Les siluetes ciutadanes són les notes del carnet d’un home de teatre: recull de caracteritzacions de gent de Barcelona del dramaturg Ignasi Iglésias.
Es van publicar al núm. 4 de La novel·la nova de 1917. Llegiu-ne dues siluetes: Uns castellanistes i El cego amb el gos.
////Més Ignasi Iglésias: Els ocells
Siluetes ciutadanes
Uns castellanistes
Els hem vistos, un dia de festa al matí a l’hora del bon sol, quan la gent ve de missa de dotze, deambulant amb tota majestat i amb l’orgull del paó, pel nostre aristocràtic passeig de Gràcia. Es tracta d’un matrimoni encara jove, amb dos fills, uns nens menuts, molt menuts, que semblen bessons.
Ell, el marit, home inútil i sense cap ofici, és el primogènit d’un ric fabricant de calçat que, gràcies a la pensió mensual que li passa el seu pare, pot viure relativament bé, sense treballar.
Ella, dona ignorant i amb molts fums —gens lletja, per això— és filla única dels porters de la casa on viuen els papàs. Aquests, pietosos, varen consentir que, a cuitacorrents, es casés amb el seu fill, per tapar certa falta i fer callar els veïns de l’escala i el carrer.
El matrimoni castellanista, el mateix que els seus nens, vesteix amb cert luxe, a la moda —encara que amb mal gust— a tall de mitjos-senyors. I es passegen, triomfants, ufanosos, sota el sol dels migdies, parlant —per a distingir-se de la gent cursi, com diuen marit i muller— un castellà deliciós.
Però els nens —pobres criatures!— que no saben res de les diferències de classes, tot caminant, donant-se la mà, s’encanten en tot el que veuen digne de cridar la seva innocenta atenció; fins que un dels dos, el més eixerit i el més gran, diu bàrbarament en català, en un català puríssim, esclat primerenc del nostre verb gloriós:
—Papà! Mamà! Mira, mira quin cavall!
—Cómo! —replica, indignada, la mamà—.
—No se dise así, hijo mío: se dise caballo —afegeix, en un to més suau, el papà.
El nen, tot sufocat, calla. Però caminant, caminant torna a encantar-se de seguit, exclamant, també en català, com de primer, i dirigint-se al seu germanet, amb més alegrois que abans:
—Tu, tu! Mira quin cotxet!
—Oi! —respon el segon.
—¡Cómo! ¡Cómo! —torna a fer, molt més indignada que mai, la mamà. —El catalán no se habla.
—Se dice cotchesito— afegeix, emfàticament, el papà.
I així, en una mena de via crucis, passeig de Gràcia amunt, passeig de Gràcia avall, els papàs castellanistes, sempre a la que salta, com si fossin renecs, a cada paraula catalana que diuen, repten els seus fills, el mateix que un jardiner boig qui, en comptes d’acariciar les primeres poncelles que apunten en els seus roserars, les anés escapçant, sense compassió, amb les estisores de posar.
En aquell moment, mentre corregeixen els nens, s’escauen a passar pel seu costat dos joves molt elegants, acabats d’arribar de Castella, els quals, referint-se al castellà estrafolari que parla aquell matrimoni, murmuren, amb desdeny, tots dos alhora:
—¡Qué feo es el catalán!
El cego amb el gos
L’hem trobada avui, en el carrer de l’Hospital, aquesta entendridora parella del cego i el gos.
Caminava poc a poc, arramba a l’acera, com el vell acompanyant el petit alumne camí de l’escola de primeres lletres. L’home, cego de naixença, pacientment i amb constància, ja de cadell va ensinistrar, per a fer-ne el seu guia, el simàtic canic. Aquest, menut i de casta indefinida, s’ha criat molt manyac prop del seu amo i senyor. I ha après, pobre bestiola, allò que bonament podia aprendre amb les lliçons que, per amor a la vida, ha rebut del seu mestre. Ha après de ganyolar, avisant tot perill, quan tots dos ronden pel món. Ha après, de memòria, l’indret i el nom de totes les botigues on té l’obligació d’aturar-se, per a recollir de mans caritatives l’almoina setmanal.
Així, ben avinguts com dos bons amics, l’home i el ca, van pels nostres carrers recorrent la ciutat. El cego, amb un bastó per a trucar les portes de casa dels seus “parroquians” i agafant-se a la cordeta lligada al collar del gos, camina amb pas feixuc, encarcaradament, amb el cap endarrere i de cara al cel. Camina amb els ulls tots oberts immòbils, com ulls morts, esperant endebades que davalli la llum, que no coneix, que no endevina com és, però que ell sap de sobres que, per venir de les altures, és vida per a l’esperit, és glòria de l’espai i de la terra.
El gos, amb l’instint o coneixement d’un noiet, va al davant, a poc a poc, remenant la cua; aturant-se tot sovint, per a mirar el seu amo o per a fer un ganyol cada cop que han de baixar d’acera o passa algun veícol.
Tampoc, el xamós caninc, es fia de la gent. Fidel complidor, com un bon ciutadà, de les ordenances municipals, ell porta el seu morrionet, a fi que ningú, prenent-lo per altre, pugui donar-li la bola o ésser agafat amb el llaç pels del carretó.
El memorialista
Va estar durant molts anys encofurnat en una barraca de la Virreina, en una d’aquelles barraques mig confessionaris, mig casetes de burots, guardadores de tantes queixes de mare que té el fill a les Amèriques, de tants sospirs de serventa enamorada, lluny del promès soldat, i de tantes il·lusions pròpies, que va anar perdent, a poc a poc, com un roser que es desfulla en venint els primers freds.
Quan era noi, va estudiar el batxillerat a l’institut, amb moltes penes i treballs. Els seus pares, uns senzills menestrals, amb botiga de fuster, es treien el pa de la boca, com vulgarment es diu, per a donar-li carrera. Però, a mig camí, l’un seguit de l’altre, se’n van anar d’aquest món i el pobre estudiant adolescent, sense el costat d’aquells, no va tenir més remei que abandonar els estudis i guanyar-se la vida pel seu compte.
Va entrar de meritori al despatx d’un magatzem de teixits. Allí, amb el contagi d’un minyó jove com ell, enamorat d’una modisteta molt mac, va despertar-se en el seu esperit una ardent passió per les lletres: la lírica i el teatre, sobretot. I va compondre moltes poesies en català i en castellà (li eren indiferents els idiomes), molts monòlegs, bastantes peces còmiques i àdhuc dos drames romàntics (en tres actes i vers, com se suposa) que no va veure representats mai perquè, segons afirmava, els autors vells, els consagrats de l’època, gelosos de la seva glòria, li barraven el pas.
Va fer-se home: en anys, només. Perquè al bo de les seves il·lusions, quan endut pel seu cor ardorós i la seva fantasia esbojarrada, abandonant per sempre més els llibres de comptabilitat, creia obrir-se pas com a escriptor, es va sentir ferit d’amor, com el seu company de despatx; per una noia molt bufona de la seva edat, amb la qual, després d’un any de festeig, va casar-se amb tota la cerimònia.
I va continuar, sempre esperançat, escrivint versos i més versos. I va tenir un fill, i després un altre, i un altre… Les necessitats li anaven creixent entrebancant-lo i fermant-li les ales de la seva ambició. I com més fills tenia (rebles amorosos, que en deia ella, amb un somriure de resignat), més s’allunyarà de les muses i més s’acostava a la seva dona, encara que sols fos per a contemplar-la i compadir-la.
La literatura no li produïa res, no li posava pa a taula. El comerç no era fet per a ell: l’asfixiava. De col·locacions dignes de la seva il·lustració, no en veia cap enlloc… Fins que, a l’últim, desesperat, renunciant, en part, a la glòria, va anar a raure a una barraca mig confessionari mig caseta de burot vagant a la Virreina, on descendint de l’altura dels seus somnis de la joventut, va establir-se d’escrivent memorialista, al servei de tothom que no sabés de lletra.
I allí, sempre encofurnat, fins a l’hora de la mort, lluint els seus cabells llargs, tallats a la romana, i la pera i el bigoti d’una blancor sense màcula, a tall d’en Zorrilla o d’en Pitarra, va escriure un sens fi de documents de tota llei: cartes amoroses per a criades i soldats, memorials per a viudes amb dret a «classe passiva», lletres entendridores per a mares que tenien els fills lluny i mai, però mai, anònims.
© de l’edició, Stroligut