La Santa Espina – Àngel Guimerà

La Santa Espina d’Enric Morera és la sardana més famosa del repertori. Sonava a la sarsuela d’Àngel Guimerà estrenada el 1907 i ben aviat va esdevenir un himne patriòtic català.

Arran de l’èxit de l’obra i la sardana, al núm. 29 (o Guimerà) del 1909, la revista La Rondalla del Dijous va publicar-ne una versió en forma de conte per a la mainada. Si voleu saber més del mestre Morera, llegiu la biografia que en va escriure Ignasi Iglésias.

Les dictadures espanyoles de Primo de Rivera i Franco van decretar la prohibició que s’interpretés perquè «han convertit la sardana La Santa Espina en himne representatiu d’odioses idees i criminals aspiracions».¹General Lossada, 1924.

////Més Guimerà a Stroligut: El gos de casa, El nen jueu i l’històric discurs a l’Ateneu Barcelonès La llengua catalana

La Rondalla del Dijous, volent contribuir humilment a l’homenatge que Catalunya dedica al seu poeta Àngel Guimerà, posa per escut al seu número extraordinari la figura venerable del gran dramaturg i refon en una rondalla l’hermós reconte de…

---

La Santa Espina

Vet aquí que una vegada hi havia una gran masia molt rica que tenien un pastor que es deia Gueridó. Aquest pastor estimava molt la pubilla d’aquella gran casa, que era una noia molt formosa que es deia Maria i a la qual els seus pares estimaven molt.

Un dia (era per la tardor, en temps de les veremes) la noia va anar al bosc a collir flors per fer-ne un ram ben bonic per a la Mare de Déu. En portava més de flors! Però vet aquí que mentre les estava aplegant per fer-ne un ram, se li presenta en Gueridó i li diu:
—Per què el fas, aquest ram?
—Per a la Mare de Déu; però ara no sé amb què lligar-lo! Ah, calla! Me n’he pensada una: el lligaré amb la cadeneta del coll.
—Què hi tens, al reliquiari?
—Una mica mica d’una espineta de Nostre Senyor.

I ell la va ajudar a lligar el ram; i, després que el tenia lligat, va dir-li:
—Ara dona’m una flor, que jo t’estimo i em vull casar amb tu.
—Què dius ara?
—Sí, sí, que jo estic enamorat de tu i t’estimo més que tot lo del món.

I ella se’n donava una vergonya! Però ell li ho va tornar a dir, i l’anava a abraçar, quan ella va posar-se a cridar la seva mare tot plorant, perquè en Gueridó li feia com una mena de por. I quan els pares de la noia varen saber el que en Gueridó havia fet, varen treure’l tot seguit de bover, i en pobre Gueridó plora que plora perquè es veia tot trist i desemparat al món. Com que no tenia pare ni mare!

Però vet aquí que mentre ell s’estava tot trist sota la finestra de la masia (ja era nit, una nit molt clara), va pensar que si almenys tingués aquell ram, la soledat no li faria tant de mal. I ell que sí que s’enfila a la finestra i es fica dintre la cambra de la Maria.

Amb tot això una colla de joves festejadors de la Maria (com que era una pubilla tan maca i tan rica!) varen posar-se a cantar sota la finestra, celebrant el seu sant, que era l’endemà. Ella, en entrar a la cambra i en veure en Gueridó, se posa a cridar. I ell que s’escorre com una daina d’entre la gent i s’escapa muntanyes enllà.

I ella tot era cridar:
—M’ha robat el ram! Se m’emporta el ram!

Però ell, Déu te’n darà! No n’era poc de lluny de la masia!

La nit s’havia anat fent fosca com una gola de llop. En Gueridó anava perdut per aquella fosquedat espessa, sentint udols de llops i xiscles d’ocellots de nit. Podeu comptar si en tenia, de por! Caminant, caminant, mort de cansament i de basarda, va arribar a la vora del mar. I vet aquí que toquen les dotze, i tan bon punt havia acabat de caure la darrera batallada, que sent un xiscle estrany, i després d’aquell un altre, i després veu venir una munió de bruixes i bruixots a cavall d’escombres i rient amb unes rialles que feien feredat. Era tota la mala bruixeria que es reunia allà cada nit, a les ordres del seu capità Babarotes.

I varen començar a tocar timbals i a xisclar i a cantar, quan vet aquí que una d’elles va ensopegar amb els peus d’en Gueridó, que s’estava tot arrupit darrere d’una roca. I ella que diu:
—Mateu-la! Una bèstia! Mateu-la!

Podeu comptar l’espant d’en Gueridó! Totes el volien tocar i el volien per a elles.

I totes deien:
—Jo el vull tocar! Que és tendre!

Però en Babarotes va posar ordre i va dir:
—I si el féssim feliç, aquest desventurat?
—Què el farem, veiam?
—Fem-lo rei!
—Ja està dit: fem-lo rei! —va dir en Babarotes.
—Apa! Toqueu els timbals!

I va dir, dirigint-se a en Gueridó, que no sabia què li passava:
—Te farem rei amb una condició: podràs perdre o tenir per sempre el tron, si tu vols. Si en tot un any no t’has deixat fer cap petó per una dona que tu estimis, seràs rei tota la vida. Però si abans de tocar l’última batallada de les dotze de la nit en tal dia com avui de l’any vinent t’has deixat fer un petó, cucurulla!, perdràs la corona i tornaràs a ser pastor. S’escau que avui ha mort el poderós sobirà del gran reialme de les Abracandaries. El príncep hereu del reialme viu reclòs en un gran castell que és al mig del mar en una illa solitària. A aquesta hora els magnats se congreguen per sortir de la capital de les Abracandaries en cerca del príncep hereu. Cal que arribem a l’illa solitària abans que els magnats, perquè puguem encantar el príncep hereu i els seus cavallers i puguem presentar el nostre Gueridó com a príncep veritable. Cal que amb tota pressa travessem la mar.
—Com? Com?
—Demanem ajuda al nostre senyor el Gegant dels Gegants dels Castellots de Bromes. Que ell ens enviï una de les seves reials sabates perquè ens faci de barca viatjadora. Invoquem-lo tots!

I encara estaven de genolls en terra pregant, que en Gueridó es posa a cridar:
—Quina cosa més estranya que veig!
—On és?
—Lluny! Que és negra!
—És la nostra barca! És la sabata del nostre senyor i mestre!
—Ja és aquí! Ja és aquí!

I la gran sabata, com una nau immensa, va arribar a la platja. Tot seguit les bruixes varen ficar-hi en Gueridó, i tots plegats, amb les escombres enlaire, varen posar-se a cantar i a riure, mentre la gran sabata s’allunyava mar endintre.

Ara anem a l’illa solitària, on el príncep Arnold (així se deia aquell del qual havia parlat en Babarotes) estava reclòs en un gran castell voltat de muralles, perquè a la seva naixença un màgic havia dit que, quan ja fos gran, si estimés alguna dona, quedaria encantat per sempre més; i així és que el seu pare l’havia tancat en aquell castell, on mai cap dona havia posat els peus, segur que fent-ho així el seu fill se deslliuraria de l’encantament. L’Arnold vivia trist i consirós en aquell gran palau solitari, voltat de fidels servents seus, als quals estava encarregat pel seu pare.

Però vet aquí que un dia d’una gran tempestat en què el príncep, des de dalt de la muralla, contemplava la fúria de les ones, una noia molt formosa, que es deia Rosa Vera, anava perduda en la seva barca. La noia hauria caigut al fons del mar si l’Arnold, coratjosament, no hagués anat a salvar-la. I quan ella va tornar en si, i va veure’s en braços d’aquell príncep tan formós, va enamorar-se’n bojament, així com ell va estrènyer entre els braços aquella noia tan bonica. I des d’aquell dia, quan ressonava pel castell el toc de repòs i s’apagaven els llums en les sales i s’adormien els cavallers i servents, l’Arnold sortia a la muralla i allà trobava Rosa Vera, que ja l’esperava, i tots dos passaven la nit feliços i contents.

Vet aquí que la nit aquella que en Gueridó havia sigut recollit per les bruixes, l’Arnold i Rosa Vera, vora la muralla, parlaven del seu amor, com cada nit. Però veus aquí que el cel va començar a relluir llamps i ressonar trons. Rosa Vera tremolava en els braços de l’Arnold, mentre les onades escumejants arribaven fins a les més altes torres del castell. A la claror del llamp, la gran sabata semblava una nau infernal, i els crits i xiscles de les bruixes se barrejaven amb el brogit espaordidor de la tempesta. Tots els cavallers varen sortir a defensar el príncep, però ben aviat l’estol de mals esperits va assaltar les muralles i torres i, enderrocant parets enteres, varen convertir a tots els cavallers en un bosc de palmeres. La que hi havia davant de totes, tendra i altiva, era el pobre príncep Arnold encantat, segons havia predit el màgic.

Després de tota la lluita, el dia s’havia fet clar i el mar s’havia apaivagat. En Gueridó plorava d’una manera que trencava el cor, perquè en la tribulació del combat havia perdut el ram de flors amb el reliquiari de la Santa Espina, únic record que li quedava de l’enyorada Maria.

Aleshores, en Babarotes va parlar amb en Gueridó i li va dir:
—S’acosten els magnats de la cort de les Abracandaries que venen a cercar l’infant-hereu, perquè ha mort el vell sobirà. Amaniu-me el nostre Gueridó perquè se l’enduguin en lloc de l’infant veritable.
—Preparem-lo, posem-lo maco!

I en Gueridó tot era dir:
—Ja vaig bé! No em dona la gana!
—Agafem-lo entre totes!

I l’una li posava una sabata, l’altra el mantell, l’altra la corona. I ell cridava i semblava una criatura que fes una
raresa.

—S’ha de patir per ser rei!
—Llencem-li els vestidots!
—Llenceu-los al mar!

I ell cop de dir:²Molt. Vinga a.
—Ai, que em feu mal!
—Mireu-se’l, que sembla de sucre!

I quan va veure’s vestit d’aquella manera tot era dir:
—No hi sabré anar, així!
—Apartem-nos, que ja està vestit! Apartem-nos!
—Sembla que hi ha nascut, vestit així!
—Ves qui ho diria que ha guardat vaques!

I ell vinga dir:
—Voleu dir que soc jo?
—Sí, sí: ets en Gueridó, el bover!

I altres coses per l’estil deien les bruixes i els bruixots. Però tot de cop se senten uns clarins llunyans que van acostant-se.

—Clarins! Toc de clarins! Ja venen, ja venen!

I en Babarotes diu:
—Són els magnats del gran reialme de les Abracandaries que venen a cercar el príncep hereu.
—El meu reiet Gueridó!
—S’ha acabat això de Gueridó —va dir en Babarotes—. S’ha fos com una tofa de neu. Aquí no hi ha més que l’infant i el príncep reial Arnold!
—Arnold! Te dius Arnold!
—No me’n recordaré! —deia en Gueridó.
—Fes-te un nus al mocador!

Els clarins s’anaven acostant, i en Babarotes que torna a dir:
—Ja saps quina és la teva obligació: si en un any no t’has deixat fer cap petó per cap dona, seràs rei tota la vida; però si és al contrari, cucurulla!, ho perdràs tot!

I aleshores, per art de bruixeria, en un girant d’ulls totes aquelles menes de dimonis varen quedar convertits en grans cavallers de lluents armadures.

I en Babarotes diu:
—Cabdills i soldats meus! Els magnats ja són aquí. Que caigui el pont llevadís!

I va caure el pont llevadís, i al toc de clarins i timbals els magnats varen arribar.

I el més vell de tots els magnats diu:
—Senyor i príncep: us portem la infausta nova de la mort del vostre pare. Tota la gran Abracandaria, com vós, s’ha tornat muda amb la nova infausta, i us reclama a l’instant perquè us assegueu al tron, fent minvar el nostre dolor per la desgràcia inesperada!
—Glòria al príncep Arnold!
—Glòria! Glòria!
—Glòria al príncep Arnold, que és el nostre rei!

I tot seguit agafen en Gueridó per sota els braços i el pugen a una gran llitera, i se l’enduen voltant-lo amb les espases desembeinades.

I mentre s’enduien en Gueridó al so d’unes musiques glorioses dalt de la seva llitera, el vent movia les palmeres encantades. I la Rosa Vera, abraçant-se amb la palmera més jove, que és el princep, i petonejant la soca, diu, mostrant-li el pom de flors d’en Gueridó, que ha trobat entre la sorra de la platja:
—Arnold! El meu Arnold! Jo et tornaré a la vida!

Ja tenim en Gueridó rei del gran reialme de les Abracandaries. Duia un vestit brodat d’or, un mantell llarguíssim que se li entrebancava entre les cames i una coronassa pesant al cap. I ell, el bover, no s’hi trobava gens bé, fent de rei. Tenia extensos ramats de vaques que les feia menjar en plats d’or, i les feia comtesses i marqueses.

Però vet aquí que un dia, quan més ennavegat estava a governar el reialme, se li presenta Rosa Vera vestida de mariner donant-li el ram que havia perdut.

Ell va quedar-ne tan content, que va nomenar Rosa Vera conseller en cap de tot el reialme. Ella feia i desfeia tot allò que li convenia, i ell no feia més que cuidar-se de les reials vacades.

Tota la preocupació de Rosa Vera consistia a casar el rei abans que complís l’any de l’encantament, perquè així el seu estimat Arnold podria tornar a la vida. Primer de tot va fer transportar el bosc de palmeres a l’illa solitària i les va fer plantar a la cambra del rei. Després va enviar moltes naus de corsaris per tot el món amb l’encàrrec de robar tota mena de dones que trobessin.

Amb això va arribar el dia que feia l’any i encara el rei no havia trobat cap dona que li agradés. Podeu comptar si n’estava de trista Rosa Vera!

Però vet aquí que davant del rei se presenta un corsari que venia d’una terra molt llunyana:
—D’on veniu?
—D’una terra llunyana, llunyana, on tot és esplendor, sol i alegria. Les platges tenen les arenes rosses i les aigües claríssimes i argentades. I terra endintre tot són vinyes i oliverars, tarongerars i camps de maragdes. Els rossinyols, enamorats, i tota mena d’ocells, estimant-se, refilen per les boscúries aromoses. I he vist una muntanya molt alta que es fa cap al cel en tres branques, no lluny de la mar, tota embarretinada de neus que lluen amb mudances d’argenteria. I he vist una altra muntanya terra endintre, la més meravellosa de totes les muntanyes de la terra: és de color de pell d’elefant i sembla un vaixell de moltes antenes que navegués en una mar de bromeres blanquíssimes en ser de bon matí. I, cap al tard, la muntanya semblava, sota la volta del cel, un immens obrador d’estàtues agegantades a mig desbastar o com si estiguessin embolicades amb draps humits perquè no s’assequessin. D’una mà d’aquelles estàtues immensament gegantines ne penjava un fanal encès: era el sol que es ponia. I un s’hi estava mirant-ho, mirant-ho, i no sabia com, s’agenollava i anava plorant d’alegria, que allò semblava cosa de més enllà de la terra!

En Gueridó sí que plorava d’alegria! I tot de cop varen entrar una munió de noies que als ulls d’en Gueridó varen resplendir d’entre tot. Sí: eren de la seva terra, de l’estimada Catalunya! I totes, agafant-se de les mans, començaren a ballar una sardana. Una sardana! Que n’havia ballades, en Gueridó, agafat a les mans de la Maria! I, plorant de goig, deia a la Rosa Vera:
—Me semblava que era mort fa molt temps i que ara em vaig despertant. Tot això que sento ja ho havia sentit. Gent de la meva terra! Canteu! Balleu!

I es fica a dintre la sardana i agafa una noia i l’estreny en els seus braços.

—Qui ets tu? Qui? Tu ets la meva Maria! La meva estimada Maria!

Sí que ho era. Un dia, la pobreta, caminant, caminant, va arribar fins a la vora del mar, i allà els corsaris la varen robar i varen endur-se-la mar a través. Ella no el coneixia, a en Gueridó: com que anava tan mudat! I ella que li deia:
—Me’n vull anar!
—Que no em coneixes? Soc en Gueridó!
—En Gueridó, que al cel sia, va morir. Va deixar-me. Jo me l’estimava, però no ho sabia. Nostre Senyor el va fer morir perquè em va prendre el ram de flors amb el reliquiari de la Santa Espina.

I en Gueridó que se’l treu del pit i li dona.

—Mira’l, aquí el tens! I el reliquiari de la Santa Espina!
—Sí que l’és! Santa i gloriosa Espineta del meu cor! I aquestes flors que semblen collides d’ara mateix!
—Sempre han sigut tendres, sempre, Maria meva!
—Sí, Gueridó estimat! Ara sí que ho crec, que ets tu! Et vols casar amb mi?
—Sí, sí, amb tota l’alegria!

I ell que crida la Rosa Vera i li diu:
—Que arreglin l’altar del casament. Anem a l’església amb tota la cort, que ja he trobat reina.

Podeu comptar quin casament va fer-se!

Però si ella era molt feliç perquè tenia en Gueridó, no volia viure lluny de la seva aimada Catalunya. I deia:
—Déu meu! Pobra de mi, tan lluny dels meus pares!
—No t’espantis, que ara sí que farem de reis tota la vida.
—Jo no en vull ser, d’això! Jo soc la Maria del mas dels Magraners i vull tornar a casa!

I la Rosa Vera, que va entrar quan ja eren vora les dotze de la nit, va dir a la Maria:
—Escolta’m, reina. És en Gueridó de les teves muntanyes, però no el pots estimar perquè està condemnat a l’infern. La corona que porta l’ha robada: la hi han donada els mals esperits. El veritable rei Arnold està encantat per culpa d’aquest home. Està maleït de Déu! Que ho juri que no és veritat! Que ho juri per aquesta Santa Espina que portes al coll perquè jo la hi vaig donar, perquè Déu la hi va fer perdre en pactar amb les bruixes!

Però ell no ho jurava, no. Com que era mentida, i, al cap i a la fi, era un bon noi.

I Rosa Vera que diu:
—Maria, encara pot trencar-se l’embruixament. Fes-li un petó de seguida, abans que hagi tocat la darrera batallada de mitjanit.

I la Maria que se’n va i, obrint-li els braços, li diu:
—Me vas voler fer un petó aquella nit que et van treure de casa: ara soc jo qui te’l faig!

I en aquell moment comencen a tocar les dotze. I en Gueridó, com que se l’estimava tant, a la Maria, i veient-la als seus braços amb els llavis rojos demanant-li un petó, ell que se’l deixa fer. I tot seguit un gran soroll de tro va ressonar. La Rosa Vera va veure davant el veritable príncep Arnold, i en Gueridó i la Maria no n’eren poc de lluny! Davant d’ells hi ha el Montserrat, la santa muntanya. Un alegre tritlleig de campanes se sent. El sol va pujant, i no n’estan poc de contents de tornar-se a trobar a la seva estimada Catalunya!

© de l’edició, Stroligut

• 1
  General Lossada, 1924.
• 2
  Molt. Vinga a.