Joaquim Folguera, fill i poeta

Joaquim Folguera, fill i poeta és el capítol de les memòries de Manuel Folguera dedicat al seu fill, mort prematurament el 1919.

En aquest text d’Una flama de la meva vida, el pare, catalanista convençut i gran defensor de l’ensenyança catalana glossa la vida (i els últims dies) de l’autor d’El poema espars.

////Més Joaquim Folguera a Stroligut

Ja sou de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana? — Pòster de Josep Obiols per a la campanya *Ja sou l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?* del 1922

Joaquim Folguera, fill i poeta

En el curs d’aquestes Memòries, sols m’he referit alguna vegada al nostre únic fill Joaquim, quan ha vingut a torn, amb el deliberat propòsit de dedicar-li un capítol exprés. Sa prematura mort, en 23 febrer de 1919, en revenir els 25 anys, fou la punyida més cruel que ha experimentat el meu cor. El seu sepeli resultà una commoguda manifestació de dol.

L’inspirat poeta Ventura Gassol, amic personal i company seu, en un acte públic, digué referint-se a mi, que, si jo no tingués altre mèrit que el d’haver format corporalment i espiritualment un ésser de tan alta vàlua com en Joaquim Folguera, per aquest sol fet mereixeria el bé de la Pàtria. Jo accepto gustós aquesta llausonja¹ que justifica l’adoració que per ell sentien els mateixos pares. En Joaquim constituïa l’element essencial de la nostra vida i l’objectiu màxim de les nostres atencions. ¿Com, doncs, no fer-hi aquí referència principalíssima, en tractar de les evocacions del meu passat?

Però, atès que jo tinc feta ja una breu rescenció del que fou el seu trànsit pel món, en el Pòrtic que precedia el volum de ses Cartes a Claudi Rodamilans (publicades en edició especial per La Revista de López-Picó), no faré sinó reproduir a continuació alguns de sos paràgrafs:

Sia’m permès fer una breu síntesi de dades biogràfiques referents a Joaquim Folguera.

Nasqué el 24 de setembre de 1893 a la Colònia Güell, de Santa Coloma de Cervelló, quan jo actuava d’Enginyer Subdirector de la Fàbrica Güell. Fou batejat pel sacerdot de la Colònia, mossèn Joan Botines, a la capella de la Soledat, ja que encara no s’havia bastit aleshores l’actual notabilíssima església de la dita Colònia, deguda a la inspiració del genial arquitecte Antoni Gaudí i a la munificència de l’inoblidable patrici Eusebi Güell i Bacigalupi, tots dos ben dignes d’eterna recordança.

A la fi de l’any 1896, havent adquirit jo un taller de construcció de màquines a Sabadell, ens hi vàrem traslladar amb el petit Joaquim, de tres anys. A Sabadell és on ell obrí els ulls a la raó i on es formà la seva personalitat espiritual; per això el considerava tothom com a sabadellenc, fins a tal punt que l’ajuntament de la ciutat, a la seva mort, dedicà un dels nous carrers a portar el seu nom.

Allí, el dia 18 de maig de 1905, quan tenia 12 anys, rebé amb solemnitat familiar la Primera Comunió a l’església parroquial de Sant Feliu, de mans del nostre amic predilecte, el virtuós sacerdot i fervent patrici mossèn Josep Cardona.²

Al Col·legi dels Pares Escolapis de Sabadell, hi aprengué les primeres lletres amb el benemèrit Germà Viola (tan plorat de tota la població quan el seu traspàs) i el pare Eloi Vidal.

Com sia que en els estudis esmentats havia revelat una intel·ligència prou desperta, emprengué amb força lluïment el Peritatge mecànic, que cursà a l’Escola de Terrassa des d’un internat de la Bonanova en el qual, per cert, tingué les primeres guspires de la terrible malaltia que amargà la seva curta existència.

En complir els quinze anys, la crisi de joventut el prengué de ple. Esperit inquiet, en trobar-se amb la llibertat tan cobejada, es presentà un xic esquerp a la disciplina necessària per a l’estudi de la carrera d’enginyer industrial que desitjàvem que cursés per a poder ocupar-se en les tasques paternals.

Contribuí força a les seves distraccions haver-se enamorat prematurament d’una noia modesta i gentil, tant dolça com malaurada, en concebre per ella una passió tan abassegadora que li omplí tota la vida, fins a la tomba. I cal fer constar que mai els seus pares li feren retret d’aquesta predilecció.

Les vacances de l’any 1910 foren un xic vidrioses per a nosaltres. Jo volia que en Joaquim vingués al taller a dibuixar i fer pràctiques manuals per a la terminació del Peritatge preparatori i començament de la carrera, però ell estava distret, tenia el cap lluny de la feina.

En aquest punt les coses, a darreries del 1910, esclatà sa terrible malaltia, un reuma articular, que de moment semblà no tenir gran importància. Refet, en aparença, de la primera escomesa, finí els darrers exàmens del Peritatge i es matriculà del primer curs d’Enginyeria; però l’atac es repetí amb virulència, i, després de visites i més visites a distints metges que li prohibiren la continuació dels estudis, una consulta de set doctors, sota la iniciativa i direcció de l’inoblidable Dr. Martí i Julió —l’interès del qual pel pacient era vivíssim—, després d’exàmens minuciosos per part de cada un d’ells, en reunió conjunta, dictaminaren la paorosa sentència.³

Totes les gallardies del Joaquim caigueren en esbrinar sa trista sort. De les seves fantàstiques il·lusions solament li’n restava una passió inassolible i algunes, molt poques, de les seves amistats, entre elles la cordialíssima del malaguanyat Claudi Rodamilans al qui van adreçades les cartes que es donaren a l’estampa.

Aleshores fou quan es resolgué la crisi de la seva joventut. Acollit a la cura de sa mare amorosa, que fou per ell abnegada infermera i carinyosa confident en una sola peça, i a la protecció paterna, que no regatejava mitjans per a alleujar son mal i dulcificar-ne les sofrences. En trobar-se que el cos abatut li fallava, es concentrà dintre el seu esperit i feu una ràpida evolució. Nostre Senyor s’havia apiadat d’eli i li infongué successivament les virtuts essencials per a resistir sa desventura: resignació primer, serenitat després, i, en definitiva, una meravellosa fortitud.

Els tractaments contra la malaltia del Joaquim ens havien obligat, de moment, a la duplicitat de domicilis, Sabadell – Barcelona, però després se’ns imposà definitivament l’abandó del primer davant la persistència del mal i la necessitat d’atendre les innúmeres proves que es feien per intentar son guariment.

En el primer període, quan alternàvem les nostres estances entre Sabadell i Barcelona, en Joaquim es formà a la calor del Centre Català d’aquella ciutat, incorporat al grup que redactava el Diari de Sabadell, formant penya amb Miquel Duran i Tortajada (director), Joan Arús i Colomer, Miquel Poal i Aregall, Claudi Rodamilans, Joan Monllor i Pujal i alguns altres d’edat més avençada, amb els quals, naturalment, tenia menys afinitat. Les seves preocupacions d’aquesta etapa resten perfectament aclarides en el Cartulari a Rodamilans.

En el període subsegüent, en instal·lar-nos en un tot a Barcelona, contragué fonda amistat amb el gran poeta Josep M. Lòpez-Picó, i amb ell iniciaren la publicació de La Revista, que afortunadament perdurava encara fins a sobrevenir la guerra civil, mercès a la lloable perseverança d’aquest meritíssim escriptor.

Concorria aleshores en Joaquim assíduament a la famosa penya del Café Continental, per la qual desfilaren la gran part d’escriptors i artistes catalans de la darrera promoció. En aquell aplec selectíssim, hi era en Joaquim estimat i fins respectat, per la seva serenitat de judici i per la simpatia que despertava la superació de la seva malaurança amb l’estudi i el treball. El seu subtil somrís, més enllà de la ingenuïtat, més ençà de la ironia, li obria les portes de tots els cors, i la seva activitat, les seves constants iniciatives i el seu gust depurat li guanyaren totes les voluntats. Aquest ambient de benvolença que el voltava el feia relativament feliç, malgrat les seves dolences.

D’altra part, en el si de la família, hi regnava per complet. La seva mare vetllava el seu son i li feia dolça companyia, tot cosint, quan ell treballava en el despatx, fins que sortia de casa endut per les seves cabòries. El delicat artista Josep Obiols, que l’estimava com un germà, se l’enduia de vegades a la tarda al cine o al teatre. Eren aquelles, les hores d’una vida normal, en les quals ell reia com un infant. Fou un gran admirador del gran Charlot, al qual reputava incomparable, i sentia un pregon entusiasme pels ballets russos, havent tingut la temptació de projectar quelcom similar amb el concurs d’artistes terrals.

Els dies de festa em corresponia a mi, deslliurat d’obligacions, ésser-ne son fidel company. No em movia d’entorn seu. Les tardes, com sia que al Joaquim no li plaïa el traüt diumenger, les passàvem plegats, llegint o escrivint, cadascú pel seu compte, i canviant impressions sobre les respectives tasques.

Per cert, que no sempre s’harmonitzaven els nostres criteris. La meva generació, admiradora fervent de Verdaguer, Guimerà i Maragall, s’avenia poc amb l’ànsia renovadora de la generació següent que bevia en ben distintes fonts. Tampoc políticament hi havia identitat de parers, malgrat ésser una mateixa la substància del comú sentiment catalanesc. El pare, sustentador encara de la tònica de la Unió Catalanista, partidari de cercar al poble abnegadament sense intromissió en els càrrecs públics, sinó a base de la imposició del poble mateix; el fill, devot de la tàctica interventora en la política general, per a crear interessos nous que se suposava havien d’ésser després indestructibles. (Malauradament no ho han estat prou).

Les nostres discussions entorn d’aquestes divergències no acabaven mai convencent-nos l’un a l’altre; però, a la llarga, segurament influïen, més o menys perceptiblement, en els respectius punts de vista.

Potser per això, quan el districte de Sabadell-Terrassa m’elegí diputat provincial —malgrat les meves públiques manifestacions de protesta contra la inclusió en candidatura—, vaig sufocar el meu propòsit de renunciar el càrrec que tant em desplaïa, per actuar fidelment en l’exercici d’aquest, com si hagués estat vocació meva intervenir en la política militant.

També posteriorment, feu el nostre Joaquim bona feina en el si de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, de la qual era enfervorit apòstol. Hi coopera activament des de la Comissió Editorial Pedagògica i, d’una manera especialíssima, amb la campanya pro biblioteques populars, en la qual, junt amb el senyor Eugeni d’Ors, aconseguiren el patrocini econòmic de la Mancomunitat de Catalunya, arribant a la creació d’esponerosos nuclis culturals, alguns dels quals han subsistit àdhuc durant la Dictadura i després d’ella.

En la darrera etapa de la seva vida, a més de les tasques literària i artística i, potser com a complement d’aquestes, s’havia entregat amb esperit constructiu a l’obra de la Ciutat Jardí de Sitges, Terramar, iniciada per l’ardit sabadellenc Francesc Armengol i Duran, nebot de la delicada poetessa senyora Agnès Armengol, vídua de Badia. A aquesta bella empresa hi aportà activitats i entusiasmes que els seus directors pogueren apreciar quan es glaçaren dins la tomba.

Ara cal que deixem al mateix Joaquim i als seus biògrafs tota altra referència de la seva vida.

Solament de la seva mort, em cal dir breus mots. Seguint el curs de la dolença, que resistia amb bravesa, malgrat encorbar-li el cos paulatinament, se sentí colpit un dia de la traïdora grippe, que, en una setmana escassa, se l’endugué per sempre. En enllitar-se tingué el pressentiment de la seva mort, que s’esforçava a dissimular davant nostre. Tota la ciència i bon zel del Dr. Queraltó, que feia temps que el conduïa i havia mostrat per ell una forta afecció, no pogueren evitar la fallida.

Rebé fervorosament els darrers auxilis espirituals de son caríssim amic Dr. Lluís Carreras i finà el dia 23 de febrer de 1919, als 25 anys. En els seus darrers moments, en plena agonia, pronuncià el nom de la dona que ell tant havia estimat; després, un lleu dolç somrís il·luminà el seu rostre: com si hagués entrevist la fi del seu penar i l’inici del goig eternal.

Als seus pares ens ha quedat el consol de la seva santa fi, cura real i efectiva d’un dolorós viure; però, així mateix, la melangia d’una afrosa solitud i la recança del molt que s’ha perdut de ço que ell podia fer encara per Catalunya.

Joaquim Folguera, que heretà de la seva mare una exquisida sensibilitat i una admirable intuïció de sentit estètic, i del seu pare un cert esperit d’organització d’activitats i una fonda idolatria per la Pàtria desvalguda, estava en camí de fer gran tasca, positiva i transcendent.

Però Déu se l’ha volgut emmenar amb ell per escurçar les seves sofrences. Lloat sia Déu!

No vull ni puc finir aquestes ratlles sense complir un deurem que estim sagrat. Qualsevulla que sia la vàlua intrínseca de l’obra de Joaquim Folguera, no soc jo qui pugui judicar-la. És evident que a la seva glorificació, hi ha contribuït l’afecte sinceríssim dels seus companys. A tots ells vull fer arribar l’expressió del nostre agraïment més cordial, però d’una manera especialíssima al noble director de La Revista, el seu amic lleial Josep M. López-Picó, el qual, amb una fidelitat colpidora, ha fet un culte de sa devoció a la memòria del nostre fill.

Que Déu li tingui en compte.

En aquest esquema de biografia del nostre Joaquim hi mancava, amb tot, la consignació d’una de les seves empreses més reeixides, que hom estima de justícia remembrar. En els primers temps de sa llarga malaltia, quan l’esperit se li centrà endins, essent encara a Sabadell, inicià la gesta de reunir en la dita ciutat una sèrie d’obres del dernier cri, en una exposició d’art modem. Ho aconseguí, acoblant-les en els espaiosos salons del Centre Català. El manifest de convocatòria de la dita exposició el signava una comissió organitzadora composta dels senyors: Silvestre Romeu i Voltà, Joaquim Montané, Miquel Poal i Aragall. El cartell anunciador fou obra de Feliu Elias i el catàleg de Josep Obiols.

L’acte inaugural que se celebrà l’agost de 1915 el presidí l’alcalde de Sabadell, senyor Feliu Griera i Dulcet, i hi assistiren, representants del president de la Mancomunitat i de la premsa diària local i barcelonina. Concorregueren a l’exposició els artistes següents: Josep Aragay, Josep Armengol, Antoni Badrinas, Rafael Benet, Joan Borrell i Nicolau, Ricard Canals, Manuel Cano, Francese Canyellas, Domènec Carles, Enric Casanovas, Josep Clara, Joan Colom, Joan Duch, Jaume Duran, Feliu Elias, Manuel Fontanals, Josep Gausacs, Daniel Guardiola, Manuel Humbert, Pere Inglada, Francese Labarta, Josep M. Miquel i Puig, Joaquim Mir, Esteve Monegal, Josep Obiols, Iu Pascual, Marian Pidelaserra, M. Piña, Lluís Puig i Barella, Rafael Solanich, Joaquim Sunyer, Josep de Togores i J. Torres Garcia. Aquesta exposició, que tingué un éxit esclatant, li donà peu a organitzar una sèrie de conferèneies que proporcionaren als sabadellencs i comarcans avinentesa d’escoltar les veus més autoritzades dels experts en art, de Catalunya.

Passaren per la tribuna del Centre Català: en Martí Casanovas, qui parlà de l’escultura catalana, en Feliu Elias (Apa) sobre la valor de l’impressionisme, en Joaquim Torres Garcia, el decorador del Saló de Sant Jordi de la Mancomunitat, explicant l’evolució de la pintura a Catalunya en el darrer quart de segle, n’Eugeni d’Ors (Xènius), sobre l’Art Nou, en Josep Aragay, fent l’apologia de l’art català contemporani, la seva herència i el seu llegat; en Gabriel Alomar i en Diego Ruiz, l’excèntric de crit en aquell temps, i altres, els noms dels quals no recordo en escriure en aquestes ratlles.

En ocasió d’aquestes conferències, que se celebraven les vetlles, allotjàvem en el nostre domicili de la Rambla alguns forasters. Això em fa recordar dues petites facècies que no em sé estar de referir.

Mentre estàvem un dia dinant amb l’eximi poeta mallorquí Gabriel Alomar (del qui lamentem hagi, després, avantposant la política a la poesia), es formà ràpidament una tempesta de llamps i trons. Notàrem que l’Alomar es posava nerviós i esdevenia lívid, com atemorit. Acabà confessant-nos que tenia por; deguérem tancar les obertures exteriors i encendre els llums. Així i tot, fins que s’asserenà l’atmosfera, no retornà a la normalitat. D’aleshores coneguérem aquesta característica seva i una altra, conseqüència de l’anterior, la seva temença a les travessies marítimes que li feia espaiar tot el possible els seus viatges entre Palma i Barcelona, malgrat tenir en aquesta les seves aspiracions i les seves delícies. Probablement, aquesta particularitat degué esvair-se amb el temps, en més o en menys, car darrerament acceptà una Delegació Oficial del Govern de la República Espanyola al Caire.

L’altra es refereix al senyor Eugeni d’Ors. Entrà un vespre a casa, acompanyat del nostre fill, amb aquella gran solemnitat que ell posava en tots els seus actes, connexa amb la seva estatura, sa complexió robusta, son bust erecte i ses maneres principesques. La figura i l’«empac» del foraster invitat atorrollaren un xic la meva muller, que sortia, de la cuina, d’intervenir el sopar en obsequi a tan egregi hoste.

El senyor Ors ens saludà amb uns mots d’alta dignitat; nosaltres hi corresponguérem amb discreció, naturalment, sense la polidesa que ell havia emprat. Creuades les salutacions, amb en Joaquim l’acompanyàrem al jardí. Quan se’ns cridà a taula, retornàrem, passant per la galeria, i el solemne personatge se’ns entrebancà amb un petit ressalt que feia el bastiment de la porta balconera; llavors tentinejant d’ingrata faisó, totalment descompost, anà a parar de mans a la paret oposada, no caient perquè el mur l’emparà. En Joaquim se’n tornà furtivament al jardí, la meva muller ingressà precipitadament a la cuina i jo m’endinsí pel corredor, tot fent veuré que no ens n’havíem adonat i escanyant-nos de riure. Refets tot seguit del nostre esverament, correguérem a plànye’ns del seu accident. Ell, però, havia perdut l’aplom; aquella ensopegada llevà al nostre il·lustre hoste l’encarcarament de la presentació i poguérem seguir la vetlla amb la més completa i agradívola familiaritat. Veus aquí com es comprovava una vegada més, que “del sublim al ridícul no hi ha més que un pas”.

Concomitants amb aqueixes activitats del nostre fili, emprengué amb els seus companys la publicació d’una revista cultural il·lustrada, “Ars”, sota la direcció del malaguanyat Doctor Francesc de P. Bedós, de la qual n’eixiren poques edicions per haver precisat el tractament medical del Joaquim son trasllat definitiu a Barcelona.

Finalment, em cal manifestar que pel guariment del nostre fill no es planyeren sacrificis de cap mena, anant a tot arreu acompanyat sempre de l’ombra benefactora de la seva Mare. Llargues estades a Amélie-les-Bains, a Puente Viesgo (província de Santander), a Sant Llorenç de Morunys, on hi tingué per company el Dr. Lluís Carreras (convalescent d’una malaltia), a Sant Esteve de Castellar, al Balneari Orion de Santa Coloma de Farnés, a la Garriga, a Vallvidrera, a Caldes de Montbuí. Tot fou insuficient, aconseguint-se tan sols estabilitzar el seu cos dins una relativa normalitat morbosa, sense poder arribar a la curació definitiva. Malgrat tot, un mal vent d’epidèmia se’ns l’endugué en pocs dies. I, amb ell, es fongué la nostra il·lusió més cara: la de veure’l senyorejar com un estel entre els guiadors futurs del nostre Renaixement nacional.

I també, amb ell fugí la meva Plenitud, per entrar en el Capvespre de la vida.

Vull finir aquesta referència al fill absent, tan estimat, consignant que la inspirada i culta poetessa cubana senyora Emilia Bernal publicà l’any 1930 un volum de belles traduccions de les Poesies de Joaquim Folguera, girades al castellà amb una fidelitat i una escrupolositat tan exquisida com era possible. Feu la presentació del llibre mestrívolament el selectíssim escriptor català, ja desaparegut, Alfons Maseras, amb fervents lloances de la insigne escriptora.

La senyora Bernal, malgrat no haver conegut personalment en Joaquim, en el curs del seu treball havia penetrat en l’ànima del mateix de faisó meravellosa. En el deliciós pròleg amb el qual encapçalà son llibre, escrigué la senyora Bernal del poeta traduit els següents conceptes:
«Fue todo un ¡ay! de amor el libro de su vida. Veinticinco volúmenes de trescientas sesenta y cinco páginas ni más ni menos, cada uno. Nació y vivió bajo la influencia de los dias oscuros, soledad y silencio. Soledad y silencio, que complementan a todas las almas idealistas. Toda su poesía, ingrávida y abstracta, se sustenta en el anhelo. Enfermo y recoleto, contradictoriamente combinadas sus posibilidades con sus potencias activas, surge de aquí una rica vida interior llena de movimiento, donde los deseos se realizan todos en el plano del ensueño.

“Prudente y osado, sensual y casto, lleva una batalla de pasión donde se queman secretamente, una por una, todas las fibras de su ser”.⁴

I coronaré el memento del nostre Joaquim consignant els homenatges que s’han tributat a la seva memòria.

La Generalitat de Catalunya donà el nom de Premi Joaquim Folguera al que destina periòdicament al millor llibre de poesia catalana presentat durant cada any. L’Ajuntament de Sabadell acordà considerar-lo fill adoptiu de la ciutat, per les activitats culturals a ella aportades, aplicant, a més, el títol de carrer del poeta Joaquim Folguera a un dels nous de l’eixample ciutadà. L’Ajuntament de Barcelona, batejà també amb el seu nom una plaça de Sant Gervasi darrere la Tinència d’Alcaldia de la dita barriada, tocant a la plaça Mercat i vorejant el carrer de Balmes.⁵

I un nucli de joventut de la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló) emprengué la formació d’una Biblioteca Popular Joaquim Folguera (que, per cert, funciona admirablement), en atenció a haver nascut en Joaquim en aquella circumscripció. Aquests mateixos joves tingueren, a més, el propòsit de sol·licitar de l’ajuntament respectiu que es dediqués al seu nom un carrer de la Colònia, iniciativa que acceptà com a desig propi la família Güell; però jo, en ser-me manifestat aquest propòsit, en circumstàncies que considerí poc propícies, preguí a uns i altres que en desistissin, car, per efectes de certes dissensions locals de caràcter politic, perillava de ser mal interpretat tan noble objectiu.

Si algun dia —vaig dir-los— les passions polítiques i socials s’apaivaguen i es persisteix en aquest propòsit, se’n podria tornar a parlar. De totes maneres, no s’ha de remoure aquesta iniciativa sense la seguretat d’un acolliment favorable, palesament unànime.

Cada dia veiem com els homenatges d’aquesta naturalesa, fins quan sembla que responen a un anhel espontani i general, venen a ésser, temps enllà, contradits. El monument enlairat, per iniciativa dels mateixos obrers de la fàbrica, a la memòria d’en Eusebi Güell, i la placa d’honor dedicada per l’ajuntament a la d’en Ferran Alsina, malgrat tractar-se de figures tan rellevants corn els fundadors i protectors de la Colònia Güell, en la qual estaven emplaçats, no pogueren resistir l’empenta destructora dels darrers deseiximents revolucionaris, essent anorreats. Per fortuna, en aquest cas, han pogut ésser restablerts.

Com a cloenda a aquestes referències, em plau consignar que en l’any 1933, el primer jurat constituït per al Premi Joaquim Folguera, compost dels senyors Joaquim Ruyra, Cèsar A . Jordana, Carles Soldevilla, Miquel Ferrà i C. Diaz Plaja, tingué la delicada atenció de visitar-nos, en testimoni de respecte a la memòria de l’absent. Així mateix ho feren els distingits poetes senyors Josep M. Lòpez-Picó i Carles Riba quan obtingueren el referit premi en concursos successius. El nostre agraïment no té límits per aqeestes persones, exquisides flors de la civilitat catalana.

Serveix de colofó a les anteriors referències aquesta inscripció per Jaume Bofill i Mates corn a frontispici en el seu volum titulat Les Joventuts Catalanes (edició de La Revista) publicat poc després de la mort del nostre fill:

“Recordem-nos de Joaquim Folguera, príncep de les joventuts nacionalistes, en la novíssima promoció catalanesca a l’ordre de l’eternitat.”

I serveixi-li de corona la següent bella composició de Ventura Gassol, inserta en el seu aplec de poesies La nau (edició també de La Revista).

A la memòria de Joaquim Folguera

Amic, aquesta nit tan estelada
avui jo la voldria passar amb tu;
et trauria la pols de la mirada
i veuries de nou el cel com lluu.

Que l’amistat que et duc no s’enlluerna
davant de la feresa de la mort;
la mort l’ha començat de fer eterna
i l’ha lligada amb el lligam més fort.

Cada segon, cada hora i cada dia
que fuig em vaig sentint tan a prop teu,
que no sé si la mort també m’occia
o si et duc, mort i tot, a dintre meu.

Embulla’m els cabells, que al cor em resta
dubte de si ets mort o vius encar;
la teva mà damunt la meva testa
amb la teva fredor m’ho pot dir clar.

Però, en mirar llavors la teva cara
i en veure aquest somriure amb què has quedat,
sentiré córrer per ma carn avara
frisament de triomf d’eternitat.

1
Llagoteria.
2
A títol de curiositat, simplement, reproduïm del recordatori d’aquest acte les següents ratlles curtes, les úniques meves que han eixit a llum:

Oh, Senyor, quan en mi entreu
quedeu-s’hi ben llarga estada.
Allotjeu-vos dins mon cor
i feu vostra la mia ànima.

Veient-me aixi poderós
amb tresor de tanta vàlua,
segur sabré menysprear
del món les riqueses vanes.

I sentint-me tot feliç
amb els goigs de vostra gràcia
no cercaré els folls plaers
de la frèvol “ditxa” humana.
3
Cooperaren a la dita consulta, apart dels Dr. Martí i Julià i Julià, Francesc de P. Bedós (metge de capçalera, de Sabadell), els Drs. Lluis Barraquer, Josep Rossell, Josep Tarruella, Antoni Raventós i R. Pia Armengol.
4
Després de le publicació del seu llibre, que fou un èxit literari, la senyora Bemal visità Barcelona. No cal dir com fou ben acollida i atesa pels pares del poeta, desaparegut l’any 1919. Entre altres obsequis, tingueren el gust de fer amb ella, i amb el bon amic Alfons Maseras una interessant excursió a Tarragona. Fruit d’aquella en fou una visió lapidària de l’Agulla del Mèdol, pedrera romana pròxima a la ja dita ciutat publicada dos anys més tard, per en Maseras en son bellísim llibre Estampes.
5
Malgrat aquest acord pres per l’Ajuntament de Barcelona, i no revocat posteriorment —que jo sàpiga—, no consta en cap lloc de la dita placa la inscripció conesponent, tot i que hi consta en alguns mapes-guies publicats. És, potser, que alguna mira rastrera ha impedit sa col.locació o ha cuidat d’arrabassar-le’n? També podria obeir l’omissió a simple desídia dels que devien cumplimentar l’acord. Val més pensar el darrer, car en Joaquim Folguera no tenia enemics, ni literaris ni polítics ni personals.