aire l’elasticitat.
Aquest matí és desdejuni de pecat.
El silenci
Sota el temor de la paraula inica,
i un xic gelós d’aquesta solitud,
sense musica ni cap foll traüt,
només callant Et lloaré una mica.
Mercè divina, Tu faràs més rica
l’hora present: em donaràs virtut
amb Ton alè dins el callar golut
que del plaer de callar s’amplifica.
El vent
És foll. Però mai donaria
la virtut del repòs malaltís
per aquell ondular indecís
i pel convit etern a la follia
de folgar damunt l’eternitat
tenint la companyia discreta
d’un íntim perfum copsat
en una cabellera desfeta.
Cançó de la primavera agònica
Aspra venia, i daurada,
i ara és tota de vellut.
Jo li beso el pit molsut
amb la boca fadigada.
Ella lassa es difonia
sota un vel finíssim, lleu,
d’una pluja rosa-neu
d’ametller que es desfloria.
Aconsola el desencís
una mica de dormida.
La pluja rosa florida
ha fet un rosa tapís.
Ajauria l’esperit
damunt la tofa rosada,
si una brisa enjogassada
no renovés el convit.
Estenc les ales subtils
i em ve una alenada fina;
sota meu el món camina
per uns camins molt subtils.
Amb el vol he renovat
una vida que es llanguia.
Primavera, en tant moria,
fosa dins de sa beutat.
Amor
Per cada amar que l’esperit col·liga,
i a cada amor que n’obirem passar,
mor un poquet d’aquella llum antiga
que ens aclaria de l’ahir ençà.
Perquè la llum que ens porta cada amiga
treu del passat aquell fulgor tan clar:
no podem heure una claror que siga
viva no obstant cada divers amar.
Un sol esclat través del temps perdura
si, aquella flama que l’ha fet lluir,
tenim l’afany de conservar-la pura
i fem de tot el que servem de vida,
per a l’amor, un embolcall diví
on sa sabor hi sia agemolida.
El goig
Has fallit, i la virtut
desolada se’n planyia.
S’encenia amb la follia
cada jorn un foc golut.
Devorava el flam ardent
el dol i la melangia —
s’encenia amb covardia
i es fonia penitent.
Com la cendra, pura i grisa
del foc de l’ànima ha romàs.
L’esperit suara las
ja es desvetlla en l’alba llisa.
Sobre cendres de l’oblit
edificaràs tos dies,
sense dols ni melangies
i amb un ampli esperit.
Fins que et torni l’hora densa
l’ombra dura d’un cafard.
Nodriràs el foc avar
amb el goig que recomença.
El secret
Ton secret és mon secret,
que es renova cada dia.
Ell, que un jorn ens confonia,
ara el tracte ens ha desfet.
L’obsessió del seu oblit
ens separa i ens tortura.
El mateix silenci cura
de no jeure’ns en l’oblit.
Ara, las, el dic al vent,
que em cremava el seu contacte.
Un revolt crudel de vent
el secret em torna intacte.
Aquesta nit
No hi ha d’orient com la nit que ara ens colga.
Ja no sé si el meu cos entre màrfegues folga,
o si és dalt que somica gotes vives de llum
dins un trèmul estel que tot sol es consum.
També fóra potser una cuca perduda,
cantadissa i poruga, recelosa i menuda,
o el vent capriciós que ara plora, ara riu,
relliscant pel cristall argentífer del riu.
Potser fóra la lluna que dins l’aigua s’agita:
ara em veig dins el gorg tota blanca i petita,
i un metàl·lic ressò mig de llauna i d’argent
faig, al moure’s les ones dibuixades pel vent.
No hi ha com ser un gran arbre vigilant vora el marge:
tinc el cos aspre, com si sigués fet de sarja,
i un plomall que es belluga i una soca eternal:
no hi ha orgull com l’orgull d’aquest arbre tan alt;
vull dormir, mes no puc per excés de tendresa:
tinc la copa d’ocells adormits tota estesa,
i llur son vetllo dret contra el vent enemic:
de sentir-me tan bo entre llàgrimes ric.
Potser fóra millor aquest gorg d’aigua bruna,
o aquell ca reflexiu que no borda a la lluna,
o aquell gat que miola de sentir-se avorrit.
Ja no tinc consciència del que sóc dins la nit.
Llisco fi sobre el vent com si fos una fulla;
cada vol d’un poquet de sentit em despulla.
No sé on sóc, i per tot vaig sentint-me profús:
sóc només la il·lusió d’un obscur ballet rus.
La mort
Aquesta nit la Mort apareixia.
L’he sentida pel baf del silenci
que dins la nit remorosa exhalava.
Al seu voltant tota la gent callava
intensament per a ofegar amb silenci
el callar de la Mort que absorbia.
Dins el callar a poc a poquet venia,
velant-nos la presència de la Mort,
una fina boirina de record.
Algú parlava de la Mort, llavores.
Mes cap consciència dins la nit sentia,
que la Mort dins la boira es difonia.
L’orgull
Deia: Senyor, us deman per mon pecat,
no el perdó vostre que m’enterbolia,
sinó el coratge del pecat, que sia
a la faisó de nova dignitat.
Sia el rosec de l’ànima en pecat,
del vil oblit la persistent metgia.
Sabré el sabor de vostra companyia
amb el rosec que em furgarà al costat.
Sóc orgullós, Senyor, perquè m’heu fet
a imatge vostra, mes de fang abjecte.
No vull perdó perquè no tinc respecte.
M’heu fet petit amb vostre benifet.
Mes ara es creix, dins la mortal corrua,
l’ànima feble i ennoblida i nua.
Cinc minuts abans de mitjanit
Solitud. O gota verda
que enverines l’esperit,
calla i escolta en la nit
aquesta hora que s’esquerda.
Tot calla i s’apaga. Lleu
un frec d’ala m’estremia;
sóc jo mateix que tremia
d’ales, covard, a prop teu.
És bell l’instant. L’infinit
dansa al volt i em besa el rostre.
Qui pogués enfonsar el rostre
dins la tofa d’infinit.
No em parleu d’amor. L’instant
posseesc, que és tot el viure,
lliure sobre el ritme lliure
del món que bat en l’instant.
La veu que no em complau de cap
amiga dolça. L’unànime
brunzir de la nit les sap
ample fins a ser-ne exànime.
Voluptuositat de la mort
Ara, Senyor, sento les bufetades
de la Mort que m’envolta sense prendre’m.
Dins la penombra ja he perdut el límit
del món, i el fi contacte de les coses.
A cada embat jo sento que em despulla
d’un rastre humà, i en mon pudor es gosa,
lassa, ajaient-se a prop de mi, i mirant-me
amb un esguard que és una alè molt pura.
Gràcil s’aixeca i altra volta gira
fins a confondre mon alè dins l’aire
càlid del gran calor que ella irradia,
mai abraçant-me, mes duent-se’n sempre
una penyora de ma vida, que ara
és feble i pura fins (a) l’instant que sia
nua i eterna sota el bes dolcíssim
de la Mort que m’haurà tot en sos braços.
Les quatre imatges del temps
Primavera
Clyris, la folla, somriu,
del dia d’or que fulgura.
Dansa la gràcia més pura
de l’any per l’aire novell.
Desclou la folla el cinyell
de la clara vestidura.
Llavores la gràcia, lassa
del dansar per l’aire clar,
s’agemoleix en passar
devora la folla nua,
i l’embolcalla talment,
i la besa tremolosa,
que hi roman transfosa.
Estiu
Clyris, arborada, dansa,
i els braços tenen el joc
de dues llengües de foc
retorçant-se.
Tardor
Vora la font, la donzella
Clyris tremola dansant.
Hi ha una solitud molt bella
que la cenyeix al voltant.
Però tot l’ambient s’acota,
fins duu mesquinesa el vent.
Clyris, covarda, sanglota
dins un giravolt llanguent.
Dels arbres que fan musica
un gemec en baixa al prat;
no té l’harmonia rica
de l’esclat,
però fa la dansa inica
i torna l’instint morbós.
Damunt de l’herba fornica
Pan, del rostre pilós.
Hivern
Cada figura de la dansa
és com un arbre desolat:
cada branca té el posat
tràgic dels braços en la dansa —
plens de la viva esgarrifança
del fred i del paisatge nu,
i del silenci que clivella
l’esperit, i del contacte cru
dels peus sobre la terra. Ella
dansa poc, i la dansa hieràtica
no admet altre ritme vivent
que la seca follia del vent
hivernal, que fa moure les branques
sense més moviment
que una gran contracció dolorosa.
Poema del Diumenge de Rams
Filagarses de claror
Filagarses de claror
porta cada palma ardida:
la llum s’escola ferida
com una rosa colpida.
A cada cop de palmó
la gran ferida perdura:
com la sang que no es detura,
va rajant la llum més pura.
Cau damunt la munió
que fa un gran soroll d’abella,
torna la palma vermella,
taca de roig una estrella.
El llorer, discret, petit,
se la mira com rajava,
i una gota l’esquitxava
pel fullam que tremolava.
La teva glòria
La Teva glòria, Senyor,
és com aquesta llum
que s’esquinça generosa:
la gent se’n daura remorosa,
mes no sap fer-me més llum.
La glòria nostra, Senyor, és fum,
i per donar-la més humana,
munta amb la gràcia pagana
d’una mica de perfum.
És Ta glòria, Senyor,
com aquesta llum
que no ens deixa mirar enlaire.
La nostra glòria no és gaire
pura, però ens cap en sentits,
que són contents de no saber-se tan petits.
El llorer
No hi ha cosa tan rica de la Teva harmonia,
Senyor, com aquest llorer que cenyia
la mà de l’infant humil
dins l’or de la festa gentil
de la Teva glòria:
aspre i esvelt com Ta llei,
color bru, color d’humilitat,
color de l’infant meravellat,
fimbrejant, però sense follia,
remorós de la Teva harmonia.
Elegies
Sense amada i sense amic
Sense amada i sense amic
queda oculta l’elegia.
Si la deia, si la dic,
quina vida l’oiria.
Vet aquí una alzina dura;
si li deia mon lament.
El començ amb veu obscura.
Ella escolta sols el vent.
Prenc el ca d’aire fidel;
si li deia l’elegia.
Ell als peus se m’adormia;
no vol ser més que fidel.
L’aigua clara del torrent
passa i fuig. Si m’escoltava.
Mor la veu dins la veu brava
del doll d’aigua furient.
Sol me trobo, sol la dic,
cerco, trèmul, la paraula.
Cal només redir la faula:
«Sense amada i sense amic…»
Ara bufa el vent sonor
Ara bufa el vent sonor,
cada cambra és recollida —
per ma vida agemolida
no hi haurà mercè d’amor?
Ara el dia és llangor,
gem el sostre sots la pluja —
per ma vida que s’enuja
no hi haurà mercè d’amor?
Ara els ulls prenen ardor
en el dia que es colora —
per ma vida que s’arbora
no hi haurà mercè d’amor?
Elegia guerrera
Sóc tan mesquí que no he capit
el barbre gest de l’heroisme:
abjecte i las dins mon abisme,
cap fibra pura s’ha estremit.
Quan el seu gest es confonia
en la bellesa de l’esclat,
m’esdevenia el gran combat,
en l’esperit que es penedia.
El so m’ha fet comprenedor
de l’home heroic que s’arborava.
Ara que pur i bell finava,
m’enterbolia sa xardor.
I en el silenci inflat dels morts
mon entusiasme percudia
buit i ressec com la follia
i amb un gemec tràgic d’esforç.
A la il·lusió d’amor
Cap joia voldré de tu
sinó aquesta lleu frisança,
que és la mica d’esperança
d’amor, del que en só dejú.
Copsaria estels, i encar
fores lluny de ma braçada:
et duc dintre la mirada,
que és dur-te més lluny encar.
Cada dia tinc l’encant
de la vida que es renova;
jo no em moc, mes si l’instant
que neix dintre l’hora nova.
Àgil passa, i és l’encís
en la cursa i son contacte:
tot el goig és fregadís
del temps que s’escorre exacte.
El moment deixa el sabor
subtil com una guspira.
Només al seu pas sospira
d’enyor el somni d’amor.
L’esperit devé brillant
de les joies passatgeres.
Totes les belles fal·leres
finen, però, al nou instant.
Una gota d’infinit
queda només, i m’encisa:
ets dintre ma vida llisa,
l’únic sabor d’infinit.
Pels altres ets fum, i al braç
enganyes fent-te incorpòria:
crudel, et fons amb la glòria
de l’amor i de l’abraç.
Per mi no, que m’ets fidel,
perquè ets lluny de ma braçada:
pur reflexe d’un estel,
vius al fons de ma mirada.
Jo m’afigur infant
Jo m’afigur infant,
i veig de nou les coses
simplement:
m’alleugereix el cant
les noses
de l’aciençament.
Ara sabia el joc
dels estels i la lluna
en l’aire;
sóc més content del joc
de creure’m a la lluna
folgaire,
amiga de la nit
senyora dels estels
i folla.
És tan bell el sentit
de creure’s una nau
una esclofolla.
Jo posseesc el món
en la ficció pueril
de l’espectacle.
Tot el dolor es confon,
i en el meu cant humil
faig el miracle.
Com en mon temps d’infant,
al marge del camí
jugaria.
Sóc massa trist infant,
i el marge del camí
entristiria.
Mes en mon clot obscur
imagino la vida
més clara.
És mon anhel tan pur
que, amb ell, tota ma vida
s’aclara.
Invocació de Nadal
Deu-me fred i deu-me vent,
que la flama és massa pia.
Sense fred i sense vent
no sap fondre el meu lament.
Deu-me fred i deu-me vent,
que la nit és massa pura.
Sense fred i sense vent
no sap fondre el meu lament.
Deu-me fred i deu-me vent,
que l’amor és massa fina.
Sense fred i sense vent
no sap fondre el meu lament.
Invocació al vent
Oh vent,
jo t’amaré isard i esbullador de roses
i amable i amoixador de brins,
oh vent,
esbulla les paraules com les roses
i de l’esperit amoixa els brins;
oh vent,
escarpidor d’arbredes decebudes
i assot de les gatoses i de l’arç,
oh vent,
fes trenes de mes joies decebudes
i assota l’herba dels oblits covards;
oh vent,
agut corbant la pollancreda densa
i harmoniós dins els joncars servils,
oh vent,
ajup l’orgull total que recomença
i polsa els joncs de mos sentits servils.
Dic el poema encara
Dic el poema de ma vida encara.
L’àgil estrofa me’l teixia d’or.
Ara que el cant s’ha tornat lleu i mor
dic el poema de ma vida encara.
La cançó dura l’ha arborat enlaire.
Dins la musica s’onejava espars.
L’última estrofa del poema espars
és mon silenci que s’ha fet en l’aire.
© de l’edició, Stroligut