La perla és un dels contes del recull Onnagata (i altres contes) de Yukio Mishima, que Edicions del Cràter publica per primer cop en català.
La traducció és d’Albert Nolla. A Stroligut en podeu llegir el conte en què la pèrdua de «la perla» serveix a Mishima per fer un retrat de cinc dones i les seves relacions en el Japó modern i d’una veritat que no es pot representar d’una sola manera.
////Més contes i autors d’Edicions del Cràter: Maupassant, Hemingway i Dostoievski
La perla
L’aniversari de la senyora Sasaki era el 10 de desembre. Com que era coneguda per la seva senzillesa, només va convidar les amigues més íntimes a prendre el te a casa. Així, es van trobar les senyores Yamamoto, Matsumura, Azuma i Kasuga. Totes tenien la mateixa edat que la senyora Sasaki, quaranta-tres anys.
No hi havia perill que cap de les quatre revelés el nombre d’espelmes que aquell dia hi havia sobre el pastís, ja que totes cinc formaven part de l’associació a favor de mantenir l’edat en secret. El fet que la senyora Sasaki convidés només aquelles quatre amigues a la celebració era una mostra de la seva prudència.
La senyora Sasaki va optar per posar-se un anell amb una perla per a l’ocasió. Li va semblar que un anell amb un brillant no era adequat per a una trobada només de senyores i, a més a més, la perla combinava millor amb el color de la roba que portava aquell dia.
Quan, amb la reunió ja començada, la senyora Sasaki va donar una última ullada al pastís, la perla de l’anell, que ja estava una mica fluixa, va acabar de saltar de l’encast. Li va semblar que era un fet poc propici per a la celebració, però com que no volia preocupar les convidades, va pensar que ja ho solucionaria després i va decidir deixar la perla al costat de la gran safata. Al voltant del pastís hi havia cinc platets, cinc forquilles i uns quants tovallons de paper. Llavors la senyora Sasaki va pensar que valia més que les altres no la veiessin tallar el pastís amb un anell sense perla, de manera que se’l va treure i el va amagar amb molta traça en una fornícula que tenia al darrere.
Amb l’excitació de la conversa i l’admiració pels regals tan encertats, la senyora Sasaki es va oblidar de seguida de la perla. Al cap de poc va arribar el moment tradicional d’encendre les espelmes. Totes cinc es van aplegar animadament al voltant de la taula per ajudar en la complicada tasca d’encendre quaranta-tres espelmes.
No es podia esperar que, amb la seva escassa capacitat pulmonar, la senyora Sasaki les apagués totes d’una sola bufada. El seu posat de desesperació en veure que era incapaç de fer-ho va ser objecte de no poques bromes.
Després del decidit tall inicial, la senyora Sasaki va fer un tall de pastís per a cada convidada seguint les instruccions de cadascuna, i els va servir als platets perquè poguessin tornar al seu lloc a menjar-se’l. Com que totes van allargar les mans a la vegada, al voltant del pastís hi va haver força enrenou.
El pastís estava coronat per un motiu floral de nata amb tot de boletes de sucre cobertes d’un bany de color platejat. Enmig del batibull que es va armar mentre agafaven els talls de pastís, van caure a les estovalles unes quantes escates de sucre, algunes molles de pa de pessic i unes quantes boletes platejades, que alguna convidada va arreplegar amb els dits i es va posar al platet i que alguna altra es va ficar directament a la boca.
Quan totes van ser al seu lloc, es van menjar el pastís tranquil·lament, enmig de l’animació i les rialles.
No era un pastís casolà, sinó que la senyora Sasaki l’havia encomanat a una pastisseria de renom, però totes les convidades van convenir que era boníssim.
La senyora Sasaki resplendia de felicitat, però de sobte es va recordar de la perla que havia deixat sobre les estovalles i es va començar a neguitejar. Es va aixecar dissimuladament i es va posar a buscar-la. Sens dubte, ja no era al lloc on estava segura d’haver-la deixat.
La senyora Sasaki no suportava perdre coses. Tot i estar en plena celebració, es va posar a buscar la perla amb tant de zel que el seu neguit es va fer evident als ulls de les seves amigues.
—Què passa? —li va preguntar una.
—Ah, no és res —va respondre ella vagament.
Tot i així, en veure que no es tornava a asseure, les convidades també es van aixecar i van començar a repassar les estovalles i el terra.
Davant aquell tràfec, la senyora Azuma va pensar que la situació era molt penosa i es va indignar amb aquella mestressa de casa que no era capaç d’evitar un moment tan incòmode per a tothom només per una perla. Llavors, decidint sacrificar-se per salvar la trobada, va dir amb un somriure heroic:
—Així, el que m’he menjat fa un moment devia ser la perla. Mentre tallàvem el pastís he vist una boleta que rodolava per les estovalles, l’he agafat i me l’he empassat. Ara que ho penso, se m’ha encallat un moment a la gola abans de tirar avall. Si fos un brillant te’l tornaria encara que m’haguessin d’operar, però tractant-se només d’una perla, no puc sinó demanar-te perdó.
Aquesta revelació va calmar a l’instant els nervis de totes i, sobretot, va treure la senyora Sasaki del destret en què es trobava. Ningú no es va preocupar de comprovar si la confessió de la senyora Azuma era certa o no. La senyora Sasaki es va ficar a la boca una de les boletes platejades que quedaven a les estovalles i se la va empassar.
—Sí, pel tacte també podria ser una perla —va comentar.
El petit incident va caure al gresol de les bromes, on es va fondre entre rialles afables.
❍❍❍
En acabar la celebració, la senyora Azuma va pujar al seu cotxe esportiu per tornar a casa. La senyora Kasuga, que vivia a prop d’ella, anava asseguda al seient del copilot.
—Ja ho pots confessar. Has estat tu, qui s’ha empassat la perla, oi? —va dir la senyora Azuma quan encara no feia ni un parell de minuts que circulaven—. Jo m’he declarat culpable per protegir-te.
Aquestes paraules tan directes estaven tenyides de la profunda amistat que les unia, però, per més amistoses que fossin, per a la senyora Kasuga un malentès era un malentès. Per més que hi pensés, no tenia cap record d’haver-se empassat la perla confonent-la amb una boleta de sucre. La senyora Azuma sabia perfectament que la senyora Kasuga era molt primmirada, fins al punt que si mai trobava ni que fos un cabell al plat ja no podia continuar menjant.
—Però què dius ara? —va replicar en veu baixa la senyora Kasuga mentre observava el rostre de la seva amiga—. Ja saps que soc incapaç de fer una cosa així.
—No cal que dissimulis —va insistir la senyora Azuma—. He vist que et posaves pàl·lida i ho he entès de seguida.
Semblava que la confessió tan contundent de la senyora Azuma havia resolt el problema, però era evident que en quedava un ròssec curiós. Mentre la senyora Kasuga rumiava com podia demostrar la seva innocència, va tenir la sensació que, en efecte, la perla podia estar allotjada en algun punt dels seus budells. Era pràcticament impossible que se l’hagués empassat confonent-la per una boleta de sucre, però havia d’admetre que hi havia alguna possibilitat que ho hagués fet sense adonar-se’n enmig de la xerrameca i les rialles. Per més que repassés els seus records, era incapaç de trobar el moment en què es podia haver ficat la perla a la boca, però, ben mirat, si havia estat un acte inconscient, era lògic que no n’hi hagués quedat cap record.
Mentre pensava això, la senyora Kasuga es va enrojolar quan se li va acudir una nova implicació de l’assumpte. Es va dir que si una perla entrava al cos, n’havia de sortir al cap d’un dia o dos, segurament una mica deslluïda per culpa dels sucs gàstrics.
I, en caure en aquest punt, va comprendre l’estratagema de la seva amiga Azuma, que, preveient l’enuig que podia provocar aquella implicació, li havia passat la responsabilitat a ella fent veure que havia assumit la culpa davant les altres justament per protegir-la.
…Per la seva banda, la senyora Yamamoto i la senyora Matsumura, que també vivien a prop l’una de l’altra, van tornar plegades a casa amb el mateix taxi. Just en pujar-hi, la senyora Matsumura va recordar que no s’havia retocat el maquillatge en tota la tarda i va obrir la bossa de mà.
Quan va anar per treure la polvorera, va veure una cosa que tenia una brillantor mat rodolant pel fons de la bossa. Buscant-la amb la punta dels dits, la va agafar i va quedar parada en veure que es tractava d’una perla.
Tot i així, la senyora Matsumura va aconseguir ofegar qualsevol exclamació de sorpresa. Feia temps que no estava en bones relacions amb la senyora Yamamoto i no li venia de gust compartir-hi aquell descobriment que podia projectar sospites tan molestes sobre ella.
Per sort, just llavors la senyora Yamamoto mirava per la finestreta i no va semblar que s’adonés de la seva sorpresa.
La senyora Matsumura es va quedar tan sorpresa que no es va aturar a pensar com la perla havia pogut fer cap dins la bossa, sinó que es va deixar dominar per la seva moral d’estudiant avantatjada. Era impossible que ella mateixa hagués ficat la perla a la bossa sense adonar-se’n, però, ja que l’hi havia trobat, va pensar que el més apropiat era tornar-la immediatament a la senyora Sasaki. Si no ho feia, tindria un gran càrrec de consciència. A més a més, com que l’objecte en qüestió era un perla, és a dir, una cosa ni gaire barata ni gaire cara, la seva situació podia esdevenir encara més ambigua.
Tanmateix, com que la situació havia quedat ben resolta gràcies a l’esperit de sacrifici de la senyora Azuma, no va tenir ganes de dir res d’aquell fet tan inexplicable a la senyora Yamamoto, amb qui compartia el trajecte. Pensant que havia de baixar del taxi tan aviat com fos possible, es va excusar dient que acabava de recordar que havia d’anar a veure un parent malalt i va demanar al taxista que la deixés enmig del tranquil barri residencial per on passaven en aquell moment.
En quedar-se sola al taxi, la senyora Yamamoto no va acabar d’entendre la decisió tan sobtada que la seva petita broma havia provocat en la senyora Matsumura. Feia un moment, mentre mirava per la finestra, havia descobert el reflex de la senyora Matsumura traient la perla de la bossa de mà.
Durant la celebració, la senyora Yamamoto havia estat la primera d’agafar el tall de pastís que li corresponia i, mentre tornava a la cadira, havia vist que la boleta platejada que havia agafat de les estovalles i s’havia posat al platet era una perla. Just en adonar-se’n, se li havia acudit un pla maliciós i, aprofitant que les altres encara estaven ocupades amb el pastís, havia ficat la perla dins la bossa que la hipòcrita de la senyora Matsumura havia deixat oberta damunt la cadira.
❍❍❍
Abandonada enmig d’aquella zona residencial on gairebé no passava mai cap taxi, la senyora Matsumura, nerviosa, es va lliurar a diverses especulacions.
En primer lloc, va pensar que, encara que només ho fes per treure’s el càrrec de consciència, no podia remoure un problema que havien solucionat entre totes, i encara menys si en remoure’l despertava dubtes sobre el seu propi comportament.
En segon lloc, es va dir que, si no tornava la perla de seguida, perdria per sempre l’ocasió de fer-ho. Si s’esperava a tornar-la l’endemà (només de pensar-ho es va ruboritzar), la perla podia projectar sospites sobre ella. De fet, la senyora Azuma ja havia deixat caure alguna insinuació sobre aquella possibilitat.
En arribar a aquest punt del seu raonament, a la senyora Matsumura se li va acudir una solució que no tan sols li descarregaria la mala consciència sinó que, a més a més, li permetria evitar qualsevol dubte sobre la seva persona. Va accelerar el pas per arribar a una avinguda una mica més transitada, va aturar el primer taxi que va passar i va indicar al taxista que la portés a una famosa joieria del barri de Ginza. En ser-hi, va treure la perla que duia a la bossa de mà, la va ensenyar a una dependenta i li va demanar que n’hi ensenyés una que fos una mica més grossa i de més bona qualitat. Just després de comprar-la, va tornar en taxi a casa de la senyora Sasaki.
Amb l’excusa que se l’havia trobat a la butxaca de l’americana, la senyora Matsumura donaria la perla que acabava de comprar a la senyora Sasaki, que l’acceptaria i després intentaria ficar-la de nou a l’encast. Com que era d’una mida diferent, la perla no hi encaixaria i, estranyada, la senyora Sasaki intentaria tornar-l’hi, però ella no l’acceptaria. I llavors la senyora Sasaki no podria sinó pensar que havia fet aquell gest per protegir alguna de les altres convidades a qui segurament havia vist robar la perla. I que, per tant, de les quatre convidades, almenys sabia que la senyora Matsumura era innocent, ja que no hi havia cap lladre al món que robés una cosa i després la tornés substituint-la per una de més valor.
Amb això, la senyora Matsumura evitaria embrutar el seu nom i, amb una petita despesa, descarregaria per sempre la seva consciència.
…Tornant a la senyora Kasuga, un cop va ser a casa va continuar sentint-se dolguda pels comentaris de la senyora Azuma. Sabia que l’endemà ja seria massa tard per defugir una acusació tan absurda com aquella. És a dir, per demostrar que no se l’havia empassat, calia que la perla aparegués com fos. Dit d’una altra manera, si podia ensenyar de seguida la perla a la senyora Azuma, la hipòtesi que se l’havia empassat quedaria descartada. En canvi, si s’esperava a ensenyar-l’hi fins a l’endemà, s’hi interposaria aquella altra implicació vergonyosa i innombrable.
La senyora Kasuga, que era d’allò més pusil·lànime, es va armar de valor i va tornar a sortir de casa per arribar-se a una joieria de Ginza. Allà va comprar una perla que li va semblar que era de la mateixa mida que les boletes platejades que decoraven el pastís. Llavors va trucar per telèfon a la senyora Azuma i li va explicar que, un cop a casa, havia trobat la perla entre els doblecs del seu obi, i li va demanar si seria tan amable d’acompanyar-la tan aviat com pogués a casa de la senyora Sasaki, ja que a ella li feia vergonya anar a tornar-l’hi tota sola. Tot i pensar que era una història un pèl estranya, la senyora Azuma va accedir a la demanda de la seva amiga.
❍❍❍
La senyora Sasaki va acceptar la perla que li va portar la senyora Matsumura i, tot i estranyar-se que fos massa grossa per a l’encast de l’anell, li va agrair el gest pensant exactament el que la senyora Matsumura s’havia imaginat que pensaria. Amb tot, encara va quedar més estranyada quan, al cap de potser una hora, va comparèixer la senyora Kasuga acompanyada de la senyora Azuma, també per tornar-li la perla desapareguda.
La senyora Sasaki va estar a punt d’esmentar la visita que havia rebut feia una estona, però es va contenir i va acceptar la perla com si no hagués passat res. Convençuda que aquella sí que s’ajustaria a l’encast, es va afanyar a comprovar-ho tan bon punt la senyora Kasuga i la senyora Azuma van haver marxat, però va resultar que aquella nova perla era massa petita. Més que estranyada, la senyora Sasaki va quedar perplexa.
…Durant el trajecte de tornada, la senyora Kasuga i la senyora Azuma es van trobar en una situació incòmoda, sense saber què pensava l’altra. Per això, tot i que sempre que es veien parlaven animadament, durant aquella estona van estar en silenci.
La senyora Azuma, que estava convençuda que no s’havia empassat la perla sense adonar-se’n, sabia perfectament què passava. Ella s’havia confessat culpable per evitar una situació enutjosa per a totes, i sobretot per salvar la seva amiga Kasuga, que, atabalada, havia transmès una certa sensació de culpa. Ara, però, li semblava que, més enllà del comportament estrany de la senyora Kasuga, i del fet que gairebé l’hagués obligat a acompanyar-la a tornar la perla, hi havia encara alguna altra cosa. Podia ser que la seva intuïció hagués tocat algun punt feble de la seva amiga i l’hagués ficat en un dilema, convertint un simple impuls cleptòman en un desordre mental irresoluble.
Per la seva banda, la senyora Kasuga no sabia si la senyora Azuma s’havia empassat realment la perla i, per tant, la confessió que havia fet durant la celebració al capdavall era certa. Si era així, seria molt cruel que la seva amiga s’hagués rigut d’ella d’aquella manera, carregant-li les culpes mentre tornaven a casa per primera vegada. Per culpa dels comentaris que ella li havia fet, i per culpa de la seva pròpia pusil·lanimitat, havia acabat gastant-se uns diners innecessaris i muntant un nou numeret. Després de tot allò, ¿no era ben perversa, la senyora Azuma, si no reconeixia que s’havia empassat la perla? Si la seva amiga només fingia ser innocent, als seus ulls ella devia semblar una actriu d’allò més ridícula maldant per interpretar aquella farsa.
…Tornant a la senyora Matsumura, havent anat de nou a casa la senyora Sasaki i havent-la obligat a acceptar la perla, per fi es va sentir alliberada i va poder analitzar la seqüència d’esdeveniments amb més serenitat. Estava segura que, en el moment d’aixecar-se per agafar el seu tall de pastís, havia deixat la bossa de mà a la cadira. Després, mentre menjava, havia fet servir un grapat de mocadors de paper, de manera que no havia hagut d’obrir la bossa ni per treure’n el mocador… Com més hi pensava, més convençuda estava que no havia obert la bossa fins que havia volgut retocar-se el maquillatge ja dins el taxi. I, si no havia obert la bossa en cap moment, ¿com podia ser que hi hagués entrat la perla?
Es va sentir una mica estúpida de no haver-se adonat d’un detall tan evident i d’haver-se preocupat només del fet d’haver trobat la perla. I, quan va arribar a aquest punt, va quedar astorada. Era clar que algú li havia ficat la perla expressament a la bossa per posar-la en un compromís. I, de les quatre assistents a la celebració, l’única que havia pogut fer una cosa així era sens dubte l’antipàtica senyora Yamamoto. Amb els ulls encesos de ràbia, la senyora Matsumura se’n va anar directament a casa d’aquella dona tan detestable.
Tan bon punt va veure la senyora Matsumura plantada a la porta de casa seva, la senyora Yamamoto va endevinar el motiu de la visita i es va preparar per dissimular.
Però la senyora Matsumura va començar un interrogatori especialment sever, deixant clar des de bon principi que no pensava acceptar cap excusa.
—Has estat tu, oi? —va dir amb decisió—. Ets l’única capaç de fer una cosa així.
—Per què he d’haver estat jo? Quines proves tens? —va replicar la senyora Yamamoto en un to fred i distant—. Si n’estàs tan segura, és que en tens alguna prova concloent, no?
La senyora Matsumura va explicar que, havent confessat tan noblement que se l’havia empassat ella, la senyora Azuma no podia tenir res a veure amb aquell acte tan mesquí, i que per a ella quedava lliure de sospitosa. Pel que feia a la senyora Kasuga, era tan pusil·lànime que era incapaç de fer res tan atrevit. Per tant, només quedava ella.
La senyora Yamamoto es va quedar en silenci, com una petxina tancada. Sobre les estovalles, la perla que havia portat la senyora Matsumura brillava amb uns reflexos suaus. El te negre que la senyora Yamamoto havia preparat s’anava refredant, encara amb les culleretes dins les tasses.
—No sabia que m’odiessis tant —va dir la senyora Yamamoto eixugant-se els ulls, però la senyora Matsumura no estava disposada a cedir davant les llàgrimes—. Bé, doncs diré una cosa que creia que no diria mai —va prosseguir—. No esmentaré cap nom, però he vist com una de les convidades d’avui…
—Només et pots referir a la senyora Kasuga o a la senyora Azuma.
—Sisplau, com a mínim permet-me no esmentar-ne el nom… Com et deia, he vist com una de les convidades t’obria la bossa i hi deixava caure alguna cosa. M’he quedat tant parada que, encara que hagués volgut avisar-te, no hauria pogut. El cor se m’ha accelerat. I al taxi, mentre tornàvem, no saps com he patit perquè no te’n podia dir res. Si fóssim bones amigues t’ho hauria explicat amb franquesa, però com que ja sé que no et caic bé…
—Sí, ja veig que has estat molt considerada. I ara carregues les culpes a les altres dues.
—Com que els carrego les culpes? Com podria fer-te entendre el que sento? Només he intentat no ferir ningú.
—Però ferir-me a mi t’és igual, oi? Almenys m’ho hauries pogut explicar quan érem al taxi…
—Ho hauria fet si, quan has trobat la perla dins la bossa, me l’haguessis ensenyat. En canvi, t’has estimat més baixar del taxi sense dir res.
En sentir aquestes paraules, la senyora Matsumura es va quedar per primer cop sense saber què respondre.
—Ara m’entens? Només volia evitar ferir ningú.
La senyora Matsumura va sentir que l’envaïa una onada de ràbia.
—Si l’únic que tens per dir és aquesta rastellera de mentides —va dir—, et demanaré que les repeteixis aquest mateix vespre, en presència meva, davant la senyora Azuma i la senyora Kasuga.
—Llavors, tots els meus esforços per no ferir ningú se n’aniran en orris —es va lamentar la senyora Yamamoto entre sanglots.
La senyora Matsumura no l’havia vist plorar mai, de manera que, tot i repetir-se que no es deixaria enganyar, com que no tenia cap prova concloent del que havia passat, va pensar que potser en les afirmacions de la senyora Yamamoto hi havia una part de veritat.
Per començar, si es feia enrere i acceptava com a certes les afirmacions de la senyora Yamamoto, el fet que no volgués revelar el nom de la culpable tot i haver-la vist amb els seus propis ulls era una clara mostra de la seva magnanimitat. Així mateix, no es podia assegurar que la senyora Kasuga, sempre tan modesta i tan indecisa, no pogués tenir inclinacions de cometre alguna malifeta. I, a més a més, l’enemistat entre ella mateixa i la senyora Yamamoto també podia ser un motiu per rebaixar els dubtes sobre la senyora Yamamoto, ja que, com que no es queien gens bé, era lògic que hagués desconfiat abans d’ella que de les altres.
—Tenim caràcters diferents —va prosseguir la senyora Yamamoto, tota plorosa—. És obvi que no ens entenem. Però, tot i així, no em sé avenir que puguis pensar que he fet això per deixar-te en evidència… Però, ben mirat, potser acceptar les teves sospites serà la millor manera de demostrar que el que he sentit des del principi ha estat veritat. Així, doncs, carregaré la culpa jo sola i ningú més no se sentirà ferida.
Després d’aquestes paraules commovedores, la senyora Yamamoto va enfonsar el rostre a la taula i va començar a plorar desconsoladament.
Mentre l’observava, la senyora Matsumura va pensar que potser havia actuat d’una manera massa irreflexiva. Deixant-se endur per l’antipatia que sentia per la senyora Yamamoto, segurament havia tret unes conclusions precipitades.
Quan la senyora Yamamoto va alçar el cap després d’haver plorat llargament, l’expressió pura i lleument absent que tenia al rostre va ser evident fins i tot per a la seva visitant. Una mica espantada, la senyora Matsumura es va redreçar a la cadira.
—Això no hauria d’haver passat. Quan això s’esborri, tot tornarà a ser com abans —va dir la senyora Yamamoto en un to enigmàtic, sacsejant la cabellera despentinada i clavant sobre la taula la mirada d’una bellesa pertorbadora. Tot seguit va agafar la perla que tenia al davant i, amb gran determinació, se la va ficar a la boca. Llavors, amb el dit petit aixecat amb elegància, va agafar la tassa per la nansa i es va empassar la perla amb un glop de te fred.
La senyora Matsumura va contemplar l’escena absolutament esbalaïda, però sense perdre’n detall. Era la primera vegada que veia algú empassant-se una perla. En els gestos de la senyora Yamamoto hi havia la desesperació que deu sentir algú en el moment d’ingerir un verí.
Però aquell acte heroic també va ser una acció commovedora. La senyora Matsumura va notar no tan sols com la ràbia que havia sentit fins llavors s’esvaïa, sinó que la puresa de la senyora Yamamoto va fer que la veiés com una santa.
—Perdona’m, perdona’m… —va dir agafant la mà de la senyora Yamamoto i amb els ulls plens de llàgrimes.
Totes dues es van quedar una bona estona plorant, amb les mans entrellaçades, i van jurar que, en endavant, serien les millors amigues.
❍❍❍
Quan es va assabentar que la relació entre la senyora Yamamoto i la senyora Matsumura, que fins llavors havia estat pèssima, havia millorat de sobte, i que la relació entre la senyora Azuma i la senyora Kasuga, que havia estat boníssima, en sec havia empitjorat, la senyora Sasaki no va entendre quins motius podien haver provocat aquells canvis. Només va pensar que al món sempre pot passar allò que menys t’esperes.
Tanmateix, com que no donava gaire importància a aquests embolics, la senyora Sasaki va encarregar a un joier que li remodelés l’anell per poder-hi encastar les dues perles noves —la més grossa i la més petita— i se’l va continuar posant sense fer escarafalls.
Al cap de poc es va oblidar del petit incident que havia tingut lloc pel seu aniversari, i quan li preguntaven l’edat responia com sempre el que més li convenia.
Gener de 1963
© de la traducció, Albert Nolla
© de l’edició, Edicions del Cràter