L’irradiador del port i les gavines és el segon recull de poemes (d’avantguarda) de Joan Salvat-Papasseit. Va ser publicat el 1921.
Com El poema de la rosa als llavis —que també podeu llegir a Stroligut— conté cal·ligrames i composicions futuristes i avantguardistes, i alguns dels seus poemes més coneguts: Res no és mesquí…
////Més Salvat-Papasseit: les notes biogràfiques, Poemes en ondes hertzianes, Els nens de la meva escala, els Mots propis i alguns poemes dispersos…
L’irradiador del port i les gavines
A JOAQUIM SUNYER
S’estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines boges.
Canto la lluita
Cavaller d’un corcer
qual crinera és de flames
só jo l’incendiari de mots d’adolescent
Blasmo els déus a ple vol:
l’arraulit bestiari
tem el fuet del meu cant!
I he maridat la lluna…
(Però no dormo amb Ella si el filisteu governa els
meus domenys)
Els tres Reis de l’Orient
A Elies Badiella
Mai no he sabut sencera la més bella cançó:
una pluja d’estrelles
Només l’estrella rua que
en sortir
cau al mar
un vaixell se l’emporta
amarrada a la proa
i serveix de fanal
a uns corsaris d’avui si l’ocasió fa el lladre
i un anglès qui era al Caire
just arribat a temps
per a què li merquessin
i l’estrella es fongués
enyorada
en el piltre de la seva butxaca
M’entorno al divagar:
Tres soldadets dels reis —baioneta calada
i cadascú en el ros un gallaret taronja,
qui diria que als tres els tinc d’ahir vesprada
tancats en el rebost per fer-los vida flonja.
L’absurd
El dau d’ivori
virolet de la sort i la malastrugança
i la poma al caliu que esbufega
com més corre el ventall
Els ulls miren els ulls
i la paraula és morta:
el pigat de les xifres parlarà
(Damunt la taula el vas
i la pàl·lida imatge de l’absenta)
I el meu company i jo
de suara perjurats en jugar-nos la vida amb el misteri:
TOTS 2 AL MATEIX NÚMERO DEL DAU
Passional al metro (Reflex núm. 1)
A Joaquim Borralleras
Antínoüs donzell príap perdut
i una rosa als llavis que el guia en la nit
Mireu si brillen els seus ulls
que Penèlope es deixa de la roba
i s’esllangueix de rostre com una cera verge
Antínoüs és en la fosca i una rosa als llavis
que li vol fer vilesa
d’enamorar Penèlope
l’esquerpa
Antínoüs s’ha menjada
lentament
UNA ROSA
— justament en passant sota la serp del Sena direcció
Saint-Lazare
París, 1 de març de 1920
La femme aux oranges (Reflex núm. 2)
La cançó del metro, que es mulla el ventre al Sena a
la vella Cité, traspua tots el sostres, i diu:
—Avui só perfumat
per una grassa impresa.
Porto un braçalet blau,
un altre de vermell
i les anques més nues.
Les sandàlies pulides amb brillants.
I així la meva amada
ve assetjada a desdir:
Per això és que baixa a Rennes
es deixa la cotilla a Saint-Michel,
i s’ajeu al meu bany de purpurina.
Banyera del NORD-SUD!
Finava la cançó quan la femme aux oranges, direcció
Château d’Eau, s’ha descobert la brusa i ha ensenyat els
mugrons
que eren com una llàntia de cremell.
París, 1 de març de 1920
Encara el tram
A D. Carles
Noia del tram, tens l’esguard en el llibre,
i el full s’irisa
en veure’s cobejat.
I el cobrador s’intriga si giraràs el full:
sols per veure’t els ulls!
Que les cames se’t veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se’t veuen.
I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!
I si jo ara baixés? —Mai no et sabria els ulls…
Té, ara, ja he baixat!
Encara el Port
A Vicente Risco
Els gallarets en el vent de les veles.
Oh, l’avió qui les compta i les plega
en fer-se fosc;
si el seu vol s’ha menjat l’alè dels gallarets
—ahir els cobricels de les estrelles
glasses
avui lasses que son
de la gràcia mofeta del llum groc i el llum verd—
senyoria del Port al capvespre vermell;
si la lluna no es veu;
si la barca no es queixa,
ran de l’angle més negre
i la cançó més blanca,
italiana:
¿Qui somou la coberta i fa dolç l’acordió,
oh, amo del barco blau? —Un refrec de colors
dels darrers gallarets…
Esgarip
A Tomàs Garcés
Dia 13. Dimarts.
El sol és post i dansa el ratpenat…
Si la lluna ha sortit d’una rojor estranya,
a dalt dels campanars
les òlibes fan feina.
I la vella més vella del poble, la novena
d’un ungüent malefici.
Llampega i s’ou un tro, en el cel ple d’estrelles:
que en aquesta hora esquerpa algú donava mal.
Les aranyes no dormen si la núvia escombrava
enllà de mitjanit.
I la núvia ha escombrat.
El gat ros a baixat a la masia en runes.
—I ha tornat, però, cec:
CAR S’HAVIA EMPASSADES DUES CUQUES DE LLUM.
Vibracions
El gra sagnós, de magrana
al teu llavi.
Oh, el mossec de la meva besada!
Dolça recança:
l’ànima del Poeta
al teu ventall.
Quin vent que fa,
quina pluja més fina!
—El tram llampega.
Acota el cap endins la porxada de verd,
als taronjers florits, la promesa-donzella:
Una alosa destria la blancor
dins el verd.
Dins de la nit
alegria en la casa.
Tot és la por.
Cada mot de l’esposa, una rosa
tota balba de flames:
la sardana-cinyell de l’esposa.
La pluja rosega el vidre
glaçat…
Quantes molles s’hi deixa!
Aquesta flor,
del teu pit al meu llavi,
flor en el llibre.
¿Què són fets els estels-oronells
despenjats cada dia?
En els ulls de les verges, estels.
Bolves de zèfir
sonorants ones verdes:
la Primavera.
A aquella estrella nua tan a prop de la lluna.
li servo un gran amor
car volia escapar-se
i la vigilen molt.
Ara el cel és tot blau dins el matí.
Només un petit núvol blanc —molt blanc:
una verge s’ha deixat el coixí.
Bru matiner d’amor
de peu dret a la proa:
quina noia no el vol!
Mocadoret al coll,
vermellet, de les festes.
Les sagetes al cor.
Marxa nupcial
Posta
Del vaixell de les veles de zèfir
l’irradiador de proa
ha xuclada la sang del sol
morent al mar.
Rovell d’ou destriat en galledes de fusta.
Sitges s’aquieta en verd
i en blau
i en blanc
I la terra s’emporpra en la costa granada.
Del vaixell de les veles de zèfir ara arriba una veu:
—Mariner mariner
si pren vol la gavina
allunya’t del rocam
que el vaixell de les veles de zèfir
bell corsari
se’n va.
Carregat a coberta del reflex de la lluna.
Epigrama
A Josep A. Font i Cases
Un perfum de colors ha invadit a Margot
S’ha vestida de pressa:
Perquè hom no sabés de sa sina l’olor
s’ha posada una flor
damunt la roba fresca
Nadal
A Emili Badiella
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen tots d’adreça al mercat
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà
Demà posats a taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com som—
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar
Diumenge
Avui volen tan altes
les gavines del Port,
que planejen només:
el pal més jove i prim
del «Maria Angeleta»
sota la bola d’or
ou el dring transparent de llurs ales quietes
De cara al sol
cent veles;
i el banderol vermell que rumbeja el seu frec.
El vaporet passeja els bells somnis atlàntics,
ran dels molls en la calma:
L’home de les taronjes passa el carretó ple.
Inici epitalàmic-film
A Joan Arús
La boca a la boca i la parpella closa
El finestró també
I aquella sina d’Ella
com de vellut de seda
I l’omelic amant amb l’omelic fragant
I aquell plorar primer
sota l’ombra del sostre
FEU-VOS COIXINS BEN FLONJOS
PER LA LLUNA DE MEL
Vespreja i neva
Les estrelles xerraires són fetes a tallets
i despreses del cel
una a una
disperses
besen les parets fosques i s’estenen a terra
sempre ran de les portes
per guarir-se del fred
El meu carrer és estret
sense cap arc voltaic
bola de neu encesa
i les velles rondinen tots els canvis de temps
El mateix l’adroguer:
—Quanta fècula es perd!
Darrere dels meus vidres sento els reis que s’acosten
Ara el cel s’enrogia
de venjança i d’amor:
pensava en les sabates que embrutaran l’alfombra
Pantalons llargs
A J. M. López-Picó
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent,
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa:
i soc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer què diria la gent…
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no —cavallet tot pintat,
campaneta daurada— i que us deixi al terrat.
Tot l’enyor de demà
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m’aixecaré potser,
i heus’aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet qui cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa,
tot corrent.
I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa,
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela amb punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera,
si m’aixeco,
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heu’s-aquí el que m’espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
De dalt de tot del cel
A l’Adolf Fargnoli
De dalt de tot del cel
els poblets en la nit semblen brasers encesos
I perquè entra la vetlla brillen més els estels
s’acosten a la terra i s’escalfen les mans
i el cos
i els peus
I li ofrenen la Óssa com un panell de flors:
Entremig la rosada
els dematins les cullen els pastors
Res no és mesquí
A Josep Obiols
Res no és mesqui
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullpren
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesqui,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern — Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesqui,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perqué per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesqui
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Les formigues
A Josep Lleonart
Aquell vell mariner
Aquell vell mariner
ell que sí, que se’n feu quan era jove
i d’un vaixell que anava a cassera d’estels
Quan li diuen encara —car no és mort—
quants estels ha copsat,
ell que sí que respon:
—No us ne diria un mot.—
Pero us senyala enlaire
i us diu que un dels estels és el seu propi cor
que tots el tripulants i cassadors d’estels
tenen la fi mateixa:
I ell en dir-vos això
enllumena son rostre de claror
i veieu els estels dansar a la seva vora
Dona’m la mà
Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
pendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dona’m la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Poema sense acabar
A S. Miquel-Laporta
Quin doll d’aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna s’afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre,
plau-li besar l’amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.
Quin doll d’aigua a la font
ara que és vespre
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d’amors
amb les farigoleres fins l’hora de la sesta,
que és quan reposa el pou,
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.
Quin doll d’aigua a la font
ara que és vespre
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l’estrella primera
lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miriades,
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s’estrenyen,
de l’una a l’altra serra.
Quin doll d’aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.
Damunt mon vaixell
Damunt mon vaixell
l’arc de Sant Martí
com un gran cinyell.
Totes les sirenes
engrontxant-se en ell.
© de l’edició, Stroligut