Recull de poemes dispersos de Joan Salvat-Papasseit que van ser publicats a revistes o que havien restat inèdits.
Es van recuperar en edicions posteriors de Joaquim Ventalló, Tomàs Garcés i a la revista Quaderns Crema de Jaume Vallcorba.
////Més Salvat-Papasseit a Stroligut: El poema de la rosa als llavis, Poemes en ondes hertzianes, Mots propis i Els nens de la meva escala
Poemes dispersos
Amada, amada
Com te veig
sense veure’t ni tenir-te al davant!
Ara mateix,
m’apar com si corressis.
Vers la meva cabana d’il·lusions.
Amada,
vas lleugera de roba.
I, en corrent
tos pits saltironegen en son si.
Aprés bojament rius
—en adonar-te’n—,
talment com una nena enjogassada.
A prop de la cabana has arribat,
amada.
I dolçament m’esguardes.
Per què acotes el cap, avergonyida?
Amada,
jo ara et vull fecundar:
Perquè un infant alletis
—que sigui com un déu.
I els homes beneeixin
els teus sins
i el teu córrer.
Un Enemic del Poble, núm. 10 (1918)
(Le tréfonds des très forts et le faible des autres)
La Lena anava mig nua i quiscú constatà que tenia uns petits pèls follets sobre els omòplats; “què és ço que aneu a fer junts?”, demanà un convidat.
—Guaiteu! Jo li mullo les pantorrilles, les cames i la planta dels peus; li passejo una agulla sobre l’espina dorsal i durant aquest temps ella em mossega dolçament la mà esquerra. Quan els amics varen ésser fora: “Cal dir-los… estimada… però nosaltres, amem i això és tot, no?”.
En tant els amics anaren a llurs cases, cercaren agulles i es preguntaven a quin indret de l’espina dorsal calia… L’un d’ells es barallà amb sa muller qui parla de fer-lo tancar.
Un Enemic del Poble, núm. 17 (1919)
Missenyora la Mort
ha volgut visitar-me
dins les quatre parets de ma cambra
tancada.
Vestia-la una túnica vermella,
i sense soroll d’ossos s’arrossegava
impúdica en son pler.
Missenyora la Mort,
tenia els ulls d’un instant.
L’instant que pot occir-me
i pot enamorar-me:
perquè sóc delitós de calenta fretura.
Son rostre fit al meu.
Pro jo l’esguardava
perquè s’avergonyís de ses passions,
car m’era el patiment per ma obra
d’esperit.
Missenyora la Mort
m’ha fet una ganyota de menyspreu,
i mercè d’esvair-se
de les quatre parets.
La columna de Foc, núm. 5 (1919)
És tot fosc i jo al llit
i em rosega el pit
una bèstia avara.
Sorolla la nit
i jo en tinc neguit.
Bressol d’atzavara
diria el meu jaç:
suara m’amara,
suara em deix las.
La mna de mna de Foc, núm. 5 (1919).
Canço de l’amor efímera
A l’Enric Casanovas
O bella inconeguda passatgera del tram
qui tens un posat i un esguard ple de sol;
qui mostres una sina cobertora de dol
i et vesteixes, discreta, la bruseta d’estam.
O bella inconeguda qui ets menuda i audaç
i que sense companya t’arrisques a la platja;
i no tems l’escomesa del fillol qui s’assatja
al domeny de les ones, i te’n prega el teu braç.
O bella inconeguda qui en sentir la malícia
de les ullades frèvoles, tota t’has commogut…
tancades les oïdes a mots que el vent s’ha endut,
bo i sospirant potser pel roig d’una carícia.
O bella inconeguda, del tram t’he vist baixar;
—i avui t’he somniada, i et somniaré demà—.
El dia, 21/II/1920
El bell assoliment
A na Teresa Carner
He conegut l’amic en el temps de l’angoixa
i d’això el goig que en ve.
No he conegut l’amiga:
he conegut l’esposa, que és florir de roser.
La mare he coneguda, qui fent randa de penes
ens ha aconseguit grans;
i un lleu record del pare
qui —cercant, viatger, la Fortuna— em deixava en tresor un germà.
Darrerament encara, un tros de mi mateix, o meravella!
com jo d’altri só un tros:
la joliua filleta,
a qui amb cançons adormo i amb deures vetllo el son.
El Dia, 10/IV/1920
Cançó futura
Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa
La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!
L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si per l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!
Proa, núm. bis (1921)
Quan sóc a casa
De tot petit no me’n recordo gens,
pro diu la mare que els fills se m’assemblen;
la més grandeta fa imatges de res,
la més menuda es rabeja per terra —
diu que jo ho feia igual que un porquet.
La més grandeta té tres anys i mig
i vol la lluna dintre el seu senatxo:
la més menuda, deu mesos, ja em riu,
diu papa i mama, i menja amb nosaltros —
no us penseu ara que li dem pa amb vi.
Al ballmanetes les dues hi són,
la meva falda no els hi faci gelos;
si l’eucaliptus llença un raig d’olor
diu la més gran: —Mira, un arbre de peixos.
La més petita per re arrenca un plor.
La Mainada. Calendari per a 2023. (1922)
Les gorges
A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor
sempre contesta:
Esclava a Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç — gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella:
També a França.
Vernet-les-Bains
26 d’agost de 1923
Pont Blau, núm. 26 (1954)
O~o
He vist el noi del cèrcol que ja és un pou de ciència,
juga amb la O~o, o! …—
cau i cull una flor.
Revista Quaderns Crema, núm. 4 (1981)
© de l’edició, Stroligut