Les muses és la novel·la pòstuma del narrador, traductor i poeta berguedà Jordi Cussà, publicada el 2022 per Comanegra.
A Stroligut podeu llegir-ne el conte —el capítol 13 de la novel·la— dedicat a Edgar Allan Poe, mestre del terror gòtic dels Estats Units, i a les seves muses Virginia (Eliza Clemm) i Elizabeth (Arnold Poe).
////Més Comanegra i un conte de Cussà d’El primer emperador i la reina Lluna
Les muses
Far cec
M’han dit que ens l’ha portat un bon samarità, en aquest cas de Baltimore, i que pateix una malaltia al cos sense diagnosi i una alteració mental de caire delirant. Els metges li han donat purgues i vomitius per treure-li la porqueria de dins, i els resultats han estat immediats: ha arrencat a perbocar una pasta semblant al quitrà fos però més pudent, i a evacuar una femta viscosa gairebé negra amb fortor de sang cuita. Després ha perdut la consciència, si cap en tenia, i la monja Virginia i jo l’hem despullat. Encabat m’ha dit que el rentés, li posés una bata i l’instal·lés al llit. Ho he fet centenars de vegades des que era novícia, i m’hi he posat amb l’alegria que sempre em provoca servir el proïsme. Però quan acabava de fregar-li el penis amb l’esponja, per esbandir-li restes de suor i orina, el malalt ha entreobert els ulls i amb un fil de veu m’ha dit:
—Continua, Sarah, amor meu.
M’ha agafat per sorpresa que sabés el meu nom, com si parlés amb mi de debò, i l’he mirat de fit a fit enrabiada, mal que sigui un signe de sobergueria contrari a la humilitat. Me n’he apartat d’immediat, espantada com si hagués vist el paisatge espiritual d’un dimoni, i he sortit corrent a demanar a la responsable d’aquest pavelló que enllestís la feina. Des de la porta, he sentit els murmuris del pacient i ella que li contestava:
—Ni la Sarah ni la seva mare, senyor escriptor! Jo soc la germana Maria Virginia.
Ell ha patit una convulsió, com si hagués vist un monstre i el volgués abraçar, però s’ha quedat sense buf i s’ha ensorrat sobre el matalàs, exhalant, com si fos l’últim alè, aquell nom de dona: Virginia.
M’han dit que és un poeta excel·lent i un narrador incomparable, i que també ha escrit teatre, crítica literària i assajos científics. La monja Virginia m’ha encarregat que li fes companyia «per no haver-lo de lligar, pobre».
Que delira és evident, i ho fa en la inconsciència del son igual que quan, aparentment, es desperta uns instants. Al cap de tres hores, tot i els narcòtics, l’hem hagut de subjectar per canells i turmells, perquè es donava cops contra les baranes i volia aixecar-se tant sí com no. A pesar de la devastació de l’alcohol, que he vist en molts rostres, i de la malaltia ignota que el xucla, el rostre li exsuda una sensibilitat exquisida en un home. No sé si aquest pensament és lleig, o pecaminós, però jo no pensava, no penso, en res lleig ni dolent: si li miro la cara serena quan dorm, només hi llegeixo molta angoixa i moltes afliccions. Pobre home.
M’han dit que havia passat la tarda força tranquil, però mitja hora després de començar el torn, ha començat a murmurar, xerrotejar i de tant en tant cridar. M’ha tornat a espantar una mica perquè es dirigeix a mi pel nom com si ens coneguéssim de tota la vida, i em demana que el deslligui, que l’abraci i li ompli l’ànima de petons. Té la rara habilitat de fer-me posar vermella, el senyor escriptor! Al final, sense paraules, hem arribat a una entesa: jo m’he assegut al seu costat oferint-li la mà esquerra, i ell me l’ha agafat com si no necessités cap més boia, brúixola, consol. S’ha adormit de seguida, descansant de debò, i he demanat a una companya que li deslligués el canell i el turmell de l’altra banda perquè estigués més còmode. Malgrat els admirables esforços dels metges per curar els pacients, sovint ens hem de conformar a oferir-los companyia i confort perquè puguin morir sense patir. Sense patir més del necessari.
En aquest cas, tanmateix, m’he equivocat perquè al cap d’una horeta s’ha revifat com un llampec i, amb el braç deslligat, m’ha enllaçat furiosament per l’esquena i m’ha bolcat sobre el seu pit. M’he sobresaltat, òbviament, però el pobre home només tenia por. Deia:
—Mare, mare Eliza, mira quantes rates! Mira quantes aranyes! Treu-me-les de sobre, mare Eliza, se’m menjaran!
Jo maldava per incorporar-me, però les seves pupil·les eren tan a prop de les meves, que hi podia entrellucar de veritat un ramat de rates, una tropa d’aranyes. Sé poc de medicina perquè ningú es molesta a ensenyar-nos gaire res més enllà de la feina manual, però puc reconèixer un delirium tremens perquè ja n’he presenciat uns quants. Solen patir al·lucinacions amb formigues, mosques, escarbats, serps, grapals, rates i aranyes, per citar uns quants exemples recurrents. Però a vegades també veuen parents o amics difunts, o personatges històrics o llegendaris o… qualsevol cosa que es pugui arribar a imaginar, per grotesca o abjecta que sigui.
Déu, un déu o deessa, m’ha beneït finalment. Tota la vida he implorat que la mare Eliza pogués retornar de l’Infern per veure-la almenys una vegada, i just ara m’ha arribat la gràcia. Té vint-i-quatre anys, com quan va morir, i és guapa com una nimfa: la pell llisa com el marbre, i la calidesa i l’olor d’una dona jove, sana i feliç. Gràcies a la divinitat de torn, per descomptat, perquè, quan va morir, d’aquestes tres virtuts només gaudia de jovenesa. La seva mera aparició al capçal del llit on suo aquesta grip volcànica ha foragitat les rates, les mosques i les aranyes, com esperits malèfics diminuts enfront de l’esplendor d’una arcàngela.
Estic estenallat damunt d’un llit d’hospital, nu per prescripció mèdica i tremolant com una fulla de parra, i ella m’ha rentat la cara, els braços, el tòrax i els esfínters, perquè em sembla que m’havia embrutat tot. Això m’ha estranyat, en un home adult com jo, però encara m’ha esbalaït més comprovar que, quan em fregava els genitals i el membre, la masculinitat se m’excitava sola. Ella, l’adorada i enyorada Eliza, m’ha mirat furiosa com si l’hagués insultat, i s’ha fos per l’escletxa de sol que s’escola per sota la persiana.
Simultàniament, he caigut dins un pou d’obscuritat insondable, precipitant-me veloçment cap a una caverna mil vegades més gran que la basílica de Sant Pere; tan descomunal que en comptes de claustrofòbia em provoca el vertigen contrari. Les parets, remotes en totes direccions, semblen d’atzabeja i obsidiana, però palpiten com les membranes de l’entranya viva d’un monstre mitològic.
Els grecs ancestrals creien (o almenys deien) que l’Hades no era un espai geogràfic terrenal, sinó que responia a l’interior de la còrpora del déu Hades, rei i vigilant dels difunts. Si fos cert, això podria ser l’estómac. Dels torrents i cascades d’aigües corrosives que s’esllavissen per tot el sostre d’aquesta cavitat desmesurada, en davalla una fosforescència d’un verd podrit, mentre que una lluïssor rogenca com sang incandescent s’enlaira dels múltiples rius i afluents, que bombollegen per una superfície adiposa —la qual, gairebé imperceptible, respira compassadament.
Primer m’han cridat l’atenció els cossos que, com he fet jo, es precipiten contínuament des de la cúpula a través d’uns orificis tan llunyans que intueixo però no veig. El que sí que veig és que ara m’envolten un centenar de volums opacs o translúcids o invisibles. Alguns encara conserven parts de la forma humana, com per exemple un braç, un peu o les orelles, però la majoria s’han convertit en monstres del mestre Bosco: un senglar amb bec d’àliga i potes de girafa; una granota amb cames de noia guapa i un fal·lus enorme al mig del front; un ratpenat de dos metres amb cua de cocodril i tentacles de pop… Uns grunyien, altres gemegaven o ploraven, i altres xisclaven, reien o carrisquejaven, i ha estat per aquests sons que els he començat a identificar. El més esverat era el senyor Valdemar, amb el cap d’un pardal, el cul girat d’un porc en comptes de cos i les potes d’uncentpeus gegant. Però tot seguit també he captat el cap d’un cavallet de mar amb cos d’eriçó i extremitats de gat que és l’hereu de la casa Usher, i una guineu amb un ull ciclopi, potes de gallina i esquena de tortuga que responia a Ligeia, etcètera. Hi havia un centenar de personatges de les meves faules, poètiques i narratives, totes més repugnants que els budells d’un carronyaire tip.
Se m’han abalançat damunt del cos, tot i que jo no el sento, i ara m’arranquen esquinçalls de carn i de pell, i em picotegen els ulls i el sexe, i m’arranquen els dits de mans i peus l’un rere l’altre. El més inversemblant, per si aquest horror fos poc, és que no sento dolor físic: no sento res. Moriré d’una basca suprema que sorgeix de la meva essència, però em xucla i exhaureix la concepció pura de l’existència. Moriré? Suposo que hauria de dir que ho «sofriré» pels segles dels segles, perquè mort suposo que ja ho soc.
M’han dit que aquesta nit li han hagut d’injectar un sedant fort, perquè patia unes convulsions terrífiques i xisclava com si cent monstres el devoressin viu. Potser per això ara dorm en pau, tot i que de manera irregular perquè té els pulmons plens d’alguna mena de microbis infecciosos que li xuclen, implacables, les escorrialles de vida que li resten a la llàntia.
D’amagat, en les poques hores que tinc lliures, vaig fer una escapada a la biblioteca municipal i vaig llegir un parell de contes i una dotzena de poemes escrits per ell, el geni desgraciat de Baltimore. Els contes em van horroritzar, ho confesso, però els poemes em van sacsejar les emocions fins a les llàgrimes, cosa inaudita perquè no recordo haver plorat des que era una criatura. Crec que recordaré fins que em mori un dels últims que va compondre: Annabel Lee. Em va trasbalsar tant que, per un instant, vaig desitjar ser una dona lliure i plena i capaç d’inspirar un sentiment semblant. Se’m va ocórrer, imagina’t quina blasfèmia, que Déu ens permetés donar anys de vida, com a vegades donem sang per salvar una hemorràgia, i que ell gaudís de deu anys de propina traspassats del meu destí (si encara els hi tinc, esclar). Després se m’ha ocorregut que, més enllà de la blasfèmia, potser també era una bestiesa: si de debò és un home desesperat i desequilibrat, potser seria condemnar-lo a deu anys més de tortura.
Però m’han dit que com a persona era un mala peça: jugador, bevedor empedreït i aficionat al làudan; egoista, cobdiciós i soberg, i, segons la brama, faldiller, putaner i sifilític (i demano disculpes als hipotètics lectors per la cruesa dels mots). Tot i que al pavelló d’infecciosos gairebé sempre treballem amb guants esterilitzats, els metges ens han fet desinfectar les mans a consciència per prevenir el contagi. Segons m’ha dit la germana Virginia, aquesta mena de demència que el devora podria venir de la mateixa sífilis, a més de l’alcohol i les drogues que li hagin passat per davant. Quan finalment expiri, que ja no li deu faltar gaire, cap metge sabrà exactament quina n’ha estat la causa perquè se li sumen totes. Una altra heretgia: mentre li donava els medicaments, tot d’una m’he enxampat demanant a Déu que, si no el volia curar, se l’emportés aviat. N’hauré de parlar amb la priora: em sembla que, allà on la raó no arriba, la meva fe trontolla.
Els monstres que vaig escampar pel món han defecat tota la meva identitat dins un rierol nauseabund de sulfur i mercuri. Com s’han agrumollat tantes deposicions per reconstruir el mateix ésser, àtom per àtom, no ho sabré mai, però ara em sento jo un altre cop en un espai tan blanc que no permet veure res. Tampoc no hi ha cap mena d’acústica, crec, perquè el que m’esqueixa l’ànima són sentiments més destructius que els llamps.
De sobte, han aparegut dos ulls. Dos ulls que floten en el buit sense parpellejar, per més que s’hi esforcen per la repulsió que els provoca la visió de la meva nova entitat. Mentre s’expandeixen i abismen, m’adono que són els ulls de la meva adorada Virginia.
«Virginia!», he esgüellat sense coll ni llengua. Llavors m’hi he vist reflectit i he assumit que, de quan era un home, només conservava el cap: en comptes de tors tenia la còrpora d’un llimac d’un metre (que simbolitzava els meus desitjos) i, en comptes de cames, cent mil tentacles de medusa (on se’m recargolava el cervell).
Em poso a plorar, aterrit, oimés quan m’adono que, en comptes de llàgrimes, ploro formigues. I que per les orelles em surten aranyes, i que he començat a vomitar rates. I el pitjor és que no tinc mans ni braços i no puc fer altra cosa que donar-me cops de cap contra un mur de blanc absolut. He sentit dir que algunes persones disminuïdes de naixement han après a escriure amb la boca. M’hi hauré d’esforçar, si no l’eternitat se’m farà molt llarga. Aleshores, com una destralada al moll de l’ànima, m’arriba la decepció resignada de la dolça Virginia. I el pitjor és que ella tampoc no s’ha esborronat per la forma que tinc post-mortem, ni pel que em surt de dins, sinó per la persona en què, pecat a pecat, em vaig convertir in vita. Vade retro, Fúries dels Vicis! ¿És perquè em vaig casar amb la meva cosina quan ella tenia tretze anys i jo vint-i-sis que em perseguiu amb tantes tortures? Tu saps que t’estimava amb tot el cor, ai Virginia, musa magnífica! Potser sí que em rabejo en les meves debilitats com si fossin virtuts pel simple fet de ser meves, però…
La Virginia m’havia donat la joventut, des de l’arrel fins a la flor, i jo no havia sabut fer-la feliç. He procurat oblidar-ho, però, entre tavernes i bordells, temo que ni tan sols li havia estat fidel. Des que va morir, fa dos anys, vuit mesos i vuit dies, el corc de la culpa em rosega l’esperit: ¿no va morir perquè li vaig contagiar alguna de les meves malalties recurrents, la malaurada Virginia? I aquesta tortura, naturalment, m’ha permès submergir-me encara més en els vicis i l’autodestrucció, com si la víctima fos jo. Començo a pensar que, sol o pluja, tot m’impulsa sempre cap a la mateixa maresma.
Els ulls de la Virginia, tan enormes i propers que no els puc abastar, han començat a regalimar un líquid espès i groguenc encara més pudent que la meva putrefacció, i al capdavall han explotat en deu mil bocins de detritus, que han empastifat tot l’Univers i m’han deixat cec. Però tot seguit he tornat a la blancor absoluta i esquinçadora, sota els ulls de la mare Eliza. La mare és un somni, esclar: sempre ha estat un somni perquè no la vaig conèixer, però encara em sento culpable de la seva mort, i de no haver aconseguit que el seu fill fos un artista ric i reconegut a tot el món. L’hi havia promès moltes vegades. Com a totes les altres, les meves muses patètiques.
És cert, mare Eliza, enyorada i adorada mare Eliza, que hauria d’haver après a utilitzar la meva capacitat d’anàlisi per establir una pauta existencial que em permetés envellir tranquil, i escriure vint anys més, en comptes de morir a mig camí, empestat de ruïna i infelicitat, vora el rec fecal d’un carrer sense nom.
Ara apareixen implacables els ulls d’ametlla de la poetessa Whitman, la Sarah Helen, amb la qual pretenia oblidar la ferida de l’òbit de la Virginia, i quan ja teníem data per casar-nos, em vaig tornar a emborratxar una setmaneta i a pastar fang. Imbècil. Potser ho vaig fer expressament per no desposar-la, inconscientment convençut que tornaria a fracassar. Podria ser que els meus fracassos, si no tots la majoria, sorgissin precisament de la por del fracàs. Si això és l’eternitat, si això és l’Infern dels pecadors, hauré d’aprendre a no pensar, ara que tampoc no podré escriure.
Però el turment de sobte augmenta perquè els ulls mutants que em jutgen i condemnen em quallen el seny i el cervell i el fluir de la sang. Hi veig la tieta i el germà Henry; el John i la Frances Allan. Que em van adoptar; un parell de senyoretes que vaig deshonrar sense complir, i la Sarah Elmira Royster, la primera de qui em vaig enamorar i l’última que em va acollir. I quan ja no puc més, apareix la mirada letal del caporal Reynolds, i el cap m’explota com si me l’hagués travessat amb una espasa encesa, i vomito, com una serp, una glopada repulsiva de bilis, quan s’exhaureix l’al·lucinació, enmig d’un alarit que s’allargassa i reverbera i s’allargassa i reverbera.
—Tu també, camarada?! Per trenta dòlars que et vaig quedar a deure fa quinze anys?
—No siguis idiota, Allan: per la virginitat de la meva germana! En el fons, només ets un poeta de bragueta.
Per fi s’ha esvaït aquella blancor horrible. Ara soc dins una cambra en penombra, en un hospital si jutgem per la fortor, i l’única taca clara que ressalta són la còfia i la cara d’una infermera, que també em mira amb ninetes esfereïdes.
—I tu? Qui ets tu? —sento que diu la meva veu d’ultratomba.
—La germana Sarah.
He parpellejat uns quants cops i m’he adonat que estava lligat als barrots del llit pels canells i els turmells.
—Som entre els vius, encara?
Llavors ha parpellejat ella, com si dubtés.
—Em sembla que sí —respon, reprimint ben just un somrís.
M’he empassat un bassal de saliva sanguinolenta, i he estossegat fort per esbandir les teranyines de les canonades. Ella m’ha acostat una escopidora i jo hi he expulsat una reuma entre el roig i el negre de la mida d’un ou ferrat.
—No em podríeu deslligar, sisplau? Em sembla que tinc gana. I set, sobretot.
Ella ha somrigut amb una mirada tan contenta que per força ha de pertànyer a una criatura viva i innocent. O almenys viva.
—És la millor notícia que ens heu donat en quatre dies, senyor Poe. Avisaré la germana Virginia.
—Virginia! Virginia i Sarah! Quina ironia!
La germana Sarah, una preciositat de vint-i-cinc primaveres, ha sortit un moment i ha tornat a entrar acompanyada d’una monja que en compta el doble, i per tant ja viu en plena tardor. M’han deslligat, m’han posat un parell de coixins a l’esquena i m’han servit un caldo amb rastres vegetals. Els he explicat la coincidència dels noms i han compartit una ullada còmplice: qui sap quines bestieses els puc haver dit, entre deliris! He remarcat que em vindria més de gust un bistec poc fet i una pinta de cervesa amarga, i m’han assegurat que ho preguntarien al metge dissimulant les rialletes.
—Jo me n’he d’anar, Sarah —ha dit llavors la monja amb forma de taronja—. Creus que el podem deixar deslligat de moment?
—Ah… Sí, germana Virginia. De moment, em sembla que sí.
—Fes-li companyia però sense acostar-t’hi —li ha indicat la Virginia en to alegre quan ja passava la porta—. Vaig a avisar el metge.
—Beveu-vos el brou a poc a poc, senyor Poe.
—Amb aquesta aigua tèbia no m’ennuegaré pas.
—Teniu llagues a la gola i una infecció a l’estómac. Qualsevol cosa us pot…
—Enviar a la caixa? —he enllaçat, enllaçant també un somriure tímid—. Doncs tenim un problema: ara i aquí, no tinc pas calés per pagar un enterrament.
—No hauríeu de parlar així, si em perdoneu l’atreviment —m’ha renyat la germana Sarah, envermellint com si fes una cosa lletja—. La vida és sempre sagrada. I la dels artistes com vós, dues vegades.
—Segur que la vida pot ser una delícia, per qui la sap assaborir a glops assenyats.
—Vós, i els que són com vós, sou els fars de la civilització…, si Déu em disculpa la metàfora.
—Tu sembles un far entre els humans, germana Sarah! Però en el meu cas fora un oxímoron: jo només soc un far cec.
—La vostra clarividència quan escriviu…
—No em serveix de res per organitzar-me la vida. Ni per superar els vicis. I encara menys per ser feliç, per descomptat! —he tronat al final—. Just el contrari: pensar i escriure sovint són l’excusa per… Perdona’m, per què t’explico tot això, desconeguda germana Sarah?
—Ah, tinc entès que a vegades és més fàcil parlar amb persones conegudes a l’atzar i de poc. També he sentit dir que els artistes de pro són proclius a abusar de l’alcohol i les drogues, perquè la creació mateixa sovint provoca el desequilibri. I que per això aquesta elit de privilegiats per les muses peca sovint de sobergueria i es mira el món i la resta dels humans des d’una certa altura.
—Ai, co… dony! I tu què en penses?
—Jo? La monja Virginia sempre diu que nosaltres devem obediència a Déu i a l’Església, i ens hem de guardar de les opinions pròpies com del dimoni.
—I tanmateix en tens una —he insistit entre dos estossecs de gos sarnós.
La germana Sarah ha dubtat un instant, amb una espurna a les pupil·les.
—Doncs jo crec que els apòstols de l’art i la ciència, els que engruna a engruna van descobrint les veritats terrenals de la humanitat, haurien d’anar descalços i viure entre els seus germans.
—Coll… opses! Com t’eleves! Quina germana més culta que m’ha tocat!
La germana Sarah ha envermellit com una verge, virtut que d’altra banda se li suposava, i, no sé per què, m’ha provocat una punxada de culpabilitat. Tot i que en realitat la notava a les costelles superiors, entre el cor i l’estèrnum. M’he posat el tou de la mà esquerra a la zona, impuls animal, i la germana s’ha aixecat com una molla en alerta.
—Us fa mal? Us ha fiblat una…?
—No, no, estic bé —he replicat, omplint els pulmons d’aire per compensar el buit de la panxa—. Em sembla.
Però just llavors m’ha escruixit una esgarrinxada molt més profunda i intensa, com si l’urpa d’un os m’esquincés el teixit. No he proferit ni un gemec, tanmateix, perquè la gola se m’ha omplert immediatament de sang i he començat a escopir-la a raig, empastifant el llit i l’hàbit de la germana i la resta del món conegut. Quan m’he esfondrat sobre els coixins com un drap, sense parar de vomitar sang encesa i evacuant aigües de tota mena, ja sabia que se m’havia acabat l’oli.
M’han dit que ja no es va refer. Que va continuar perbocant i defecant sang fins que algú, d’amagat, va injectar-li una dosi de morfina definitiva. A mi, quan vaig demanar ajuda, em van fer fora de la cambra i no m’hi van deixar acostar més, potser per evitar que cometés aquest pecat capital, precisament. Primer em vaig deprimir, convençuda que el destí m’havia robat una veu que em podria haver ensenyat moltes coses. Però després em vaig adonar que, en el fons, ja m’havia regat amb la seva saba respecte a l’arbre de la vida.
M’han dit que m’ho rumiï un any, que és la bestiesa més estúpida que puc fer, que me’n penediré tota la vida, i que soc una ovella renegada amb cor de guineu. La Virginia fins i tot em va assegurar que el dimoni que el pobre senyor Poe duia a l’esperit devia haver escollit la meva persona per hostatjar-s’hi quan l’altre hoste moria. Però ara ja no em crec ni obeeixo tot el que em diuen, per més que cridin i amenacin. Ara ja sé que allà fora m’espera un miracle laic, una delícia plena de perills i gaudis a parts iguals, i a fe que la vull conèixer sense altres traves que el meu criteri humil. Sé prou lletra i prou música per fer de professora, i un cosí amable m’ha trobat feina a casa d’un diplomàtic francès, de manera que demà passat marxaré cap a Washington per començar, com se sol dir, una nova vida.
El primer que faré, a les hores lliures, és llegir totes aquelles autores i autors que fins ara m’havien prohibit.
© de l’edició, Comanegra