Una casa encantada

Una casa encantada és un conte de Virginia Woolf, publicat el 1921 a Monday or tuesday i ara recollit a Uns quants contes de Cal Carré en traducció de Marta Pera al català.

Al contrari dels contes gòtics i victorians, els fantasmes d’A Haunted House no fan por ni en voler fer: són una «parella espectral» que ronda amunt i avall per una casa pastoral a la recerca d’un record en forma de tresor.

////Virginia Woolf o la nova realitat, l’assaig biogràfic pioner de Maria Aurèlia Capmany i un altre conte: La cortina de la mainadera Lugton

Fos quina fos l’hora que et despertessis, senties una porta que es tancava. Anaven d’una habitació a l’altra, agafats de la mà, elevant-se aquí, obrint allà, comprovant el terreny: una parella espectral.

«Ho vam deixar aquí», deia ella.

I ell afegia:
«Ah, però allà també!»
«És a dalt», murmurava ella.
«I al jardí», xiuxiuejava ell.
«Fluixet», deien, «que no els despertem.»

Però no ens despertàveu pas. I ara!

«Ho estan buscant; ara tiren la cortina», podia dir jo, i continuava llegint un parell de pàgines. «Ja ho han trobat», n’estava segura, i aturava el llapis al marge. I llavors, cansada de llegir, potser m’aixecava i ho anava a mirar jo mateixa: la casa tota buida, les portes obertes, només els tudons parrupaven, satisfets, i el brunzit de la trilladora arribava de lluny. «¿Per què he entrat aquí, ara? ¿Què hi venia a buscar?» Tenia les mans buides. «¿Potser és a dalt?» Les pomes eren a les golfes. I tornava a baixar, el jardí quiet com sempre, només el llibre havia caigut a l’herba.

Però ho havien trobat a la saleta. No és que els poguéssim veure. Els vidres de la finestra reflectien pomes, reflectien roses; totes les fulles eren verdes, al vidre. Si es movien per la sala, la poma només mostrava la cara groga. Però al cap d’un moment, si la porta s’obria, escampat per terra, enganxat a les parets, penjant al sostre… ¿què? Jo tenia les mans buides. L’ombra d’un tord va travessar l’estora; des de pous de silenci molt fondos, el tudó treia la seva bombolla de so. «Fora de perill, fora de perill, fora de perill», el pols de la casa bategava suaument. «El tresor enterrat; l’habitació…» el pols es va aturar en sec. Oh, ¿era allò, el tresor enterrat?

Al cap d’un moment la llum s’havia atenuat. ¿A fora al jardí, doncs? Però els arbres teixien foscor per a un raig de sol errant. Tan bell, tan rar, fredament enfonsat sota la superfície, el raig que jo buscava sempre cremava darrere el vidre. La mort era el vidre; la mort s’interposava entre nosaltres; primer arribava a la dona, centenars d’anys enrere, deixava la casa, segellava totes les finestres; les habitacions quedaven a les fosques. Ell va deixar la casa, la va deixar a ella, va anar al nord, va anar a l’est, va veure les estrelles pondre’s al cel del sud; va buscar la casa, la va trobar enfonsada als Downs. «Fora de perill, fora de perill, fora de perill», bategava alegrement el pols de la casa. «El tresor és vostre.»

El vent bramula avinguda amunt. Els arbres s’inclinen i es vinclen cap a un costat i cap a l’altre. Els rajos de lluna esquitxen i es vessen, desfermats, sota la pluja. Però el raig del fanal cau de dret des de la finestra. L’espelma crema, rígida i quieta. Deambulant per la casa, obrint finestres, xiuxiuejant per no despertar-nos, la parella espectral busca la seva alegria.

«Aquí dormíem», diu ella. I ell afegeix, «Petons innombrables.» «Despertar-nos al matí…» «Plata entre els arbres…» «A dalt…» «Al jardí…» «Quan arribava l’estiu…» «A l’hivern la neu…» Les portes es continuen tancant, lluny, amb cops suaus com els batecs del cor.

S’acosten; s’aturen al llindar. El vent amaina, la pluja de plata regalima al vidre. Els ulls se’ns enfosqueixen; no sentim passos a la vora; no veiem cap dona estenent una capa espectral. Les mans d’ell fan pantalla sobre la llanterna. «Mira’ls», exhala ell. «Ben adormits. Amor als llavis.»

Inclinats, sostenint el llum de plata sobre nostre, ens miren profundament una bona estona. Fan una pausa llarga. El vent entra directe; la flama es tomba lleument. Rajos de lluna desfermats travessen el terra i la paret i, quan es troben, taquen les cares inclinades; les cares que rumien; les cares que escruten els dorments i busquen l’alegria amagada.

«Fora de perill, fora de perill, fora de perill», batega, orgullós, el cor de la casa. «Tants anys…», sospira ell. «M’has tornat a trobar.» «Aquí», murmura ella, «dormint; llegint al jardí; rient, girant pomes a les golfes. Aquí vam deixar el nostre tresor…». Inclinats, el seu llum m’obre les parpelles. «Fora de perill, fora de perill, fora de perill!, el pols de la casa batega desfermat. Em desperto, i crido «Oh! ¿És aquest, el vostre tresor enterrat? La llum del cor.»

A Haunted House

Whatever hour you woke there was a door shutting. From room to room they went, hand in hand, lifting here, opening there, making sure—a ghostly couple.

“Here we left it,” she said. And he added, “Oh, but here too!” “It’s upstairs,” she murmured. “And in the garden,” he whispered “Quietly,” they said, “or we shall wake them.”

But it wasn’t that you woke us. Oh, no. “They’re looking for it; they’re drawing the curtain,” one might say, and so read on a page or two. “Now they’ve found it,” one would be certain, stopping the pencil on the margin. And then, tired of reading, one might rise and see for oneself, the house all empty, the doors standing open, only the wood pigeons bubbling with content and the hum of the threshing machine sounding from the farm. “What did I come in here for? What did I want to find?” My hands were empty. “Perhaps it’s upstairs then?” The apples were in the loft. And so down again, the garden still as ever, only the book had slipped into the grass.

But they had found it in the drawing room. Not that one could ever see them. The window panes reflected apples, reflected roses; all the leaves were green in the glass. If they moved in the drawing room, the apple only turned its yellow side. Yet, the moment after, if the door was opened, spread about the floor, hung upon the walls, pendant from the ceiling—what? My hands were empty. The shadow of a thrush crossed the carpet; from the deepest wells of silence the wood pigeon drew its bubble of sound. “Safe, safe, safe,” the pulse of the house beat softly. “The treasure buried; the room…” the pulse stopped short. Oh, was that the buried treasure?

A moment later the light had faded. Out in the garden then? But the trees spun darkness for a wandering beam of sun. So fine, so rare, coolly sunk beneath the surface the beam I sought always burnt behind the glass. Death was the glass; death was between us; coming to the woman first, hundreds of years ago, leaving the house, sealing all the windows; the rooms were darkened. He left it, left her, went North, went East, saw the stars turned in the Southern sky; sought the house, found it dropped beneath the Downs. “Safe, safe, safe,” the pulse of the house beat gladly. “The Treasure yours.”

The wind roars up the avenue. Trees stoop and bend this way and that. Moonbeams splash and spill wildly in the rain. But the beam of the lamp falls straight from the window. The candle burns stiff and still. Wandering through the house, opening the windows, whispering not to wake us, the ghostly couple seek their joy.

“Here we slept,” she says. And he adds, “Kisses without number.” “Waking in the morning—” “Silver between the trees —” “Upstairs—” “In the garden—” “When summer came—” “In winter snowtime—” The doors go shutting far in the distance, gently knocking like the pulse of a heart.

Nearer they come; cease at the doorway. The wind falls, the rain slides silver down the glass. Our eyes darken; we hear no steps beside us; we see no lady spread her ghostly cloak. His hands shield the lantern. “Look,” he breathes. “Sound asleep. Love upon their lips.”

Stooping, holding their silver lamp above us, long they look and deeply. Long they pause. The wind drives straightly; the flame stoops slightly. Wild beams of moonlight cross both floor and wall, and, meeting, stain the faces bent; the faces pondering; the faces that search the sleepers and seek their hidden joy.

“Safe, safe, safe,” the heart of the house beats proudly. “Long years—” he sighs. “Again you found me.” “Here,” she murmurs, “sleeping; in the garden reading; laughing, rolling apples in the loft. Here we left our treasure—” Stooping, their light lifts the lids upon my eyes. “Safe! safe! safe!” the pulse of the house beats wildly. Waking, I cry “Oh, is this your buried treasure? The light in the heart.”

Una casa encantada – Virginia Woolf

Una casa encantada és un conte de Virginia Woolf, publicat el 1921 a Monday or tuesday i ara recollit a Uns quants contes de Cal Carré en traducció de Marta Pera al català.

Al contrari dels contes gòtics i victorians, els fantasmes d’A Haunted House no fan por ni en voler fer: són una «parella espectral» que ronda amunt i avall per una casa pastoral a la recerca d’un record en forma de tresor.

Una casa encantada

Butlletí de Stroligut