Contra una cultura de plany i gemec és un assaig de Josep Murgades publicat el 1979 al número 3 Pla, i català de la revista Quaderns Crema.
A Stroligut també podeu llegir Objecció de llengua —el nou manifest d’Els Marges— del doctor Murgades, així com les seves traduccions d’El veredicte i A la colònia penitenciària de Kafka.
////Llegiu també Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans de Joan Fuster
Contra una cultura de plany i gemec
En una de les seves Notes del capvesprol ha deixat escrit Josep Pla, a tall d’incís i en to incisiu, que «el català, genèricament parlant, tendeix a l’estat agradabilíssim de ser víctima. Què hi farem?». L’afirmació em sembla d’una certesa doblement contundent, tant pel que constata com per la manera en què ho fa. També en aquest cas, d’acord amb les millors i més constants habituds planianes, se’ns fa evident abans que res el pes específic del què a través de la rotunditat del com. Intuïm un cop més que no pot ser possible que, darrere les nombroses i vàries formulacions lapidàries que s’entrecreuen dins l’obra de Pla, hi suri la inanitat mental del qui només fa soroll amb la boca perquè no té res de substanciós ni de substancial a dir; cal que les generalitzacions tallants a què ens té acostumats el kúlak de Llofriu, per llur mateixa insolent gosadia, continguin quelcom de més que boutades de tertúlia i/o atrabiliaris estirabots d’hipocondríac. Comprovar-ne per extens llur solta i llur volta exigiria, certament, de coneixements múltiples i aprofundits i de paciència erudítico-benedictina; però fins i tot en el probable supòsit que no es donin uns semblants requisits, com és ara per exemple el meu cas, sempre resulta factible d’encertir-se, si més no, de la impertinent pertinència subjacent en gran part de les contundències asseveratives de Pla a còpia de triar-ne un petit mostrari abastable i, a cop d’experiència vivencial i/o de recerca llibresca, restituir-los a algunes d’elles el tou factual en què recolzen o bé desplegar-les vers l’objectiu que apunten. Verificar o exemplificar el que s’hi expressa, sovint amb una sola frase o, fins i tot, amb un simple adjectiu, ens haurà exigit de fer una operació deductiva o inductiva i, en definitiva, de fonamentar-ho o de rebatre-ho. En tot cas, però, sembla evident que, tant si ens hi mostrem d’acord com en desacord, i per poc equànimes que siguem, no podrem estar-nos de reconèixer l’encant del pre-judici d’en Pla; és a dir, l’encant que, per a tot intel·lectual amb dèries de minuciositat argumental i de rigor analític, deriva, vulgui o no vulgui, d’aquest procediment conceptual i estilístic, designable amb el nom de prejudici, que consisteix a emetre, amb to expeditiu i sintètic, formulacions directes i englobadores, fruit de peremptòries immediateses; d’aquest procediment que de grat accepta el risc d’incórrer en la desbarrada a canvi de poder perfilar el molt amb un poc de trets ràpids i enginyosos i que constitueix, en suma, un de tants imperatius dels temps d’emergència i de vertiginositat que li han tocat de viure a aquest escriptor que, conscient dels propis límits i possibilitats, no s’està de declarar, en un moment donat de la seva obra, que «no puc entrar en detalls, perquè aquest no és el meu ofici». Aquesta hauria de ser, en realitat, i com acabo d’insinuar, la tasca a assumir pels seus lectors, la d’aprofundir en detalls, independentment de si se li acosten amb mires detractores o laudatòries, de si els reïx de ratificar o d’impugnar parts de l’ingent material en brut fornit per Pla, de si en la seva lectura cerquen l’esbarjo o la culturalització. I és justament un semblant propòsit el que em guia en aquest paper: el d’estendre’m en un parell de digressions a propòsit de la citació planiana amb què l’he encapçalat; el d’aportar una mínima base d’enjudiciament constatatiu per al que s’hi planteja, encertadament, a manera de prejudici.
El català tendeix a fer de víctima, a sentir-se com a tal, i això tant entre propis com de cara a estranys. És una seva manera d’explicar-se les impotències de què pateix i les que li han estat imposades, de situar-se en el decurs de la història, en relació amb si mateix i en relació amb els altres. Aquesta tendència li és inveterada: arrenca des de moments primerencs del seu esdevenir i perdura, ufanosa, fins als nostres dies. El català, podríem dir amb raó, plora d’ençà de la desfeta de Muret, en què se sap amargament derrotat, gemega d’ençà de la consensualitat de Casp, en què se sent pregonament traït. El seu dol, amb el temps, no ha fet sinó accentuar-se; dol per haver-se vist al marge en la recepció i propiciament dels nous temps; plany per no haver reeixit a desfermar-se, a diferència del portuguès, del carro imperial a què havia acabat fent de junyit remolc, i per l’esquarterament que se’n segueix; lament sens fi arran de la maltempsada que l’aboca en la contemporaneïtat desproveït de drets i de trets, és a dir, de poder factual i d’identitat institucional; complanta agònica i bramant, per últim, a conseqüència del procés de genocidi deliberat i sistemàtic de què se l’ha fet objecte en el transcurs dels darrers decennis.
Objectivament considerat, ben cert, un historial d’allò més poc galdós, però que s’hauria escolat sens major pena ni glòria, amb la brutal indiferència de tota història implacablement real però no reportada i, doncs, no percebuda ni presa en consideració com a tal —talment una repetició anecdòtica més de la monòtona inqüestionable dialèctica del peix gros i del peix xic—, si no hagués estat perquè el català, lluny de marfondre’s resignadament en l’atemporalitat de l’oblit o d’acatar mesell la memòria d’altri, s’ha escarrassat indefallible, a desgrat de tants de cops de fortuna, a autoafirmar-se en la seva per a ell inalienable, diferenciada i específica identitat. I és justament en virtut d’aquesta consciència lúcida que de si mateix s’entesta a tenir, a preservar i a fomentar el català, que la seva desgraciada història no pot per menys de presentar-se-li com a tràgica. El divorci entre la seva inabdicada —per dir-ho a la manera de Vicens Vives— «voluntat d’ésser» i la seva frustrada pràctica existencial és massa gros i notori com perquè el català no se’n senti profundament esqueixat. Per tal de sobreposar-se a la flagrant contradicció que se’n deriva, per tal de resistir-se a la temptació de lliurar-se inerme en mans d’un destí bestial, li cal, al català, generar tot de recursos teòrics i vivencials que li permetin d’enfrontar la pròpia història sense renegar-ne, sinó tot al contrari, convertint-la en eina d’auto-referendament. I així, per exemple, en una mena de morbós masoquisme expiatòrio-reivindicatiu, sense precedents enlloc, no vacil·la a proclamar diada nacional una de les més infaustes dates del seu passat col·lectiu. És, de fet, el preu que li cal pagar per tal d’avenir-se amb la seva història, per tal de suportar-la i de reconèixer-s’hi amb una mínima projecció de futur. Reafirmar-se en la condició de víctima és un eficient mitjà de racionalització, apte tant per explicar-se les defallences internes com per conjurar, ni que sigui retrospectivament, les malvestats vingudes de l’exterior. Una racionalització, d’altra banda, «agradabilíssima», com afirma, no gens gratuïtament, el mateix Pla: eximeix de massa responsabilitats i, sobretot, evita d’haver de posar sobre la taula el tema, sempre angoixós, de l’absurditat, de la insensatesa de l’esdevenir històric; i això tant si un hom se sent víctima dels fats, com de la providència divina o satànica, de les malvolences expansionistes de gavatxos i/o de xarnegos, com de la lògica inflexible del materialisme històric o de les conjuncions i disjuncions planetàries de torn. Hom se sent, en cada moment i segons cada tipus de raonament, sempre víctima.
Manifestacions més que sobrades d’aquesta actitud victimatòria són ja presents en la majoria dels textos que traeixen un cert grau de consciència comunitària tot al llarg del període que, amb mentalitat significativament planyívola, ha estat qualificat de «decadència» o de «segles obscurs» (?). Més que no pas el record d’un passat volgudament esplendorós, acostumem a trobar-hi la reprovació i el desconcert davant d’un present que es percep cada cop com a més fatalment degradat. Les tonalitats negro-moradenques persisteixen, no cal dir-ho, durant la Renaixença, que, com és de rigor en tot Romanticisme tal com déu i els imperatius de la indústria naixent manen, s’enceta amb una elegia nostàlgico-evocativa; ara, el seu és un plany retrospectiu i desactualitzat, que no es proposa d’antuvi altra cosa que una innòcua recreació evasiva del «mais où sont les neiges d’antan?». Aquest plany, jeremíac i convencional, serà, tanmateix, gradualment substituït per un altre de combatiu i d’inculpatori, pouat certament de la interpretació crítica que es comença a fer del passat però projectat cap al moment coetani i cap al futur immediat; serà el plany que neix de les exigències, no ja d’una historiografia idealista d’exaltació regional, sinó d’una historiografia positivista d’afirmació nacional, atenta a anatematitzar les defeccions internes i a blasmar els embats externs, abocada de ple a la tasca de prestar arguments legitimadors a un nacionalisme a la defensiva. El fet que la barbàrie desencadenada arran de la guerra civil espanyola i subsegüent dictadura suposi objectivament, entre d’altres coses, un procés d’exterminació a tots nivells de Catalunya, dóna encara més de peu, no cal dir-ho, al subjectivisme victimatori per part del català en l’aprehensió de la seva realitat històrica. Plany covat de resistència durant el feixisme, en el qual hom veu el pare de totes les monstruositats que flagel·len el país; plany estentori de reivindicació durant la pseudodemocràcia postfranquista, de la qual hom remarca tot el llast miseriós de què és hereva i de què no sap o no vol desprendre’s. El català reactiva i aplica avui més que mai el que podríem denominar la tècnica del «memorial de greuges»: per tal d’exigir els drets que li pertoquen com a poble i que li han estat injustament arrabassats, s’acuita i es complau a proclamar els danys que li han estat infligits; per tal d’obtenir el reconeixement de què és mereixedor —el mateix, al capdavall, que qualsevol altre poble pel simple fet de ser-ho—, entona com a primera de canvi un idealitzat i patètic before the civil war, s’exclama dels morts que li han fet a ca seua i per aquests mons de déu. El català fa la grèmola amb pertinaç insistència, i això, creu, conscientment o inconscient, l’ajuda a contemplar-se, sense nàusea ni esglai, en el desolat panorama de la seva trajectòria al llarg del temps, el reconforta justificativament a l’hora de reclamar el que és seu. Se sap assistit, en darrera instància, de la raó profunda i transcendental de les pobres víctimes innocents. I així va fent.
La primera crítica a fer a una semblant actitud vivencial, en el seu doble vessant intel·lectual i psicològic, és la de la seva absoluta inutilitat, la de la seva quasi histriònica inoperativitat. Plànyer-se, en el millor dels casos, només serveix per a desvetllar la compassió de quatre ànimes belles, d’un panteisme despistat i emotiu; en el més nietzscheà dels casos, sols contribueix a suscitar el menyspreu olímpicament distant de quatre intel·lectuals encimbellats o de dos polítics de fulgurant carrera.
Hi ha, tanmateix, d’altres crítiques a fer-hi, no tan immediatament descartadores, però sí de més consistència interna. L’una és la de la fal·làcia epistemològica subjacent en la formulació intel·lectualitzada d’aquesta actitud. Sentir-se víctima implica necessàriament l’existència d’un botxí, i la història, ai las!, no sap ni d’uns ni d’altres, transcorre aclaparadora i immutable al marge de metafísiques redemptòries i condemnatòries, en mans de les voluntats contradictòries i oposades d’aquells a qui tot és permès, els homes, els qui la fan. No es pot introduir en la historiografia, ni tan sols en la tendent a la divulgació de l’anomenada «memòria popular» o al rastrejament dels «orígens», la noció implícita o explícita de valor moral, amb la subsegüent jerarquització en bons i dolents i reducció, en definitiva, del complex motivacional de la història a un psicologisme descontextualitzat i previ al mateix fet històric. La fugaç gratificació que es deriva d’autosaber-se entre els primers és altament enganyosa i acaba revestint efectes de boomerang: en virtut de l’entrecapgirat fluir de l’esdevenir històric, hom pot sentir-se enxampat en la grollera primarietat d’una tan maniquea dialèctica i passar, doncs, a veure’s en el lloc dels dolents; ha bastat un ràpid creixement en principi favorable a l’economia catalana i, sobretot, l’airejament de quatre argumentacions pseudomarxistes a càrrec d’un imperialisme espanyolista no per més bàrbar menys astut, per tal que el català càndid hagi deixat d’autosublimar-se en la soferta virtut de l’ase dels cops i s’hagi vist assaltat per tot de sentiments de culpabilitat i de remordiments de mala consciència. De sentir-se esclau ha passat a sentir-se amo, i entre els dos pols d’aquesta elemental dialèctica, pròpia del proletariat ingenu primerenc o dels nacionalismes del tercer món, incapacitada per assentar les bases de tot autèntic alliberament, és que bamboleja el català ingenu, escindit per la viciositat del moralisme justicier en què durant tant de temps s’ha gronxat còmodament.
Si, com hem vist, sentir-se víctima pot ser el fruit d’una reacció, mig instintiva, mig racionalitzada, per tal de pair i fer-se càrrec mínimament de la pròpia història, arriba també moment en què cal posar en dansa algun o altre procediment teòrico-comportamental que permeti de suportar —o de deixar de suportar— la victimatorietat de què un hom s’ha autoimbuït, car, més a la llarga o a la curta, resulta vivencialment neurotitzador de percebre’s sempre com a carn d’un escorxador o l’altre. Tots aquests procediments, dels més importants dels quals parlo a continuació, presenten en comú llur caràcter evasiu, el fet de ser subterfugis per tal de no acarar-se amb la realitat ni amb les figuracions que un hom se’n fa. No qüestionen la victimatorietat aquí recusada, sinó que, directament o indirecta, encara la justifiquen més.
Un d’aquests procediments és el de la fugida. Un hom s’atipa de sentir-se víctima, per bé que continua creient-se’n, i, doncs, conseqüent, se’n va amb els qui considera que són el contrari. Aquest és, a ca nostra, el cas de força botiflers, representats, sempre en aquest sentit, pel senyor Eugeni d’Ors, el qual, un gris dia, va sentir-se desinflat d’«arbitrarismes», va fer, en ocasió d’uns Jocs Florals, un discurs planyívol en què posava de manifest la distància incommensurable entre la real precarietat del país i els seus somnis ideals de soteriologisme i, pocs mesos després, va passar-se a les grandeses dels «botxins». Ja sabem la fila que hi va fer.
Un altre és el de la postració nihilista, amb les diverses variants de decadentisme —propi del Modernisme, és a dir, de quan sorgeix el nacionalisme català modern, sota els auspicis indesempallegables de la victimatorietat—, de gauchedivinisme —de quan certs grupuscles intel·lectuals se senten farts de lluitar aparentment sense resultat contra la dictadura—, i de desencant —en el moment en què somiatruites desequilibrats descobreixen que no han arribat a la terra que s’havien autopromès per a immediatament en acabat del feixisme.
Recurs sempre contingut i escaient, poc sorollós, és el de retreure’s en una mena de resignació digna i activa, amarada de l’autoritat moral que emana de la lectura dels profetes i altres torsimanys del poble escollit dels déus i per ells posat a prova, i assajar, amb to mesurat i ecumènic, reconciliatoris càntics en el temple.
Per últim, el mitjà avui dia més a l’ús de continuar certament autoconstatant-se en el plany, tot oferint-li alhora, però, una via escapatòria aparentment superadora de les contradiccions que aquest plany implica, és el que podríem qualificar d’eixambreria utòpico-futurista, més correntment conegut sota el nom de «normalització». El bon català assenyat i conscient, com hem vist, plora perquè les coses no li han sortit com hauria volgut, es lamenta de veure’s com s’ha de veure i no com desitjaria veure’s —és a dir, generós com és amb si mateix, noble, culte, ric, civilitzat i feliç—; però, lluny d’abocar-se en el pessimisme, s’esperança amb el mite de la normalitat, es deleix tot imaginant-se un país normal, suficientment normal, si més no, com perquè no li calgui continuar sentint-se victimeta de l’avatar que sigui. El bon català lluita, ben cert, però no sap estar-se —i aquí radica, en part, un dels problemes de la relació neuròtica i ficcional que serva amb la pròpia història— d’embolcallar el seu combat amb pretextos transcendentalitzadors, amb desficiosos wishfull thinking que sobrepassen de molt les seves possibilitats reals i operatives. Li cal creure, amb provinciana ingenuïtat, en l’existència de suposats països «normals», mal que només sigui per consolar-se de la que ell considera penosa «anormalitat» seva, per motivar-se a través dels entrebancs amb què topa. No pot evitar, per dir-ho a la manera de Borges, de blasfemar de la realitat, s’hi sent incòmode, l’ha de substituir idealísticament per una de pretesament «normal», tot oblidant que no hi ha altra «normalitat» que la de la realitat que és, tot no avenint-se amb el fet que, com s’agrada d’expressar amb frase genial en Pla, «senyors, aquí no hi ha més cera que la que crema».
És digne de remarcar, a propòsit d’en Pla i del tema que ens ocupa, que l’escriptor empordanès mai no se n’ha fet bandera, de la «normalitat», com tampoc no s’ha lliurat mai al plany. Entre moltes d’altres, que no vénen ara a tomb, ha tingut la gràcia, per exemple, de capgirar totalment el sentit dolgut, despectiu i patriotaire que al reble en este país havia adjudicat Larra i d’atorgar-li’n un altre de renovellador, no revulsiu. El seu «en aquest país», de què l’obra de Pla està recosida, no introdueix mai jeremiada, ni abatiment ni eixambreria, sinó crítica mordaç, ironia més o menys retinguda, provocació contundent. D’aquí que una expressió típicament anticipadora de prejudici esdevingui, en la ploma de Pla, i en virtut del realisme revulsiu amb què l’acompanya, un mitjà prefigurador d’anàlisis despietadament lúcides i desmitificadores.
Just ara, en què, segons que sembla, es troba el català en el llindar d’una nova etapa en el seu esdevenir col·lectiu, caldria parar esment en aquesta actitud revulsiva i, doncs, revoltada, que en part exemplifica Pla. Actitud que només pot néixer, certament, de la plena assumpció dels propis límits i dels condicionants que han fet que Catalunya restés una nació petita i al marge, impossibilitada de constituir-se en estat en tombants decisius de la història, mancada d’unes classes dirigents a l’altura de les circumstàncies. Actitud, d’altra banda, que se sap, igual que tota altra proposta moral, només vàlida en la mesura que es veu obligada a fer de substitut d’uns dinamismes institucionals i institucionalitzadors inexistents, però que no per això desisteix de comprometre’s en l’acció immediata i realitzable a partir de les disponibilitats a l’abast. Sense plany ni gemec, al marge de recances de passat i de nostàlgies de futur, amb la clarividència engatjada i distant, gairebé cínica, que prové de la consciència que tenim que, com a poble, ens espera una fi no per més o menys llunyana més ineluctable, que no tindrem altre càstig o recompensa, altra displicència o reconeixement que les derivades de la història que ens haurà fet i que haurem fet.
© de l’article, Josep Murgades