El bard de Maysville és un dels millors contes de Ring Lardner, el gran narrador humorístic i satíric de principi del segle XX als Estats Units. Va ser admirat per Hemingway, Fitzgerald i Woolf.
Ring Lardner havia sigut cronista esportiu. Als seus contes, hi satiritzà el matrimoni, el teatre i, com en aquest The Maysville Minstrel, els sapastres del vers. La traducció al català és de l’Argentó Raset.
El 1941, el director de cinema Orson Welles va fer-ne l’adaptació radiofònica al seu programa Orson Welles on the air
////El bard de Lardner fa joc amb Maruja Reyes sóc jo, un conte de la poeta (i també narradora) Dolors Miquel
El bard de Maysville
Maysville era un poble de cinc mil habitants, i la seva companyia de gas proveïa vuit-centes cases, oficines i comerços.
La plantilla de la companyia constava de dos homes: l’Ed Hunter, manetes i llegidor de comptadors, i l’Stephen Gale, que duia els llibres, per bé que feia una feina molt més dura del que podria semblar.
Del primer al deu de cada mes, l’Stephen s’estava a l’oficina, rebia xecs i diners dels pocs clients estalviadors que volien el descompte del cinc per cent, ensabonava i capejava els molts clients que creien que els estaven robant, i mirava de vendre estufes noves, plaques noves i llums nous als que es queixaven constantment dels defectes de les estufes, les plaques i els llums que havien comprat feia quinze anys o vint.
Després del dia deu, tancava la porta del carrer amb balda i recorria tota la ciutat visitant clients morosos, molts dels quals feia més d’un any que no pagaven i no tenien intenció d’eixugar el deute. Aquesta tasca àrdua i fútil solia durar fins al dia vint-i-set, quan el Hunter començava a llegir els comptadors i l’Stephen n’apuntava la lectura i preparava els càrrecs.
El dia vint-i-nou, el Hunter acostumava a emborratxar-se i l’Stephen havia de sortir a correcuita a llegir els comptadors que restaven (per llegir) i tornar a cuitacorrents a l’oficina per acabar de fer les factures.
Quan el vell Townsend, que era l’amo del negoci i de cinc altres subministradores de gas en pobles més grans, feia la visita quinzenal a Maysville, l’Stephen s’enduia una bona allisada per no haver aconseguit que ploguessin naps sobre Maysville i per haver deixat que el Hunter s’emborratxés.
Al capdavall, l’Stephen guanyava els mateixos 22,50 dòlars la setmanada que havia estat cobrant durant els vuit anys que feia que treballava a la companyia del gas.
Ara en tenia trenta-un. Als dotze havia hagut de deixar l’escola per anar-se’n a fer de missatger a la Western Union. El seu pare era mort, i la seva mare, que sense gaire èxit s’havia posat de modista pel seu compte, confiava en els pocs dòlars que l’Stephen cobrava de la companyia de telègrafs. Més endavant faria de repartidor d’una botiga de queviures, de mosso de sifó en una drogueria i d’escarràs al magatzem de l’estació de Lackawanna.
L’oferiment de 22,50 dòlars per la feina a l’oficina del gas va ser com mannà caigut del cel: superava de set dòlars i mig la setmanada més alta que havia cobrat fins llavors.
Sa mare es va morir i l’Stephen es casà amb l’Stella Nichols, per a qui anar curta de diners no era cap novetat. I, tot i això, van tenir dues criatures i aviat van endeutar-se, cosa que feu de l’Stephen un cobrador de factures endarrerides encara més espatllat: no podia retreure als altres que no liquidessin els deutes quan ell mateix s’escapolia dels creditors.
Tot just podia pregar al cel perquè el Vell es despengés amb una pujada substancial de sou, però sabia que això era tan probable com que l’Stella travessés nedant el canal de la Mànega amb una criatura sota cada braç.
Els Gale eren massa pobres per anar al cinema i, a sobre, no tenien amb qui deixar la canalla, de manera que l’Stephen i l’Stella passaven els vespres a casa i llegien llibres de la biblioteca municipal. Els llibres que llegia l’Stephen eren llibres de poesia.
I sovint, quan l’Stella ja se n’havia anat al jaç, a més de llegir poesia també n’escrivia.
Va escriure un poema a l’Stella i, un any, pel seu aniversari, l’hi regalà, i ella li va dir que era fantàstic i que hauria de deixar el coi de companyia del gas i guanyar-se la vida escrivint poesia.
L’Stephen s’hi va fer un tip de riure, i va remarcar que, de pobre, ja n’era prou.
Els altres poemes —dedicats a la natura, les flors, el ferrocarril de Lackawanna, les meravelles de Maysville, etc.— no els hi havia ensenyats, i els tenia desats amb clau en un calaix al seu despatx de l’oficina.
Hi havia un tal Charley Roberts, viatjant d’una companyia d’escalfadors instantanis d’aigua, que havia vingut des de Nova York. Feia anys que volia encolomar-ne al vell Townsend, però el vell Townsend deia que l’escalfador es fumia el gas pel broc gros i que els clients s’exclamarien. I ja prou que s’exclamaven. El Roberts era un jove decidit i, malgrat el desinterès dissuasiu del Townsend, l’empaitava tant sí com no.
El Roberts també era un novaiorquès de la broma que, quan era a casa, dinava on dinaven els seus herois només per estar-hi a prop, mirar-se’ls i caçar alguna de les seves facècies per escudellar-les després a altres viatjants en ruta. Aquests seus herois eren dibuixants d’historietes, dramaturgs i editors de les columnes d’humor de la premsa metropolitana.
La seva columna preferida era una que dirigia el George Balch a l’Standard, i quan anava a pobles petits es dedicava sovint a retallar articles ridículs dels diaris locals i els enviava al George, que substituïa el comentari del Charley per un de propi.
El Charley va saber que tal dia el vell Townsend seria a Maysville, i, com que aquell dia voltava pel barri, va agafar l’interurbà i va arribar-se a l’oficina de la companyia de gas. L’Stephen tot just havia tornat d’una improductiva ronda de visites als deutors rebels i s’estava a la botiga, darrere l’oficina, dient-li a l’Ed Hunter que el llumet vermell de la senyora Harper no s’encenia.
Mentre s’esperava tot sol a l’oficina, el Roberts va guaitar distretament la taula de l’Stephen i va veure-hi un llibre.
Era un recull de poemes de l’Amy Lowell. Al cap d’un moment, l’Stephen tornava de l’oficina.
—Hola, Gale —va dir el Roberts.
—Com esteu, senyor Roberts? —digué l’Stephen.
—M’han dit que el Vell era per aquí —va dir el Roberts.
—Se us ha escapat —va dir l’Stephen—. Ahir al vespre rondava per aquí i a la nit partí cap a Haines City.
—I demà, que hi serà?
—No us ho sabria dir. Costa seguir-li la pista.
—I fer-li una venda, també. Però m’hi acostaré a veure si estic de sort. Veig que llegiu poesia intel·lectual.
—L’he agafat de la biblioteca.
—I us agrada?
—La poesia sense rima no em fa el pes —va dir l’Stephen.
—Suposo que deu ser més fàcil d’escriure —va dir el Roberts.
—No us penseu. Fer versos que rimin no és gaire difícil, si ho portes a dins. Penseu en l’Edgar Guest, per exemple.
—Com sabeu que no li és difícil?
—Llegint-lo, no ho sembla pas —va dir l’Stephen; i després d’una pausa, afegí—: I, a més a més, jo també ho he provat.
—Oh, així que també sou poeta? —li demanà el Roberts.
—No diria tant, però sí que he escrit uns quants versos, i és més un divertiment que una obligació. Potser algú pensarà que no valen res, però tant me fa: jo hi xalo, escrivint poemes.
—M’agradaria llegir-los, Gale —va dir el Roberts, impacient.
—No sé si us agradaran. I no sé si n’he guardat cap. Vaig escriure un poema a la meva dona pel seu aniversari, fa tres anys. A ella li va semblar que estava força bé. Aquest sí que podria deixar-vos-el llegir, però primer n’he de trobar la còpia que tinc per aquí.
L’Stephen sabia del cert que tenia una còpia per allà.
—Vejam si el trobeu, doncs —va dir el Roberts.
L’Stephen va mirar dos o tres calaixos abans d’obrir el que contenia els seus manuscrits.
—És només una petita cosa que vaig escriure per a la meva dona per al dia del seu aniversari. Pot ben ser que penseu que no val res. Es diu «A l’Stella». Stella és el nom de pila de la meva dona.
El Charley Roberts va llegir el poema:
Stella avui fas vint-i-tres anys
i tens els cabells d’or, no els tens castanys.
Stella m’han dit que el teu nom vol dir estel en llatí
i això és el que tu ets per mi
i amb els teus ulls i els teus rínxol daurats
soc del món el més cofat Stella.
Ja saps que un regal car no et puc comprar
perquè tot just en tenim per menjar
i com també ja saps tenim molts deutes,
però si et conserves bé i sana
fins que seré ric, de guita ufana,
potser llavors podré fer-te un present
millor que el que et faria en temps present.
Així que això és tot, de moment,
que l’any entrant serà més escaient.
Que visquis molt, Stella, i al meu costat,
és el desig d’aniversari del teu estimat.
—M’esteu dient que això no us ha costat gens d’escriure?
—M’hi he estat menys de mitja hora —va dir l’Stephen.
—Fem una cosa —va dir el Roberts—. Doneu-me’l.
—Què en voleu fer?
—Faré que us el publiquin.
—On?
—Al New York Standard. Tinc un amic, el George Balch, que el faria sortir a la seva columna. No paga res, però si s’arriba a publicar, signat per vós, podria cridar l’atenció de gent que sí que paga per la poesia. Podríeu guanyar-hi una bona picossada.
—Quant paguen?
—Doncs, les revistes importants, vora un dòlar per línia.
—No sé quantes en té, aquest.
El Robert les comptà.
—Disset —va dir—. I, coneixent el vell Townsend, m’hi jugo un pèsol que no us paga gaire més, de setmanada.
—I només he trigat mitja hora a escriure’l —va dir l’Stephen.
—Em deixeu que l’enviï al Balch?
—No sé si en tinc cap altra còpia.
—La vostra dona en deu tenir.
—Suposo que sí.
No ho suposava: ho sabia.
—L’enviaré per correu al Balch aquesta mateixa nit, amb una nota. Si el publica, us faré arribar el diari.
—En tinc un que encara és més llarg que aquest —va dir l’Stephen.
—Doncs ensenyeu-me’l, home.
—No, de moment més val que no. Si dieu que el vostre amic no els paga…
—Teniu tota la raó. Com ens agrada treballar de franc! Guardeu la resta de material fins que no hagin publicat aquest i tingueu notícies d’algun editor d’una revista, que segur que en tindreu. Després podreu vendre el que ja teniu escrit, i escriure més, fins que feu tants quartos que li pugueu comprar la Companyia de Gas de Maysville al vell garrepa.
—No la vull, la companyia de gas. Jo vull plegar. Només vull escriure.
—I per què no ho feu?!
—Perquè m’he de guanyar les garrofes.
—Les garrofes! Si fas disset dòlars en mitja hora, això són trenta-quatre dòlars l’hora, o… quantes hores hi penqueu, aquí?
—Deu.
—Doncs tres-cents quaranta dòlars el dia! Si això no és guanyar-se les garrofes, jo soc monja!
—No podria escriure a aquest ritme. M’ha de venir la inspiració —va dir l’Stephen.
—Per mi, un dòlar la línia ja em serviria d’inspiració. De totes maneres, quan no us hi veiéssiu amb cor, podríeu contractar algú perquè us escrivís els poemes.
—No seria just, i la gent notaria la diferència. És difícil, imitar l’estil d’un altre. Un camí vaig provar d’escriure com l’Edgar Guest, però no hauria enganyat ningú que conegués la seva obra.
—Ningú no pot escriure com el Guest. Ni falta que fa. El vostre estil és tan bo o més que el seu. I ara que parlem del Guest, us penseu que passa fam? Va cosit de bitllets.
L’Stephen es moria de ganes d’explicar a l’Stella tot el que havia passat, però li feia por que al Balch no li agradés tant el poema com li havia agradat al Roberts, que pensés que no era prou bo per publicar-lo i que l’Stella acabés decebuda.
S’esperaria fins que no l’hi publiquessin, si és que mai l’hi publicaven, i, llavors sí, l’hi ensenyaria.
No li va caldre esperar gaire. En menys d’una setmana va rebre per correu des de Nova York una còpia de l’Standard, i a la columna del George Balch hi sortia el seu poema, signat per l’Stephen, amb una nota: «A l’Stella. El detall d’aniversari del bard de Maysville a la seva dona».
Per primer cop en tota la seva carrera a l’oficina del gas, l’Stephen va plegar cinc minuts abans d’hora i gairebé va córrer cap a casa. La seva dona estava tan emocionada com l’Stephen havia anhelat.
—Però per què et diu bard? —va demanar—. Li deu haver arribat alguna cosa d’aquell vespre a l’Elks.
L’Stephen li explicà la resta de la història: que el Roberts havia anticipat que el poema cridaria l’atenció d’editors de revistes i crearia demanda de poemes a dòlar la línia. I confessà que tenia més poemes a punt per enviar-los així que li ho diguessin.
N’havia dut dos de l’oficina i els hi va llegir en veu alta perquè digués què li semblaven:
1. El tren de Lackawanna
El tren de Lackawanna fa enrenou
Quan va de Jersey City a Buffalo
Alguns trens paren a Maysville, però ben pocs
La major part toquen el dos
Tret del de les 8:22
Direcció a l’oest, el de les 10:12 a Jersey City
És el tren que més ens agrada
Perquè et duu a Jersey City
Des d’on pots agafar el ferri o el metro a New York City.
El Lackawanna porta moltes mercaderies
De vegades va amb retard
Però això tant hi fa, perquè són mercaderies
Llevat de si tu ets qui les espera, les mercaderies.
La gent de Maysville agafa l’interurbà sobretot els grangers
de manera que l’interurbà espicossa el negoci del Lackawanna,
però si vas de Nova York a Buffalo
el Lackawanna segur que et commou.
Per acabar diré que trobem que és tot un honor
que el Lackawanna passi per Maysville.
2. El negoci del gas
La Companyia del Gas de Maysville té vuit-cents comptadors
El senyor Arnold Peters és de tota la ciutat el més gastador
És l’amo d’aquell casalot del pujol
festasses hi munta, hi va qui vol.
Uns 2600 dòlars el mes guanyem
i un cinc per cent de descompte si pagues abans del dia deu et farem.
L’amo el senyor Townsend creu que és insofrible
Qui no fa anar el gas de combustible.
Pel que fa als llamps, millor els llamps que l’electra
Perquè a voltes les tempestes tallen l’electra
I quan salten els ploms a la nit
Has d’encendre espelmes tota la nit
I tothom resta afligit
Especialment si tens convidats
Que et demanaran si és d’ells, això de l’electra.
Aboneu-vos a la Companyia del Gas perquè no l’afecten les tempestes
I així els teus amics no en diran mai pestes.
Va agafar un llapis i un tros de paper i l’hi va ensenyar:
El trajecte del tren de Lackwanna
Fa enrenou
Quan va de Jersey City
A Buffalo.
—Veus —va dir—, podries tallar la major part de les línies per la meitat i fer trenta-vuit dòlars en lloc de dinou.
Tanmateix, l’Stephen, amb un ull en el negoci i l’altre en l’art, només va saber fer créixer les línies d’El Lackawannna de les dinou fins a les trenta i les d’El negoci del gas de disset a vint-i-una.
Tres dies després, l’Stephen rebia una carta urgent. Deia:
Benvolgut senyor Gale,
El 2 de setembr va sortir el poema «A l’Stella» de la vostra autoria al New York Standard. Em va causar una molt bona impressió, de manera que, si en teniu escrit o penseu escriure’n cap altre de tan bo, la nostra revista es complauria a comprar-vos-el a un dòlar per vers.
A l’espera de tenir notícies vostres, i desitjant que ens envieu qualsevol poema que tingueu a mà, us saludo cordialment.
Wallace James
Director del James’s Weekly
Nova York
L’Stephen no havia sentit parlar mai del James’s Weekly, i no va adonar-se que el mata-segells era de Filadèlfia i que el paper de la carta duia el logotip d’un hotel de Filadèlfia.
Va sortir corrents de casa, va enviar per correu els versos del tren i del gas i, després d’una trucada breu i excitada a l’Stella, va decidir deixar la feina.
El vell Townsend, que arribava a Maysville l’endemà al matí, va conèixer la decisió de l’Stephen i no li va fer gens de gràcia. S’adonà que no trobaria a ningú més que fes la feina que feia l’Stephen pel sou de l’Stephen.
—Us apujo la setmanada a vint-i-quatre dòlars —digué.
—No us demano un augment. Plego per a dedicar-me plenament a la meva poesia.
—La poesia!
—Sí, senyor.
—Voleu dir que us guanyareu la vida escrivint poesia?
—Sí, senyor.
—Us morireu de fam.
—L’Edgar Guest és ben viu.
—Tant me fa si és viu o no —digué el vell—. Som el dia dotze i el Hunter pot fer la seva feina i la vostra durant un parell de setmanes. Si quan hagin passat voleu tornar, us apujaré el sou fins a vint-i-tres dòlars.
La intenció de l’Stephen era acabar de polir alguns dels seus poemes més antics i escriure’n un o dos de nous per tal que les provisions satisfessin la demanda del James’s.
Això no obstant, li va resultar gairebé impossible escriure quan encara no sabia re del destí dels dos poemes que havia enviat, així que decidí deixar els vells escrits tal com estaven i només en va poder començar un de nou:
El riu Delaware.
No gaire lluny de Maysville hi passa el riu Delaware.
Però no hi ha peixos en aquesta part del riu.
La part superior del riu és estreta i soma
Però diuen que és molt més ample a tocar de Filadèlfia.
El dia vint del mes, el sobre amb «El tren de Lackawanna» i «El negoci del gas» li va arribar retornat de Nova York. Hi havia timbres i escrits, de la mena Adreça desconeguda i No ens consta.
I l’Stephen va caure-hi: havia estat víctima d’una bona enganyifa.
Amb els laments de l’Stella de fons, començà a estripar tots els manuscrits, llevat del poema «A l’Stella», que la seva dona havia amagat perquè l’Stephen no el trobés.
—El senyor Townsend ha arribat amb l’interurbà de les 8.30. L’haig d’anar a veure.
—Entesos —digué el vell quan l’Stephen entrà a l’oficina—. Us tornaré a agafar, amb el sou de sempre, però ja n’hi ha prou, de rucades. I ara sortiu i mireu de treure-li quatre quartos a la senyora Harper. Fa vuit mesos que no en veiem ni un cèntim.
—Volia parlar-vos d’aquests escalfadors instantanis d’aigua —digué l’Stephen.
—Què els passa?
—Volia aconsellar-vos que no en compreu cap. Gasten massa gas.
—Gràcies pel consell, però ja n’he encomanat uns quants al Roberts de Haines City. Li vaig dir que ens n’enviés mitja dotzena —digué el vell.
—I vindrà ell mateix a fer la demostració? —demanà l’Stephen, fent morros.
—Això va dir.
—Aviam si és veritat.
Per bé que mentre ho deia, l’Stephen s’adonà que ja no hi havia res a pelar.
© de la traducció, Argentó Raset
© de l’edició, Stroligut