La cortina de la mainadera Lugton és un conte infantil de Virginia Woolf. Va escriure’l als anys vint per a la seva neboda, però es va perdre entre les pàgines del manuscrit de La senyora Dalloway.
Se’n coneixen dues versions: la primera, Nurse Lugton’s Golden Thimble, va aparèixer el 1961; la segona, que és la que podeu llegir a Stroligut en traducció al català es va publicar el 1991 amb il·lustracions de Julie Vivas.
////Més textos de/sobre Virginia Woolf: Maria Aurèlia Capmany, Jane Austen, Dolors Udina… I un altre conte: Una casa encantada
La cortina de la mainadera Lugton
La mainadera Lugton dormia. Havia fet un bon ronc. I després d’una capcinada i engaltar-se les ulleres al front, s’estava asseguda a la vora de l’escalfapanxes, amb el dit amunt, un didal al capciró i l’agulla que li penjava. I roncava i roncava. I a la falda, cobrint-li tot el davantal, hi tenia una gran peça de roba blava estampada.
Els animals que la guarnien no es van moure fins que la mainadera Lugton no roncà per cinquè cop. Un, dos, tres, quatre, cinc —ah, la vella per fi s’havia adormit. L’antílop saludà la zebra amb una reverència; la girafa abastà la fulla del cimall de l’arbre; tots els animals començaren a tabalejar i a esvalotar-se.
Perquè al brodat de la roba blava hi havia bandades de bèsties salvatges, i a sota un llac amb un pont i una ciutat de teulades rodones, i homenets i donetes que guaitaven per la finestra o que cavalcaven pel pont a cavall.
Però tan bon punt la vella mainadera roncà per cinquè cop, la roba blava es convertí en aire blau; els arbres s’agitaren; podies sentir brollar l’aigua del llac; i veies la gent que travessava el pont i saludava amb la mà des de la finestra.
Llavors els animals es començaren a bellugar. Al capdavant, l’elefant i la zebra; després la girafa i el tigre; els seguien l’estruç, el mandril, dotze marmotes i un estol de mangostes; els pingüins i els pelicans, que peonaven i anaven de tort, adesiara espicossant-se els uns als altres, anaven a ressaga.
Al capdamunt de tots, el didal daurat de la mainadera Lugton els il·luminava com un sol: i quan la mainadera Lugton roncava, els animals sentien rugir el vent a través de la jungla.
Començaren a davallar per abeurar-se, i, a mesura que avançaven, la cortina blava (perquè la mainadera Lugton feia una cortina per a la finestra del saló de la senyora de John Jasper Gingham) es convertí en una estesa d’herba, roses i margarides, esquitxada de pedres blanques i negres, amb tolls, i roderes de carro, i granotetes que saltironaven de pressa perquè els elefants no les trepitgessin. Tots davallaren, turó avall, per abeurar-se al llac.
De seguida van aplegar-se tots a la punta del llac; alguns doblegant-se, d’altres estirant el coll ben amunt.
De debò que feia goig de veure…
I pensar que aquest prodigi s’esdevenia a la falda de la mainadera Lugton mentre dormia, asseguda a la seva cadira Windsor, a la llum de la làmpada. Pensar en el davantal ple de roses i d’herba, amb totes aquelles bèsties salvatges trepollant-hi, quan la mainadera Lugton es moria de por només de repicar amb l’ombrel·la els barrots de les gàbies del zoo! Fins i tot un escarabat petitó la feia saltar.
Però la mainadera Lugton dormia, la mainadera Lugton no veia res.
Els elefants bevien; les girafes mastegaven les fulles dels tulipers més alts, i la gent que travessava els ponts els llançava plàtans, tirava pinyes enlaire, i repartia neules farcides de codony i pètals de rosa, perquè a les mones els encantaven.
La vella Reina arribà amb el seu palanquí; el general de l’exèrcit va fer-hi cap; i també el primer ministre, l’almirall, el botxí, i els dignitaris que feien tractes a la ciutat, un indret molt bonic anomenat Millamarchmantòpoli.
No les maltractava ningú, aquelles bèsties adorables; més aviat molts les planyien, perquè la gent sabia que fins la mona més menuda estava sota l’encanteri d’una ogressa que els feia treballar a preu fet. La gran ogressa es deia Lugton.
La veien, per la finestra, més alta que tots ells. Tenia la cara com el vessant d’una muntanya, amb grans penya-segats i estimballs, i avencs en comptes d’ulls, de cabells, de nas i de dents. A tots els animals que s’esgarriaven pel seu territori, els convertia en glaç i s’havien d’estar quiets tot el dia sobre la seva falda. Però quan s’adormia, tornaven a ser lliures i, al vespre, anaven a Millamarchmantòpoli a abeurar-se.
De sobte, la vella mainadera Lugton estrebà la cortina i la deixà tota feta un rebrec: un borinot ben gros que brunzia al voltant del llum l’havia despertada. Es redreçà i clavà l’agulla a la roba.
Al moment, els animals van girar cua. L’aire es convertí de nou en roba blava. I la cortina tornà a restar quieta sobre la seva falda. La mainadera Lugton agafà l’agulla i continuà cosint la cortina per al saló de la senyora Gingham.
© de l’edició i la traducció,
Argentó Raset i Stroligut