Gaspar, Baltasar & Co. – Cristòfor de Domènech

Gaspar, Baltasar & Co. és un conte blasfem de l’escriptor modernista Cristòfor de Domènech, el més odiat i menyspreat pels noucentistes.

Còmic, provocador, filoanarquista i revolucionari, Domènech capgira el pessebre i la llegenda dels tres Reis d’Orient en un conte humorístic i pseudohistoricista. Forma part del recull L’Oci d’un filòsof publicat el 1928.

////La visió còmica de la Nit de Reis d’Apel·les Mestres

Gaspar, Baltasar & Co.

A Alfons Maseras

I

L ‘any 29 a. J., August, després de vèncer els cantabresos d’Hispània, retornà a Roma on fou triomfalment rebut. I, per primer cop, passats més de cine segles, fou tancat el vell i ruïnós temple de Janus en senyal de pau. Llavors comença aquell breu període de temps de tranquil·litat que ha consagrat la ja popular dita per a indicar una època de bonança, amb aquests mots literaris i famosos: una pau octaviana.

Eren acabades les guerres: les civils i les internacionals. Veritat és que aquestes eren només mogudes per l’enorme ambició romana, que com aquell qui beu aigua salada, mai apaivagava el martiri de la set. August —manifestament inferior a Marc Antoni com a general—, assolí un màxim poder i era anomenat l’any 27 a. J., pel Senat romà, Caesar Imperator, i així esdevení, en realitat, amo i senyor del món civilitzat d’aleshores.

Les àguiles imperials tenien la terra sota les seves urpes. Cap poble tenia gosadia de moure’s sense llur consentiment. I a lleu diferència, l’Imperi ja no fou mai més, ni tan dilatat, ni tan poderós. De Bretanya a Mesopotàmia, de Mauritània al Rin, tot era sota el poder de Roma, adés com a vassall, adés com a aliat, ara com a província, ara com a esporuguit tributari.

La implacable ferrissa mà dels romans havia acabat amb la República. Havia fet més: havia ofegat la pròpia llibertat pública i la dels altres pobles de la terra. I el món obeïa una sola voluntat, les febleses i capricis de la qual ningú no podia limitar. Al dret de la raó havia succeït el dret i la raó inapel·lables de l’espasa, la força de les legions disciplinadíssimes, aquella monstruosa màquina de carn i ferro que, sense cervell, sensibilitat, inconscient, esclafava tot el que podia oposar-se a la voluntat del poble romà, o millor, del seu poder.

Les terres doblaren sa vàlua, i el comerç, finits pirates i excursions guerreres, en mans d’italians, prenia una mal vista volada; el nombre de ciutadans romans havia decuplicat en quaranta escassos anys; i el luxe dels nous rics, per les recents conquestes, les espoliacions i el trafiqueig immoral, adquiria desmesurades proporcions que els vells republicans —que encara en restaven— no podien ni concebre.

Però la Pau, la tantes de centúries anhelada pau, era un fet.

I totes les velles civilitzacions, aquelles formidables creacions de l’esperit, aquelles magnífiques obres d’art, aquells oasis de regalada pensa entre el desert il·límit de la congènita brutalitat humana, empal·lidiren davant de les legions. Una legió era més forta que una secular cultura: el casc de ferro i el glavi, més convincents que senceres centúries d’art i de treball de la pensa. Ciència i art reculaven com inexistents, enfront del pas severament calculat de la cohort, davant només de sa irresistible, incommovible, formació en ordre de batalla.

L’esplendorós i ancià tresor de saviesa egípcia, el profund i incomparable sentit de la vida dels grecs, l’harmònica, mascle i clara concepció del món persa, la poesia jueva, les mil i una belleses, de les que hom podria dir-ne civilitzacions locals de tants pobles de la terra, no deien res a l’ànima impermeable d’aquell jove poble romà, que no podia posar d’altre a les balances de la justícia dels homes que la seva irrobable voluntat de vèncer —la seva fam de gaudis de riqueses.

Els romans no volien dels pobles sotmesos sinó les coses de material vàlua i els productes naturals. Ja deien per la religió: luique genti sua religio est: nostra, nobis. Tota la resta mancava de sentit per un general romà d’aquells que només pensaven en el triomf d’entrar a Roma, precedit com el cònsol Paulus Emilius, després de la seva victòria sobre Perseu, rei de Macedònia, per una processó de tres dies seguits de botí, trofeus i presoners.

II

Aquesta pau octaviana, aquesta seguretat de les vies romanes, que permetia poder viatjar d’un cap de món a l’altre com si en efecte hom anés d’un quarter a l’altre de la nativa vila, de fet, ja es gaudia feia deu anys i havia llavors encoratjat l’opulent Seti, fill d’Amenofis, fill de Meneses, ciutadà d’Hermonthis, a emprendre un llarg viatge completador dels seus coneixements teòrics.

Seti, maridat com manava la llei egípcia amb sa germà gran, tenia vint-i-set anys, arrogant figura, destresa en els exercicis físics, valor personal i una extraordinària cultura poada en les escoles d’Alexandria, on, en vida de son pare, l’il·lustre prohom Amenofis, havia romàs molt de temps.

Era amic dels filòsofs, Seti: coneixia els llibres hermètics, les teories cosmogòniques i l’astronomia egípcia, i tenia una prodigiosa cultura personal que li permetia gaudir des de l’extraordinària novel·la de Setna, els himnes perses, els psalms judaics i els joiells grecs, fins l’Eclesiastès, el llibre de Jesús de Sirac i les estilístiques meravelles platòniques.

Seti no sentia gens de simpatia pels romans. Ell, lector de les noranta tragèdies d’Èsquil, que, present d’Alexandre, es conservaven en lletres d’or a la Biblioteca d’Alexandria, que destruí Omar, acceptava els romans com un mal inevitable. Era com una epidèmia, contra la qual no hi havia aleshores en tot el món metgia possible.

Els enemics de Roma no s’entenien mai, i era facívol al monstre batre’ls, còmodament, per separat. Els romans li semblaven nobles improvisats: uns immensos favorits de la sort.

Però desitjant completar, com aconsellaven els filòsofs, la seva instrucció viatjant —així ho feu el gran Demòcrit—, eixí d’Hermonthis, i tornà a Alexandria, on s’embarcà. Ptolemaida, l’antiga Tir, Sidó, tota la Judea, Jerusalem —trenta anys abans destruïda per Pompeu el Gran—, Samària, Galilea la dolça i tantes de belles famoses ciutats de la contrada foren amb detenció visitades.

Tornà a embarcar a Antioquia, i sense orientació fixa, errívol, ara en companyia de marxants fenicis, ara fent camí amb públicans que retornaven a Roma, resseguí tota la Grècia immortal força debel·lada de sa antiga esplendor i gràcia. Entrà a Itàlia no pas per Tàrent, exciutat grega, sinó per Bríndisi, i romangué uns mesos en la gran urbs mestressa del món.

Roma no podia plaure a l’intel·ligent Seti. Era una enormíssima ciutat de més d’un milió d’habitants, on tot era embastat, tret d’alguns ancians monuments. Per la Gàl·lia Cisalpina, seguint l’ampla via romana que conduïa a Gadir (Cadis), arribà a l’escaient Massília. S’hi hostatjà uns pocs dies i després, a petites jornades, visitava la Hispania Tarraconense, detenint-se a Emporium, on encara les tres ciutats eren dividides, i a Barcino, petita ciutat, la situació geogràfica de la qual i bellesa d’encontorns força li plagueren.

Quina vida tranquil·la, en la petita ciutat, tassa d’argent que es reflectia en les clares aigües del Mediterrani! Que d’agradós i polit el caràcter dels habitants que parlaven dues llengües, la pròpia, una mica aspra, i el llatí. Quin clima tan seguidament temperat, tan sense violències en els canvis atmosfèrics naturals! Quina llibertat sota aquella administració romana, que, fora dels tributs i certes aparents cerimònies legals, no s’immiscia en la privada vida dels ciutadans!

Una tarda, en les petites Termes, Seti feu coneixença d’una joveneta flautista indígena, polida, rodona rosada com una poma. La joveneta sabia riure amb tanta d’escaiença, tenia tant de repoc enteniment i un clotet a cada galta tan gràcilment, divinament fora de tota humana previsió, que Seti s’enseriosí. I després, quan Bàsia reia, els ulls li brillaven d’una manera tan nova, i tan viva i tan còmica…

Foren amics, molt amics. Bàsia —Laia, nom veritable de la mosseta— s’avingué força amb l’egipcià. Poques setmanes després l’egipcià sabia que una pagesa prop de Betulona li guardava un noi. I fou una festa fer, ella en llitera i Seti a cavall, aquell gran viatge de Barcino a Betulona, per a veure el nen que cuidava Amisca, la dona d’un llibert romà. Menjaren a ca la dida i molt encantats de l’estranyesa de l’aventura, retornaren a Barcino. Hi anaren sovint a Betulona.

L’egipcià Seti, entre els clotets de les galtes i les rialles de Bàsia, no es remembrava pas de la filosofia ni de l’objecte del seu viatge ni de la novel·la de Setna ni del gran Osiris ni d’Isis-Neith ni d’Anubis ni d’altres déus de menor importància i quantia de la superstició dels quals, malgrat tant d’estudi, Seti, per respecte als avantpassats, no s’havia pogut pas desembarassar del tot.

Però Bàsia, gracívola criatura enyoradissa del cel, o, com deia Seti, que la madrastra Terra no mereixia, inopinadament s’esvaí en el si de la Mort una estiuenca tarda plena. I l’infant que cuidava Amisca restà sol, amb gran desconhort del sensible Seti.

L’egipcià soterra Bàsia en un petit bosc vora del camí de Betulona i li guarní una petita llosa de marbre, per tal que no pesés massa damunt de tanta gentilesa en tan poc espai. Encara escrigué molts epitafis. A la fi, en demòtic-egipci, escrigué aquest epitafi que, traduït literalment, diu:

Oh Bàsia, més suau que el Paradís!
Oh Bàsia, fou miracle el teu encís!
Què és de tu ara en el fatal abís?
Sols m’és ombra i recança el teu somrís?

I recollí el nin, que s’afillà, començà el viatge de retorn a Egipte i passà per la Bètica, Mauritània, Numídia, Tripolitània, Lídia i la Ciríl·lica. Pel camí, després de molt barrinar decidí, anacrònicament, posar per nom al petit català: Melcior.

III

Era bona, ben bona, tota una bona dona, la germana de Seti. Quan veié son germà, cregué tornar-se, com vulgarment es diu, boja d’alegria. Però quan el seu marit-germà li feu veure el petit de Barcino, encara fou més contenta, perquè ells, hereus de gent maridada i amullerada de llargues generacions entre parents massa pròxims no tenien fills.

El petit català era verament un encís. Tot ho feia anar en renou. Als cinc mesos d’ésser amb ells parlava egipci com un escrivà de Memfis i mai no tenia cap malaltia. Anapenhtés —la germana-dona—, era tan cofoia del menut, que no l’hauria donat ni per tots els morts que en el seu panteó luxosíssim tenia bellament embalsamats amb natró en el subterrani cementiri de sa casa.

Melcior era ros, amb els ulls negres creixia amb una normalitat esfereïdora. A set anys, estomacava tots els minyons de la seva edat, sabia llegir i escriure egipci, demòtic-egipci, parlava grec i copto i nedava com un peix. El seu pare putatiu pensava en aquell foraster que s’havia apel·lat Moisès i en Josep, però com que el nen no era d’aquella raça dels jueus, prometia més i menys conflictes. Per ell no hi havia Àngels Exterminadors ni altres terribles símils plagues. Demés, tenia massa bon natural i no sabia encara quina era la veritable pàtria seva.

Melcior feia les delícies d’Anapenthés, de Seti, dels esclaus, esclaves i amics que anaven a la casa. Aquella criatura era un mai acabar de sorpreses i amava Anapenthés, a qui creia sa mare, amb deliri. Una altra debilitat tenia Melcior: la de fer servir a tothom d’objecte dels seus jocs com si fos l’amo. I en veritat, tenia coses extraordinàries.

Per exemple, s’agafava un dit de la mà esquerra amb tota la mà dreta i preguntava a un convidat:
—Escolta, tu, Theiés. Et dono una palmera petita i aquell flamenc rosa, si m’endevines quants dits tinc a la mà dreta?
—Cinc! —deia Theiés, rient.
—Ja has perdut, cap de tortuga: n’hi tinc sis! ¿Que no veus que m’he agafat l’anular de la mà esquerra també? ¿Tu ets un home gran?
—Sí, ja, jai!
—Veus, mare: és més ase que jo, aquest de la perilla llarga!

I aquestes nicieses feien riure els convidats. A deu anys li preguntaren un dia:
—¿Quin és el noi més gran i més feliç d’Egipte?

I ell va respondre molt seriós:
—De primer, jo, després el pobre Amasis, marit de la reina Cleòpatra.

I li preguntaren:
—¿I per què tu primer i ell després?

I ell va contestar de pressa:
—Pobret! Perquè ell, temerós, no fa més que el que li deixen fer, i jo soc l’amo de casa. ¿Oi, tu, papà, que soc l’amo jo?

Veient que tothom reia i ningú no li responia, se’n va devers Anapenthés, li estirà l’atef¹Corona egípcia. amb violència i recolzant-se-li en els genolls li preguntà amb un posat de vell:
—Escolta, mamà: és que no em dius tu sempre que jo soc el rei de casa? En què quedem? No em respons? Mira que em vull enfadar! Mira que m’enfadaré! Mira que ja estic enfadat, jo!

I començà a cridar i a reptar en tanta de manera, que a tothom li queien les llàgrimes de tant riure —amos, convidats, servei i esclaus. Adonant-se’n el nano, parà en sec de plorar i menyspreciativament digué:
—Ara no m’enfadaria més jo, encara se’s riuríeu de mi!

I sortí de la gran sala majestuosament, ofès, mirant-se a tothom amb llàstima. Un cop a l’impluvi, on els lotus rosa i els flamencs semblaven fills de la mateixa aigua tranquil·la, per poc si no fa un estropell. S’acontentà a estirar les orelles d’un gran gos llop, que rondinava i li ensenyava les dents, cosa que no espantava gota el minyó, perquè acostant-li a la boca el nasset li deia imitant-lo roncar:
—¿Què faràs? ¿Què faràs tu, rondinaire?

El gos es deia Gab.

La Phti l’Amrà, dues joves esclaves coptes, el van agafar tot rient i se’l van emportar a jugar amb elles. I tenia tan bon natural, el minyó, que ja no se’n recordava dels insults ni del riure ni del gos i ja era cos i ànima a jugar, bellament, humanament innocent, amb totes les esclaves, que l’adoraven.

—Escolta, papa: m’acaben de dir que seré gran. Que t’ho creus, tu?
—Sí.
—Em deus enganyar, perquè fins ara sempre he estat el més petit de casa.

Tot Hermonthís estava per aquest petit català Melcior, que més d’una vegada li volgueren robar a Seti. Però no, l’afabilitat natural del noi, que així que li servies un bon menjar ja se n’anava vers els esclaus i més que amb els ulls i les mans, amb el cor, els invitava a menjar el petit tros de coca de mel que li donaven —el feia amar com si ells l’haguessin parit i de passada feia amar els amos.

Un dia Phti li va fer una broma. En tornant d’estudi, gai, cridant agudament com una gralla del desert de Líbia, Anapenthés li donà una gran coca emmelada. Melcior hi dona una mossegadeta i, a salts, se’n va als apartaments dels esclaus on eren gairebé tots plegats diversament treballant. I els hi preguntà, fent-els-hi l’ullet i rialler, s’hi aturà tot llepant-se els llavis:
—En voleu?

Phti digué, amb veu de llàstima:
—¿Ens la dones?

Melcior obrí uns ulls molt grans sense entendre-hi res. Llavors Phti, l’entremaliada, li pren, la fa a petits trossos i la comença a repartir a tothom, sense que Melcior capís com es feia allò.

Un vell esclau, Rambho, va dir:
—I deixeu-n’hi una mica, que encara ploraria!

Melcior, malgrat sa decepció i sa sorpresa, digué amb el mateix cor:
—No que no ploraré, no.

Sense saber per què, i tot d’una, qui va plorar foren els esclaus que se’l menjaven a festes. Amrà ho digué a Anapenthés i aquesta a Seti —qui malgrat son contentament restà pensívol.

Però, qui havia d’estar pensatiu amb un xicot que ja venia entusiasmat fent renills de cavall i, a la vegada, jurant contra els Déus com un traginer? —i que preguntava en sec:
—Que també no som cavalls nosaltres? Vull dir cavalls de dues potes, sense ferrar?

Seti no sabia què contestar, però aleshores, Melcior deia —era ja cap a la nit:
—Tinc una son, mama! Vull jeure a la teva falda!

Melcior, a onze anys, ja no feia tantes d’entremaliadures, semblava haver-se reposat un xic. Aquest xic l’aprofitava per a pensar coses serioses, com per exemple el gran negoci que faria venent als seus companys de jocs barquetes de fusta, pintades de verd i roig, amb el lotus com a proa i amb vela i fot.

Ho consultà, solemne a son pare. Aquest li preguntà d’on trauria la fusta, i el noi, veient que no l’entenia, es posà a riure.

—La fusta? De casa, dels magatzems, de les palmeres seques de la vora del riu, de tot arreu, home!
—Però això val diners i tu no en tens.
—I tu que no en tens per mi?
—Llavors anirem a mitges en el negoci, eh?
—A mitges? A mitges!… Està bé. On és la fusta?

Li donen fusta: al cap de dos dies la barca del Nil era acabada i l’havien provada a l’impluvi i com que lliscava graciosa per l’aigua amb estranyesa dels flamencs rosa i de Gab, Melcior, es cregué l’home més gran del reialme d’Egipte.

—Les vendré a pes de sestercis, perquè la moneda romana avui no perd.
—I ara, noi, d’on ho has tret això?
—Del mercat. L’altre dia un vell marxant jueu ho deia a un de grec molt ric, perquè portava una bossa molt grossa i tenia una barba més rossa que els fils d’or del seu vestit.
—I com ho sabràs el que has guanyat?

Melcior ni es dignà respondre. Anapenthés li va donar la raó i un dolç de farina, mel i llet, que el minyó gustava més que cap altra menja.

Melcior en va vendre moltes, de barquetes.

Seti, era un dels personatges d’Hermonthis. Intervenia en les funcions del govern de la ciutat: era en constant comunicació amb el legat romà i amb els sacerdots isíacs. Totes les noves importants del món eren extensament comentades a casa seva, en família, i entre els amics. I així, Melcior, a qui tot se li tolerava, aprenia geografia, rebia lliçons de política i se sabia de memòria tots els costums religiosos, militars i domèstics de tots els pobles llavors en relació.

A catorze anys, Seti envià a Melcior, en companyia d’un preceptor grec de nom Agathon, a Alexandria, on, en tres anys, completà l’educació —estudiant música, geometria, astronomia, retòrica, eloqüència, història i les ciències naturals. Demés es distingia força en la cursa, cavalcar, llançar el disc, la lluita i en general en tota mena d’esport. Allí feu coneixença de Baltasar, un gran jovincel fill del persa Ahulamma, i de Gaspar, fill de Daniel, un jueu originari d’Aràbia. Baltasar i Gaspar, eren més grans que Melcior, però qui els governava era ell.

Retornat a casa seva d’Hermonthis, coneixent el bo i millor, el dolent i pitjor de la vida d’Alexandria, Melcior, parlà una tarda així al seu pare putatiu:
—Res hi ha a fer en la carrera de les armes, els romans dominant en absolut i no havent-hi per molt de temps esperances de guerra. Res tampoc en la carrera del fòrum, acaparats com són tots aquests càrrecs pels nobles de Roma. Jo no soc orador i, a més, no pronuncio bé aquest llatí barbre. I els orgullosos romans se me’n riurien. Vull córrer món. Els meus amics Gaspar i Baltasar, si hi vens a bé, amb el permís dels seus pares, m’acompanyaran.

Seti i Anapenthés accediren, a la condició d’ésser acompanyat per Agathon i quatre esclaus de confiança. L’alegria del jove Melcior fou de les més grans que poden experimentar-se a la vida. Li semblà que les portes de totes les ciutats del món s’obrien per a rebre’l.

IV

Pocs dies després, Melcior era a Alexandria amb la seva gent, Gaspar i Baltasar. I Melcior, Gaspar i Baltasar, joves i rics, es llancen damunt les coses de la vida, com a golafres goluts que tot ho volen menjar alhora, i és més el que dilapiden que el que aprofiten.

Baltasar, ama, per damunt de tot, el poder; Gaspar, la voluptat; Melcior, la riquesa. El primer tracta d’ensinistrar-se en totes les arts que al domini condueixen, i somnia qui sap les coses, ple el món com és de les proeses dels herois romans. Gaspar vol gaudir bé la dona fins que no resti ja més de goig possible en la seta ànima. Melcior se’n riu dels seus amics i només recerca, amb interès, la manera d’augmentar el seu cabal.

Gaspar coneix una Criseis, grega hetera, que observant la passió del jove sempre troba pretexts per a no donar-li satisfacció.

Un dia li preguntà Criseis:
—Què faries tu per a mi?
—Esbotzaria el colós de Mèmnon —respongué el jove.
—I res més?
—Duplicaria els treballs d’Hèracles.
—I res més?
—Trauria August de l’Imperi.
—M’avorreixo, creu-me, m’avorreixo mortalment! —sospirà Criseis.
—És que no m’estimes —cridà el jove.
—Té, ara no sé què faria, no sé què voldria, però em sembla que voldria tenir alguna cosa impensada. La reina Cleòpatra també en pateix d’aquest mal.
—Et portaré el que vulguis, et faré el que vulguis.
—Reina i tot?
—Faré una revolució i et posaré en el tron vellíssim d’Egipte.
—Això és lluny encara, i ara em trobo tan rebé!
—T’afartaré de garrotades!
—No. Saps què voldria? Tenir el món a la mà!
—Pesa massa. M’estimaria més tenir mal de ventre, sense mal al ventre. O si no, no, altra cosa: por de veres de morir-me.

Gaspar l’agafà amb tota la bona fe pel coll i apretà amb ànima. Criseis s’espantà de veres, protestà, i es mirà tan estavirada²Testavirada. a Gaspar, que aquest la deixà anar.

—També he tingut por. Quina cara més terrible que feies! Escolta: i si ara em portessis un musclet i una vintena d’ostres?

Gaspar se’n riu a gorja plena, la llança damunt del llit, la posseeix, li pega dues esclatants bufetades i se’n va, dient-li:
—Que Afrodita et sia propícia.

Criseis corre a la porta consternada, cridant-li:
—No te’n vagis, que so teva. T’estimo massa!

Gaspar no en fa cas i se’n va. Entrada a casa, Criseis fa dotze o catorze extrems, mitja dotzena de ganyotes, plora desconsolada, agafa el menut mirall d’argent polit, es mira, i tot d’una, lògicament, es posa a riure, ensenyant aquelles dents blanques, pures, iguals, famoses fins al Pont Euxí.

Baltasar, pel seu compte, temperament actiu i càndidament audaç, concebé el projecte temerari de revoltar Egipte contra els romans. L’èxit, segons ell, era segur per endavant. Tot Egipte el secundaria, i, iniciat el moviment, fora facívola cosa armar un exèrcit i derrotar aquests manaies romans, que comptaven més amb la por i la fama que no pas amb la vàlua real d’aquelles pesades cohorts, que una volta ben escomeses no podien moure’s ni defendre’s. Baltasar assegurava que els soldats de les cohorts es mataven amb la mateixa satisfacció i impunitat que un moltó a l’escorxador.

Amb aquestes errades idees a la testa mogudes per un cor sense temença i una desenfrenada passió de sobresortir, assolí interessar a uns quants lliberts, algun escamot de gent equívoca i de mal viure de totes procedències i fins a algun egipcià del poble. Baltasar els armà, i fins ja estava fixat el dia i el programa a seguir per a donar el cop. El crit fora donat al moll, i d’allí com un incendi correria per tota la ciutat, on no quedaria viu ningú afecte als romans, ni cap romà.

Però pocs dies abans foren agafats i executats per delicte d’assassinats i robatori un candiota i un númida dels que eren compromesos en el pseudomoviment d’alliberació d’Egipte, i el més vell dels esclaus de Baltasar —que l’havia vist néixer— li feu creure que eren les primeres víctimes de la revolució que anava a esclatar i que les autoritats havien preses les mides més rigoroses per a fer-la avortar. Sabia demés l’esclau Arsaces que els promotors serien severissímament castigats si prosperava l’intent, i que Baltasar era molt més vigilat del que hom podia creure.

Baltasar, que començà per riure dels mots d’Arsaces, acabà preocupant-se i ho contà a Melcior, que el renyà com un pare i li feu prometre —per a major seguretat— d’anar a viure uns dies amb ell. Baltasar renuncià a ésser un gran alliberador de pobles amb la mateixa prestesa que s’ho havia proposat.

L’ambició de Melcior sofrí un cop rudíssim quan li anunciaren la nova. La primera vegada que s’atrevia a un afer d’importància, li costava el capital que hi havia esmerçat. Una afrosa tempesta havia engolit la barca sidònia Melckart, saupada del port d’Ascaló amb un important carregament d’exquisits vins de Palestina i caixmirs indis i pells treballades de l’interior de l’Aràbia — a propet de la fabulosa Saba. L’import del carregament (uns quants talents) li sabia menys de greu que el mateix fiasco. Allò atemptava mica contra el seu crèdit, contra el seu instint. Els Déus no li eren favorables. I encara que, com a originari de catalans, tractava de consolar-se mitjançant altra brillant operació immediatament i amb bon èxit empresa, no per això deixà de pensar-hi força.

Resultat de tantes deliberacions internes fou la decisió de no emprendre cap més altre negoci sol. Segonament, determinà associar-se als seus companys. Tercer, els renyaria, perquè no eren comprensibles aquelles criaturades en homes fets.

L’ascendent de Melcior era tan gran, que Gaspar i Baltasar no gosaren replicar i acceptaren contents la proposició del catalano-egipcià, que era com segueix:
—Bones són les dones una estona, Gaspar. A mi, també m’agraden força; però, amic, no és cosa de perdre-hi la testa ni la salut. De manera que no et consento més ximpleries. I quant a tu, Baltasar, si no tens més entusiasme, qualsevol dia et veurem ignominiosament clavat en creu com un assassí comú. És que no saps com les gasten, els romans? I pel que fa a mi mateix, la vida ja m’ha ensenyat que no he de donar un curs més extens del que a mi, ciutadà egipcià ric, escau a la meva dignitat. Són insanes totes les passions que depassen el raonable límit de les nostres possibilitats. Això no ho pot fer sinó l’heroi. Aquests heroismes no són per a tots els mortals. I nosaltres tres, amics, hem de reconèixer que no som de natura d’heroi. Prou Bel·lerofontes i prou Teseus i prou Cèsars i prou Anníbals, i prou Temístocles. Et creus tu salvador d’un poble, Baltasar? Et creus tu un Marc Antoni? Em crec jo un Cresos? Doncs, fora.
—Per Baal Hamon i Astarte que tens raó, Melcior! —digué el fill del persa Ahulamma.
—Pels llibres sagrats jueus et juro que parles com un filòsof gree, Melcior —confirmà Gaspar.
—Heus aquí el que us proposo, amics. Per a oblidar el nostre primer mal èxit, la primera negativa de Fortuna, anem a fer un llarg viatge, però associats en una empresa de compravenda. Molt serà que entre tots fracassem. Gaspar, Baltasar & Co. tindran prudència i senderi alhora. I per damunt dels guanys en farem un altre potser millor: així creu mon pare Seti: la coneixença dels homes, del món i de la vida. Està bé? Esteu conformes?
—Celebrem-ho? —preguntaren Gaspar i Baltasar juvenilment entusiasmats.
—A la condició que em deixeu arranjar el viatge —observà Melcior.
—Fet, Melcior.
—D’acord, amics.

I ja reien, i ja feien, il·lusionats, qui sap els projectes, en dirigir-se tots tres al moll, on era situat el barri del plaer a Alexandria.

V

Bé cal celebrar les coses a la vida. Les bones, com a favor que els déus acorden. Les dolentes, perquè ensenyen a mesurar les bones. Vet ací com Melcior, després de celebrar l’acord comercial, adquirí una barca grega de nom Hippias (l’Euga), i, tot endegat, pocs dies després, Gaspar, Baltasar & Co. eixiren d’Alexandria amb bon temps i desembarcaren a Gaza.

Els tres amics, segueixen la Idumea, pàtria d’Herodes; veuen el mar Mort, arriben a Jerusalem, on el temple ja és mig destruït per Pompeu el Gran i que bella és Judea, que suau Samària! Quin natural tan gentil a Galilea! Arreu on van contrauen amistats. Allò sembla un viatge de triomfadors. Coneixen jueus de totes les tribus i condicions. Ja ni remembren el nombre de Samuels, Nataniels, Ezequiels, Eleàzars, Acabs, Kaiaffas, Jobs, Zacaries, Nehemies, Josuès, Moisès i Zabulons que han conegut.

A Betsaida els han presentat Joaquim i Josef i Amà i Penina i Maria i Yohanan, i amb els dos primers, excel·lents subjectes, realitzen uns petits negocis, que els animen a fer un carregament complet de cinc naus les mercaderies de les quals iran a vendre a Roma, a Massília, a Tarraco, a Malacca i a Gades.

Gaspar, Baltasar & Co. han comprat una nau de Creta, dues massaliotes, altra de Lesbos i una de romana. Aquesta esquadra, que amb l’Hippia és de mitja dotzena, és carregada de productes orientals, perfums, olis fins, teles, tapissos, objectes d’art i cedres del Líban tallats meravellosament. Reunida a Antioquia fa cap al Pireu, on carrega terrissa fina i pintada, bronzes, estatuetes i àmfores de llaços, Zacint, Corcira, Tassos i altres vins exquisits de Grècia.

Emprenen aviat el camí de Tàrent on sojornen el temps suficient perquè abonanci la mar sagrada. Passen entre Escil·la i Caribdis, i després de repostar-se a Nàpols i Baiae, fan vela dret a Massília. Bella troben aquesta ciutat que els ha ofert ocasió de fer un bell negoci, que es multiplica a l’esplèndida Tarraco.

Queden a Tarraco tres naus amb Gaspar i Baltasar, que han de carregar-les altra volta de vins i ametlles i avellanes i metalls en brut. I Melcior visita Cartagonova, Malacca i la gran Gades, el millor port de la Bètica i centre de transaccions de túrduls i turdetans. Mesos després, retorna a Tarraco Melcior amb les naus reblades de coure, llana i vi.

Amb un guany fabulós, havent establert una perfecta xarxa de corresponsals, entrada d’estiu tornen a Itàlia. Les mercaderies són hàbilment venudes, i deixen ancorades les naus a Brindis. Gaspar, Baltasar & Co. s’estableixen per una temporada a Roma, testa de l’imperi enorme governat des de fa tretze anys per l’ombrívol Tiberi.

La raó social no perdé el temps en l’enorme Roma. Uns publicans que devien anar a espoliar la Pannònia li compraren a excel·lent preu cinc de les sis naus que posseïa, i encara establiren amb Gaspar, Baltasar & Co. uns contractes mitjançant els quals els tres socis eren comptadors únics de tots els productes que extraurien de la província.

Aquests contractes no havien de començar a tenir efectivitat fins al cap d’un any i mig. Fet el recompte de guanys, Gaspar, Baltasar & Co. pogueren verificar que havien fet uns beneficis superiors als calculats. Podien còmodament competir amb els més rics romans. Llavors decidiren retornar a la pàtria respectiva, veure la família i retrobar-se a temps oportú per a realitzar els contractes. Però aquell viatge hauria d’ésser de plaer, perquè prou que havien treballat.

Arribats a Antioquia, decidiren, entre altres coses, que realitzats els contractes irien a l’Índia, però que el sopar de comiat se celebraria a Jerusalem, que encara era una bella ciutat romanitzada, i que aquest sopar fora un vaitot de vuit dies de durada; però abans calia fer els preparatius per al viatge de retorn, a Ecbàtana Baltasar, a Adana Gaspar. Melcior embarcaria a Ascaló.

VI

És gai el viatge a l’antiga Jebús. El fred no és excessiu. I són rialleres sota el roig Schammai (el Sol) d’hivern, aquelles contrades del Líban que després seran tan cèlebres. Arreu retroben amistats. Sembla que inclusiu les bèsties i els esclaus participen del bon humor dels joves amos.

I aquí s’assabenten del despotisme, pànic i terror del criminal Herodes, allà de la rivalitat entre fariseus i saduceus, i a cada punt de diverses variades noves tan diferents, com la de la boga dels Essenis i el terriblement atziac auguri d’haver nascut pocs dies feia, un moltó amb dos caps a Cafarnaüm.

Encara és bella Jerusalem, on entren per la porta de Jaffa, devers l’hora santa, a migdia. En realitat, és una ciutat cosmopolita, Jerusalem, des que és sota el jou de Roma. Els vins de Canaan, els italians de Palerm, els grecs i el Biblos perfumat són anunciats a les parets exteriors de les tavernes amb inscripcions en demòtic-egipci, hebreu, grec i llatí. Els bots, pintats de roig pompeià i siena, intercepten el pas dels transeünts en els carrers massa concorreguts. I l’espessa gentada gesticulant en la majoria d’idiomes i dialectes de l’Àsia remembra pel nombre la de Roma. Els costums, oficialment mesurats pels del pretor, són també romans.

Baltasar, Gaspar i Melcior, prompte s’hostatgen. Descansen, i a la mateixa nit comanen i comencen el cèlebre sopar de comiat. Inviten amics de totes menes, i per atzar un vell jueu libidinós, fariseu que odia Herodes el Gran, no troba inconvenient d’ésser un de més. Sembla que la Torà (la llei) no prohibeix en absolut banquetejar amb amics encara que no sien jueus.

A la casa de l’hetera del país, on se celebra el sopar, hi ha de tot: dones etiòpiques, com Maama, negres i polides com la nit cosida d’acerades estrelles; dones de bronze, com l’índia Maramohini, que canta, lenta, cançons extremament lúbriques; noies coptes com Lillah, d’ulls d’ametlla i cos de lotus; aulètrides gregues pures, com Filina i Filomena d’Antioquia, com Bakkis i Eisigone, procedents de Mahanaïm, que semblen deesses escapades d’un conjunt de Parrasi, o espantadisses nàiades extraviades per la crònica furor dels déus més humans de l’univers.

Gaspar creu que Ken —la voluptuosa, la mestressa hetera— és més bella que Berenice i Guedé i Balkis i Cleòpatra i totes les belleses mundials reunides; Gaspar, entusiasmat, la cratera plena de vi roig, brinda i ofereix un ceptre a cada un dels seus amics. Gaspar és el rei de les regions fabuloses de l’Aràbia, més enllà de Saba: Baltasar ho serà de la Bactriana; Melcior, que en aquell moment tracta d’entaular un negoci amb el vell jueu Roboan, serà rei de la negra terra de Kus, o si ho prefereix, de l’ardent Líbia, en els confins de Cirene.

Mentre mengen, les dones llogades fan cabrioles, canten i ballen. I aquella gent demana des de la cordax canalla fins a la fina diarienoustai. Baltasar, que beu com els altres, com que és més pròdig de sa persona, estrafà graciosament una bella munió de cerimònies religioses perses. No content amb això, fa la paròdia d’un àugur, d’un endeví de la secta dels màgics de Babilònia i tracta de llegir l’avenir en les entranyes cuites d’un pollastre farcit d’ocellets i herbes. De sobte, amb posat solemnial, tenint un petit lampadari a la mà esquerra, mentre amb la dreta llança resina en pols damunt la flama, diu amb veu cavernosa:
—Herodes tremola, és trement de por. Quines coses faria si la xurriaca romana no el deturés! Mireu-se’l ara, pàl·lid com la lluna, engroguit com la cera de les abelles del Líban!

I una ventada de nit hivernenca apagà tota els lampadaris i totes les làmpades menys la seva.

—Baltasar, no facis bestieses, que els déus ens castigaran! —cridà Gaspar.
—Apa, tarambana, digues què li passarà a aquesta gallina mullada d’Herodes! —exigí Melcior.
—Só el gran Sacerdot ara jo —continuà Baltasar—. Present i avenir i el passat il·límit, cremen en aquesta flama blava. Oh quins ulls estavirats i enormes els d’Herodes! Suara ha nascut l’infant que podia destronar la seva família. El veieu, a Herodes? Mireu-lo! És allà, rere el triclini d’aquest vell jueu amic nostre Roboan. Mireu-li l’ombra… Ara s’arrossega meditant dolenteries pels jardins solius. Però no escaparàs als déus…
—Al càstig del nostre únic Déu omnipotent! —crida el jueu Roboan, amb excel·lent bona fe.

Les dones tenien malestar, els convidats eren una bella mica desorientats, perquè tothom havia vist l’ombra d’Herodes arrossegant-se amenaçadora. Els esclaus, impressionats, cregueren que Baltasar era un taumaturg. Gaspar ja anava a preguntar-li si aquella fantasia dels reis era veritat o somni, quan Melcior, rient, li feu aquesta mateixa pregunta:
—Eixirem d’aquí com el que ja som, amb l’única diferència que tu no serás rei de Lybia, sinó de la misteriosa terra entre la Mèdia i l’Indus.
—I quin petit salt amb breus instants —respongué Melcior—. Encara que la fortuna i la dissort sempre han patit d’aquest mateix mal: qüestió d’instants i col·locació! No te’n pots refiar ni res preveure oportunament.

Baltanar, llavors, rigué de bon cor i gai, però ferm manà que es reencenguessin llànties i lampadaris, que circulés el vi i que altre cop una mica es dansés. Roboan ensems demanava permís per a retirar-se i accedint-hi els circumstants el feren acompanyar per uns quants esclaus que contaren als venedors, que ja començaven a entrar per les portes de la ciutat, el que havien vist i oït aquella nit, sense dir on.

Dos dies després, en disposar-se els tres amics a fer els preparatius del definitiu comiat, oïren l’aguda trompeta que anunciava els bàndols del Tetrarca. Volgueren saber què havia manat Herodes. I fou amb una estupefacció profunda que oïren: és un bàndol que diu i mana moltes coses, però en realitat condemna a mort a tots els infants nascuts d’un any ençà.

Els tres amics s’esgarrifaren: no podien comprendre com una broma de festí pogués tenir tan greus conseqüències. Fins en dubtaren. Per a dubtar-ne del tot, decidiren continuar altre dia més la disbauxa. Després, tothom cap a casa seva.

—El meu pare m’espera amb impaciència —observà Melcior.
—No se’n parla més —assentí Baltasar.
—Bé prou que ens vagarà de tornar-hi —corroborà Gaspar.
—Si ane, uza i senem o sia si salut, vida i benestar és en nosaltres —terminà Melcior.

VII

I heus aquí que Melcior, representant de la raça i descendència de Kam, Kem o Kemi, segons dit sia en hebreu, egipci o copte, eixí per la porta de Jaffa, passant per davant del palau d’Herodes i tot esguardant les grans torres d’Hippicus, de Fasael i de Mariamne. Gaspar, en representació dels avantpassats descendents de Sem, eixí per l’oest per la porta vella o potser per la dels moltons. Baltasar, que simbolitzava tota la família jafètica, eixí equivocadament per la porta d’Efraïm i emprengué la ruta de Damàs, deixant a la seva espatlla la vall famosa de Cedró.

Aquests amics i reis fantàstics caminaren tot el dia 5 de gener de l’any 18 a. J. C. Les libacions en honor dels reis foren tan copioses —tant per part dels amos com dels esclaus i els conductors dels bagatges—, que la nit del 5 al 6 acamparen en les voreres dels camins i tingueren calor. Desvetllats ja tard, devers l’hora cinquena, començaren de caminar amb delit, però cap a la caiguda de la tarda en la confluència dels camins d’Heixbon, per un meravellós atzar, els tres amics, cap dels quals havia emprès el veritable itinerari propi, es trobaren prop d’una cisterna romana.

Descavalcaren, s’abraçaren, rigueren bellament i soparen allà mateix. Un esclau de Melcior inspeccionà el camí. En un gracívol retomb, al qual protegia un pujol, l’esclau traginer veié al lluny, entre perfils segats d’oliveres, la mat blancor d’un aplec de cases, esfumant-se en la ràpida fosca de la nit que xalesta s’atansava.

—És allà on hem d’anar —digué Melcior.

I Baltasar, Gaspar & Co., tots tres davant, entre xerinola, s’admiraven de la xiripa d’haver-se trobat. Els hi semblava cosa digna de les comèdies gregues, aquests aventura, o bé pròpia de la fantasia d’un poeta. Però el que deia Baltasar:
—Mai la fantasia d’amples ales velocíssimes aconseguirà la realitat, mestressa de les creacions in continenti, ipso facto, sense rumiar-hi massa.
—Poc li costa a la realitat fer les coses. És tan lliure, que ni les calcula ni prepara —observà Melcior.
—Exactament com les dones. Te les estimaries tu tant les dones, si sabessis per endavant el que et pot succeir? —preguntà Gaspar.

I entre acudits, sanes idees i forassenyades, però amb alegria de la bona, tot fent un traguet a cada parada per a descansar les bèsties, anaven caminant en el bo de la nit.

—Mireu quina meravellosa estrella roja. Sembla que ens guia —digué Gaspar somrient.
—Tu diràs. No veieu altra llum en aquesta tan fosca! Com no ens ha de guiar?
—Aposto tres dracmes que és una estrella.
—Que no hi veus?
—Ara dotze.
—No et desdineris.
—Una mina.
—Un talent aposto jo que és un llum —digué Melcior.
—I jo, tres —afegí Baltasar.
—Perdríeu.

I esperonaren els cavalls, que pressentint l’estable quasi no tocaven d’unglots a terra. Els camells amb els servidors no quedaren massa distanciats. En resum, fou una bella cavalcada, però encara l’estrella terrena era lluny.

Gaspar reflexionava que havien pensat en tot menys a portar també dones. Era imperdonable. I. llavors, naturalment, discutiren.

—Ahmos, ves a veure què és aquell llum i torna: de seguida —manà Melcior al més vell dels seus esclaus.

Mentre els amics encara es divertien, tornà Ahmos i digué:
—Senyors, és un hostal. Allò que es veu amb llum és l’estable. Per cert, que hi ha gent que vetlla. I pobre de mi que no hagués anat a cavall: potser sí que no en deixen de mi gota aquells esfereïts gossos.

—Ja hi estem anant —digué Melcior.

No s’hi cabia, a Betlem. Les cases particulars eren plenes. I a l’únic gran hostal molts viatgers dormien en els corredors. Fins n’hi hagué que s’aconhortaren d’instal·lar-se a l’estable. El gran gresol d’oli mal olent que il·luminava miserablement bèsties i persones era el que Gaspar, Baltasar, Melcior i els esclaus havien confós amb una estrella, pura com una divinal gota de llum meravellosament líquida sospesa i trèmula en el si de la negra nit.

Aquest gresol, el ble del qual enfosquia mica la flama amb sos negres caramulls, entre altra gent i coses, semblava vetllar un rudimentari bressol, en el qual es debatia un infant minso i clar. Un home, la cara terrosa solcada d’arrugues múltiples, no mal vestit, despentinat, llarga la barba burella, mirava l’infant amb un esguard més aviat ombrívol que dolorós. Una dona encara jove, més que flaca emmagrida, abalançada al bressol, no treia la vista del nin i tot era dir:
—Fillet meu, fillet meu! Què faria ta mareta per donar-te llet?
—No t’amoïnis, Míriam —deia una companya, ferma dona cinquantanyenca, morena i resolta—. L’amiga Raquel ja ens donarà llet. Raquel té molt de bestiar. Quan sia punta de dia, iré jo mateixa a cercar la llet, que encara serà tèbia.

Hèsper brillava en el cel, que marcaven grossos inflats núvols blancs pel vent del Nord empesos com ingràvids navilis. Quan ja tothom tractava d’acomodar-se per a dormir en l’establia, trucaren Gaspar, Baltasar Melcior i el seguici.

Quina agradabilíssima sorpresa! Quin caprici dels déus! Quin miraculós designi de Jahvè!

L’home de cara terrosa esclafí una rialla de franca alegresa:
—Sou vosaltres? Qui podia pensar-hi?

I en veure’ls tan gais, una mica arredolats, riallers:
—Com es coneix que són joves i us van bé els negocis!
—Ets tu, Josep?
—I tota la família? Aquí?
—S’ha de celebrar, això tan extraordinari! —cridà Baltasar.
—Quin humor que teniu! Us l’envejo —digué un home que es deia Joaquim.
—Què hi faràs? Com més amem menys d’enteniment tenim. I sempre ha estat així des de Nabucodonosor, David i Teseu i Melquisedec de bona memòria ençà.

Tot és aldarull i animació en l’establia. Tothom fa broma: els traginers, que dormien, es desperten, i perquè no rondinin se’ls hi dona vi en abundor. S’estableix una conversa general en què també prenen part les bèsties de càrrega novament entrades. Els reis ideals i normals amics, ajaguts a la palla amb tota satisfacció, conten l’aventura d’haver-se reunit de nou. Josep explica que fuig de Jerusalem per mor de les terribles ordres d’Herodes. Cal salvar al menut. En dir-li que és una broma seva l’origen d’aquestes ordres, Josep i la companyia, estupefactes, no saben si riure o plorar, i decideixen, malgrat la temença, acollir-se al primer verb.

—És maco, aquest menut. Té una ullada ben viva. Us felicito, Míriam. I bé, nois, apa, dotem-lo una mica. No vull que sia dit que els comerciants tenim l’ànima coberta i cuirassada amb la pell del mateix Diable.

Així parlà Melcior, i amb signe de potència buidà damunt del bressol una bossa de belles monedes d’or. Josep i Míriam, cortesament protestaren, però ja Baltasar li oferia un bellíssim vas de plata reblat d’encens, emblema de l’adoració, i Gaspar li regalava una capsa de cedre amb mirra, embolcallada de riquíssimes teles per a simbolitzar que cal heroicament prendre aquesta penitència de la vida.

—I bé —tornà a insistir Baltasar—. Ara, celebrem-ho, això que la raça de Salamó augmenti d’un galant defensor.

I begueren tots a pler, sense fer-se pregar, i sense melindreries. A les dones, els reis ideals els hi oferiren bons dolços de Jerusalem. Baltasar, que havia begut més que els altres, s’avançà fent tentines fins a l’infant que no li treia la vista de son riquíssim caftà morat, i provà de fer beure a la criatura tot dient:
—Un dia és un dia, nano maco. I bé t’hi hauràs d’acostumar. Perquè, noi, fora del vi i de les dones, què els hi queda, als pobres homes? Digues.
—Vaja, tu, ximple, deixa’l estar, que vol dormir —digué Melcior apartant-lo.

La conversa llavors es generalitzà. Era tot un parlar en família. Així, devers les tres de la matinada l’infant somreia i tots eren gais com un bordegàs que estrena calces noves. Quasi no sabien el que es deien, encara que discutien ben satisfets de camps i vinyes i mercaderies i bous, de grecs i romans i nous impostos. I s’adormiren.

Tothom dormia encara i quiscuns roncaven a pler. Però així que el sol congestionat eixí rere del Líban, mentre en el pàl·lid cel, finament verd, es fonia la brillant gota de llum d’Hèsper, la somera, del fons de l’estable, començà a bramar amb tal insistència que els altres animals respongueren a la joiosa crida. I lladraven els gossos i cantaven els galls, i els bous i els camells llançaven els seus roncs nasals com poderoses veus d’orgue hidràulic que entonés un triomfal hosanna.

I, per miracle, divinament, s’oí la xiscladissa dels falciots i oronells en ple hivern. I eixiren fruits a pomeres i vinyerars i poncelles en els rosers, i el perfum de tota mena de flors i l’aroma ple de totes les fruites emplenava cels i terres, s’esbadiava en la plenitud astral de l’espai il·límit. El sol ja lluïa gai, tumultuós, xerrairot, insaciablement pròdig. I el vi, malgrat el desvetllament ocasionat per aquell fet insòlit, feia encara el seu meravellós efecte.

Melcior, aleshores encisat, en un transport entusiasta, digué bellament a la mare:
–Oh amiga, i si en féssim, un altre?!

I assenyalava el delicat infant del bressol.

Després, embriac d’amor, exclamà dolçament somniador:
—Seria com un altre Déu!

I, fos d’encís, besava davant del marit, que feia capcinades, les pàl·lides mans belles de la mareta, que sentia una calor reconfortadora, tot somrient delitosa, làbil i suau a son adorador d’aquella gloriosa i clara matinada.

Una veu que lliscava damunt la terra com un colom content, estrenava aquestes paraules, que després han assolit bona celebritat: «Gloria in excelsis Deo et in terra pax hominibus bonæ voluntatis». Visquin els homes de bona voluntat.

Gaspar, entreobrint els ulls, somrigué beat, dient abans de redormir-se:
—Per mi que visquin, amics meus! L’endemà, després de placívolament dormir, Gaspar, Baltasar i Melcior s’acomiadaren de la família de Josep, encantats de les belles hores passades en la seva companyia. I es deien encara moltes coses i es feien molts encàrrecs abans de cavalcar.

Els tres amics, llarg temps silenciosos, senten una certa melangia. Melcior, més enèrgic, és el primer que s’acomiada. Són en una verda plana: el camí blanc sembla jugar entre els arbres: cau la tarda. De sobte, Melcior, tendrament, diu:
—Tanmateix, és una ben santa família, aquella!

Gaspar i Baltasar responen alhora amb fermesa:
—Tota una santa família.

Una estona més. Després de molt tombar-se, ja no es veien una a l’altra les tres caravanes, sinó com a petites volves de blanca pols que el sol ponent polia amb l’eterna gaiesa de sa llum. Llavors, eixien de Betlem Josep, Míriam i el nin.

© de l’edició, Stroligut

• 1
  Corona egípcia.
• 2
  Testavirada.