De la vida d’en Joan Franch – Carme Karr

De la vida d’en Joan Franch és una novel·la breu de l’escriptora i pionera del feminisme català Carme Karr. Va guanyar la Copa Artística dels Jocs Florals del 1912.

Només se’n conserven els fragments que publiquem, però sabem que els membres del jurat a la millor composició en prosa en van dir que el premi li va ser adjudicat «per l’elegància del seu estil i per lo simpàtic de l’assumpte i el seu feliç explanament».

////Més Carme Karr a Stroligut: Dos contes de Nadal i Volves

De la vida d’en Joan Franch

Com fallida esperansa de l’amor.
Frederic Rahola

I. Hores d’enyorança

En Joan Franch, llegint per tercera volta la targeta que el criat acabava d’entregar-li, tractà de fer memòria d’aquells noms que no li eren desconeguts.

Roda?… Roda?… Ah, ara hi queia! Aqueixa senyora que es presentava al despatx del cèlebre advocat no podia ser altra que l’esposa d’en Gabriel de Roda, son antic company d’estudis. I de cop, en Franch evocà la figura elegant i simpàtica, el bigotet ros, l’aire ardit i conqueridor, els ulls manyacs i la rialla lleugera d’aquell bon vivent d’en Roda a qui des de tants anys havia perdut de vista.

I mentre en Pons, el vell passant, anava posant davant seu els fulls a firmar, tot un ahir de jovenesa es precisà en detalls entorn de la memòria d’en Roda.

Aquest s’havia casat un any abans que en Franch, que havia estat un dels testimonis de les noces de la rica pubilla olotina, filla de viuda pagesa, conquistada en la febre estiuenca d’una festa major de la muntanya catalana.

Oh, com recordava en Franch una gentilíssima figura de donzella tota encís i frescor, en els ulls de la qual semblava reflectir-se l’incomparable blau d’aquelles llunyanies entre les que havia nascut! Les galtes rosades, els cabells voleiadors sota les antigues randes i les flors de tarongina, el cos vincladís, encongit i com un poc las dintre els reflexos de son vestit de núvia. De tota ella semblava desprendre’s com un perfum de flor tot just esclatada, quelcom de tan ingenu, de tan rendit i amorós, que un hom se’n sentia encantat i corprès alhora.

La paraula «malaguanyada» havia passat com un núvol en les clarors d’aquella festa que lligava la filla dels hisendats olotins descendent d’aquella nissaga de nobles tarragonins arruïnats i pretensiosos.

Continuava la memòria d’en Franch sent-li fidel… i mentre la seva ploma, d’esma, traçava les enèrgiques firmes, una darrere l’altra, recordava que, en els primers temps de casats, a en Roda i a la seva dona, que solien residir a les hisendes de la pubilla, se’ls veia tot sovint rumbejar per Barcelona, ell sempre simpàtic, lleuger, tronera i decidit, ella amb son posat d’adoració i de somni. Després, en Roda havia anat venint sol, i en Franch, apartat dels antics companys, entregat als afers de la carrera, l’havia anat perdent de vista… Algun cop, per atzar, sentia esmentar el nom d’en Roda a propòsit de disbauxes, de dones, de joc: mes no l’havia tornat a veure mai més; i absorbit per una vida bon xic febrosa d’advocat de fama, pels seus càrrecs oficials, havia acabat per oblidar-lo fins a aquell instant en què trucava a la seva porta l’esposa de l’antic company de jovenesa.

Vint anys, quasi, havien passat, mes quan hagué entrat la senyora anunciada, en Franch la reconegué.

Guardava encara aquell posat tímid, ingenu i rendit que era molta de sa gentilesa d’altre temps, i en les línies de son trajo senzill i fosc el seu cos servava gràcies de donzella. Sota el capell en què unes ales d’ocell posaven discrets reflexos esmaragdins, els cabells voleiadors eren com una bromera suau i daurada. En Franch fou colpit de retrobar encara tanta jovenesa en aquella dona que s’avançava, a passos lents, vers ell, per la catifa molsuda. I entre aquelles parets tan altes, vestides de riques llibreries, en la bella i severa estança en què entrava la llum acariciadora i agrisada al través dels estors de guipurs bruns, semblava més petita i més graciosa i més encongida.

Dret entre la taula i l’admirable còpia del Crist de Velàzquez que feia de plafó a l’arrogant figura, en Joan Franch la rebé amb paraules acollidores fetes més amables i més caldes per aquella sa veu incomparable, serena i atraient, que feia tan vibrant l’eloqüència del gran orador.

Aviat hagué vençut l’encongiment de la dama; i als pocs instants, aquesta, el gentil cos, com perdut en l’ampla butaca de vellut, a l’altre costat de la taula, el vel alçat sobre el sostre que apareixia aleshores més marcit que envellit amb ses tràgiques comissures entorn de la boca pàl·lida, exposava a en Franch, commosa la veu, el motiu dolorós que allí l’havia portada.

L’advocat, repenjat a la taula, acariciant amb aquell moviment que li era habitual sa bella barba ondejada, tota agrisada ja com els polsos, anava escoltant, silenciós, el descabdellament d’aquella banal i punyent història de desencants, desamor i traïdories. L’esposa a poc a poc abandonada a les muntanyes nadiues, els fills pujats sense paternals sol·licituds, els cabals malversats, la hisenda perduda. I, finalment… la fugida d’ell en quins moments, Senyor!

Havia sofert molt, molt, ella que havia estat sempre tota fe i tota amor, tota resignació i tota esperança!

Com havia pagat son rendiment, aquell home a qui confià la sort de la seva existència!

Ell, sempre absent de la rient vila muntanyenca, on l’ambient honrat, plàcid i sever deia que l’ofegava i emmalaltia. I s’havia donat a córrer món, deixant-la, a ella sola, cuidar la hisenda i pujar els fillets. N’havien tingut sis —i dient això, la pobra dona abaixava el cap com sota una vergonya d’amor—, sis: dos eren morts petitets, en absència del pare. I un altre no n’havia estat ni conegut.

Oh!, quin calze d’amargor, el que li havia reservat la vida! Sola, sense germans ni parents, ni consellers ni amics, la seva existència havia estat sempre la d’una reclosa en la casa pairal —un poc allunyada de la vileta nadiua, en les riberes del Fluvià— ignorant-ho tot. Tot. Fins feia pocs dies, en què l’havia sorpresa, punyint-la, l’avís de l’embarg de la pairal masia. Era la darrera de les finques que havien constituït son ric patrimoni de pubilla, en ella s’havia refugiat feia cinc anys, perquè els nois poguessin estudiar a ciutat…

Aquella hisenda de la qual a poc a poc s’havia la usura emportat les millors terres, que durant dues centúries havia vist néixer sos avantpassats…

Sí, sí! Tenia raó, en Joan Franch! Ella havia viscut massa allunyada de tot, massa refiada. Mes, qui l’ensenyà a lluitar en la vida? Ningú mai, sinó a obeir, a ser piadosa i casta, a brodar, a cuidar-se dels afers de la casa. Ah! No era seva tota la culpa, no! A més, l’havia estimat tant, ella, al seu Gabriel! Qui podia pensar-se!

En morir sa mare, viuda encara jove, ella l’havia fet amo de tot el que era seu, al seu marit. No era tot dels fills dels que ell era pare? Doncs qui millor que ell podia vetllar per llur pervindre?

Sí, sí! Cert. Mes, ¿què sabia ella, la pobra, d’administrar cabals ni hisendes, si als set anys l’havien tancada en un col·legi de monges de què havia eixit als setze, pocs mesos abans de casar-se? La mare, feble, i ella enamorada… en Gabriel semblava tan bo! A més… Ella no havia pogut fer altra cosa que adorar, rendidament, aquell home que se li apareixia com d’una raça més refinada que la seva, cuidar-se dels dintres de la casa i pujar cristianament els fills que Déu li enviava.

Però el cop havia estat formidable. Cregué morir, ja que a l’hora de l’embargament havia sabut que el seu marit, des de París, on feia mesos vivia al costat d’una dona trobada a l’atzar d’una disbauxa, havia marxat amb ella a Amèrica, emportant-se els darrers diners obtinguts amb la darrera hipoteca.

I ella, aleshores, després de tornar en si, havia seguit els consells d’una bona ànima amiga, i recollint tot el que havia pogut, de papers, d’escriptures, de cartes de pagament, de documents, s’havia determinat baixar a Barcelona, a veure si un home de lleis savi, honrat i bondadós podia salvar un xic d’aquell desastre en què s’ensorraven sos fills.

Sos fills!… Amb quina eloqüència adoradora la pobra dona es posà a parlar d’ells a en Franch!

Els dos nois grans estudiant el tercer any de Dret l’un, el segon curs de Medicina l’altre; bons, seriosos, aplicats, plens de delit i d’intel·ligència. Les nenes…, dolcíssimes criatures, orfes de besos paternals i… I aprés, amb una confusió que li rosava el front i les galtes, i l’embellia infinitament… la nova desgràcia!…

(Ah!… Quina trista cosa, aqueixa que semblava a en Franch un sarcasme! En deia desgràcia, aquella dona… del que hauria estat per a qui l’escoltava la més gran de les fortunes!)

Desgràcia, sí! Mes, què fer, si així Déu havia permès que succeís? Perquè ja no li restava dubte. Ell, el seu marit, havia passat una setmana a la hisenda, feia cinc mesos, per a arreglar sense que ella en sospités res —allò de la hipoteca. En Roda li havia parlat d’un gran negoci, d’una empresa que havia de fer-los rics altra vegada, d’un aprofitament d’aigües… Què entenia ella d’això! Havia estat tendre i amorós, i avui…, avui…, un altre fill feia son camí de vida vers la llar incerta: un fill qui segurament mai coneixeria son pare!

Les darreres paraules es trencaren en un sanglot. En Franch sentia l’emoció batre-li en els polsos, a l’uníson d’aquell dolor immens. I aquell cor seu, vessant de tendresa i d’enyorança pel fill tan desitjat i mai vingut, sofrí d’una manera indefinible el record d’aquells vint anys passats al costat de l’esposa bella i amant, sense que haguessin granat llurs besos d’amor, els més esperançats yi els més ardents!

Vint anys!… Li semblava encara mentida a n’en Franch, no poder esperar-la més, la gloriosa anunciació del fill en les entranyes beneïdes d’aquella dona que es deia Esperança!…

Vint anys d’inútils deures, d’estèrils abraçades! Vint anys durant els que a llur voltant havien vist florir tants bressols en llars menys dignes i menys amoroses que la seva! Vint anys esperant la claror d’una rialla d’infant, en aquella casa que la fortuna i la glòria afavorien!…

I tot d’un cop, davant d’aquella dona que plorava d’angoixa i de temença en esmentar vergonyosament sa maternitat, en Franch se sentí envaït per una gran onada d’odi i de rancúnia envers aquell home, sortós sembrador de vides, creador inconscient d’uns fills per als quals ni un sacrifici feia de sa existència d’egoistes plaers, i que sinistrament despullava d’allò que els pertanyia.

La mà bruna, ampla i ferma de l’advocat, en què brillava l’or de l’anell nupcial, seguia acariciant nerviosament la barba argentada, o es passejava pel noble front com per desemboirar-lo. Una infinita amargura, mai tan intensament sentida, s’anava apoderant de la voluntat d’aquell home fort. Una revolta la violència de la qual li costava dominar, s’alçava en tot son ésser, contra el creat i l’increat.

I tot ell vibrava vers els sublims misteris de la vida, i li pujava a la gola una ànsia folla de cridar i de maleir contra la injustícia que talment sembla presidir determinades existències.

En tant, la veu trista i dolça seguia son relat de dolors, de ruïna i d’enganys, i expressava tràgiques temences per al pervindre.

Mes en Franch a penes l’escoltava… Son esperit era ben lluny, ansiós d’esbrinar misteris…

Quan la mampara s’hagué clos silenciosament darrere d’aquella dona fecunda i dolorosa, en Franch, prop de la llinda restà dret, els ulls sense esguard, com ubriac d’amargura, tot ell fet un dolor intensíssim.

Enmig d’aquella sala de treball, severa i superba alhora, la figura arrogant de l’advocat es dreçava, alta i vigorosa, en ple vigor de maturitat. La testa de nobles línies, els cabells bruns, argentats a les temples, la boca fresca i sanitosa de llavis molsuts prometedors de bondats i de besades voluptuoses; els ulls foscos, guardant misteriosos efluvis d’inconegudes tendreses, les espatlles amples, el pit franc, tot, en aquell home el feia aparèixer en fortalesa i formosor baronívola, com el creador d’una raça de plançons sanitosos; tot ell era com una admirable soca, tota força, tota dretura i sanetat.

Anant vers la taula de treball, l’esguard d’en Franch es posà en la nota blanca d’una deliciosa escultura, posada davant d’un dels balcons, sobre un pedestal de roure. Un bust alabastrí de dona somrient i serena, donant el pit a uns llavis d’infant.

Sospirà i asseient-se davant del munt de papers que li havia deixat la dissortada, els apartà a un costat, i com per fugir d’aquella obsessionant tristesa, obrí el llibre que un poeta amic li havia remès poques hores abans, i que allí, sobre sa taula esperava un rar moment d’atenció.

L’obri pel mig, sense esma, i sos ulls llegiren les punyents, les inesperades estrofes:

Un gran sanglot li esqueixà la gola, i amagant el rostre entre els braços que entornaven el llibre com en una abraçada, plorà amargament sobre aquell dolor amb què el seu, tan íntimament, s’agermanà.

Una hora més tard, serè com de costum, entrava en Joan Franch a la saleta on sabia que en aquella hora la seva muller solia cosir prop del balcó.

La tarda era a mig caure, i per les portes-finestres, obertes sobre el jardí, entraven aromes lleus i remors d’abrilada. A baix, la primavera frisava en els capolls a mig descloure’s i en els nius a mig construir, i uns canaris saltant com gotes d’or entre els fils argentats d’una luxosa gàbia, cantaven alegres en llur transparent presó de la terrassa.

Prop d’ells, i asseguda en una cadira baixa davant d’una tauleta de cosir coberta de roba blanca, l’Esperança treballava, la testa de línies correctes i de cabells rinxolats, inclinada sobre la feina.

En oir els passos del seu marit, alçà vers ell els ulls bruns, i un somriure carinyós li desplegà als llavis.

—Te’n vas? —preguntà, veient-li el capell a la mà.
—Sí. M’han cridat de l’Ateneu: hi ha Junta.
—Ja he sentit el teléfono.

I es posà dreta, acostant-se a n’en Franch. Semblava ben bé sa parella, alta i formosa, d’una bellesa clàssica, tota correcció i serenitat, els flancs i el pit turgents sota la túnica color de viola pàl·lida, com sota el pèplum d’una matrona romana.

—Per què t’aixeques? —digué en Franch—. Veig que tens feina.
—Ca! Res: m’entretinc i no porta pressa. Figura’t! Són giponets i bandoles per a les paneretes de l’Obra de les mares pobres… El mateix de sempre.

La veu de l’Esperança era clara i tranquil·la, sense emoció marcada, mes quelcom en ella era emprès com d’una definitiva resignació.

Acompanyà el seu marit, com sempre, fins a la porta, canviant amb ell el bes de comèdia que els era antiga consuetud. Era aquell bes, quasi sempre serè com una amistosa estreta de mà, sovint indiferent; mai amarg.

Mes aquella tarda, quan l’esposa hagué reprès sa pietosa tasca prop de la finestra oberta sobre el jardí aponcellat, quelcom d’estrany, com un neguit que s’iniciava, passà per son pensament. Allò fou breu com el vol de l’oreneta que creuà davant la gàbia vessant d’harmonioses trilles.

—Manies! —murmurà l’esposa.

I clavant l’agulla en l’entornada d’un giponet d’enconxat, la seva veu, encara fresca i jove, començà a cantar una non-non de la terra:

Hores de revenja

El cop havia ferit de dret. En les poderoses i honrades mans d’en Joan Franch, el paperot tremolava com fulla agitada per les primeres bufades d’un vent de tempesta, i dels llavis irats anava a eixir per primer cop de la vida, una paraula brutal, maferidora, que un llampec de raó transformà en un «miserables!» violent i breu com una xurriacada.

El front es contragué amb dolor i les mans refregaren la fulla impresa com per a anorrear-la. Els ulls fulguraven d’indignació continguda, fins que per ells passant la claror d’una resolució presa sobtadament, el dit de l’advocat es posà en el botó d’ivori del timbre elèctric.

S’obrí la mampara i aparegué un passant de figura juvenil i simpàtica.

La veu d’en Franch trasmudada exclamà en veure’l:
—No! Tu no, que vingui en Pous.

El jovenet, poc fet a aquesta acollida, semblà sobtar-se, alhora que un núvol d’inquietud obscuria la serenitat de son front, mentre murmurava:
—En Pous?
—Sí, Gabriel —respongué l’advocat procurant endolcir son accent—. És a n’ell qui necessito en aquest moment.

I el jovenet, asserenat, se retirà.

—Segui —digué en Franch al nou entrat senyalant-li una cadira devant de sa taula—. Escolti: vostè, Pous, que sempre ha estat ficat entre periodistes, ¿podria dir-me d’on és aquest immund retall que m’ha estat remès pel correu interior?

I sota els ulls de l’antic i fidel escrivent, posà el paper rebregat i un sobre vulgar en què la seva adreça era escrita a màquina.

En Pous sentí com una flamarada en el rostre. L’havia llegida feia tres o quatre dies ja, aquella infàmia, mes, com tantes altres vegades, cregué que no arribaria a coneixença del seu principal, qui mai posava els ulls en el setmanari d’escàndol i xantatge, vergonya de la ciutat culta.

—¿Què me’n diu d’això? —afegia en Franch.
—Ja ho sabia — respongué en Pous apartant els paperots amb la mà—. Emperò vostè, D. Joan, no pot donar importància al que diu El Brujo… Tothom sap que viu de xantatge…, ningú li fa cas…
—Deixi-ho córrer! Segons sembla, no és aquesta la primera vegada que s’ocupa de mi. M’agradaria saber si és amb el mateix motiu.
—Ca! No, senyor! Coses de la política, dels seus càrrecs… Cregui, D. Joan, no val pas la pena que…
—Que no val la pena, diu! Jo crec al contrari, que els qui redacten aquest paperot necessiten un escarment un xic sèrio. Pel que a mi toca, m’encarrego de qui ha escrit aquesta immundícia… Té vostè idea de qui pot ésser?

De temps conexia en Pous la ploma incisiva i l’estil pretenciós d’aquell que redactava la secció de Misterios al sol firmada amb el nom del setmanari. De primer impuls volgué manifestar ignorància, mes en el front i en els ulls d’en Joan Franch, s’hi llegia tanta resolució que el passant cregué inútil fingir.

—Això —digué—, això…, per a mi, és escrit d’en Garcia, de l’Enric Garcia Pallardó que haviem tingut aquí en el despatx… Se’n recorda? Conec el seu estil i sé que ell firma El Brujo en el setmanari d’aquest nom. Emperò, jo el veuré, D. Joan…, sí; encara que des que és fora d’aquí i escriu en aqueix paperot, no m’hi tracto a penes, o millor dit gens; amb tot, li parlaré i l’obligaré a rectificar. Deixim-ho a mi.
—Al contrari, Pous. Li demano… és més: li exigexo que no intervingui en aquest assumpte. És cosa meva, moltes mercès! Sols li encomano que… que en Roda no tingui esment d’aquesta vergonya. Pobre xicot! Quina pena fora la seva!
—Perdi cuidado. Tampoc llegeix mai aquestes publicacions, Ni crec que ningú s’hi atrevís.
—Millor! Emperò convé estar alerta i compto amb vostè. I ara: ni una paraula de tot això, aquí ni fora d’aquí.

És a dir que allò era d’en Garcia!… El creia migrat, mes no tan malvat. Quanta baixesa! Quanta misèria moral en aquell home!

Dos anys enrere, per a atendre a una recomanació de compromís, en Joan Franch l’havia admès en son despatx com a escrivent, i s’adonà al cap de poc temps que no servia per a un bufet com el seu. Intel·ligent, relativament culte, no li agradava el treball ni la disciplina. Solia arribar sempre tard, o mancar a la feina. Adonat a vicis i sense gaire sentit moral, la seva existència era un misteri. Es deia solter, i es feia adreçar la correspondència al despatx perquè menjava al restaurant i dormia, segons ell, on li venia bé. Sempre ben vestit, elegant i perfumat, monocle a l’ull i gardènia al trau, xerraire, mofeta i tronera, no s’havia guanyat les simpaties de cap company, ans al contrari. L’advocat, després de suportar uns quants mesos l’heterogènia presència del gasetiller, a causa del compromís d’amistat qui li havia fet acollir, aprofità un afer en què en Garcia no havia mostrat la deguda delicadesa per a despatxar-lo.

Recordava que en aquella ocasió el passant havia tractat de fer pressió en lo seu ànim invocant els perjudicis d’aquell despido per a la càrrega d’una nombrosa família. Mes, el lletrat, coneixedor de les mentides d’aquell home, posant-li en les mans una mesada, li pregà que no tornés a acostar-se més per allí.

Havia passat més d’un any d’això, i en Franch feia memòria que al cap de poc temps, en eixir d’un banquet polític que s’havia perllongat fins a altes hores de la nit, l’havia tornat a veure sopant en aquells salons del restaurant en voga, en companyia de coneguts vividors i de damisel·les sorolloses.

En passar en Franch i sos companys prop de l’alegre grupo, la veu d’en Garcia s’havia alçat com seguint una conversa de broma amb sa esclatant veïna, pronunciant amb intenció maligna aquestes paraules banals: «Jo soc així: qui me la fa, me la pagarà».

Era ell, és clar!, l’autor d’aquella revenja traïdora, ell, el miserable, qui amb sa ploma venuda tractava d’enllotar un dels fulls més ennoblidors de la vida d’en Joan Franch, l’home honrat…

Pobra Esperança…! Pobra Dolors! Si elles sabien allò, quanta pena en tindrien! Era cert que ell, en Franch, havia protegit la dissortada família que un marit indigne, pare sense entranyes, havia arruïnat i abandonat aprés. Cert que ell havia aconseguit salvar de mans de vils usurers un bocí de pa per a ells, i havia pres al seu costat aquell excel·lent Gabriel, el fill gran de l’antic company, per a ajudar-lo en sa carrera. Cert també que l’Esperança i ell havien estat els padrins d’aquella menuda, graciosa i fresca com una poncella que els omplia el cor d’alegria, i la casa, cada tardes, de son garlar gentil i de ses rialles de plata, la que els acaronava amb manyagueries de gateta i aclaria llur soledat amb els seus rínxols d’or, ses mirades de violeta, tota gràcia i tota encís.

Sí. Tot això era cert. I la indigna ploma, contant aqueixa història, el feia quelcom de més íntim de la petita Esperanceta que no pas el padrí; i de la noble i digna afecció que lligava l’esposa estèril a la muller fecunda, l’abjecte cronista en parlava com d’un vergonyós consentiment.

Ah!… I encara en Pous li aconsellava que ho deixés córrer! Impossible! Impossible! Ans al contrari, considerava un deure de la seva consciència donar un correctiu a l’indigne difamador.

---

Allà, a l’extrem del carrer d’en Villarroel, prop de la Universitat industrial, en Joan Franch baixà del cotxe. En aquella barriada encara interminada, li costà un xic trobar la casa que cercava, el número de la qual no havia pogut obtindre el criat a la redacció d’El Brujo.

Amb tot, acabà per trobar la casa. No hi havia porters, i un eixam de criatures s’empenyien entrant en una escola de pàrvuls.

En Franch determinà adreçar-se a unes dones que se’l miraven des de la porta d’una revenedoria:
—Podrien donar-me raó del senyor Garcia Pallardó?

No coneixien aquest nom; mes en iniciar l’advocat les senyes personals de qui cercava, una d’elles, la que semblava mestressa de la botiga, exclamà:
—Ah! Vol dir el que escriu pels diaris, oi? Doncs, sí, senyor, és en aquesta casa, tercer, tercera.

I tombant-se vers les altres dones afegí:
—Demana el marit de la senyora Anita.

Tement una confusió, en Franch anava a protestar fent present la solteria del seu exescrivent, quan la bona dona, assenyalant-li una noieta que s’atansava a la botiga amb una ampolla buida de lleixiu a les mans, li digué:
—Miri, aquí té una de les seves nenes… Aniteta, ves aquest senyor que demana el teu papa.

En Franch guaità la criatura, i en el rostre bru, d’ulls negres brillants, en la cabellera caragolada i espessa, reveié el seu antic passant. La carona anemiada s’alçà vers el desconegut, sorpresa i com un poc alarmada.

—El papa és fora, però a dalt hi ha la mama.

En Franch reflexionà uns segons, mes, com prenent de sobte una resolució, respongué:
—Pujaré a esperar-lo.

L’escala era bruta i concorreguda, com d’una casa de veïnat. L’advocat la pujava lentament, darrere la nena, entre rancuniós i interessat per allò que anava descobrint de l’existència misteriosa de l’elegant gasetiller. Sa mà, coberta del pulcre guant, no gosava posar-se en la barana que havia estat argentada, amb la pàtina de luxe fals que afecten tantes cases barates de l’eixample barceloní.

Al replà de quatre portes, una era oberta; i des de la llinda d’aquesta la nena cridà:
—Mama! Mama, surti, que hi ha un senyor que demana.

Se sentiren xiscles d’infants i corredisses, i en el rebedor esquifit i humil, mig a les fosques, aparegueren quatre o cinc criatures, més que modestament vestides, semblants totes a la introductora d’en Franch.

En veure’l, tornaren a escapar-se endins del pis, i aleshores la noieta feu entrar l’advocat en una saleta davantera d’una alcova closa amb vulgars vidrieres glaçades.

Restat sol, en Franch passà revista a aquella estança d’una desconsoladora banalitat, amb sa migrada catifeta davant del sofà cobert de peces de roba d’home, amb els seus mobles deslluïts, de tapisseria barata, desferres d’un temps que mai degué ésser de ben estar ni de bon gust.

A les parets, fotografies de celebritats del gènere ínfim, i d’algun capitost de l’intel·lectualisme local, i presidint aqueixes i aquelles, un gran retrat al carbó d’en Garcia, de frac i corbata blanca, monocle a l’ull i, com sempre, gardènia al trau, el front un xic desguarnit i el seu posat de cínic elegant.

Per a evitar aqueixa vista que li tornava a encendre les sangs, en Franch s’atansà al balcó: i a través de les cortinetes de coloraines, guaità al defora. Donava a una galeria plena de sol on s’eixugaven camises d’home i roba de criatura.

A un extrem, d’esquena s’hi veia una dona esbandint-se els braços en un safreget. El cos apareixia desencotillat i magre, i a la nuca brillaven al sol les opulentes trenes negres com troques d’atapeïda seda. A un moviment de la dona, tement ésser vist, en Franch es feu enrere. Altra volta oí passos, veus i renys a criatures; es tancaren i obriren portes, i a la fi aparegué a la saleta una dona d’aspecte humil, jove i encara agraciada amb tot i sa gran magror. Venia temorosa i sorpresa, poc feta, per son posat, a visites d’aquella llei; i a penes hagué vist l’advocat, son esguard febrós recorregué la saleta, anguniós del desordre que hi regnava. Saludava amb un «Deu lo guard» afegint, tímidament:
—Vostè demana el meu marit?
—Sí, senyora. Em convenia veure’l, sempre que el marit de vostè sigui… D. Enric Garcia Pallardó… Aquest —I en Franch assenyalà d’un moviment de cap, sense mirar-lo, el retrat del gasetiller.

La veu de l’advocat obrava son encís habitual. La dona semblà tranquil·litzar-se, i apartant del sofà les robes que el cobrien, l’assenyalà a en Franch dient amb una mena d’orgull en el somriure que s’esforçava.

—Sí, senyor, el mateix… Tingui la bondat d’asseure’s. Farà el favor de dispensar, tot està de qualsevol manera… Emperò la casa és tan petita… I avui, al meu senyor li toca venir a mudar-se i li ho tenia tot a punt, sap? Faci el favor, si és servit… No penso pas que tardi gaire, és en aquesta hora que sol venir… Pobre! Com que està tan ocupat!

S’havia assegut en una cadira, un xic lluny d’en Franch,  anava parlant, parlant, encara un poc agitada, desitjosa i tement alhora saber el motiu d’aquella estranya visita. De tant en tant, s’estirava les mànigues sobre els punys rojos com les mans, encara, de la rentada; i es comprenia que amagava els peus sota la cadira per no mostrar la penúria del calçat. Amb tot, en Franch que l’observava, s’adonà que per a rebre’l s’havia tirat sobre les espatlles un mocador virolat i posat damunt de la faldilla un davantalet de color de rosa guarnit d’entredosos grocs.

I mentre desgranava excuses, l’advocat mirava aquella filla del poble, de rostre anemiat, sense bellesa ni distinció, empal·lidida per les fatigues i tal volta per les privacions. Era aqueixa dona, la senyora de l’elegant periodista, del petit-maître cínic i tronera que tenia son lloc a les penyes d’intel·lectuals de noves volades —dissidents i destructors de motllos rancis—, el que era de tots els actes oficials i de tots els àpats col·lectius… Ell a qui tutejaven les cocottes més conegudes, i era de totes les juergas dels calaveres rics…

Tot un món de petites i grans misèries aparegué a en Franch, revelant-se-li en emocions inconegudes, en les quals semblava voler-se negar son deler de revenja.

Amb poques paraules tranquil·litzadores hagué raó dels temors d’aquella pobra dona. Ell no li volia cap mal al seu senyor, ans al contrari, podia fiar-se de sa paraula. I aleshores, amb aquella verbositat de la gent feta a veïnejar, la dona d’en Garcia Pallardó no tardà a contar a en Franch —cada cop més interessat— la seva història, el perquè se n’havien vingut a Barcelona, feia 12 anys, des de Reus, on ella feia de modista i ell d’escrivent a casa la ciutat: i l’existència penosa, els sacrificis que havia de fer ella, per lligar els dos caps del pressupost… Amb set criatures i perquè ell pogués anar com pertocava a la seva carrera i a les bones relacions que tenia!

—Si no que hi ha tanta enveja pertot!… Prou s’haguera obert més camí amb el seu talent —mal li estava dir-ho—; mes els amics, els companys li feien tot el mal que podien.

A cada deu paraules, la pobra dona esmentava el talent del seu marit i la seva existència de lluites per a arribar amb prou feina a guanyar 40 duros cada mes.

—Afiguris! Què són 40 duros en una casa on hi ha set criatures, un pare tolit, i on ell ha de portar sempre un parell de duros a la butxaca per un compromís!

Demanava a en Franch si ell era periodista també. I de seguida, sense esperar resposta, esmentava altra vegada lo pesat d’aquella carrera que a ell el feia dormir tan sovint fora de casa… Però no hi havia més remei! Sort que ella no estava pas per a rumbejar ni la coneixia ningú. Així, mentre ell s’afanyava per un costat, ella podia estalviar per l’altre, fins que li sortís una bona col·locació.

Feia com uns dos anys que ell havia entrat d’escrivent al despatx d’un dels primers advocats de Barcelona, qui no sabia pas què fer-ne amb ell de tan content que n’estava. Emperò d’allí també la n’havia foragitat l’enveja dels companys que el calumniaren. Actualment, no tenia cap col·locació, només feia de periodista… i, és clar, com que guanyava menos, tot eren treballs per a ella i penes, perquè el pare malalt i els petits no anaven pas com els pertanyia. Si no fos perquè de tant en tant a l’Enric li pagaven bé algun treball extraordinari… Com ho farien

Aleshores en Franch, amb amarga ironia, pensà en la secció de «Misterios al sol». I fins el nom d’aquell home, tan miserable i tan adorat, haguera volgut oblidar, per a no sentir entorn seu més que aquella gran resignació, aquella heroica tasca de l’esposa del cínic bohemi. La casa, el sostre, la magror i els vestits d’aquella bona feinera, l’eixam de criatures que s’empaitaven darrere dels vidres del balcó, corrent per la glorieta assolellada, i s’aixafaven els nassets per a tafanejar la visita que tant es perllongava a la sala… Tot allò feia sentir intensa compassió a aquell home fort i honrat, que havia entrat en aquella casa animat d’un gran desig de revenja.

De sobte, la dona d’en Garcia Pallardó s’aixecà d’una revolada i corregué a obrir el balcó. Amb quatre crits escampà d’allí la canalleta, i tornà a asseure’s, panteixant, les galtes roges.

—Ai, dispensi!, però aquestes criatures me fan tornar ximple! No els puc deixar sols a la galeria ni un moment, tot m’ho fan malbé!… Ja ho comprenc, pobrissons!… Com que un hom va tan justet, no se’ls pot comprar joguines i no tenen amb què entretenir-se! Encara no veuen la galeria oberta, que no em deixen ni una poncella a les gardènies. I tant que m’han costat de pujar, Mare de Déu! Com que és una planta tan delicada! Si no fos perquè l’Enric hi té una gran il·lusió, a dur sempre una gardènia al trau!… Quan van a pesseta a la Rambla, ja les porta ell collides als testos de casa… Miri, vostè mateix.

I acostant-se al balcó seguida d’en Franch, li mostrà en el raconet més arredossat de la galeria una mena de petit umbracle en què verdejaven les mates amorosament conreades.

---

—Sí, senyor! Les quatre estan tocant —assentí la dona del periodista veient que en Franch consultava el rellotge. I amb un sospir resignat afegí: —Ja no deurà venir fins a última hora o, qui sap!, potser fins demà! Si vostè vol que li digui que passi per casa seva?… Si s’estima més deixar-me a mi el recado…
—Gràcies! No val la pena. Ara, penso que ja no em caldrà veure al seu marit. Allò que aquí em portava no té més raó d’ésser.

I com que ella se’l mirava espantada d’aquelles paraules misterioses, l’advocat, commogut, afegí amb un somriure d’inefable dolcesa: —Ja li dirà vostè què he vingut a fer jo avui, en aquesta casa.
—Jo?… Emperò, com? Si no sé encara… —i tota ella tremolava.
—Res, senyora, res. No s’alarmi… Ja ho sabrà una hora o altra. Estigui bona, i moltes gràcies, perquè vostè m’ha fet un bé que no oblidaré mai.

---

Eren les set d’aquella tarda quan sonà fortament el timbre de la porta d’en Garcia Pallardó.

A la saleta, la feinera Anita endreçava les robes, posava a punt damunt del sofà una muda blanca i planxada, i despenjava unes calces ertes en els estiradors mecànics, en tant que el seu cervell donava voltes al record de la misteriosa visita.

Una insòlita remor l’empenyé cap al rebedor. Allí, a l’escassa claror que del replà entrava per la porta esbatanada, tota la canalleta s’aplegava amb posat d’astorament davant de la lliurea blava i roja d’un mosso d’El Siglo, carregat de paquets.

—La senyora Garcia Pallardó? —preguntava llegint un paper que a la mà duia.
—Sí, senyor —respongué l’al·ludida, sense saber ben bé què li passava.

I sense dir més paraules, el mosso deixà a terra capses i paquets; saludà breument i desaparegué escales avall.

---

Allò era una follia de crits, d’exclamacions i picaments de mans sota la llum de la modesta làmpada del menjador que vessava sa claror damunt la taula coberta de capses i papers.

—Mama! Miri quin tomòbil!
—Mama! Guaiti, guaiti quines nines!
—Mama! Que no veu quin timbal?
—Mama, mama! Oh quina cuina i quin safareig!…
—I quins llibres de sants més macos!
—Mama, mama! Guaiti, una carta!

La mare, tota trasbalsada, s’apoderà del sobre i, tremolant, l’obrí.

Contenia una targeta amb les breus paraules —la inefable eloqüència de les quals restava per ella en el misteri—, mes que no havia de trigar a comprendre i sentir aquell home davant del qual vivia esclava i rendida:

JOAN FRANCH
ADVOCAT

ALS FILLETS D’«EL BRUJO»

© de l’edició, Stroligut