Menjaràs pols

Menjaràs pols és el recull de contes amb què Joan Duran i Ferrer va guanyar el Premi de Narrativa Pare Colom del 2021.

L’edita Lleonard Muntaner amb epíleg d’Ivet Zwatrzko. A Stroligut en publiquem una de les narracions: Penèlope. I al butlletí, un tast de Galop de sang, novel·la amb que Duran va guanyar el Premi Andròmina de Narrativa 2023.

////Més contes i tastos de Lleonard Muntaner

Penèlope

El plec de la roba fermat a l’aixella. L’escot ovalat. Aquesta perfecció impertinent amb què la vora del teixit ressegueix el relleu ínfim de la seva clavícula i acaba precipitant-se-li, amb l’estridència d’una ombra, cap al vèrtex de l’estern, entre els pits menuts. És vermell, el vestit. És de pell de llavi. —Has vingut a trobar-me? La llum estèril, intrusa, violenta els tombants d’una espatlla coberta amb la màniga mínima del tergal jaspiat. I des d’allà, talment fos una sang blanca, una paraula incapaç, cau, s’escampa per les arestes dels seus braços i es capbussa dins el clot del colze i cap al delta de l’avantbraç. —Preguntes massa.

Hora indeterminada. Els parquets que davallen. El cafè llarg que es refreda dins la ceràmica, amb les anses expectants. La cigarreta rossa que fa hores, nits, dècades que es consumeix entre els dits de l’home que deixa caure els ulls cap a l’aigüera. —I tu, m’explicaràs els teus somnis? Hi ha, en un lloc només intuït d’aquesta escena, el descans d’una aigua clorada, lleument oliosa. I la devaluació de la moneda, els respiradors del metro, els gots buits cap per avall.

Però tu escorres el motxo, greument i senzilla. I a dos metres del quadre escrutes la impassibilitat del temps dins d’aquells rostres. Qui ets, avui, d’ells dos? T’embafa de sobte l’olor d’una carn trinxada que deu descongelar-se entre l’ardor de dues planxes metàl·liques: vessa de la tela, abandona les formes engabiades. I amb les dolçors del colorant alimentari, el fum tebi ocupa l’angle mort dels teus ulls, la penombra de la sala buida, els sòcols encara per fregar. Són un home i una dona. No es coneixen, potser, i per això s’apropen: dos cossos en caiguda lliure, submisos a la força de l’última gravetat que exhibeix, impúdic, l’instint de sobreviure. S’inclinen cap a la fusta envernissada de la barra. Alhora, com sempre. I callen el dia que oblidaran.

Nit indeterminada. El preu del cru, que oscil·la, que es desploma. Les accions de la farmacèutica, devaluades, que ella no hauria d’haver comprat. I dins el cap, rere les temples, encara el cop de porta a mig matí, encadenat al silenci extrem d’un despatx de la catorzena planta. Li ressona, somort, sota el tint panotxa d’una cabellera llançada enrere. Doble dosi d’analgèsic, avui: ha acariciat les parets del seu esòfag, s’ha aturat una estona a la nou. A punt de dissoldre’s, reté, també, el record innocu d’aquella moneda encallada a la màquina expenedora de batuts.

—No, no t’aixequis, t’abasto la sal. Ara és ell, amb el seu intent inútil de salvar-se, qui intentaria una veu. Escruta’l de més a prop, sí: repassa el seu nas de bec, sota el barret de feltre grisós. I torna després a aquesta boca pintada, sempre a punt de l’últim mos de sandvitx. O als ulls de tots dos, que mai no s’han trobat i que són un bassal, un fanguejar-hi. Llavors posa-hi, en aquest paisatge, un altre ocell de nit: que picotegi les llambordes, els fulls de sala i la catenària, just traspassat el marc de 84 per 152 centímetres. Que gosi gratar la textura fosca que els tanca les parpelles amb la pesantor de l’oli fixat a pinzellades. —Dormiràs amb mi, avui? Ella té una cara sense mobles vells: només l’esguard gèlid d’una història abandonada.

Impossible el carrer, el trànsit, els retorns. —Visc sola, sí, a l’oest de l’illa. Impossibles el xamfrà verdenc i l’aparador desert. Només l’absència, és. I aquesta espera tenaç, que carrega i encorba l’esquena de l’home fosc que seu al penúltim de set tamborets. Mai s’ha girat per mirar-te. Les càmeres de seguretat no han caçat mai la seva por. —Manhattan té el gust real de la teva pell —voldries que es diguessin. Però les ciutats són, sovint, tot just un somni: tan sols la promesa d’un últim destí. I per això no és, la pell, encara. I per això han callat, ells dos. —I a tu, t’espera ningú? Els fluorescents, dissolts en el color, delaten finestres entreobertes, estances buides a l’altra banda de la calçada. Hi fa tant fred, dins la veritat aturada i incessant de cada extinció… —Preguntes massa. La vidriera tanca, hermètica, un temps que ja no importa, una resposta irreal. Només se n’escapa aquesta llum que, insuportablement pura, travessa la paret translúcida del local i ho taca tot d’uns blau-verds sense matèria. —Mai t’hi havia vist, al diner de Greenwich Village. La soledat també és un lloc.

Una illa, el seu cos. Entre dues, tres, quatre illes atrapades totes en el curs d’un riu que ve cap a tu: el llim d’un divorci en mans d’advocats, la sorra d’un apartament pagat a terminis, el sediment d’un cabell furtiu enredat als meandres d’un raspall. Quatre esculls. Quatre abismes aïllats enmig d’una aigua que corre, que esgarrapa. Però rebels i emergents dins d’aquest cabal que, algun vespre, vessarà del llenç. I et trobarà sola, llavors, com ara, a la galeria número 262. I t’haurà d’inundar.

—Hi tens Bourbon, al moble bar? Les paraules impossibles de la dona vestida de vermell s’ofeguen en el mar monòton d’un zumzeig de climatitzadors. —Me n’agrada el gust acaramel·lat, l’ardor amb què el seu or vell m’acaricia el coll. Parlarà així, amb lentitud de pols i de resines, fins que un soroll de vida interrompi la conversa que mai ha començat: haurà caigut un cobert, potser, plorarà una ambulància o titil·laran, com les fruites d’estiu, els leds de les alarmes antiincendis. Ell voldrà pagar les consumicions, deixarà els bitllets de deu dollars damunt de la barra. I amb aquest gest impensat, estranyament segur, potser arrossegui fins al caire de la barra la somnolència d’algunes molles de pa prefabricat. Mira: ja cauen, s’estimben. Tot està a punt de capgirar-se.

—Perdoni, on cau, la parada de taxi més propera? S’incorporen. Ella recull la bossa de mà, que pendolava d’un penjador arran dels genolls. Des dels colors saturats de les seves pells, es desitgen les boques, l’amargor apegalosa dels sexes. —A dues mançanes a l’est —respon l’home que seu d’esquena, al penúltim tamboret. La urgència dels cossos vessa salabrors minúscules a través dels porus dels dos desconeguts. Són dins, encara, al lloc inexistent on no havien tingut pressa ni destí. Fixa-t’hi, apropa-t’hi: també sua, sota els seus pòmuls, la trama enterca de la tela. Ja hi ets a tocar: carícia de la pell diària contra els colors del mite, a frec de les rugositats d’un traç antic. Sobreïxen els alens. Percudeix, damunt la tibantor humida del teu llavi, el batec descompassat d’allò que succeeix només per a tu.

Chicago. Les vuit i vint-i-sis. Avancen, sense concessions al miracle, els dígits del temporitzador que haurà d’armar les alarmes de seguretat. Però tu desaprens el món: t’amara aquesta plenitud de caure en l’immòbil, de penetrar l’escena d’un desig que s’acompleix. Sota el barret, damunt l’escot, l’anonimat de les seves cares s’emmotlla, amb una precisió perversa, a les faccions que et redescobreixes mentre apropes el palmell de la mà al teu esguard: front, mandíbula, espatlla. Amb els dits flairosos d’amoníac perfumat acaricies tot allò que du el teu nom: les pestanyes, els narius, les celles. I el sexe desfullat, ardent com un sol de posta sota l’uniforme de l’empresa de neteja subcontractada.

Et dius Norah i no has estat mai al diner de Greenwich Village de Nova York. Tampoc sabries trobar-ne la porta d’entrada, la sortida impossible. Norah: ho dus escrit amb majúscules a la butxaca de la bata. Vius sola en un estudi amb cuina-menjador, a vint-i-cinc minuts escassos del The Art Institute. D’aquí on, cada vespre, quan ja no queden visitants ni vigilants de sala, reculls els manyocs de paper higiènic de les papereres dels lavabos de l’ala est. També hi fas nets els terres encerats de les sales de pintura americana contemporània, la que va de 1900 a 1950. I els de les contigües, amb les exposicions temporals.

Cada nit, acabat el torn i abans d’entomar el camí de casa, des de fora el museu estant mires l’esquena fosca, vastíssima, del llac Michigan, i la inclemència amb què la nit, perfilant-ne la riba, encén tremolors de neó i esborra totes les mirades. És l’únic mar que coneixes. I hi retrobes, aturades als miradors o abocats a les baranes, les parelles, els homes sols, els rostres que Hopper va pintar per a tu. Com ocells de nit. Perquè esperessin. Nighthawks, 1942. I aleshores penses, amb el calfred de la primera vegada, que sí: que la plenitud són aquestes dues mans pintades a l’epicentre de la highligth de la galeria 262, que mai sabràs si arribaran a tocar-se.

Exclosa amb els exclosos d’una vella Manhattan, restes immòbil perquè no xiulin les alarmes que alertarien de l’ultratge: la teva boca damunt les seves boques; a la llengua, el gust de salives intuïdes. Formigueja, a banda i banda de la vidriera pintada, l’estasi dels expulsats que avui, de nou, haureu equivocat el present. S’estén sense límits, aquesta frontera, com la impaciència de la vida, latent i atrapada dins les presons translúcides de la realitat. Hi éreu de pas, però no heu sabut sortir-ne. I ara l’aire que escopiu des del pou negre dels alvèols entela la paret que us separa. —Has vingut a trobar-me? T’ho diuen a tu, Norah, atrapats en el viatge de retorn cap als cossos difícils d’un amor esperat. —Hi has entrat mai, al diner de Greenwich Village? Pregunten massa, i tu tens aquesta set de tacte, de cafè esgotat, del Bourbon promès, de la llàgrima que els vessa quan t’imploren des d’aquesta urna hermètica. Gosen voler-ho tot: també les teves cames, la nuca blanca, oferta, i el tremolor del sexe que et pessigues entre els dits, sota la roba grisa de treball. —Espereu massa. Però t’eixorda, la seva insistència. T’estremeix i et revolta. Hauries d’acudir-hi, Norah. De traspassar el carrer d’una revolada. De ser tu qui rompi aquest vidre amb els punys.

S’apaguen, puntuals i severs, els llums de l’ala est. Les teles de Lee-Smith i de Kay Sage taquen la penombra de la galeria amb el ressol dels paisatges intemporals i ingenus de la devastació. Desert forms: l’aïllament d’aquests cossos, la soledat en un món insegur, alienat. —De què tens por? In the third sleep: dues veles que s’eleven de forma improbable, tan encegadores, amb les seves ombres allargassades, com de quimera persistent que s’estengués des d’un no-lloc fins a la vostra nit de Nova York. —I tu, m’explicaràs els teus somnis? Criden, drets davant del vidre. Ploren, xisclen. I et miren a tu, sola i a les fosques davant les intempèries que Hopper va salvar de la buidor dels blancs.

El seu vestit vermell, acusador. La seva americana fosca, del blau-marí temerari amb què s’amaren les súpliques. T’escruten. T’intimiden i et reclamen. A tu, Norah. A tu, que només tens les ungles i l’ànsia, la fam i aquest carro amb la galleda, l’hipoclorit i els dissolvents diluïts. —Digue’ns, t’espera ningú? Seràs capaç de respondre’ns? O només podràs fer això: acostar la mà al relleu ínfim de la meva clavícula, al dors dels dits que pincen la cigarreta rossa? Sí, per fi: acaricia’ns, allibera’ns. Fes-nos possibles. Esgarrapa’ns. Ara, sí: estripa’ns amb la força primitiva de la ràbia, amb l’ímpetu d’un desig contingut. No tenim cap altra sortida, ni tu tampoc: ruixa la tela amb tots els químics que atresores. El del pot rosa, que només es toca amb guants. I el corrosiu, adulterat amb perfum de flors desconegudes.

Desfer els esguards, la randa. Emmascarar el desesper rere l’aigua-barreig dels pigments. Mira com s’escorren. Com t’escorres: una riuada tèrbola cames avall, paret avall, fins al sòcol i el terra encerat. S’esfilagarsen les formes, callen per sempre. Els verds que havien entapissat llambordes i emmarcat aparadors buits t’envesquen de cop els canells amb tiges i fulles salvatges. Del seu vestit no en queda res, tan sols una sangassa trista. I dels blaus dels gots i la camisa, només aquest mar, informe i absurd, per on no hi torn mai ni gú. —Do miràs am mi, aqu sta nit? Ho a, ca rer, illa, p ll, dona i determina a. Cian , groc , magenta .

I xisclen les alarmes. Així com tu, insurrectes.