L’spleen de París – Charles Baudelaire

spleen de paris flaneur català baudelaire charles traducció petits poemes en prosa editorial

L’spleen de París és el recull pòstum de petits poemes en prosa de Charles Baudelaire amb què l’Editorial Flâneur ha commemorat el 200è aniversari del poeta francès.

A Stroligut en podeu llegir El mal vidrier. La traducció al català és de David Cuscó i Escudero.

A més de L’spleen de París, Flâneur també n’ha publicat El pintor de la vida moderna.

» Més d’Editorial Flâneur a Stroligut

spleen de paris flaneur català baudelaire charles traducció petits poemes en prosa editorial

El mal vidrier

Hi ha naturaleses purament contemplatives i del tot ineptes per a l’acció, que, tanmateix, sota un impuls misteriós i desconegut, reaccionen de vegades amb una rapidesa de la qual s’haurien sentit incapaces.

Com qui té por que el porter li doni una notícia trista i deambula covardament una hora davant la porta sense gosar entrar-hi; com qui guarda quinze dies una carta sense dessegellar-la, o el qui no es decideix fins al cap de sis mesos a fer un tràmit necessari des de fa un any, i de vegades se sent de sobte abocat a l’acció per una força irresistible, com la fletxa d’un arc. El moralista i el metge, que pretenen saber-ho tot, no poden explicar d’on prové tan de sobte una energia tan boja en aquestes ànimes mandroses i voluptuoses, i com, incapaces d’acomplir les coses més simples i les més necessàries, troben, en un instant, una mica més de coratge per executar els actes més absurds i sovint fins i tot els més perillosos.

Un dels meus amics, el somiador més inofensiu que hagi existit mai, una vegada va calar foc a un bosc per veure, deia, si el foc es propagava amb tanta facilitat com s’afirma generalment. L’experiment va fallar deu vegades seguides, però, a l’onzena, va sortir massa bé.

Un altre encendrà un cigar al costat d’un barril de pólvora, per veure què, per saber, per temptar el destí, per forçar-se a demostrar que té energia, per fer-se el jugador, per conèixer els plaers de l’angoixa, per no res, per caprici, perquè no té res més a fer.

És una mena d’energia que prové del tedi i de la fantasia, i aquells en qui es manifesta tan inopinadament són, en general, com he dit, els éssers més indolents i somiadors.

Un altre, tímid fins al punt que abaixa els ulls fins i tot davant la mirada dels homes, fins al punt que ha de recollir tota la seva pobra voluntat per entrar en un cafè o per passar davant l’entrada d’un teatre, on els acomodadors li sembla que estan investits de la majestat de Minos, d’Èac i de Radamantis, saltarà de cop i volta al coll d’un vell que li passa pel costat i l’abraçarà amb entusiasme davant la multitud astorada.

Per què? Perquè… perquè aquella fisonomia li era irresistiblement simpàtica? Pot ser; però és més legítim suposar que ni ell mateix sap per què.

Més d’una vegada he estat víctima d’aquestes crisis i d’aquests impulsos, que ens autoritzen a creure que uns Dimonis maliciosos s’esmunyen dins nostre i ens fan omplir, sense que en siguem conscients, les seves voluntats més absurdes.

Un matí em vaig llevar sorrut, trist, cansat d’ociositat, i empès, em semblava, a fer-ne alguna de grossa, una acció esclatant; i, vaig obrir la finestra!

(Observeu, si us plau, que l’esperit de mistificació que, en algunes persones no és pas el resultat d’un treball o d’una planificació, sinó d’una inspiració fortuïta, té molt a veure, encara que només sigui per l’ardor del desig, amb aquest humor, histèric segons els metges, satànic segons els qui pensen una mica més subtilment que els metges, que ens empeny sense resistència envers una munió d’accions perilloses o inconvenients.)

La primera persona que vaig veure al carrer va ser un vidrier, els crits feridors i discordants del qual s’enfilaven fins on era jo a través de la pesant i bruta atmosfera parisenca. M’és impossible de dir per què em vaig sentir posseït d’un odi tan sobtat com despòtic per aquell pobre home.

«Eh! Eh!», li vaig cridar que pugés. Mentrestant jo reflexionava, no pas sense certa fruïció, que com que l’habitació era al sisè pis i l’escala molt estreta, l’home les devia estar passant magres per fer l’ascensió i que en diversos llocs no podria evitar malmetre els cairells de la seva fràgil mercaderia.

Al final va aparèixer: vaig examinar curiosament tots els vidres, i li vaig dir: «Com? No teniu vidres de colors, vidres roses, vermells, blaus, vidres màgics, vidres del paradís? Sou tan impudent que goseu passejar pels barris pobres, i no teniu vidres que facin veure la bellesa de la vida!». I el vaig empènyer amb força cap a l’escala, on va ensopegar mentre grunyia.

Em vaig acostar al balcó i vaig agafar un petit test de flors, i quan l’home va tornar a aparèixer al costat de la porta de baix, vaig deixar caure perpendicularment el meu giny de guerra damunt la banda posterior dels seus ganxos; l’impacte el va fer caure i amb l’esquena va acabar de trencar tota la seva pobra fortuna ambulant, que va fer un soroll estrepitós com un palau de vidre per un llamp.

I ebri de la bogeria li vaig cridar furiosament: «La bellesa de la vida! La bellesa de la vida!».

Aquestes bromes nervioses tenen perills i sovint es paguen cares. Però què importa l’eternitat de la condemna a qui ha trobat en un segon la infinitud del plaer?

© de l’edició, Editorial Flâneur
© de la traducció, David Cuscó i Escudero