Una nit de Nadal a la manera de Joan Salvat-Papasseit: un conte publicat el 24 de desembre 1922 a La Publicitat.
El 2006 va ser recuperat per Carme Arenas al volum Obra completa. Poesia i prosa de Galàxia Gutenberg. A Stroligut també en podeu llegir el seu poema de Nadal més conegut: «Sento el fred de la nit»…
////Més JS-P: El poema de la rosa als llavis, Poemes en ondes hertzianes, Mots propis i Els nens de la meva escala
Una nit de Nadal
De fosca i crua que era, una nit de Nadal que recordaré sempre, la freda quietud omplia tot el barri i els carrets que passaven pel mercat, carregats de verdura humitejant i lluenta, portaven el sotrac fins al cor i al cervell. Sense neu, sense lluna, les mateixes estrelles demanaven pietat i semblaven més lluny que altra nit dins l’hivern. Si sortia al balcó només el vigilant era una ànima viva en el carrer. I algun que altre fanal escadusser i feble darrere de la boira que amagava també si una dona sortia, ja havent farcit l’indiot, i estorava de plomes la mullada vorera. Tanmateix era bo d’arronsar-se al llit sota de la flassada tebiona i benvolent. I jo era coratjós per esperar els grups que passessin cantant de bona matinada i les velles i els nois que tornessin encara de la missa del gall. I em colgava al llit, i oblidava la festa, i el sentit de la festa que ens avisa només que som germans i pobres davant de Jesucrist.
I ja era al primer son quan unes veus gentils me’n desvetllaren, que no he esborrat mai l’emoció que van dur-me:
La nit de Nadal
és nit d’alegria,
paria un infant
la Verge Maria.
I encara un flabiol, i com una tenora una simbomba fonda, però fresca com un simple espadat de brancam, i on en caure una pedra sembla tota que hi canti.
Bé valia la pena de llevar-se d’un salt, ja que s’era aturat el grup davant de casa. Davant de casa, amics, s’hi estatjava un bon home (Déu l’hagi perdonat, Déu que només perdona) d’una vida dubtosa. Ara era ja vellet. Vivia amb el seu fill… i era avi del seu fill? Una tragèdia era la llur història. Es deia d’aquest vell com, després que fou morta sa muller veritable, havia estat temptat per la luxúria i n’havia fet presa en una filla seva. I la filla moria de dolor i en el part. Però en creixia el fruit i no pas amb exemple, segons deia la gent. La gent se n’apartava i ningú de l’escala els donava el bon dia que no fos de mal cor. I jo, cristià que em creia, sabia compadir-los, però tampoc no els deia ni el bon dia ni res. Ara tot jo era pres com de penediment:
La Nit de Nadal
és nit d’alegria,
paria un infant
la Verge Maria.
Quina clara música de veus, veus de minyó i de noies, feien dolça la boira! Era a honor d’aquest vell la serenata noble, i era per a demanar-li que els fos deixat l’hereu per a engruixir llur grup. I després anirien, encara, a una altra casa, a un altre carrer fosc humiliat de silenci, recordant a tothom com tal nit com avui naixia el fill de l’home per abraçar els homes de bona voluntat. Perquè fos repetit que de nissaga obscura i de gent pecadora, Crist féu els seus apòstols. I si el vell s’hi negava, un xivarri enfadós l’obligava de creure’ls. Un xivarri enfadós de simbomba i flabiol i com un astorament dels veïns amagats darrere les finestres, qui sap si desitjosos, com jo ho era també, que tinguessin fortuna. Quan l’hereu fou amb ells i les veus s’allunyaven, com hauria abraçat el primer sanant que passés pel carrer, per bé que fos el pobre qui fa la seva vida de triar escombraries i robar qualque cosa si pot!
I tot jo, bon cristià, cristià heterodox segons l’acusació, era amarat d’amor de la cançó senzilla. I el meu somni fou bo perquè el món també ho és.
© de l’edició, Stroligut