La poeta i assagista de Nova York Louise Glück va guanyar el Premi Nobel de Literatura del 2020. Edicions del Buc en va publicar el 2017 Nit fidel i virtuosa.
Llegiu-ne dos poemes i, com diu la nota de Mireia Vidal Conte que acompanya la traducció de Núria Busquet i Molist, penseu en un quadre d’Edward Hopper.
////Més Louise Glück a Stroligut: Avern
Nit fidel i virtuosa
La finestra oberta
Un escriptor ancià s’havia acostumat a escriure la
paraula final en un full de paper abans de començar
les seves històries, i després d’això solia
agafar una pila de papers, normalment prima a l’hivern
quan la llum de dia durava poc, i en comparació
gruixuda a l’estiu quan el pensament tornava a ser
fluid i associatiu, expansiu com el pensament d’un
home jove. Independentment de la quantitat, disposava
aquestes pàgines en blanc sobre la darrera, que
quedava tapada. Només així li venia la història, casta
i refinada a l’hivern, més lliure a l’estiu. Així és com
havia arribat a ser un mestre de fama reconeguda.
Preferia treballar en una habitació sense rellotges,
i refiar-se de la llum per saber quan acabava el dia.
A l’estiu, li agradava la finestra oberta. ¿Com va
poder, doncs, a l’estiu, entrar el vent de l’hivern
a la cambra? Tens raó, va cridar al vent, és això
el que em faltava, aquesta decisió i brusquedat,
aquesta sorpresa. Oh, si pogués fer això seria un
déu! I es va estirar al terra fred de l’estudi a mirar
com el vent escampava les pàgines i mesclava les
escrites amb les no escrites, i entre elles, el final.
Una obra de ficció
En girar l’última pàgina, després de moltes nits,
m’envaí una onada de tristesa. ¿On havia anat, tota
aquella gent que havia semblat tan real? Per tal de
distreure’m, vaig sortir a caminar de nit; instintivament,
vaig encendre una cigarreta. En la foscor, la
cigarreta va brillar, com un foc encès per un supervivent.
Però ¿qui veuria aquesta llum, aquest puntet
entre estrelles infinites? Vaig asseure’m una estona
en la foscor, la cigarreta brillava i s’escurçava, cada
pipada em destruïa pacientment. Que petita que
era, que breu. Breu, breu, però ara dins meu, allò
que les estrelles mai no podrien ser.
© Edicions del Buc
© de la traducció, Núria Busquet Molist