El Manifest a la feminitat de Miquel Poal Aregall va ser publicat el 1918 a Un enemic del Poble, revista avantguardista fundada i dirigida per Joan Salvat-Papasseit.
Poal i Aregall, marit de l’escriptora Llucieta Canyà, va escriure obres de teatre, crítica i diversos opuscles feministes i fou l’autor de la lletra de Pel teu amor/Rosó.
////Llegiu assaig, conte i novel·la breu feminista a Stroligut: Monserdà, Perkins Gilman, Capmany, Marçal, Grace Paley…
Manifest a la feminitat
Jo soc d’aquells que avantposen la sinceritat a tot. I més s’estimen la confessió explícita de l’odi que no el subterfugi de la hipocresia. Jo soc dels que em plau el gest de l’enemic encarant l’arma amb noblesa i ferit mortalment si convé, però em repguna el d’aquell que us pren per sorpresa. Jo soc dels que dono més importància a la intenció que guia els actes, que no els actes mateixos. Jo soc dels que prefereixen la brutalitat de l’home primitiu a l’enfarfec de refinament amb què es disfressa aquesta altra brutalitat anomenada convivència. Jo no sabria mentir descaradament, ni d’aquesta manera velada que se’n diu transigir. Per això poso el meu nom al peu d’aquest manifest sabent per endavant la ira que despertarà en molts i moltes.
Aquesta és l’hora de les grans confessions. Aquesta és l’hora de les penitències costoses. Aquesta és l’hora de les grans decisions, que equival dir dels grans heroismes. Ara no és permès, sota pena de sacrilegi, el més monstruós dels sacrilegis, callar, a ningú dels que tenen consciència de la seva responsabilitat. Que callin en bona hora els fantasmes vivents que han fet lema d’aquesta covardia; la qüestió és viure, sigui com sigui. Que callin els que s’han convertit en escarcellers de la pròpia dignitat. Que callin aquells per als quals el rosari de les hores no és una lliçó. Que callin els descreguts que van posant verí en la rosa de foc que és l’ànima entusiasmada. Que callin els que viuen d’esquena al temps. Que parlin, però, els altres. I jo soc un d’aquests. I per això parlo. I parlo a la feminitat que és joia del nostre viure i és fontinyol abundós per a apagar la set de bellesa. Jo dic la meva paraula als quatre vents, car amb cap d’ells he romput el pacte de l’amistat. Jo dono la salutació cordial a tots quants vulguin tornar-me-la.
DONES
Jo us diré quins són els vostres més grans enemics en aquestes hores històriques de la Gran Guerra. Els presentaré a la vostra faç perquè compliu amb el deure que es té amb tot enemic: vènce’l.
El primer enemic vostre —i això és dit a les dones de Catalunya i Espanya principalment— són les dones mateixes. Són les que després d’haver-los-hi mostrat el valor que són, romanen MUDES. Són les que després d’haver-los dit com d’elles en depèn la nostra salvació, romanen INACTIVES. Són les que sense haver gustat la joia de la victòria, PACTEN amb els llurs calumniadors. Són les que abans d’entaular lluita es donen per VENÇUDES. Són les que esguarden com va estenent-se la mofa, damunt dels propòsits femenins, amb una CALMA anorreadora. Són les que accepten la CARITAT del respecte quan podrien exigir l’adoració. Són les que s’EMBRIAGUEN de repòs sense haver-les pres la set del cansament. Són les que RIUEN perquè no han sapigut veure la tragèdia enorme del vostre sexe. Són les que en presentar-los la cicuta en forma de genuflexions l’accepten no amb el propòsit d’una mort sublimada, sinó perquè els calmi el dolor de la carn que vibra. Són les que es fan la il·lusió que existeixen perquè VEUEN la seva ombra vacil·lant. Són les que han sentit els clams d’alliberament de les dones d’altres països i han restat amb la mateixa INDOLÈNCIA d’abans. Són les que han presenciat el Sant Entusiasme de les dones dels països que lluiten i encara senten DESCORATGIA. Són les que han pres la maternitat com un fet fisiològic i no com una VOCACIÓ. Són les que per la FIGURA sacrifiquen el fruit del seu ventre. Són les que es deixen TEMPTAR per les portades provocatives i les llegendes libidinoses dels novel·laires d’ocasió. Són les que tota la FE la involucren en les oracions apreses de rutina. Són les que no tenen el SANT ORGULL de la feminitat. Són les que s’han reclòs en el castell de l’encantament, SORDES a les lamentacions d’unes poques. Són les que essent pòrtic, i arcada i columna i vestiment i sòcol del temple, s’acontenten amb ésser un FRIS.
Heus aquí, dones d’Espanya i de Catalunya, el vostre primer enemic: VENCEU-LO. Sigui com sigui. Tota llei d’armes us han d’ésser permeses. Que la magnitud de l’hora present no és oportuna per a esguardar si són lícites o il·lícites. Cal pensar que aquesta lluita és de les pitjors: que no hi ha pitjor combat que el que se sosté amb aquell que sap dels nostres enginys.
DONES
Jo vinc a predicar la GUERRA SENSE PIETAT entre les que us sentiu dones i les que en porten només el nom per una diferenciació de sexe.
Jo vinc a predicar la SANTA INDISCIPLINA atès que la disciplina que existeix no és més que perquè sigueu un número que és una confusió espantosa.
Jo vinc a predicar la SANTA REBEL·LIÓ contra aquest rutinarisme de creure-us solament una força sentimental.
Jo vinc a predicar la SANTA INTOLERÀNCIA amb aquestes dones incapaces de sentir l’egoisme quan no sigui en ço que ateny a la seva còrpora.
Jo proclamo la SANTA DESOBEDIÈNCIA amb aquests espantalls que l’única virilitat la mostren amb la impotència de la negació de les vostres virtuts.
Jo proclamo la SANTA IMPACIÈNCIA per damunt l’estúpida resignació de tantes dones que confien en el temps, com si el temps no fos empès constantment per les generacions.
Jo patrocino la NOVA MORALITAT contra la immoralitat, que és la moral absurda dels nostres temps, no lliurant del captiveri secular i ignominiós a la feminitat.
Jo abomino de la FARSA INDIGNA que representen aquestes veus demanant un feminisme amb mesura, com si el feminisme fos una droga de la qual ingerir-ne massa pogués produir la mort.
Jo abomino dels que canten les dones, comparant-les a tot menys amb una FORÇA ÚNICA.
Jo blasmo les dones incapaces de sentir l’ODI amb tota la seva grandesa.
Jo blasmo les dones que RENUNCIEN a engrandir el martirologi per una idea i accepten en canvi el martiri del cos per aquest despotisme que s’anomena moda.
Jo dic les excel·lències de l’ORGULL per damunt d’aquesta immoralitat que és la vanitat de la modèstia.
Jo predico l’APASSIONAMENT davant la indiferència que s’és apoderada del cor de moltes dones.
Jo predico la SANTA LLUITA contra la covardia d’esperar que una mà invisible ho arregli tot.
Jo dic la GRAN VIRTUT que és la voluntat de voler que una cosa sigui.
DONES
La senyera que jo enlairo és la del gran apostolat de la cooperació femenina a tots, absolutament tots, els actes de la vida.
Jo demano la IMPOSICIÓ, sigui com sigui, de la igualtat davant la llei dels dos sexes i davant d’aquest Carnestoltes perpetu que es diu societat humana.
Jo demano la SUPREMACIA del poder femení en els afers d’ensenyança, beneficència i delinquiment dels infants, i en la majoria de les qüestions que se susciten en la sociologia. Jo demano la IMPLANTACIÓ del treball femení en els comerços i en els despatxos i en els laboratoris.
Jo demano l’ANUL·LACIÓ de la tutela marital i la INTERVENCIÓ de les dones en la Política.
Jo sostinc la necessitat inajornable d’EXIGIR la creació de la Gran Federació Femenina Obrera amb dret a tenir representants amb vot i veu des de la tribuna pública a la del Parlament.
Jo demano el SUFRAGI FEMENÍ, no com una concessió, sinó com una reparació al greu tort que fins ara s’ha fet a les dones privant-les d’exercir aquest dret i com una mesura de sanejament d’aquest clos corrupte que és el sufragi en els nostres dies.
Jo demano les regnes de la direcció del GOVERN per a la feminitat en veure el desgavell a què ens ha dut la masculinitat soberga i incapacitada.
Jo demano la INHABILITACIÓ absoluta per als que no votin la immediata implantació de l’exili per als homes que no creuen en l’eficàcia d’una RENOVACIÓ patrocinada per les dones.
Jo reclamo la formació d’un Comitè Internacional Femení per a resoldre les qüestions que poden ser causa d’una proclamació de guerra, per assegurar la PAU FUTURA.
DONES
Europa és una cambra on hi ha un cadàver descompost: el cadàver de la civilització durant XX segles. Aquesta cambra cal que la sanegeu vosaltres entrant-hi i esbatanant les finestres i obrint les obertures que calguin.
DONES
Cal que us adoneu que vosaltres ho sou tot: fornal de l’amor, arca de vida, puntal secular, ombra protectora. Cal que OBLIGUEU a una RETRACTACIÓ exemplar a tota la Humanitat.
DONES
Ningú més FORT que vosaltres. Ningú pot negar-vos ço que vulgueu. Recordeu-vos que per abastar el vostre cos, els homes tots no han dubtat a cometre les més grans aberracions. Penseu que els homes prefereixen, moltes vegades, acabar amb la seva existència a no pas ésser menyspreats. Aquesta, doncs, és una bona arma. El MENYSPREU més absolut a tots quants no s’humiliïn davant vostre i a tots quants no AFIRMIN EL VOSTRE VALOR INSUPERABLE.
DONES
Cal que sigui esvaït el record d’aquelles paraules INSULTANTS de Nietzsche i Schopenhauer per no citar més de filòsofs, i cal que tingueu present que la discussió de si vosaltres teníeu ànima fou tema admès en un Concili.
DONES
Cal emprendre la CROADA DE L’AMENAÇA CONSTANT si les vostres peticions no són ateses, arribant a l’ACTUACIÓ ENÈRGICA I DECISIVA. Cal que sapigueu demostrar com la vostra jerarquia no la pot superar ningú. Cal que prenent exemple de Lluís XIV, digueu la força soc jo, i en cas que no vulguin creure-ho, demostreu-ho amb la impetuositat d’un riu que es desborda i s’endú amb la seva cançó tràgica tot quan troba al seu davant.
DONES
Sense LLUITA no hi ha res possible. Penseu que els homes no han de resignar-se que els sigui disminuït el botí que fins ara s’han anat repartint ignominiosament.
DONES
La santa RESISTÈNCIA és l’única solució perquè pugueu triomfar i assegurar el vostre regnat.
DONES
És l’hora de la SANTA REVOLTA. Els homes mateixos us ho han ensenyat. Preneu-ne exemple. REVOLTEU-VOS CONTRA TOT el que s’oposi a les vostres aspiracions. Sortiu per les places i carrers a predicar la SANTA IGUALTAT a semblança d’aquelles grans dones de la Revolució Francesa. I si els vostres clams no són oïts, feu com elles que sabien rebre la metralla heroicament i queien amb la MALEDICCIÓ arran de llavi. I si això no fos prou, encara, llavors ACUDIU a l’arma sols lícita en moments únics:
AL BOICOT UNÀNIME A TOTA LA HUMANITAT seguint el mateix procediment que adoptaren en més d’una avinentesa les dones de Grècia per a acabar les baralles entre els dos pobles que engendraren dues civilitzacions.
© de l’edició, Stroligut
