La vida de la vida – Katherine Mansfield

La vida de la vida és una selecció dels diaris i cartes de l’escriptora modernista Katherine Mansfield a cura de Marina Porras i en traducció de Marta Pera Cucurell. El publica Angle Editorial.

A Stroligut en podeu llegir el capítol de l’estada de Mansfield a la Riviera francesa en què l’escriptora neozelandesa es demana sobre el fet d’escriure.

////Més d’Angle Editorial

La vida de la vida

Bandol (Riviera francesa),
desembre de 1915 – abril de 1916

Carta a J. M. Murry
9 de desembre de 1915

…Trobo que l’Oxford Book of English Verse és molt pobre. Aquest matí, al llit, l’he llegit durant hores. He passat pàgines i pàgines. I si no fos per Shakespeare i Marvell i quatre més, és una pila de falsedats. Musicalment parlant, sembla que ningú ni tan sols entengui què és el cim de la nota, ni com sona. Potser no és que siguin massa «aguts» ni massa «greus»; és una cosa molt més subtil: no toquen la nota en si. Però quan, desesperada, he agafat el llibre dels francesos, per poc he sautéd per la fenêtre de ràbia. És una mena de galeria interminable de mobles de saló francesos carrinclons a més no poder amb llits de dosser, canelobres i cupidos de porcellana, tots amb el seu arc i el seu culet. Hi ha excepcions, naturalment. Victor Hugo, per cert, em recorda molt el nostre toro blanc amb un bitllet de tren… al Parnàs.

Diari
22 de gener. [Villa Pauline, Bandol.]

A veure, de debò, què és el que vull escriure? Em demano: ¿soc menys escriptora del que era? ¿És menys urgent, la necessitat d’escriure? ¿Encara em sembla tan natural buscar aquesta forma d’expressió? ¿La parla l’ha feta innecessària? ¿Demano alguna cosa més que relatar, recordar, refermar-me?

De vegades aquests pensaments em mig espanten i gairebé em convencen. Em dic: ara estàs tan realitzada pel sol fet de ser qui ets, d’estar viva, de viure, d’aspirar a un sentit de la vida més gran i a un amor més profund, que allò altre t’ha abandonat.

Però no, en el fons no n’estic convençuda, perquè en el fons el meu desig no havia estat mai tan ardent. Només la forma que escolliria ha canviat del tot. Ja no em preocupa l’aparença de les coses. La gent que vivia o que jo volia introduir en les meves històries ja no m’interessa. Els arguments dels meus relats em deixen del tot freda. En el cas que aquesta gent existís, i totes les diferències, complexitats i resolucions fossin veritat per a ells…, per què jo hauria d’escriure sobre ells? No els tinc a prop. Tots els falsos fils que em lligaven a ells estan tallats.

Ara… Ara vull escriure records del meu país. Sí, vull escriure sobre el meu país fins que, senzillament, exhaureixi el dipòsit. No solament perquè és un «deute sagrat» que pago al meu país perquè el meu germà i jo hi vam néixer, sinó també perquè en els meus pensaments recorro amb ell tots els llocs recordats. Mai no n’estic lluny. Anhelo renovar-los escrivint.

Ai, la gent, la gent que hi vam estimar; també vull escriure sobre ells. Un altre «deute d’amor». Ah, vull, per un moment, fer saltar el nostre país incògnit als ulls del Vell Món. Ha de ser misteriós, com flotant. Ha de tallar l’alè. Ha de ser «una d’aquelles illes…» Ho explicaré tot, fins al detall de com grinyolava la panera de la bugada. Però tot s’ha d’explicar amb una sensació de misteri, un fulgor, una resplendor crepuscular, perquè tu, el meu petit sol, t’has post. Tu has descendit per la vora enlluernadora del món. Ara he de fer el meu paper.

Després vull escriure poesia. Sempre em poso a tremolar al caire de la poesia. L’ametller, els ocells, el petit bosc on ets, les flors que no veus, la finestra oberta on m’aboco i somio que tu et repenges a la meva espatlla, i les vegades que la teva fotografia «sembla trista». Però especialment vull escriure una mena de llarga elegia a tu… potser no en poesia. Ni tampoc en prosa. Segurament en una mena de prosa especial.

I finalment vull portar una mena de quadern de notes mínim per publicar-lo algun dia. Res més. Ni novel·les, ni relats de problemes, res que no sigui senzill, obert.

Febrer 1916
Records del col·legi

L’aplicació d’en Jack és un recordatori constant per a mi. Per què no estic escrivint, jo, també? Per què, sentint-me tan rica, amb la major part d’això havent-se d’escriure abans de tornar a Anglaterra, no m’hi poso? Si tingués el coratge encara que només fos d’empènyer la porta anquilosada i inflada, tot el que hi ha dins és meu. Per què continuo ronsejant? Perquè soc mandrosa, perquè em falta l’hàbit de treball i soc increïblement malgastadora. Realment és mandra, una mena de mandra immensa —repugnant i indigna.

Ahir pensava en la meva primera joventut desaprofitada, tan desaprofitada. La meva vida universitària, que en cert sentit és un record tan vívid i ple de detalls, podria no haver contingut mai cap llibre ni cap conferència. Jo vivia en les noies, el professor, aquell edifici gran i bonic¹Queen’s College, Harley Street, Londres., els focs vius a l’hivern i l’abundància de flors a l’estiu. Les vistes de les finestres, tot el dibuix que es teixia. Ningú no el veia, em semblava, com jo. La meva ment era com un esquirol. Jo arreplegava i arreplegava i amagava per al llarg «hivern», quan redescobriria tot aquell tresor —i si algú s’acostava, m’enfilava corrents a l’arbre més alt, més espès, i m’amagava entre les branques. I experimentava una fascinació tan terrible contemplant en Hall Griffin i tots els seus trucs, pensant en ell mentre era allà assegut, en la seva vida privada, en quina mena d’home era, etc., etc.! (Ens va explicar que ell i el seu germà una vegada van escriure un llarg poema titulat «L’èpica dels Hall Griffin».) Llavors, només en intervals molt rars, alguna cosa esclatava com un llampec entre totes aquestes coses, algun comentari sobre La Reina Fada de Spenser o la «Isabella, o el test d’alfàbrega» de Keats, i en aquests llampecs jo sempre estava en total desacord amb en Hall Griffin i escrivia a les meves notes: «Aquest home és burro». I en Cramb, el fantàstic Cramb! La figura d’en Cramb era suficient, havia «passat a la història» per mi. Eternament jove i fogós, devorant-se a si mateix contínuament, molt ferotge pel que havia vist, però una mica cec perquè ho havia mirat durant tant de temps. En Cramb caminant amunt i avall a grans gambades em satisfeia del tot. No podria descriure les tempestes d’en Cramb. Només volia asseure’m a escoltar-lo. Cada un dels seus gestos, de les seves aturades quan caminava, tots els seus tons i aspectes són tan vívids per mi com si fos ahir —però de tot el que deia només en recordo algunes frases: «Es va asseure i li va caure la perruca…», «L’Anna Bolena, una noia pura i encantadora que sortia per la porta silenciosa cap a la llum i el clamor», i mirant enrere i veient com la coneguda porta es tancava darrere seu, amb un lleu clic com qui diu —definitiu.

¿Però quin relat coherent podria donar de la història de la Literatura Anglesa? I de la Història d’Anglaterra? Cap. Quan penso en dates i èpoques em venen al cap personatges inadequats —i els adequats no apareixen.²A la pàgina del costat hi ha una llarga llista de les figures principals de la història de la literatura anglesa, retrocedint a partir del segle XVIII. És evident que Katherine Mansfield havia provat de verificar els seus coneixements. El resultat final és una llista molt corregida però singularment acabada. Quan llegeixo una obra de Shakespeare vull ser capaç de situar-la en relació al que hi va haver abans i al que va venir després. Em vull imaginar com era llavors Anglaterra, almenys una mica, i quin aspecte tenia aquella gent (tot i que quan escric m’adono que ho puc fer, almenys això darrer), però quan es menciona un home, encara que sigui un home real, no el vull situar a la dreta de Sam Johnson quan hauria d’estar vivint sota l’ombra de Shakespeare. I ho faig sovint.

Des que he arribat aquí, m’he interessat molt per la Bíblia. He llegit la Bíblia durant hores seguides i m’he posat a fer-ho amb el mateix desig. Volia saber si Lot venia poc després de Noè i coses per l’estil. Però tinc l’amarga sensació que aquests fets ja els hauria de saber: haurien de formar part de la meva respiració. ¿Hi ha alguna altra persona adulta tan ignorant com jo? ¿Però per què no escoltava el director que ens feia classe d’Història Sagrada dues vegades a la setmana en comptes de fixar-me en la seva cara, que era molt rodona, d’un vermell fosc amb una mena d’ufanor i tota coberta de venetes vermelles amb una infinitud d’afluents diminuts que li corrien front amunt i es perdien entre l’espessor de cabells blancs? També tenia les mans diminutes, inflades, morades, brillants sota la pell tacada. Jo pensava, mirant-li les mans, que tindria un atac i es moriria de paràlisi… Ens van explicar que era un home molt instruït, però jo no podia evitar imaginar-me’l amb una levita creuada, amb un gran casc blanc d’explorador, un gran mocador blanc penjant del clatell, dret i assenyalant amb un paraigua la seu probable del campament probable d’alguna tribu nòmada a la seva dona, una senyora gran amb el cor delicat que havia d’anar a tot arreu amb un seient de vímet col·locat al llom d’un ase, i les seves dues filles, amb guants de punt i sandàlies, que feien una olor lleu d’una loció contra els mosquits.

Mentre feia classe, jo, asseguda, construïa casa seva, l’omplia: d’americans, de mobles feixucs de banús, d’armaris com petites cúpules i taules amb potes d’elefant regalades per amics missioners agraïts… Només vaig tenir contacte amb ell una vegada, quan va demanar que les senyoretes de l’aula a qui les hagués perseguides un toro salvatge alcessin la mà, i com que ningú no ho feia, jo la vaig alçar (tot i que naturalment no m’havia passat). «Ah», va dir, «em sap greu, però tu no comptes. Ets una petita salvatge de Nova Zelanda» —afirmació una mica massa rigorosa, ja que un toro salvatge era l’última cosa que et perseguiria anant amunt i avall de Harley Street, Wimpole Street, Welbeck Street, Queen Anne o al voltant de Cavendish Square.

I per què no vaig aprendre francès amb Monsieur Huguenot? Quina oportunitat que vaig perdre! Quin preu que he hagut de pagar! Feia classe en una aula llarga i estreta tota pintada —les parets, la porta, els marcs de les finestres— d’un verd com de reseda tirant a gris. El sostre era blanc, i ben bé a sota hi havia un fris de llargues garlandes serpentejants de flors blanques. A banda i banda de la lleixa de la llar de foc un nen nu feia tentines sota una gran plata de raïm que aguantava sobre el cap. Sota les finestres, molt més avall, hi havia el pati empedrat dels estables, i se sentia, de lluny, el tric-trac dels carros que entraven o sortien, el soroll de l’aigua que feien rajar amb una bomba a un gran cubell, i el picar de peus i els xiulets d’algun jove. L’aula no estava mai gaire il·luminada, i a l’estiu Monsieur Huguenot volia que les persianes estiguessin abaixades fins a mitja finestra… Era un home baix i gras.

Diumenge. Villa Pauline, Bandol (Var).

Senyor F. G. Mai un cugombra havia pesat tant sobre el pit d’una dona com les teves agres efusions que he lligit dugues vegades i no tornaré a lligir ni borratxa. Però no deixo de preguntar-me, i no arribo a respondre’m, què hi havia a la meva carta que et pertorbés d’una manera tan exagerada. (Henry James és mort. Ho sabies?) No vaig dir pas, duta per una passió irresistible, que t’estimés. De tota manera, estic disposada a tornar-ho a dir mirant aquest rast de cebes que penja d’un cordill lligat a un ganxo de cassó. Però per què m’escrius com si estigués en estat de bona esperança i hagués vingut a tu en un cabriolé elegant a demanar-te que em convertissis en una dona respectable? Sí que tens mal humor, i ets suspicaç i esquerp. I si et penses que t’he pres per un gegant en comptes d’un molí, noi, estàs ben equivocat.

De fet, ara que penso en la teva última carta, em sembla que no et ve gaire de gust escriure’m, i que em pengin si no ho encerto. Però potser és una rebequeria de les meves; de fet, és una reacció visceral. Tinc tanta gana, estic tan buida, que imaginar-me un filet de bou, ben fet, amb molt de suc i salsa de raves amb vinagre i patates rostides, gairebé em fa plorar. Aquí no hi ha res per menjar a part de truita, taronges i cebes. Fa un dia fred, assolellat i ventós —la mena de dia que et ve de gust un àpat formidable per dinar i una butaca davant del foc per cargolar-t’hi en acabat com una boa constrictor. Ara enyoro Anglaterra —el menjar anglès, les sobres del bon menjar anglès! És molt millor que el d’aquests francesos frugals, amb uns jardins que només són potencials plates d’amanida. No hi ha ni una sola fulla en tot França amb què no es pugui «faire une infusion avec», ni una tija que no sigui «bon pour la cuisine». Déu meu, em compraria una lliura de bona mantega, la posaria a l’ampit de la finestra i miraria com es fon per fer-los empipar. Són una colla de garrepes insuportables, tot i la seva mica d’alegria esgarrapada aquí i allà… Les cases, per exemple: uns mobles horrorosos i ni una sola cadira còmoda. Si vols conversar, l’única possibilitat és anar al llit. Pots triar entre estar-te dreta o jeure còmodament sota un edredó enconxat. Ara entenc per què es parla de la laxitud moral francesa. Et veus obligada a ficar-te al llit —tant se val amb qui. No hi ha alternativa. Suposem que et ve un home jove a mirar-se la instal·lació elèctrica i no para de parlar assenyalant el sostre, o passa un amic a prendre el te i et pregunta si creus en el Mal Absolut. ¿Com pots estar mentalment per aquestes coses, asseguda sobre quatre poms i una polzada quadrada de vímet? Val més jeure ben abrigada i abandonar-t’hi.

Notes sobre Dostoievski

¿Com coneixia Dostoievski aquest extraordinari sentiment de rancor, aquestes rialletes que s’apoderen de les dones que pateixen? És una cosa molt secreta, però és profunda, molt profunda. No volen perdonar l’home que estimen. Si aquest home les estima amb una mena de devoció cega com Xàtov estimava Marie, desitgen turmentar-lo, i aquest turment els proporciona un veritable alleujament. ¿Això s’assembla, d’alguna manera, als turments que s’observen sovint en les històries passionals dels homes? ¿Són mai felices, les dones, quan turmenten els seus amants? No, elles també sofreixen els dolors del part. Estan donant a llum al seu nou jo. I mai no creuen en el seu deslliurament.

8 de desembre.

Avui al matí he pensat molt, però no ha servit de res. No entenc per què, però la intel·ligència gairebé m’abandona quan provo de tocar de peus a terra. Estic la mar de bé, allà dalt, al cel. I mentalment, dins del meu cap, puc pensar, fer i escriure meravelles —meravelles; però quan provo de fer-les baixar, fracasso miserablement.

© de la traducció, Marta Pera Cucurell
© de l’edició, 9 Grup Editorial

• 1
  Queen’s College, Harley Street, Londres.
• 2
  A la pàgina del costat hi ha una llarga llista de les figures principals de la història de la literatura anglesa, retrocedint a partir del segle XVIII. És evident que Katherine Mansfield havia provat de verificar els seus coneixements. El resultat final és una llista molt corregida però singularment acabada.