El Patufet és un d’Els contes de la Mare Oca de Charles Perrault. La traducció al català és de Valeri Serra Boldú i Ramon Miquel i Planas.
Es van publicar en diversos fascicles, a partir del 1931, als Contes d’ahir i d’avui d’Edicions Mentora. A Stroligut també en podeu llegir Mestre Gat o el Gat amb botes, La Ventafocs, Pell d’Ase…
////Més literatura infantil i juvenil
El Patufet
Vet aquí que una vegada hi havia un llenyataire i la seva dona que tenien set fills, tots nois; el més gran no tenia pas més de deu anys, i el menut en tenia no més de set. Algú trobarà estrany que el llenyataire hagués tingut tants de fills en tan poc temps: és que la seva muller era una gran feinera, i no li’n naixien pas menys de dos cada vegada.
Aquesta gent era molt pobra, i les set criatures li eren un destorb molt gran, perquè encara no n’hi havia cap que es pogués guanyar la vida. Els amoïnava molt, sobretot, que el més petit fos tan delicadet i mai obrís la boca per dir una paraula: els pares prenien per estultícia el que era una prova de la bondat del seu geni. Era molt remenut, i quan va néixer no era pas més alt que el dit gros de la mà, i per aquesta raó li posaren de nom Patufet.
La pobra criatura era el sac dels cops de tota la casa, i de tot li donaven la culpa. Això no obstant, era el més eixerit i espavilat de la germania, i si bé enraonava poc, era perquè escoltava molt.
Va venir una mala anyada, i la fam es deixà sentir en tal manera que aquests bons llenyataires hagueren de determinar-se a treure’s del damunt totes les criatures. Un vespre que ja els tenien tots al llit, i que el llenyataire s’estava prop de la llar de foc amb la seva dona, ell va dir a ella amb el cor tot afligit:
—Ja veus tu que no podem mantenir els nostres fills; jo no tindria coratge de veure’ls morir de fam davant meu, i estic resolt d’acompanyar-los demà al bosc i deixar-los-hi perdre, el que no ens costarà gens, perquè mentre s’entretindran recollint llenya, no haurem de fer més que escapar-nos sense que ens vegin.
—Déu del cel! —va dir ella—. I tu fores capaç de dur els teus fills a perdre?
El seu marit prou s’esforçava a fer-li veure quina era llur extrema pobresa: la dona no podia acabar d’avenir-s’hi; pobra bé ho era, però se sentia mare per damunt de tot.
A la fi, havent reflexionat quin més greu dolor no fora haver de veure’ls morir de fam, ella hi va consentir i va anar-se’n al llit feta una mar de llàgrimes.
El Patufet va assabentar-se de tot el que van dir perquè, havent sentit des del llit seu que parlaven sobre cosa de negocis, s’havia alçat sense fer remor i de puntetes se n’havia anat a amagar sota l’escambell en què seia el seu pare, a fi d’escoltar-los sense que el veiessin. Tornà al llit, i en tota la nit aquella no pogué adormir-se, pensant en el que més convenia fer. De bon matí ja fou de peus a terra i se n’anà a la riera a omplir-se totes les butxaques de palets blans; tot seguit se’n tornà a casa. Després van eixir tots, però el Patufet no va descobrir res als seus germans del que ell sabia.
Van anar a un bosc molt espès, on no es veien l’un a l’altre a deu passes lluny. El llenyataire es posà a fer llenya i els seus fills vinga recollir la brolla per fer-ne feixos. El pare i la mare, veient-los enfeinats, van separar-se d’ells a poc a poc, i després s’escaparen sobtadament per un viarany esgarriat.
Quan aquests nois van trobar-se sols, van posar-se a cridar i a plorar amb totes les forces. El Patufet els deixà que cridessin, sabent prou per on podrien tornar a casa, perquè a l’anada havia deixat caure pel camí les pedretes que duia a les butxaques. Aleshores va dir-los:
—No tingueu por, germans: el nostre pare i la nostra mare se’ns han deixat aquí, però jo us tornaré a casa: no heu de fer més que seguir-me.
Van seguir-lo i ell els va dur a casa pel mateix camí per on eren vinguts al bosc. No gosaven entrar, de moment, però van posar-se tots a prop de la porta per escoltar el que els seus pares estaven enraonant.
Al punt que el llenyataire i sa muller arribaren a casa, el senyor d’aquell lloc els havia enviat deu lliures que els devia feia temps, i de les quals ja no esperaven res. Això els va tornar de mort a vida, perquè, pobra gent, es morien talment de fam. El llenyataire envià tot seguit la dona al carnisser: com que feia tant de temps que no havia menjat, ella va mercar tres vegades més de vianda del que els calia per sopar dues persones. Quan s’hagueren atipat, la dona del llenyataire va dir:
—Ai, mesquina! On deuen ésser a hores d’ara els nostres pobres fillets! Tanta festa que farien d’això que aquí ens sobra! Tanmateix, Guillem, has ben estat tu qui els ha volgut perdre: jo prou t’ho deia que ens en penediríem. Què deuen fer dins d’aquella bosquina? Ai, Déu meu! Els llops se’ls han menjat potser! Tanmateix, has estat ben mal cor d’haver fet perdre així els teus fills.
A l’últim el llenyataire va enfadar-se: més de vint vegades ho havia dit i repetit això que se’n penedirien, i que ella ja li ho deia. Ell li va fer amenaces que si no callava, li repicaria l’esquena. No és que el llenyataire, ben mirat, no se’n dolgués potser tant com la seva dona, però ella li omplia el cap amb els seus retrets, i l’home era d’aquells molts que, si bé estimen les dones que parlen bé, troben molt impertinents les que sempre es recorden d’haver parlat com cal per una sola vegada a la vida.
La dona era tota un mar de llàgrimes.
—Déu meu! On seran ara els fills meus, els pobres fills meus?
Tan fort ho va dir una de les vegades, que les criatures ho van sentir des de fora, i van posar-se tots d’un a cridar:
—Som ací! Som ací!
Ella hi va córrer, va obrir la porta, i, tot abraçant-los, els digué:
—Que contenta estic de tornar-vos a veure, fillets meus! Que cansats que esteu i quina gana que deveu tenir! I tu, Peret, com vas d’enfangat! Vine que et netejaré.
Aquest, en Peret, era el més gran, el que s’estimava més, perquè era un xic roget i ella era també una mica roja.
Van entaular-se tots, i van menjar amb un delit que feia goig al pare i a la mare, tot contant la molta por que havien tingut al bosc, i parlant tots a la vegada. Els bons llenyataires estaven d’allò més contents de reveure llurs fills, i el goig va durar tant com aquelles deu lliures. Però, quan els diners foren acabats, tornaren a venir els mals de cap d’abans, i altra vegada hagueren de resoldre fer perdre els seus fills; això sí, duent-los força més lluny que l’altra vegada, per no errar el cop.
No pogueren, amb tot, parlar d’això tan reservadament que no ho sentís eñ Patufet, el qual va fer-se compte de sortir del pas com ja ho havia fet; però, tot i llevant-se a punta de dia per recollir els palets de riera, no pogué pas sortir-se amb la seva, perquè trobà la porta de casa tancada amb pany i clau. No sabia com fer-s’ho, quan vet aquí que sa mare els donà un mos de pa a cadascú per esmorzar, i ell pensà aleshores que el pa podia fer-li el mateix servei que les pedretes si en deixava caure molles de llarg a llarg del camí que farien: així, se’l va guardar a la butxaca.
El pare i la mare se’ls van endur al cor del bosc, on aquest era més espès i més fosc; i, tan bon punt hi foren, ells van tirar per un camí amagat, i allà van deixar-los. El Patufet no s’atribolà pas gaire, puix creia trobar fàcilment el camí mitjançant les molletes de pa que havia deixat anant caure per tot arreu on havia passat; però va quedar-se ben sorprès quan no pogué trobar ni una molla per misericòrdia: els ocells hi havien acudit i totes se les havien menjades.
Vet-los aquí, doncs, tot afligits, perquè com més caminaven, més s’extraviaven endinsant-se al bosc. Arribà que es feu de nit, i es posà a fer un vent molt fort que els produí una por grandíssima. Per tots costats no es creien sinó oir l’udolar dels llops que venien a menjar-se’ls. Ni es gosaven dir res, ni esguardar de costat. Encara sobrevingué una pluja molt forta, la qual va deixar-los molls fins al moll dels ossos; a cada pas relliscaven i queien, i s’aixecaven tots bruts i sense poder-se valer de les mans.
El Patufet s’enfilà al cim d’un arbre per veure si aconseguia albirar res; un cop hagué tombat el cap tot al voltant, veié una llumeneta com d’una candela, però molt lluny, molt, part d’allà de la boscúria. Davallà de l’arbre, i quan posà el peu en terra ja no veié res: això el va desanimar. Mes, amb tot, havent avançat un bocí pel cantó d’on veié la llum, tornà a albirar-la a l’eixida del bosc.
Arribaren tots plegats, per fi, a la casa on era aquella candela, no pas sense neguits, puix per moments la perdien de vista, i això succeïa sempre que davallaven algun fondal. Trucaren a la porta, i una bona dona acudí a obrir-los, i els preguntà qui demanaven. El Patufet li va dir que eren unes pobres criatures que s’eren perdudes pel bosc, i que demanaven acolliment per caritat. Aquesta dona, veient-los tan macos es posà a plorar i els digué:
—Ai, pobres fillets meus, on heu vingut! No sabeu que aquí és la casa d’un ogre que es menja els nois petits?
—Pobres de nosaltres! —va respondre el Patufet, tot tremolant com la fulla a l’arbre, igual que els seus germans—. I què farem, doncs? Ben segur que aquesta nit no ens escaparem dels llops, que se’ns menjaran si no voleu acollir-nos vós; i, essent així, més ens estimem que se’ns mengi l’amo d’aquesta casa: potser tindrà compassió de nosaltres, si li voleu demanar ben demanat.
La dona de l’ogre, que va creure poder-los amagar del seu marit fins al matí següent, els va deixar entrar, i els va conduir al voltant de la llar perquè s’escalfessin. Hi havia un gran foc, perquè s’estava rostint a l’ast un be tot sencer per sopar aquell ogre.
Quan ja es començaven a refer, van sentir trucar tres o quatre cops molt forts a la porta: era l’ogre que tornava. Tot seguit la dona els feu amagar dessota el llit i anà a obrir la porta. L’ogre preguntà de primer si el sopar estava a punt, si havien anat a treure el vi, i tot seguit s’assegué a taula. El be encara era tot sangonós, mes no per això fou menys del seu gust. Flairava a l’un costat i a l’altre, dient que sentia baf de carn fresca.
—Per força deu ésser del vedell que he apariat, la flaire que sentiu.
—Et torno a dir que flairo carn fresca —feu l’Ogre tot esguardant la dona de cua d’ull—. Aquí hi ha d’haver alguna cosa que jo no entenc.
I, dient això, s’alçà de taula i se n’anà de dret vers el llit.
—Ah! —feu ell—. Vet aquí com volies enganyar-me, dona maleïda! No sé què em detura que no et menjo a tu i tot. Ja tens sort que ets bèstia vella. Aquí tinc vianda que em ve molt a punt per obsequiar tres ogres amics meus que han de venir a veure’m un dia d’aquests.
Els anà traient de sota el llit, un per un. Aquests pobres xicots es posaren de genolls, demanant-li perdó; emperò se les havien amb el més mal-cor de tots els ogres, el qual, ben lluny de tenir-ne pietat, se’ls menjava amb la vista, i deia a la seva dona que serien talls ben delicats, una vegada ella els hagués fet en un bon suc.
Anà a cercar un ganivet, i, acostant-se a les pobres criatures, començà a passar l’eina per la pedra que sostenia amb la mà esquerra. Ja n’havia engrapat un, quan la seva dona li va dir:
—Què voleu fer ara tan tard? No us vagarà bé prou demà?
—Calla, tu —replicà l’ogre—. Així tindran un puntet de picant.
—Però, si n’hi ha tanta, de vianda! —va dir la dona—. Teniu: un vedell, dos moltons i mig tocino.
—I bé que tens raó —feu l’ogre—; dona’ls sopar ben bé, perquè no perdin, i endu-te’ls a jóc.
La bona dona no hi veié de cap ull, de contenta, i els donà bon sopar; però poc pogueren menjar de por que tenien. Mentrestant l’ogre es tornà a posar a beure, content de tenir amb què festejar els seus amics. Begué una dotzena de gots més que de costum, la qual cosa feu que el vi li pugés un xic a la testa; i això el feu anar a dormir.
Aquest ogre tenia set noies, que encara eren totes molt jovenetes. Les petites ogresses tenien la cara bastant bonica, perquè menjaven carn fresca talment com llur pare; però tenien uns ullets grisos i rodons, el nas ganxut i la boca molt gran, amb unes dents molt refilades i força apartades l’una de l’altra. No és que fossin encara molt dolentes, si bé prometien molt, per quan ja mossegaven els nens petits per xuclar-los la sang.
Les havien fetes anar al llit de jornet, i totes set dormien juntes, amb una corona d’or cada una damunt del cap. En la mateixa cambra hi havia un altre llit igualment gran; i fou en aquest llit que la dona de l’ogre posà a dormir els set minyons; després d’això, ella se n’anà a dormir al costat del seu home.
El Patufet, que havia reparat això que les filles de l’ogre tenien corones d’or damunt del cap, i que es temia que no li vingués a l’Ogre alguna recança de no haver-los escorxat a la mateixa vetlla, s’aixecà vers la mitjanit i, prenent les gorres dels seus germans i la d’ell, se n’anà, a poquet a poquet, a posar-les al cap de les set filles de l’Ogre, després d’haver-los tret les corones d’or, que posà damunt del cap dels seus germans i d’ell mateix, a fi que l’Ogre els prengués per les seves filles i les seves filles pels nois que volia matar. La cosa va reeixir tal com ell se l’havia imaginada; perquè l’Ogre, havent-se despertat a mitjanit, es dolgué d’haver deixat per l’endemà una cosa que podia haver fet el vespre abans. Es llançà, doncs, d’una revolada fora del llit, i, prenent el seu gran coltell, va dir:
—Veiam com segueixen els nostres bordegassos. Així no em caldrà fer-hi dos viatges.
Se’n pujà a les palpentes a la cambra de les seves filles, i es dirigí al llit on eren els nois, que dormien tots, llevat del Patufet, que tingué una por d’allò més quan va sentir la mà de l’Ogre tocant-li el cap, com havia tocat els seus germans. L’Ogre, trobant les corones d’or, exclamà:
—A fe que l’hauria feta bona de debò. Ara comprenc que anit vaig traguejar un poquet massa.
Tot seguit se n’anà al llit de les seves filles, i allà, havent palpat les gorres dels xicots:
—Aquests són, aquests, els bones peces! Anem per feina!
I, dient això, va tallar, sense prendre alè, el coll a les seves set filles. Tot content de la seva bona mà, tornà a ficar-se al llit al costat de sa muller.
Així que el Patufet va sentir l’Ogre roncar, despertà els seus germans i els va dir que es vestissin a correcuita i que el seguissin. Davallaren a la quieta fins al jardí i saltaren per damunt de la paret. Corregueren quasi tota la nit, sempre esparverats i sense saber on anaven.
L’Ogre, en havent-se despertat, va dir a la seva dona:
—Ves-te’n dalt i arregla els bordegassos d’ahir a la nit.
L’Ogressa va romandre tota admirada del bon cor del seu marit, sense sospitar res de la manera com ell volia dir que els arreglés, i creient-se que li ordenava que els posés els vestits. Se n’anà dalt, i es quedà ben sorpresa quan veié les set filles seves degollades i cobertes de llur pròpia sang.
El primer que feu va ésser desmaiar-se, que és el primer remei de què solen fer ús les dones en circumstàncies tals. L’Ogre, tement que sa muller no trigués massa a fer la feina que li havia encarregat, pujà a la cambra per ajudar-la. No quedà pas menys sorprès que la dona quan veié aquell espectacle tan horrorós.
—Ai, què he fet! —exclamà—. Ja me la pagaran, pobres d’ells! I ben de pressa!
Tot seguit abocà un tupí d’aigua al nas de la seva dona, i quan l’hagué feta retornar, li va dir:
—Dona’m de pressa les botes de set llegües, perquè vaig a atrapar-los.
Emprèn la caminada, i, després d’haver corregut de l’un costat a l’altre fins força lluny, aconseguí d’entrar pel camí que seguien aquelles pobres criatures, que no eren més que a cent passes de la casa de llur pare. S’adonaren de l’Ogre que saltava de muntanya en muntanya i travessava els rius tan senzillament com si s’hagués tractat del més petit xaragall. El Patufet, que veié una roca soscavada a prop del lloc on eren, hi va fer amagar els seus germans, entaforant-s’hi ells també, i sempre espiant el que faria l’Ogre. Aquest, que es trobava força cansat de la caminada que havia fet en va (perquè les botes de set llegües cansen molt el qui les du), volgué reposar un xic; i casualment anà a asseure’s en aquella mateixa pedra sota la qual el xicotets s’havien amagat.
Com que de tan cansat no es podia aguantar més, quan hagué reposat una estona, s’adormí, i acabà per roncar tan espantablement que les pobres criatures en tingueren tanta por com quan empunyava la ganiveta disposat a tallar-los el coll. El Patufet no s’espantà tant i recomanà als seus germans que s’escorressin de pressa cap a casa, mentre l’Ogre dormia ben fort, i que no s’amoïnessin pas per ell. Feren cas del seu consell i de pressa van arribar-se a casa.
El Patufet, havent-se acostat a l’Ogre, li estirà a poquet a poquet les botes i se les posà tot seguit. Les botes eren molt grans i amples; però, com que eren encantades, tenien la facultat d’engrandir-se i d’enxiquir-se, segons el peu de qui les calçava; de manera que van venir-li tan justes als seus peus i cames com si haguessin estat fetes per a ell.
Se n’anà de dret a casa de l’Ogre, on trobà la dona que plorava al costat de les seves filles degollades.
—El vostre marit —va dir-li el Patufet— es troba en greu perill, puix ha caigut a les grapes d’una colla de lladres, els quals han jurat matar-lo si no els dona tots els seus diners, or i argent. A l’instant mateix que li tenien el punyal al coll s’ha adonat de mi i m’ha demanat que vingués a fer-vos saber la situació en què es troba, i a dir-vos que vulgueu donar-me tot el de preu que té, sense que hi manqui res, puix d’altra manera el matarien sense misericòrdia. Com que és cosa que convé molt de pressa, ha volgut que em poses les seves botes de set llegües, com veieu, per fer-ne més via, i també perquè no pugueu creure que vinc per enganyar-vos.
La bona dona, molt esparverada, li donà seguidament tot el que tenia; perquè aquest Ogre no per això deixava d’ésser un bon marit, encara que es mengés les criatures petites. El Patufet, carregat ja amb totes les riqueses de l’Ogre, se n’anà a la casa dels seus pares, on fou rebut amb gran alegria.
***
Són molts els que no estan d’acord relativament amb això darrer, i que pretenen que el Patufet no havia mai comès un semblant furt a l’Ogre; puix no era, en veritat, la seva intenció de prendre-li les botes de set llegües si no perquè se’n valia per atrapar les criatures. Aquests que això diuen asseguren saber-ho de bona mà, i fins per haver fet pa-i-beure a casa del llenyataire. També asseguren que quan el Patufet s’hagué calçat les botes de l’Ogre, se n’anà a la Cort, on sabia que estaven molt preocupats per un exèrcit que estava a dues-centes llegües lluny, i sobre el resultat d’una batalla que havia tingut lloc. Va anar, segons conten, a trobar el rei i va dir-li que, si sa majestat volia, que li portaria noves de l’exèrcit abans que es fes fosc. El rei li va prometre una pila de diners si ho aconseguia. El Patufet dugué les notícies aquell vespre mateix; i com que aquesta primera feta va donar-lo a conèixer, va guanyar tot el que volia, perquè el rei li pagava molt bé el fet de trametre les seves ordres a les tropes; i també moltes dames li pagaven el que volia perquè els portés noves de llurs enamorats, i aquest era el seu guany millor.
També hi hagué algunes senyores que van fer-li encàrrecs per a llurs marits; però el retribuïen tan poc i li resultava feina de tan poc lluïment, que mai no volgué fer esment del que guanyava en aquest article.
Després d’haver fet una temporada l’ofici de correu, i havent-hi arraconat bastants dinerons, se’n tornà a casa seva, on no és possible imaginar amb quin goig el tornarien a veure. A tots els va encaminar degudament, adquirint feines de nova creació per al seu pare i per als seus germans; i així els donà carrera a tots, i trobà ensems manera d’assegurar el seu propi pervindre.
A ningú no sap greu de tenir força infants
i de veure’ls ben macos, ben plantats i ben grans,
que puguin fer arreu un paper ben lluït;
mes quan en surt algun de mansoi i encongit,
se’n fa escarni i menyspreu, i ningú no el plany gota.
Amb tot, si molt convé, és aquest Jan Petit
el qui ha de fer la sort de la família tota.
© de l’edició, Stroligut