Pell d’Ase – Charles Perrault

Pell d’Ase és un dels contes infantils del recull d’Els contes de la mare Oca de Charles Perrault. Van ser traduïts al català per Valeri Serra Boldú i Ramon Miquel i Planas.

Es van publicar en diversos fascicles, a partir del 1931, als Contes d’ahir i d’avui d’Edicions Mentora. A Stroligut també en podeu llegir Mestre Gat o el Gat amb botes, La Ventafocs, El Patufet i La Bella Dorment.

////Més literatura infantil i juvenil

Pell d’Ase

Vet aquí que una vegada hi havia un rei tan poderós, tan estimat del seu poble i tan respectat pels seus veïns i aliats, que podia considerar-se com el més feliç dels reis. Estava casat amb una princesa tan bella com virtuosa, i en tenia una filla.

La magnificència, el gust i l’abundància s’assenyalaven al seu palau. Les quadres eren immenses i estaven plenes de riques gualdrapes. Però el que més estranyava els estrangers era que en el lloc més visible un ase ensenyava les seves grans i movibles orelles. No per caprici, sinó pels seus mèrits, li havia donat el Rei aquell lloc distingit, perquè aquell animal extraordinari no embrutava mai el seu llit més que amb lluentes monedes d’or, les quals eren curosament recollides cada matí.

Però com que les vicissituds de la vida no perdonen ningú, siguin reis o vassalls, el cel va permetre que la reina fos atacada d’una malaltia per a la qual la ciència no trobava remei. La tristesa va ésser general. L’enamorat i sensible espòs s’afligia ultra mesura, i feia fervents vots en tots els temples del seu reialme, ofe­rint la seva vida a canvi de la de la seva esposa.

La reina, sentint-se morir, digué al seu espòs, inundada de llàgrimes:
—No t’enfadis si abans de mo­rir t’exigeixo una cosa: si quan jo no existeixi et venen ganes de tornar­-te a casar…
—No, no, volguda esposa! —digué ell—. Si tu et mors, no podré viure.
—L’Estat —digué la reina amb fermesa— necessita un successor i jo no t’he donat sinó una filla. Però desitjo que no cedeixis a les instàncies que no deixarà de dirigir-te el teu poble fins que trobis una princesa més bella que jo. Jura-m’ho, volgut espòs, i moriré contenta.

Per fi es morí. I mai cap marit no va fer més que el rei per demostrar la seva pena per aquella mort.

Però els grans dolors no duren molt temps. Demés, els nobles de l’Estat es reuniren i li pregaren que es tornés a casar. El Rei al·legà el jurament que havia fet a la seva moribunda muller, però el Consell digué que aquella prometença era una niciesa i que importava poc la bellesa mentre la nova reina fos virtuosa i no estèril, puix ço que l’Estat necessitava eren prínceps per a la seva tranquil·litat i defensa. Per fi, el rei comprengué la raó d’aquestes indicacions i prometé d’acontentar-los.

Efectivament: cercà entre les princeses casadores aquella que li pogués convenir. Cada dia li portaven retrats de noies encantadores, però cap no eclipsava les gràcies de la difunta reina, i el rei no acabava de decidir-se. Per desgràcia, començà a trobar que la infanta, la seva filla, era no solament bella i ben feta, sinó que sobrepassava la seva mare en talent i atractius. La seva joventut, la frescor de la seva cara, enamoraren el Rei, el qual, no podent amagar la seva passió, digué a la infanta que havia decidit casar-se amb ella, puix que era l’única que podia deslliurar-lo del seu jurament.

La noia pensà que es desmaiava, en sentir aquella horrible proposició. Es tirà als peus del seu pare i li pregà que no l’obligués a cometre un crim semblant.

El rei, que ja tenia posat al cap l’absurd projecte, consultà amb un vell druida, el qual, més ambiciós que religiós, en lloc de recriminar-lo, endolcí tant com pogué el criminal projecte i encara arribà a assegurar-li que era una bona obra casar-se amb la seva filla. El rei, afalagat amb els pomposos discursos d’aquell murri, l’abraçà i torna al palau més decidit que mai a complir el seu desig. De manera que feu dir a la infanta que es preparés a obeir-lo.

La pobra infanta, molt espaordida, decidí consultar-ho a la seva protectora, la Fada dels Lilàs. Per tal de fer-ho se n’anà la mateixa nit en un cotxet tirat per un anyell que sabia tots els camins. Així arribà feliçment al seu destí.

La Fada li di­gué, en veure-la, que ja sabia per­ què hi anava i que si feia el que ella li digués, el rei no la molestaria.

—Volguda nena —continuà dient—, sense contrariar el teu pare, pots evitar-ho. Digues-li que desitges tenir una tela del color del temps, i malgrat el seu amor i el seu poder, no podrà proporcionar-te-la.

La infanta donà les gràcies a la seva fada protectora i l’endemà al matí assegurà al rei que no accediria a res fins que no tingués aquell vestit.

El rei reuní els obrers més famosos i els encarregà la tela, i assegurà que si no arribaven a fer-la, els faria penjar. No calgué pas aplicar aquell càstig, perquè al cap de dos dies van fer la tela demanada. El cel quan està ple de bromes d’or no és tan bonic com aquella roba meravellosa.

La infanta, molt trista en veure aquell prodigi, no sabia com sortir del pas, i el rei no la deixava tran­quil·la a fi que donés el consentiment a la boda. Va ésser necessari anar a trobar de nou la padrina.

Aquesta s’estranyà molt del mal èxit del seu estratagema i li digué que provés de demanar-li un nou vestit del color de la lluna.

El rei, que no podia negar-li res, manà que acudissin els seus obrers i els donà ordres tan severes que l’endemà ja tenia el vestit demanat.

La infanta es quedà parada en veure l’esplendor del vestit, s’entristí molt i anà a trobar novament la seva fada. Aquesta ho sabia tot i li digué:
—O molt m’enganyo o crec que si demanes un ves­tit de color del sol, acabaràs per fer cansar el teu pare, que mai no podrà proporcionar-se una tela que s’hi as­sembli. Almenys guanyarem temps.

La infanta s’avingué a això i demanà el vestit. L’enamorat rei donà sense doldre-li tocs els diamants i ro­bins de la corona, a fi de facilitar aquest gran treball i manà que no estalviessin res per tal de proporcionar-li un vestit igual que el sol.

Així, quan estigué al seu poder i l’ensenyà, tots els presents hagueren de tancar els ulls perquè els enlluernava.

Què va fer la infanta en veure aquell prodigi? Es­tava confosa, i, amb el pretext que li feia mal la vista, es retirà al seu dormitori, on ja l’esperava la fada més avergonyida del que pot dir-se.

—El que és ara —digué, vermella de ràbia— posarem l’indigne amor del teu pare a prova. Demana-li la pell de l’ase que a ell li agrada i el qual estima tant i que cobreix les seves despeses. I ja veuràs com no hi accedeix.

La infanta, molt contenta per trobar un nou mitjà de fugir del criminal casament, i creient que el seu pare no voldria sacrificar l’ase, se’n va anar a veure’l i li exposà el seu desig. Tanmateix, encara que el rei s’estranyà d’aquest nou caprici, no dubtà ni un instant. El pobre ase va ésser sacrificat i la pell galantment portada a la infanta, la qual, no veient ja cap mitjà d’eludir la se­va desgràcia, anava a desesperar-se, quan vingué al seu auxili la seva fada.

—Què hem fet, filla meva? —digué en veure com la princesa s’estirava els cabells—. Aquest ha d’ésser, al contrari, el moment més feliç de la teva vida. Embolica’t amb la pell de l’ase i surt del palau i fuig tan lluny com puguis. Quan se sacrifica tot a la virtut, els déus saben atorgar la recompensa. Ves-te’n i jo em captindré que els teus vestits i les teves joies et segueixin allà on vagis. Per això et dono la meva vareta màgica i no et caldrà més que picar amb ella a terra perquè apareguin a la teva presència. Ves de pressa i no t’entretinguis.

La infanta besà una i mil vegades la seva fada protectora i li pregà que no l’abandonés, es posà la pell sobre les espatlles i després d’embrutar-se la cara amb sutge de la xemeneia, sortí del ric palau sense que la reconegués ningú.

La fugida de la infanta causà molt rebombori. La desesperació del rei, que havia fet els preparatius d’una festa magnífica, era terrible. Va fer sortir més de mil soldats a cercar la seva filla, però la fada, que la prote­gia, feia inútils les més hàbils recer­ques.

Mentrestant, la infanta caminava. Va anar lluny, molt lluny, encara més lluny, tot cercant un lloc on pogués amagar-se; si en alguna casa per caritat li donaven menjar, la veien tan bruta que no la volien. Per fi arribà a una gran ciutat al peu de les portes de la qual hi havia una granja on la mestressa necessitava una dona que li netegés els ànecs i la corralina. La mestressa, en veure una noia que anava tan bruta, li proposà d’utilitzar els seus serveis, i la infanta acceptà molt contenta, perquè estava ja molt can­sada de tant de caminar. Li donaren el racó més fosc de la cuina i durant els primers dies va ésser l’objecte de les bromes dels criats: tan repulsiva la feia ésser la pell d’ase que portava damunt.

Duia els bens a pasturar i els posava al corral quan era necessari; també curava dels ànecs amb tanta intel·ligència, que semblava que no hagués fet res més durant sa vida. Tot augmentava sota les seves belles mans.

Un dia que estava asseguda a la vora d’una font, on acostumava a romandre per aconsolar-se de les seves penes, es va veure retratada a l’aigua, però l’aspecte de l’horrorosa pell d’ase que li servia de mantell i de còfia l’esglaià. Avergonyida de si mateixa, es rentà la cara i les mans, que es tornaren més blanques que el vori, i la cara li tornà a la frescor d’abans. L’alegria de trobar-se tan formosa li feu venir ganes de banyar-se, cosa que va fer, però en tornar a la granja hagué de posar-se l’horrorosa pell.

Per sort, l’endemà era festa i tingué el gust, gràcies a la vareta de la fada, d’abillar-se amb les seves joies i posar-se el vestit de color del temps. La seva cambra era tan petita que no podia desplegar la cua del vestit. La formosa princesa es mirà i admi­rà ella mateixa amb raó, i resolgué, per divertir-se, anar-se posant alternativament tots els seus formosos vestits els diumenges i dies de festa.

Un dia de festa que la Pell d’Ase, com així l’anomenaven a la granja, s’havia vestit amb el vestit de color de sol, el fill del rei, que era amo de la granja, s’hi aturà per descansar, de tornada d’una partida de caça. El príncep era jove, formós i molt ben proporcionat. El seu pare i la seva mare l’estimaven molt i els seus súbdits l’adoraven.

Els grangers oferiren al príncep una beguda, que ell acceptà, i després es posà a recórrer les dependències. Tot tafanejant, arribà davant d’un passadís fosc al final del qual trobà una porta tancada amb clau. Mirà pel forat del pany i quedà parat en veure la princesa tan formosa i tan ricament vestida.

Va anar a informar-se de qui era la persona que ocupava l’habitacioneta i li digueren que era una porquerola que anomenaven Pell d’Ase a causa de la pell que li servia de vestit i que era tan bruta i greixosa que ningú no la mirava ni hi parlava.

Tornà al palau del rei son pare, però estava tan enamorat que no tenia un moment de repòs. Es penedí de no haver trucat a la porta i es prometé a ell mateix de fer-ho una altra vegada.

Per la mateixa exageració del seu amor, va tenir aquella nit una febre que li posà la vida en perill. La reina es desesperava en va i prometia inútilment grans recompenses als metges.

Per fi, aquests endevinaren que la causa de la malaltia no era altra que una pena mortal, i ho advertiren a la reina, la qual, plena de tendresa, li pregà que li digués la causa del seu mal, puix que encara que volgués la corona, el rei son pare baixaria ben a gust del tron, o si desitjava alguna princesa, encara que estigués en guerra amb el rei, se sacrificaria tot per tal d’obtenir el seu desig.

—Senyora —digué el príncep, entendrit per les llàgrimes de la seva mare—, no soc tan desnaturalitzat que desitgi la corona del meu pare; vulgui el cel que visqui molts anys perquè jo sia durant molt temps el més respectuós dels seus súbdits. Quant a les princeses que m’oferiu, encara no he pensat a casar-me; i també sabeu que en aquest assumpte em posaré al vos­tre manar, encara que em costi molt.
—Ah, fill meu! —digué la Reina—. A tot accedirem per salvar-te la vida i qualsevol que sia el teu desig, ara el tens concedit. Pensa que la teva mort precipitaria la nostra.
—Doncs, bé —dígué el princep—, ja que és necessari que us digui la meva pena, us obeiré. Sí, mare meva, desitjo que Pell d’Ase em faci un pastís i que quan el tingui fet me’l porti.

La Reina, estranyada d’aquest nom tan rar, pre­guntà qui era Pell d’Ase.

—És —digué un dels oficials del príncep— la cria­tura més lletja després del llop, una noia bruta i greixosa que viu a la nostra granja i guarda els ànecs.
—Tant se val —digué la reina—. El meu fill en tornar de caçar deu haver menjat un pastís fet per ella i li ha agradat. Això és un caprici de malalt i vull que Pell d’Ase li faci de pressa el pastís que demana.

Varen córrer a la granja i es va fer venir Pell d’Ase per manar-li que fes un pastís per al príncep. Pell d’Ase, contenta d’aquesta ocasió de donar-se a conèixer, es tancà a la seva habitació. Allí llençà la seva repug­nant pell, es rentà les mans i la cara, va desfer els seus cabells flonjos i després de posar-se un formós cosset guarnit de fils d’argent brillants i una faldilla del mateix tissú, es posà a fer el pastís tan desitjat.

Mentre treballava, expressament o per casualitat, li relliscà un anell dels que portava posats i es barrejà amb la pasta. Una vegada fet el pastís, torna a posar-se l’horrible pell i donà el pastís a l’oficial tot demanant-li notícies del príncep. Però aquell home no es dignà a contestar i va córrer cap al palau.

El príncep agafà el pastís i se’l menjà tan de pres­sa que als metges els semblà que li faria mal. Efectivament, el príncep no s’ofegà per miracle amb l’anell, per tal com pogué treure-se’l de la boca a temps. Era una maragda magníficament muntada sobre un cercle d’or tan petitet que, sens dubte, no podia servir només que per al ditet més bonic del món.

Besà mil vegades l’anell i se’l posà sota el coixí, d’on el treia quan es veia sol. Però després començà de turmentar-lo la idea de la impossibilitat de veure Pell d’Ase, puix que no gosava dir a ningú ço que havia vist pel forat del pany per por que li diguessin que veia visions. El resultat de tot això va ésser la tornada de la febre, tan forta aquesta vegada que els metges,, no sabent ja què fer, declararen a la reina que el seu fill estava malalt d’amor.

El Rei i la Reina corregueren a veure’l.

—Fill meu, fill estimat. Digue’ns quina és la noia que vols i jurem que t’hi deixarem casar encara que sia l’última de les criades.

El príncep, entendrit per les carícies dels seus pa­res, digué:
—Estimats pares, no tinc intenció de fer una aliança que no us agradi i en prova d’això —digué traient-se l’anell de maragda de sota el coixí— prometo casar-me amb la persona que pugui posar-se ‘això’l, sigui qui sigui. No crec, per la mida que té, que l’anell vingui bé a cap noia rústica ni a cap pagesa.

El rei i la reina agafaren l’anell i, després d’examinar-lo detalladament, convingueren que la propietària de l’anell no podia ésser sinó una noia de casa bona.

De seguida el rei va fer tocar els tambors i les trompetes i cridar pels seus heralds que totes les noies havien d’anar al palau a emprovar-se l’anell, i que aque­lla a qui li anés bé es casaria amb l’hereu del tron.

De primer arribaren les princeses, després les duquesses, les comtesses i les baronesses, però per més que s’aprimessin els dits, no pogueren posar-se l’anell. Després vingueren les noies burgeses i després les obre­res dels tallers i oficis que, encara que també eren formoses, tenien els dits massa dobles. El príncep ja estava millor, era ell qui anava emprovant l’anell.

Ja no hi havia ningú que no hagués fet la prova quan el príncep demanà les cuineres, criades, frega­dores, guardadores de moltons. De seguida arribaren, però va ésser treball perdut, perquè a cap d’elles no li passava l’anell de la meitat de l’ungla.

—Ha vingut ja Pell d’Ase, la noia que em va fer dies passats un pastís? —digué el Príncep.

Tots es posaren a riure i li digueren que no.

—Que la vagin a cercar al moment —digué el jove—. No vull que es digui que hi ha hagut cap excepció.

Llavors corregueren rient i fent burles a buscar la guardadora dels ànecs.

Pell d’Ase havia sentit tambors i els crits dels he­ralds; havia comprès que es tractava del seu anell. Es­timava el príncep i, com que el veritable amor és tímid i gens vanitós, estava tremolant de por que l’anell hagués anat bé a alguna altra noia.

Tingué, doncs, una gran alegria quan l’anaren a cercar. D’ençà que havia sabut que anaven cercant un dit per al seu anell, l’esperança l’havia moguda a abillar-se esplèndidament, de manera que quan la cridaren per dir-li que el príncep l’esperava, es posà la pell d’ase sobre el seu vestit i obrí la porta.

Els criats li digueren, burlant-se’n, que el rei l’esperava per casar-la amb el seu fill, i després, sense deixar de riure, la portaren davant del príncep, qui, estranyat d’un vestit tan estrafolari, no podia creure que fos la mateixa que havia vist tan formosa.

Trist i confós per la temença, li digué:
—Ets tu la que vius al final del passadís fosc a la tercera quadra de la granja?
—Sí, senyor —digué ella.
—Ensenya’m la mà —digué el príncep tremolant.

Caram! Els sorpresos ara foren el rei i la reina, així com els camarlencs i els nobles de la cort; de sota de la pell bruta i greixosa sortí una maneta blanca i fina, en la qual s’ajustà sense cap esforç l’anell de maragda.

Però encara se sorprengueren més quan, gràcies a un petit moviment de la noia, la pell relliscà de les seves espatlles i aparegué la seva formosor encantado­ra. El príncep, feble com estava, tingué forces per caure agenollat als seus peus, i el rei i la reina varen córrer a abraçar-la i demanar-li si volia casar-se amb el seu fill. La princesa, confosa amb tants afalacs i amb l’amor que li professava el príncep, anava a donar-los les gràcies, quan s’obrí una part del trespol i aparegué la Fada dels Lilàs amb la seva carrossa de flors i de fulles, que contà tota la història de la noia.

El Rei i la Reina, encantats de veure que Pell d’Ase era una princesa, redoblaren les atencions, però el prín­cep es commogué més per la història de la seva virtut, i va créixer el seu afecte envers ella.

La impaciència per casar-se va ésser tan grossa que no donà temps als preparatius per a les noces. Però la princesa havia dit que sense el consentiment del seu pare no es casaria. Així és que va ésser el primer a qui varen con­vidar, encara que sense donar-li el nom de la núvia.

Arribaren Reis de tots els països, els uns en cadires de mà, d’altres en carrosses, d’altres a cavall. Els que vivien més lluny es presentaren muntats en elefants o en àligues, però el més formós va ésser el pare de la infanta, que, afortunadament, havia oblidat l’amor de la seva filla i s’havia casat amb una reina vídua, molt for­mosa, i de la qual havia tingut descendència.

© de l’edició, Stroligut