Romança sense paraules – Màrius Torres

Romança sense paraules és un dels pocs contes escrits pel poeta Màrius Torres. Va ser escrit el novembre del 1936.

Podeu consultar-ne el manuscrit original al Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres.

////Els contes i les poesies de Torres

Romança sense paraules

Jo tenia setze anys i acabava d’arribar a Barcelona. Era tan ingenu que ni m’adonava de les metzines de la capital. No havia llegit encara Baudelaire —«hôpital, lupanars, purgatoire, enfer, bagne | où toute énormité fleurit comme une fleur».¹Versos 3 i 4 del poema Épilogue de L’spleen de París. Estudiava, menjava, dormia. A penes si endevinava un altre món, més colorit que aquell on em movia, en les converses dels companys de curs, en les ungles vermelles de les noies, en els llits de matrimoni.

En canvi, vaig descobrir aviat la biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans.²Antigues dependències al Palau de la Generalitat. Hi vaig entrar, el primer dia, amb un terror, un respecte, gairebé religiós. Jo no havia vist mai una cosa semblant, però l’havia somniat moltes vegades. Recordo que vaig esperar-me una estona al petit vestíbul decorat amb fotografies d’excavacions sembrades de deesses i plans de castells prestigiosos. No tenia esma d’entrar de cop i volta en aquella sagrada comunitat de lectors. «Què deuen llegir?», pensava. Mig veia per la porta l’aplicada constel·lació de lamparetes verdes damunt els caps inclinats. Als murs, rastelleres de llibres excitaven la meva imaginació d’adolescent lletraferit. Hi deu haver Homer…

Vaig entrar, a la fi. No vaig llegir gaire. Passava fulls de les tragèdies de Racine. Les havia trobat en un prestatge vora la porta d’entrada i les havia pres, com una arma, per dissimular la meva torbació. A més, així no em calia anar a l’estrada de la bibliotecària. Fedra em va retenir bona estona, després que els meus ulls toparen amb el vers d’Hipòlit: «Madame, je n’ai pas des sentiments si bas». És ridícul, però això d’anomenar «Madame» una dona que jo imaginava amb túnica i braços d’estàtua em va fer tanta gràcia que no ho he oblidat més. Segurament serà el darrer que oblidaré de Fedra.

Però no és d’això que volia parlar-vos. La cosa s’esdevingué quan ja era habitual a la biblioteca i em sabia perfectament la geografia del catàleg, i els trucs per trobar el millor lloc, i tenia signada i en forma la tarja de lector. Era ja l’hivern i a l’escalf dels llibres les tardes eren delicioses.

Jo tenia, en el meu aixovar d’estudiant, una magnífica bufanda, que, encara avui, recordo amb enyorament. D’una llana suau, blana i tupida, ni ampla ni estreta, d’un bell color de sorra amb franges blaves i vermelles als extrems. Solia dur-la, nuada al coll, a tall de corbata, amb les franges colorides sobreeixint de les solapes de l’abric. Ara no ho faria, és clar. Un dia, vaig posar-me-la per anar a la biblioteca. Vaig arribar de bona hora, i el meu lloc favorit, una tauleta de dos, en un racó de poc tràfec, era lliure. L’altre silló, enfront del meu, a la mateixa tauleta, era també desocupat. Cosa rara, perquè aquells seients acostumaven a omplir-se més aviat que les llargues fileres de les taules centrals. Tenia una mena d’impaciència esperant el company desconegut que no podia mancar de venir a seure enfront meu, tan prop que, ben segur, ens trepitjaríem per sota la taula i —la primera vegada— alçaríem els ulls del llibre per mormolar els dos alhora:
—Perdoneu…

Quan va comparèixer, a la fi, no em va agradar. El coneixia perfectament d’haver-lo vist gairebé cada tarda a la biblioteca. Era un tipus inoblidable. A les vuit, com jo mateix, plegava els llibres i feia un parell de tombs per la Rambla. «Mira, el senyor de la biblioteca!», pensava jo en veure’l passar. Alguna noia indiscreta girava el cap per mirar-lo millor. Perquè caldrà que us digui com era, encara que és probable que el conegueu.

No sé si era molt vell. Però, positivament, estava molt envellit. Magre i no massa alt, corbava el cos endavant i caminava també amb els genolls mig flexionats com en un gest, esbossat, d’aclaparament. Vestia de negre. Un abric, amb les solapes de vellut arranat, i un barret fort una mica tèrbol. No duia guants, i quan treia les mans de les butxaques mostrava uns dits llargs i prims pàl·lidament violacis. Aquella tarda, a la biblioteca, em vaig adonar també que duia uns borseguins extraordinàriament petits, i les ungles de les mans molt negligides.

El tenia davant i, malgrat meu, els ulls se m’elevaven de les pàgines per a espiar-lo. La pantalla de la lampareta feia una penombra verda al seu rostre. De bell antuvi semblava calb. De mica en mica es distingien uns cabells tènues i vermellosos, escassos, divagant per un prisma pelat. Als costats del crani —petit i allargat verticalment— els cabells eren més abundants, per bé que curtíssims. Tenia el front dur i corrugat com una pell de nespra. Uns ulls petits amb males pestanyes. No recordo si duia lentes. Eren, en tot cas, muntades a l’aire. Com que solament el veia de front, tinc una imatge molt vaga del seu nas. Veig, en canvi, unes galtes curiosament fines amb una sola bossa sota les òrbites, i una boca gran amb llavis prims i pàl·lids, i un parell de canines monstruoses. Tenia un mentó molt petit i reculat, més aviat agut que en òval. És curiós com encara recordi clarament aquests —i altres— detalls de la seva fesomia. Aquell home m’interessava enormement. Prenia notes d’un volum fenomenal que va dur-li una senyoreta. Traslladava les notes en dos o tres llocs. Quartilles, una llibreta de cuir, etc. Una vegada el meu esguard va topar amb el seu i em vaig ruboritzar; però ell no va semblar adonar-se’n. De tant en tant parava d’escriure i fregava de cantell l’índex de la mà esquerra per sota el nas.

Jo experimentava davant aquell espècimen de criatura humana, desconegut fins aleshores per mi, una barreja singular de sensacions. Certament l’envejava, i l’odi és tan prop de l’enveja als setze anys! Envejava la desimboltura amb què escrivia, llegia, aquell monumental volum de la Münchener Afrikanische Wochenschrift sense diccionari visible. Al mateix temps era ben sensible al ridícul de la seva persona física, potser fins i tot exageradament sensible. I encara em molestava la seva olor de paper vell, el seu aire resclòs de cheyletus eruditus. I encara…

Súbitament vaig fugir. En realitat, no havia fet res de profit en tota la tarda, distret amb el veí, i la consciència d’estar perdent el temps fou un esperó per a anar-me’n. Al carrer encara era clar. Era aquell impagable moment de l’hivern ciutadà en què es comencen a enfosquir els darrers pisos de les cases, s’encenen els fanals i les botigues… M’agradava aleshores, pobre i comarcal, mirar les botigues de la gran ciutat. No era un gaudi solament físic o estètic. Hi descobria milers de peces dels decorats magnífics d’altres vides que jo no coneixeria mai. Bells aparells de calefacció, policroms xals femenins, vaixelles d’argent, equips d’esquiador, felices fotografies. Lentament m’acostava a la Rambla pel carrer de Fiveller. En arribar-hi no vaig travessar la calçada, sinó que per la mateixa voravia pujava sense pressa vers la plaça de Catalunya. M’agradava sentir-me una mica al marge de la torrentada humana que s’escolava pel passeig central. Em plaïa rerassagar-me al marge, talment a les ribes d’un riu l’aigua és més calma. Restaurants, camiseries, floristes. Potser fou la primera volta que vaig veure mimoses, perquè a la meva terra no en creixen. La pena era que transeünts apressats aprofitaven les voravies poc poblades per a les seves curses acuitades. M’empenyien, sovint.

Vaig anar, així, fins a la Portaferrissa. Hi havia allí una exposició de fotògrafs. Aquests mostruaris de nuvis oficiosos, infants marrits, noies somrients i vells amb barba blanca, i cavallers ben pentinats, tenien aleshores per a mi un atractiu poderós. Em mirava llargament les noies. Devia buscar-hi aquell arquetipus que ens bastim als quinze anys i del qual després prescindim molt abans d’oblidar-lo. Jo volia una bruna d’ulls clars, com la Ninon d’Alfred de Musset.³Protagonista de la comèdia À quoi revent les jeunes filles. A més de les vitrines al carrer, aquell fotògraf en tenia unes altres, més selectes, dins del portal de la casa. La porteria era al fons, i vaig atrevirme a entrar. No sé on, en el portal, hi havia un mirall. Era al fons d’una vitrina, al damunt d’ella, decorant una columna —o era només un vidre molt polit? No ho sé—. Vaig veure-m’hi d’esquitllentes, tot passant, i com mogut per un ressort em vaig girar de cara. Tenia el rostre vermell i afilat pel fred. I —horror!— no duia la meva preciosa bufanda. L’havia oblidat. Devia haver-la oblidat en alguna banda. On? Fins i tot abans de concloure que el més probable era que me l’hagués deixat a la Biblioteca, ja corria desalenat Portaferrissa endins. Les voravies d’aquest carrer són ben estretes i, hora foscant, plenes de gent. Jo corria per la calçada, com un foll, entre els automòbils. Feia tan poc temps que corria, amb altres brivalls, pels carrers i les places, i els camps, més placèvols, de la meva vila nadiua! Encara no havia après a frenar les meves cames quan volia anar de pressa. No sols no em donava vergonya de córrer, amb els meus pantalons llargs —que en tres mesos ja m’eren curts—, el meu abric i el meu barret flexible, sinó que em divertia de fer-ho. Carrer de Boters, plaça Nova, carrer del Bisbe. Altra vegada la portalada d’accés a la Biblioteca. No estava tancada. Vaig respirar, aturant-me al cancell per prendre alè. Travessat el vestíbul, comencí a enfilar l’ampla escala, simple i noble. Ja estava tranquil. Un cop arribat allí, la bufanda ja no podia escapar-se’m sense passar pel meu davant. Pujava a poc a poc, calm i panteixant encara de la meva cursa. Aleshores s’esdevingué la cosa.

Vaig sentir fressa d’algú que baixava i, mirant per l’ull de l’escala, vaig distingir l’abric usat i solemne i l’increïble barret fort del que havia estat el meu veí de taula. Amb tot, continuava pujant. Ens topàrem a la fi, i restàrem l’un i l’altre aclaparats per la sorpresa.

Jo el veia palplantat a sis graons de distància del meu replà, pàl·lid, confús. La meva bufanda emergia amb els seus colors barroers del marc de les seves solapes de vellut. L’escala estava mal il·luminada, i no sé si va envermellir. Jo em vaig tornar pàl·lid, i crec que si la sorpresa no m’hagués clavat als graons, hauria fugit. L’home no es movia. Jo, pobra criatura, no podia pas imaginarme el que passava pel seu cap. Em feia massa respecte —un cap que llegia la Münchener Afrikanische Wochenschrift!—. No li veia ni els ulls. L’ala del barret fort feia en el seu rostre una zona de penombra que arribava just als seus pòmuls xuclats. La llum venia de dalt. El temps era terriblement lent.

Algú començava a baixar, se sentien passes damunt dels nostres caps, en l’espiral blanca. Jo devia fer alguna cosa així com la preparació d’un gest. Quin? Ho ignoro. El cas és que ell, amb una mecànica inhumana i espinosa d’autòmat, es tragué la bufanda del coll i me la presentà en silenci. Vaig agafar-la igualment mut i mecànic. A mi em tremolava la mà.

I l’home va baixar l’escala, amb els seus passets rítmics i rígids, agafat al passamà, sense girar-se enrere, una mica més de pressa, potser, que els altres dies. Jo el veia allunyar-se amb una estranya barreja d’odi, d’admiració, i de pietat… Una colla de noies que sortia de la biblioteca, amb llibres i xocolatines, el va arrossegar, va semblar-me, portal enfora, al carrer.

Jo vaig anar a casa amb la bufanda a la mà. Tota la nit vaig deixar-la al balcó perquè li toqués l’aire. Em semblava que feia olor de pergamí.

© de l’edició, Stroligut

• 1
  Versos 3 i 4 del poema Épilogue de L’spleen de París.
• 2
  Antigues dependències al Palau de la Generalitat.
• 3
  Protagonista de la comèdia À quoi revent les jeunes filles.