El cor i les roses és un dels pocs contes del poeta Màrius Torres. Va ser escrit el juliol de 1933.
Podeu consultar-ne el mecanoscrit al Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres.
////Els contes i les poesies de Màrius Torres
La segona amor
La tieta Carme acabava d’arribar d’Amèrica, i, és clar, feia tant temps que no havia estat a Lleida, que tot el dia preguntava coses.
—I la Marieta, què se n’ha fet? I aquella genteta que vivia al carreró, saps?, que feien de pellaires?… No te’n recordes?
I tot el dia així.
Després de sopar, el papa digué: —Me’n vaig!
I, en sortir, donà un cop tan fort a la porta del pis, que la mama li va dir a la tieta Carme:
—Coses dels homes, ja li passarà.
I la tieta va respondre:
—Sí. Ja se sap.
I apa, com que era a l’estiu, el balcó a prendre la fresca. Pel carrer passava gent. La tieta va dir:
—I Claudi?
—Com hi has pensat! Fixa’t justament, el veus? Ara passa pel pont.
—Aquella és la seva dona?
—Sí. És una noia molt com cal.
—I pel que veig, van en camí…
—Aquest serà el que fa set.
—Quina horror! Fet i fet vaig estar de sort.
—Per què vas estar de sort, tieta Carme?
—Quimet! Encara ets ací? Fa tres hores que hauries de dormir. Sinó que parlant, parlant, passa el temps que no te n’adones…
L’endemà era un dia com cada dia, i van venir visites a veure la tieta com cada dia n’havien vingut. Però plovia, i Quimet es va haver d’estar a la saleta amb les visites. Una senyora deia…
—Ah, Carmeta! Vídua, rica, jove i guapa, tu sí que l’has ben tret. Qui t’ho havia de dir quan festejaves amb el titella de Claudi! El pobre està carregat de criatures i de maldecaps. En canvi, tu…
—Ai, filla, de penes n’hi ha per a tothom. La meva nena, no cal dir res més, em té preocupada.
Totes les altres senyores tenien nens o nenes que les tenien preocupades per una cosa o altra i respongueren a cor.
—Ai, sí!
Un dia que la mama i la tieta havien de sortir, van fer anar el Quimet i la Carmina a la torre. La Carmina no hi havia estat mai, i Quimet li explicava:
—Toquem aigua i terra amb les mans, i fem fang. Hi ha el Pepet i la Pepeta.
—Qui són el Pepet i la Pepeta?
—A casa seva els deixen anar descalços i no porten calces. Nosaltres també ens descalçarem.
—No ens farem mal?
Quan Carmina, Pepeta, Pepet i Quimet estaven tips de guinera, de quatre pilans, de plateret del moro i de fang, la torrera els va donar pa i xocolata. A la Carmina no li agradava.
—Redeuet, i que fina que ha sortit la filla de la Carmeta! Que t’agrada, doncs, per berenar?
—Crema.
—La murri! Com es coneix que ta mare va fer sort! S’hagués casat amb aquell carquinyoli…
—Ja sé què vol dir.
—I què has de saber, mico filós!
—Doncs ho sé. Amb el senyor Claudi.
Totes les dones esclafiren a riure. Quina quitxalla que puja! Carmina començava a fer el ploricó, una mica perquè pensava que es reien d’ella i una altra mica perquè no li donaven crema.
—Veig que estàs molt assabentat de les coses de la família —va dir una pagesa obesa a Quimet—. Però em jugo el coll que no saps qui rondava la teva mare.
Quimet es va tornar tot vermell.
—El papa —va dir, i les dones vinga a riure.
—Deixeu-la estar, la criatura! —intervingué la torrera—. No us fiqueu on no us demanen.
—I què? —va dir la grassa—. Així no li besarà tant la mà. Pregunta si coneix el canonge Bertran, la teva mare.
Quimet va quedar una estona confós. I mentre les dones reien i es dispersaven, i prosseguia la seva meditació. La torrera el va veure tot preocupat, i li va dir:
—No en facis cas, Quimet, d’aquestes boges. Ja se sap: ningú no es casa amb el primer que estima.
Aquestes sentencioses paraules no varen fer passar la misantropia de Quimet.
A l’hora de sopar, la mama el va renyar perquè s’havia mullat els peus a la torre, i això li havia tret la gana.
L’endemà al matí, esmorzaven sols ells i la seva cosina. I li va dir, precipitadament, misteriosament:
—Carmina, com que quan serem grans, i estem enamorats, ens sabrà greu molt greu poguer-nos casar amb el primer que estimem, saps què he pensat?
—Què?
—Doncs que ara festegem de per riure, i així quan festegem de debò, com que ja no serà la primera vegada, podrem estar tranquils.
© de l’edició, Stroligut