Manifest català futurista i contra els poetes en minúscula de Joan Salvat-Papasseit inspirat pel Manifest del Futurisme italià de Marinetti. Va ser publicat el juliol de 1920 en forma d’opuscle.
També podeu llegir Concepte de poeta, manifest que Papasseit havia escrit per a la «revista nacionalista de joventuts» Mar Vella del desembre de 1919. A les notes biogràfiques, hi trobareu la seva semblança publicada a la secció La nostra gent del número 7 del novembre de 1917 d’Un enemic del poble.
////Més Salvat-Papasseit: El poema de la rosa als llavis, Mots propis i Poemes en ondes hertzianes
Primer Manifest Català Futurista
1
Cerqueu arreu arreu de la nostra península d’Ibèria —Catalunya, Castella, Galícia— Portugal, Andalusia, Euskadi, i enlloc no trobareu aquesta grossa empenta de nomenats Poetes com aquí entre nosaltres catalans. Separats com estem amb la resta d’Espanya per la nostra cultura superior i cremant (cal recordar la influència més que funesta avui als espanyols del Valle-Inclán el «chivo» i del Rubén Darío, gats de vi inflats de vent que és tota la cultura hispanoamericana), ens havem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè ells no valien, havem també nosaltres prescindit de valer. Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat i representatiu. Qual cosa bé vol dir que encara que es publiquin trenta o quaranta llibres de versos tots els anys, la majoria inèdits, joves apareguts de suara mateix, no per això es mou res entre nosaltres en un aspecte nou ni sincer ni valent.
2
Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de llibres —proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el poeta qui jutja dels demés per si saben o no embrutar trenta fulls a tall com ho faria la màquina d’escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu capaç d’omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota perquè un llibre deixi de publicar-se si no n’admet l’Església el contingut, i en coneixem cent més que així s’hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es pugui i que es tracta d’això precisament. Però no coneixem, fora d’aquests que hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa digna de Poetes, cap Poeta de veritat ni modern del temps nostre ni soldat cavaller, i a fe que ens fa una falta que s’acosta a l’angoixa.
3
Entre els pecats mortals que els teòlegs castiguen, hi falta aquest enorme que no mereix perdó i que és convertir-se en homes pràctics: aquells bons cristians que es feren amb Jesús, no ho saberen mai ésser. Aquests poetes nostres s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, alliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya les comoditats els ha ablanit la lira. És així que hom no hi troba ni la virior de Whitman ni l’alè de D’Annunzio ni el batec tremolós, imperceptible quasi, però etern, de les nines d’Homer. No sabríem entendre la petja del Poeta sinó en la dignitat que hi deixa segellada. Perquè com l’entendríem sinó en una actitud de dignitat? Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot, fins ni escriuria versos… Cada gest d’aquest home, cada mot d’aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. Si tinguéssim Poeta, no hi hauria editor que llancés gastaments.
4
Recomanem encara aquell nostre treball que vàrem titular Concepte del Poeta.1Mar Vella, revista 12-1919 El Poeta d’avui és el Poeta d’avui i no el d’ahir. Per molt que se’ns repliqui que hi ha quelcom que espera ésser cantat tots els temps, l’extàtic clar de lluna malaltís, nosaltres preferim, sense fugir d’això si ens és indispensable, cantar l’home ferreny qui es capbussa en les ones, a la platja o a alta mar, el que s’ha capbussat tota la vida i el que es capbussarà tota la vida. Homer, si va cantar els rems de la victòria, fou perquè en els seus temps per la força dels rems s’obtenien victòries; en Marinetti avui cantarà els cuirassats, els aeroplans frenètics i les boques de foc dels monstruosos canons. Lliurarem Catalunya per la força dels rems?
5
Jo us invito, poetes, a què sigueu futurs, és a dir, immortals. A què canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos ni els compteu amb els dits ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.
Concepte del poeta
I
—El ritme d’una Vida—una meditadora solitud, una acció de profeta, un sacrifici així— pot ésser una dansa solament. L’eurítmia és en la dansa, diversa i guaridora d’immutables destins. I una filosofia pot ésser establerta per mercè de la dansa.
Inventar un sistema filosòfic contra els ja preestablerts, els uns damunt els altres, dintre les metafísiques és una solució. No dintre de la Vida. —La reflexió severa del filòsof que estima rarament perquè coneix el fons del fons de l’home, contradiu la veritat, que no pot existir si no és formosa: però el Poeta viu, i no hi ha cap sistema que valgui una conjura del Poeta.
II
—Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar. Quelcom més que no això: la vocació mateixa. —Nosaltres, per exemple, tenim ciselladors meravellosos emperò inútilment hem cercat el Poeta: aquest de més avall creu en Déu i no és místic, refusa un plebiscit perquè no s’acompanya dels vils trenta diners; aquest altre no hi creu ni en déus ni en plebiscits —ja s’acosta al Poeta— però no és guerrer i tem el judicar dels homes arrenglerats per tal que són prudents. El Poeta serà, doncs, l’home entusiasta.
III
—Un home entusiasta no podrà definir-se ni per la disciplina ni per sa condició dins d’una disciplina: ex., Dídac Ruiz. —Les múltiples facetes són la seva virior. La dansa ja és així. Serà a més a més valent, de tota valentia: Walt Whitman. altre ex.
IV
—El foc és la paraula i la paraula és: Déu. Aquesta trilogia és el pit i la ment i el braç de tot Poeta. Com una Arquitectura que es dirà Miquel Àngel, o Leonardo da Vinci o Bernard Palissy, o Ramon Llull, o Goethe: àdhuc Nietzsche com Crist, àdhuc Napoleó com Sant Francesc. El Poeta fa vot d’Eternitat i quan es diu Colom la magnitud del món s’és augmentada. —Per això és que els Poetes mariden amb la lluna, per què viuen un món
enlaire d’aquest món. Però no és llur destí ni és la voluntat el que mou els Poetes: és la dansa mateixa, l’optimisme en l’amor, i en el dolor. Per això els assetjats per totes les dissorts són els afortunats de totes les fortunes.
V
—Dir Poeta vol dir exultament, sentir goig en copsar el bé de la blasfèmia. El mal no ha existit mai. Almenys els homes lliures, que són els homes forts, no l’han pogut conèixer. Però existeix la nosa, que és la massa ignorant de la civilitat. Aquesta massa enorme, tota la humanitat esporuguida i tonta, qui viu perquè ha establert com norma social la hipocresia, és ço que el Poeta blasma. Per això la reflexió no té un valor tan alt com l’optimisme i d’aquest l’entusiasme.
VI
—La manifestació, gràfica, àdhuc moral, de què el Poeta viu és la sinceritat. El Poeta es mou sol entre les multituds i és una meravella en la seva època per tal que és sincer. En el clos del seu puny, que no es jeu mai, té el pervenir de tot. Perquè el Poeta és vate, és a dir: endeví. —Aquells qui són al món i no un espai només però una Eternitat, saben que quan el Poeta obre les mans una Era inconeguda és començada.
© de l’edició, Stroligut
- 1