Llàstima que no hagués anat així – Màrius Torres

Llàstima que no hagués anat així és un dels pocs contes escrits pel poeta Màrius Torres. Escrit el juliol del 1933.

Podeu consultar-ne el manuscrit al Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres. A les notes, hi trobareu guixades les notes i afegitons de l’original.

////els contes i les poesies de Màrius Torres

Llàstima que no hagués anat així

Sortí al balcó. El sol s’havia amagat darrere les cases d’enfront, però una calda espessa omplia la tarda. Del carrer, acabat de regar, pujava un baf calent i crits de mainada. Era dijous. De dalt d’un tercer pis no es veia un piano de  maneta que xisclava sota els arbres. No es veia, però se sentia. Ara tocava un  vals, i quan Jaume se n’adonà estava xiulant la seva musiqueta. Va aturar-se  aleshores i pensà: «Com cantes? És que no et recordes que tens només una  hora de vida?». Però somrigué i tornà a xiular.

De mica en mica, anaven sortint als balcons els veïns habituals. Les dames  del 131 (tercer quarta) i del 133 (segon primera) ja feia estona que hi eren, enraonant sense parar. Ara sortia, al principal del 118, el cèlebre senyor del pijama blanc. Al quart de la mateixa casa, un gosset negrenc protestava enèrgicament que l’haguessin tancat al balcó: la nena de la portera li tirava, des del terrat, bocinets del seu berenar (pa sucat amb mel). Va sorprendre’s de no veure al 124 el senyor Fèlix, militar retirat, jugant a escacs amb el seu fill convalescent de les febres. «Potser ha recaigut». Passava una alenada fresca d’aire i Jaume estirà els braços en un exercici ben poc solemne. Tenia son, feia dies que dormia poc. «Quan hagi acabat (demà!, demà!) podré dormir fins que en tingui ganes». Instintivament va recolzar-se a la barana i clogué els ulls. Va  despertar-lo el rellotge del menjador que tocava dos quarts de sis. Anava quinze minuts avançat. Pensar que dins d’una hora, de dues a tot estirar, ja estaria llest!, que mai més no es caldria examinar de cap assignatura! (suposant, és  clar, que tot anés bé), que ja seria tot un senyor metge!

Tornà a la cambra i es mirà al mirall. S’afaitava o no s’afaitava? Li convenia, naturalment, però en tenia tan poques ganes! I, a més, una mica de descurança va tan bé per a examinar-se! Hom es fa la il·lusió que el tribunal pensa «Pobre xicot! De tant que estudia no té temps ni d’afaitar-se: siguem-li benèvols».

Decididament, no s’afaitava. Estès al llit, el coixí sota els peus i el cap penjant enfora, resseguia amb els ulls cansats aquella habitació, que durant set anys l’havia voltat com un vestit gens pretensiós i molt còmode. Al sostre, els  cordons de l’electricitat s’havien desprès dels claus i penjaven llangorosos.  Damunt la porta, una petita esquerda plena de pols anava creixent cada vegada que la porta era tancada amb massa ímpetu.¹[I els pobres quadros de les parets] Macià, Dempsey, Pasteur, clavats amb xinxetes, abocaven als murs les seves fesomies mig esborrades.  Joan Crawford hi remenava les seves celles màgiques. A la capçalera del llit, un gran calendari marcava quatre dates endarrere.

Una giragonsa dels ulls dugué l’esguard damunt la taula. La grossa esfera del despertador presidia el desori acimada en una pila de llibres. La lampareta elèctrica torçava la seva tija metàl·lica amb indolència. El cendrer era ple de pols blavissa. Sota la taula, a terra, un secant amb grosses llunes negres. Papers esparsos, llibres oberts l’un sobre l’altre, acabaven la  decoració.

El despertador feia un so pausat, monocorde. El seu ritme arribava com una carícia a les oïdes de l’estudiant: tants dies i tantes nits l’havia acompanyat en les hores feixugues de l’estudi! A la matinada, el seu compàs li coixinava el son: emboirat en el presomni, no sabia si aquell tic-tac monòton era la màquina o el seu mateix cor apretat contra el matalàs. L’havia odiat, però ara l’estimava; i s’entretenia a confegir-li una oda. Fer versos mitja hora abans  d’examinar-se! Però ell no en tenia la culpa, si els versos rajaven…

Voldria fer l’elogi del meu despertador,
cirurgià de la son, si navego pel mar
engolidor del somni on naufrago,
car ell em fa de far.

Era fluix, decididament fluix. Caldria allargar el darrer vers, cercar un consonant decent per [a] despertador (por, calor, eixordador, amor…, amor…).

Va trobar-se la boca seca i s’alçà. Anà pel passadís fins a la galeria i abastà el càntir de l’empostada. Begué un glop d’aigua fresca.

Ja vestit, es mirava al mirall, i un pensament travessà el seu magí en veure la mala impressió que feia amb la seva barba de dos dies. «Si per casualitat la trobessis!» I s’afaità precipitadament, tallant-se el lòbul de l’orella i la  sotabarba. Posat a fer, es rentà la boca fins que li sortí sang de les genives.²[En pentinar-se, veié que la botella  d’aigua de colònia s’estava acabant de buidar. “Em vindrà justeta”, va pensar. Sentí un  deslliurament quan se li acudí que no li caldria comprar-ne una altra botella (ell mateix se la feia a casa amb essència de gessamí que comprava a la farmàcia. Però així i tot li resultava a quatre pessetes el litre)]. El tub de pasta dentífrica agonitzava. A penes en va poder esprémer gens. «Això s’ha acabat. El proper el compraré a Vic. Però també s’ha acabat Barcelona i el demés!».

«El demés» era una noia que estudiava un curs darrere d’ell. Eren amics,  res més que amics. Ell l’estimava però no l’hi havia dit. Ella ho suposava però  no en deixava besllumar res. Ja feia temps, ben bé tres anys. Primerament ell pensava que ja li passaria i efectivament li va passar. Però al curs següent li va tornar. «Sóc massa jove», pensava, «potser quan estaria embolicat deixaria d’agradar-me». El curs més tard tenien les classes molt desavingudes i es  veien poc sovint. Ell procurava fer-s’hi trobadís i va semblar-li que havia fet  tard, que un altre li havia passat davant. Una llarga temporada va evitar de  trobar-la, i patia de creure-la perduda. A la fi es va convèncer que havia sofert una al·lucinació. Però era ja a les acaballes del curs i ella passava molt  temps estudiant i anava poc a les aules. Un dia va poder-la acompanyar a casa  (encara guardava els bitllets de l’autobús). Un diumenge al matí va trobar-la  casualment al passeig de Gràcia. Però la cosa no anava endavant perquè l’ambient no era propici, els exàmens eren al damunt. I ell, ara, tenia el neguit de  pensar que dins de tres o quatre dies marxaria a Vic, a casa seva, i deixaria  Barcelona i el demés. Si l’hivern vinent pogués tornar vuit dies amb qualsevol  excusa! Es veia decidit a fer en una setmana la feina que no havia sabut fer en  tres anys.

«Ara, no cal pensar-hi. No podré veure-la, i si tingués aquesta sort, i li digués que l’estimo, seria ben ridícul. “Per què?”, em respondria. “I m’ho dius  la vigília de marxar fins Déu sap quan?” I tindria raó».

Es palpà les butxaques per assegurar-se que duia la papereta d’examen.  S’estranyà que aquest li donés tan poca quimera. Ben mirat, era una assignatura fàcil, encara que l’havia estudiat superficialment. No apretava, a més.

Les sis i deu i encara no havien vingut els examinadors! Una dotzena de nois anguniosos es passejaven pels claustres obscurs de la Facultat de Medicina. Uns donaven el tomb al solitari rectangle, altres no es movien de les zones il·luminades de davant de l’aula. Uns llegien apunts amb una atenció endogalada i estèril, altres parlaven, altres passejaven en un silenci obstinat. Quan arribà el tribunal i s’obrí la porta de l’aula, hi hagué un moment de bellugadissa: els primers números entraren dins. Jaume en tenia tres davant d’ell i no va entrar. Passejava per fora com un lleó engabiat. 

«Lliçó 34. No en sé res».

—Bressolí, què respondries a «Geohistoriologia mèdica del còlera»?  Lliçó 34. 
—Què en respondria? No te’n recordes? Allahabad… Bengala… Epidèmies… Delta del Ganges… Noi, no ho sé. I el cas és que em pensava que ho sabia. Repassem-ho?
—No, és igual. No ens ho preguntarà.

«Quina cosa més estúpida, els exàmens! Si em pregunta la 34, em suspèn, i si em toca la 12, o la 29, em pot donar nota. Ja ho crec que me la donaria! En Gombau té notable i és més ruc que una tova. Tinc una mica de por. És inevitable, jo mateix veig que no hi ha motiu. D’ací a mitja hora, metge. Metge. Tot arriba. A casa estaran contents. Jo també. Sí, malgrat tot, estaré content d’acabar. I després…³«Em veig uns anys en un poble, arreplegant diners per establir-me a Vic. Un personatge» Potser m’hauré de deixar bigoti. No se’n riuran?»

—Oriol, tens programa?
—Hi vas tu, ja?
—Sí, ara. En Bressolí està acabant.
—Quan acabis, dóna-me’l, perquè darrere teu hi vaig jo. Com va en Bressolí?
—Malament. Li ha preguntat la 34, «Còlera», i no n’ha sabut res. El suspendrà, suposo.
—Pobre xicot! 

«“Còlera”! Ja havia sortit i no era fàcil que tornés a preguntar-lo als números immediats. Donaria no sé què per saber la lliçó que m’ha de preguntar.  Em pot suspendre, és evident. No seria la primera vegada. Però ara seria més  amarg, al darrer any… No cal pensar-hi. Pit i fora. Serenitat».

Passant per la porta lateral, veié llum a l’aula de la clínica de Pediatria. Devien estar examinant. «Però ella té dels primers números i ja deu estar llesta. I si no ho està, ni mai».

—Oriol, quin número tens?
—67.
—Doncs no badis que ets el primer.
—Ja està en Bressolí?
—Ara acaba de sortir.

Encara era a la porta de l’aula, groc com la cera. No calia preguntar res. Quan Jaume va passar pel seu costat, en entrar a l’aula, va sentir com mormolava, agrament.

—Pega… Bengala… Sirgadors del Volga… Delta del Ganges… Encara em podria aprovar…

I ell també va sortir groc, suat, amb la gola seca. 

—Com t’ha anat, Jaume?

No tingué esma més que per respondre «Deixeu-me!».

I anà a seure en un banc. Quan marxava, sentia la veu fastigosa d’en Pérez  Estruch que xiuxiuejava:
—L’Oriol?
—I ara! No ha contestat res: si l’aprovés a ell, ja podríem plegar.⁴«“Com els ho diria a casa? Pobra  gent!”. Esperaven la seva arribada triomfal. Tot Vic sabia que acabava la carrera aquell juny.  Caldria dissimular. Què seria millor? Fingir una indisposició inoportuna, o fer veure que tot  havia anat bé i ja era metge, però es quedava a l’estiu a fer pràctiques?… “No, no. No sabria  fer tanta comèdia. Què vol dir un suspens? No és pas cap deshonor, a fide comptes”». 

«Però la gent és tan estúpida! Quina mala sort, la darrera assignatura de la  carrera! Per una porqueria com aquella no poder disposar fins tres mesos més tard de les pròpies conveniències!» Les mans li tremolaven de ràbia. Fugí cap  al bar, solitari i fosquent. Engolí una cervesa fresca: tenia mal de cap. Per què calia esperar que acabessin els exàmens i recollir la papereta? Prou que sabia el resultat. Tanmateix, fins que tingué la papereta als dits i hagué, per dues vegades, trobat buit el lloc on es posa la qualificació, no tingué l’absoluta certesa que l’haguessin deixat per setembre.

Baixava d’esma, pel carrer de Muntaner. Rumiava la carta que escriuria a casa  seva i la manera que la rebessin poques hores abans de la seva arribada. Forçaria la nota patètica, exageraria la seva contrarietat: això sempre escau. Li  repugnava fingir, però estava segur que els de casa seva reaccionarien millor per a consolar-lo si el veien abatut, que no pas es deixarien convèncer que ell no hi tenia cap culpa si el veien cofoi. «Ells preferiran el primer», pensava; «cal  que els doni facilitats». Feia calor, però no pas massa. Tothom passava content.

«Cal que no et deixis arrossegar. Distreu-te!» Va comprar un periòdic per a triar programa per havent sopat. «M’estimo més anar a dormir». Caminava d’esma, i de sobte s’aturà. Qui era aquella noia que caminava davant seu? El  cor se li afollava. Era ella. Instintivament alentí els passos per a deixar-li prendre avantatge. Però no li treia els ulls de sobre.

—També podria mirar on posa els peus quan camina!
—Perdoni, senyora…
—«Perdoni, perdoni»… T’ha fet mal, reietó? —deia la dama al reietó.

On era? L’havia perduda de vista. Corregué cap al carrer de València. Havia trencat cap a Aribau? Tornà enrere i tampoc la veia. «Que estúpid he estat de no parar-la! Una ocasió que tinc…».

Un vestit de color de sang de bou es distingia davant d’una sabateria, a  l’altra voravia. Respirà.

«Pit i fora, passi el que passi».

Tombà amunt fins a Mallorca i aleshores travessà i baixà per l’altra voravia, primer a gran velocitat; després, quan arribava vora les sabates, amb una  calma indiferent.

—T’agraden aquestes sabates?

Ella va girar-se.

—Hola! No, no m’agraden, però són iguals que unes que en porta una amiga meva. Fixa’t, dinou pessetes! No trobes que són barates?
—Sí, realment són molt barates. Però, mira —féu, esdevenint loquaç—.  Veus aquestes que porto? Doncs me’n van costar divuit i ja fa dos anys que  les tinc.
—Noi, si que et duren les coses…
—Tota la vida.
—Què dius?
—Volia dir molt temps.

Una pausa molt llarga. Fins a la plaça de la Universitat. Ell trobà, a la vista del docte edifici, un motiu per parlar.

—T’has examinat de tot, ja?
—Sí, aquesta tarda. He acabat la que em faltava, Pediatria. M’he presentat a segon torn, si no ja faria dies que estaria llesta.
—Tot bé, suposo…
—Magníficament. I tu?
—No se’m coneix res a la cara?
—No sé. Estàs molt vermell, però no sé interpretar-ho —ell es va tornar  més vermell encara—. T’acabes d’examinar ara?
—Sí.
—Doncs, sobresalient?
—Exacte —va fer ell amb una rialla nerviosa—. En Salvat m’acaba de tombar.
—Ho dius de debò?

Ell mirava a terra.

—Ho sento… —i buscava alguna cosa per a consolar-lo, però no se li acudia res. Patia, s’anguniava—. No t’hi encaparris, home, que això pot passar a  tothom. Al cap i a la fi és una assignatura fàcil, que a l’estiu no et donarà gaire  feina.
—No, si m’ho miro amb molta filosofia. Com que havia fet el que havia de  fer, tinc la consciència tranquil·la. Només que això és un contratemps… I sobretot enguany que et fas la il·lusió d’acabar…
—Bé, però un parell de mesos… Tenies algun pensament concret per quan  acabessis?
—No, encara no havia pensat res.
—I doncs, home! No t’hi amoïnis.

Una altra pausa llarga. Fins a la plaça de Catalunya.

—Te’n vas aviat? Veritat que ets de fora?
—Sóc de Vic. Em penso que marxaré demà. Em fa l’efecte que no tinc dret a quedar-me uns dies a reposar després del que ha passat. A casa els faria mal efecte. A més, en tinc ganes, d’anar-me’n. Vull dir de moment, perquè si sabessis l’angúnia que em fa deixar Barcelona!
—I això?
—S’hi està tan bé! A més, en set anys de viure-hi he arreplegat una colla d’amics i… —se la mirava fixament per a suplir amb els ulls la vaguetat de l’al·lusió que ella semblava no comprendre.
—Però Vic no és un poble. Ja t’hi tornaràs a acostumar. Aviat hi festejaràs. Ei!, si ja no hi festeges…⁵«—Veus? Precisament això és també una cosa que em preocupa. No diré que no hi hagi noies boniques, però si sabessis quina mena de fauna són! Passejar, xerramequejar, lluir; cap espurneta no trobaries en la seva mediocritat. No fan per mi. | —Una noia bonica, lluïdora, senzilla. No és això el que us agrada als homes? | —Què et diré! Prefereixo una felicitat una mica més complicada. |  —Ah! | Bé».

Havien arribat. És a dir, ella havia arribat. S’havia aturat davant d’una ampla portalada del carrer de Fontanella.

—Et quedes ací?
—Pujo a veure l’Elvira, que té angines. La Vilarnau, saps?, aquella que fa cinquè.
—Ja sé qui vols dir.
—Adeu. És a dir, a reveure. Fins al setembre i que passis un bon estiu.
—Adeu, igualment et dic. M’alegraré que no sigui res, això de la teva amiga: dona-li records.
—De part teva. Adeu —va fer del primer replà de l’escala.

Tenia ganes de córrer darrere d’ella, escales amunt. Quina amarga sensació de buidor li feria les venes! Quina immensa soledat al mig del carrer de Fontanella! Tot li semblava mancat de sentit. On anaven els tramvies, atapeïts de gent? Tothom tenia, doncs, alguna cosa a fer? La plaça d’Urquinaona estava buida i fosca: s’assegué en un banc com si esperés l’autobús. Com cavalls furiosos, uns versos de Joan Maragall li trepitjaven el cervell⁶«Anit eixí de casa teva, aimia, / tot neguitós i malcontent de mi»:

Que coses que et vaig dir, que no volia!
Que coses vaig callar, volent-les dir!

Havien passat autobusos de totes menes. El venedor de diaris se’l mirava amb estranyesa. La seva mirada l’humiliava. Pujà Claris amunt. Que  bella era! Els vestits de colors vius —verd, taronja, carmí— li esqueien meravellosament. La seva pell, llisa i lluent, bruna, ressaltava amb vivacitat.  I la seva mirada maliciosa! Jaume s’esgarrifà que hagués endevinat els seus  pensaments quan passejaven, l’un vora l’altre, en una companyonia, amb una  intimitat, que ara li semblava sobrenatural. I tanmateix, si ho hagués endevinat, què?

«Hauria estat el millor. Així m’estalviaria d’haver-l’hi de dir».⁷«“I per què? Quina nosa et fa haver-li  de dir que l’estimes? El més que et pot passar és que et digui que no hi ha res a fer, i en aquest  cas, pèssim, et quedes millor que ara, perquè fas el determini de no pensar-hi més”. | Que  poc costa d’enfilar els pensaments! Quan Jaume arribava a la Gran Via ja s’havia declarat, i ella, enrojolada, li havia dit que no li era indiferent, i que quan acabés la carrera es casarien. Al passeig de Gràcia va aturar-se davant l’aparador d’un moblista. | —Heus ací uns  mobles que m’agradarien per al nostre menjador. | “Divagar, divagar. Ets imbècil? Per què  t’aparies aquests somnis que no poden ser? Deixa’t de falòrnies! Agafa el tramvia i veste’n a sopar. Això, això, a sopar”. | A vegades, no sabem per què una idea ens obsessiona  de tal manera que ens és impossible de sostreure’ns a la seva influència. Ara, Jaume girava cua com un esperitat i es plantava en set minuts a la porta del número 15 del carrer de  Fontanella». «Potser serà més discret esperar a l’altra voravia». 

A l’altra voravia, hi havia un sabater amb grans aparadors emmirallats,  i Jaume beneí la sort que li permetia fer guàrdia d’esquena al lloc que vigilava.

Mirà el rellotge. Eren les 8:40. «Li dono deu minuts de temps».⁸Existeix el destí?

A les 8:45 apareixia al darrer tram d’escales una voleiadissa de faldilles roges. Ell travessà corrents.

—I ara. Tu ací?
—Sí, ja veus quina casualitat.
—I tant! Ho trobo molt casual.

A ell va semblar-li que la seva mirada era curulla de malícia. Tenia palpitacions. «Pit i fora, serenitat», es va dir. Recordà que havia dit això mateix abans d’examinar-se. «Con tal que no em reporti una altra carbassa! Bé.»

—Amèlia…
—Què?
—No és per casualitat que t’he tornat a trobar.
—Ah!, ja m’ho pensava.
—T’ho pensaves? —féu ell aterrit—. I per què creus que t’he esperat?
—Francament, no em veig amb cor d’encertar-ho. Potser vols que t’avisi quan convoquin els exàmens de setembre?
—Res d’això.
—Aleshores…
—Amèlia…
—Em faràs posar nerviosa!
—Si sabessis com ho estic jo…
—Bé, m’ho dius o no?
—Sí. 
—Què és?
—Amèlia, estic enamorat de tu. T’estimo.
—Jesús, Maria i Josep!
—Com a amic et demano que m’escoltis només deu minuts.
—Però…
—Vols que entrem ací mateix?

Quan sortien de la cerveseria, els dos somreien. Passaven pel mig dels automòbils com si caminessin entre els estels. Una florista empalagosa els perseguia amb ramells de violetes. Ell en comprà un pom i se’l partiren. Jaume  va jurar conservar-lo mentre visqués. Ella va somriure, però sense malícia: se’l creia.

Calgué separar-se. Quina felicitat més embogidora, saber que es reveurien l’endemà al matí! Una estreta de mans també pot ser una carícia. I quanta música, en un simple mot: «Adéu!».

Caminava sol, embriac: cada parella d’enamorats que feien via li semblaven germans. Es girava a mirar-los. El rellotge de la Universitat tocava hores. Les nou? Les deu! Passava un taxi, va aturar-lo, hi va pujar.

—On anem?
—A casa —digué amb els ulls aclucats.
—On? —repetí malhumorat el xofer.
—A casa. Carrer de València, 134 (tercer primera). Casa de vostè.

Somniava. 

© de l’edició, Stroligut

• 1
  [I els pobres quadros de les parets]
• 2
  [En pentinar-se, veié que la botella  d’aigua de colònia s’estava acabant de buidar. “Em vindrà justeta”, va pensar. Sentí un  deslliurament quan se li acudí que no li caldria comprar-ne una altra botella (ell mateix se la feia a casa amb essència de gessamí que comprava a la farmàcia. Però així i tot li resultava a quatre pessetes el litre)].
• 3
  «Em veig uns anys en un poble, arreplegant diners per establir-me a Vic. Un personatge»
• 4
  «“Com els ho diria a casa? Pobra  gent!”. Esperaven la seva arribada triomfal. Tot Vic sabia que acabava la carrera aquell juny.  Caldria dissimular. Què seria millor? Fingir una indisposició inoportuna, o fer veure que tot  havia anat bé i ja era metge, però es quedava a l’estiu a fer pràctiques?… “No, no. No sabria  fer tanta comèdia. Què vol dir un suspens? No és pas cap deshonor, a fide comptes”». 
• 5
  «—Veus? Precisament això és també una cosa que em preocupa. No diré que no hi hagi noies boniques, però si sabessis quina mena de fauna són! Passejar, xerramequejar, lluir; cap espurneta no trobaries en la seva mediocritat. No fan per mi. | —Una noia bonica, lluïdora, senzilla. No és això el que us agrada als homes? | —Què et diré! Prefereixo una felicitat una mica més complicada. |  —Ah! | Bé».
• 6
  «Anit eixí de casa teva, aimia, / tot neguitós i malcontent de mi»
• 7
  «“I per què? Quina nosa et fa haver-li  de dir que l’estimes? El més que et pot passar és que et digui que no hi ha res a fer, i en aquest  cas, pèssim, et quedes millor que ara, perquè fas el determini de no pensar-hi més”. | Que  poc costa d’enfilar els pensaments! Quan Jaume arribava a la Gran Via ja s’havia declarat, i ella, enrojolada, li havia dit que no li era indiferent, i que quan acabés la carrera es casarien. Al passeig de Gràcia va aturar-se davant l’aparador d’un moblista. | —Heus ací uns  mobles que m’agradarien per al nostre menjador. | “Divagar, divagar. Ets imbècil? Per què  t’aparies aquests somnis que no poden ser? Deixa’t de falòrnies! Agafa el tramvia i veste’n a sopar. Això, això, a sopar”. | A vegades, no sabem per què una idea ens obsessiona  de tal manera que ens és impossible de sostreure’ns a la seva influència. Ara, Jaume girava cua com un esperitat i es plantava en set minuts a la porta del número 15 del carrer de  Fontanella».
• 8
  Existeix el destí?