Sobre els jueus – Mark Twain

Per primer cop en català, traducció de Concerning the Jews, article publicat a Harper’s New Monthly Magazine el setembre del 1899.

La traducció al català és de Susanna Fosch, de qui també podeu llegir la seva versió d’un fragment de L’engolida dels engolits de Réjean Ducharme i de l’assaig El feixisme dels antifeixistes de Pier Paolo Pasolini.

////Més Mark Twain: El petit brivall a Stroligut

Sobre els jueus

Fa uns quants mesos vaig publicar un article en una revista on descrivia una escena singular al Parlament Imperial de Viena. D’ençà de llavors he rebut de jueus americans diverses cartes amb preguntes. Eren cartes difícils de respondre, perquè no eren gaire concretes. Però finalment n’he rebut una de molt precisa. És d’un advocat i formula realment les preguntes que els altres probablement creien que feien. Amb l’ajut d’aquest text faré el possible per respondre públicament aquest corresponsal i també els altres —alhora que em disculpo per no haver-los respost personalment. La carta de l’advocat diu el següent:

Començaré dient que si pensés que tinc prejudicis contra els jueus consideraria més honest deixar aquesta matèria a una altra persona lliure d’aquesta tara. Però crec que no tinc aquests prejudicis. Fa uns quants anys un jueu em va dir que als meus llibres no hi havia cap referència descortesa cap al seu poble, i em va demanar com era. Doncs era perquè hi mancava la predisposició. Estic força segur que (fora d’un) no tinc prejudicis racials, i crec que tampoc tinc prejudicis de color, prejudicis de casta ni prejudicis de credo. De fet, ho sé. 

Puc suportar qualsevol societat. L’única cosa que m’interessa saber és que un home és un ésser humà —en tinc prou; no pot ser pitjor. No tinc cap consideració especial per Satanàs, però almenys puc dir que no tinc prejudicis contra ell. Fins i tot pot ser que m’inclini una mica a favor seu, per allò que mai no ha tingut una oportunitat. 

Totes les religions escriuen bíblies contra ell, i en diuen les coses més injurioses, però mai no hem sentit la seva versió. No tenim sinó les proves de l’acusació i tanmateix ja hem dictat sentència. Al meu entendre, això és irregular. No és anglès; no és americà; és francès. Sense aquest precedent, Dreyfus no hauria pogut ser condemnat. 

Per descomptat, Satanàs té raons a fer valer, no cal dir-ho. Potser són mediocres, però això no és res; es pot dir de qualsevol de nosaltres. Tan bon punt pugui conèixer els fets, m’encarregaré de rehabilitar-lo, si puc trobar un editor imprudent. És una cosa que hauríem d’estar disposats a fer per qualsevol que estigui sota sospita. No li hem de retre homenatge, ja que això fóra imprudent, però almenys podem respectar-li els talents. 

A una persona que durant indicibles segles ha mantingut la imponent posició de cap espiritual de quatre cinquenes parts de la raça humana, i de cap polític de tota ella, se li ha de concedir que té habilitats executives de l’ordre més elevat. En la seva immensa presència, els altres Papes i polítics queden reduïts a mosquits per al microscopi. M’agradaria veure’l. Preferiria veure’l a ell i estrènyer-li la cua abans que no a cap altre membre del Concert Europeu. 

En aquest article em permetré de fer servir la paraula «jueu» tant per a la religió com per a la raça. És còmoda i, a més, és allò que el terme significa per al món en general. A la carta precedent s’assenyalen aquests punts:

• 1. El jueu és un ciutadà ben educat.
• 2. La ignorància i el fanatisme poden explicar per si sols el tractament injust que reben?
• 3. Poden fer res els jueus per millorar la situació?
• 4. Els jueus no tenen partit; no participen en res.
• 5. S’acabarà mai la persecució?
• 6. Què se n’ha fet, de la Regla d’Or?

---

Punt núm. 1: El jueu és un ciutadà ben educat.

Hem d’acceptar la proposició núm. 1 per diverses raons suficients. El jueu no és cap pertorbador de la pau enlloc. Fins i tot els seus enemics ho reconeixeran. No és gandul, no és un borratxo habitual, no és escandalós, no és pinxo ni sediciós, no és busca-raons. A les estadístiques de criminalitat la seva presència hi és notablement escassa —a tots els països. Amb l’assassinat i altres delictes violents hi té poc a pelar: és un estrany per al botxí. I a la llarga llista d’«agressions» i «borratxeres i desordres» de la policia davant el tribunal el seu nom rarament hi apareix. 

Que la llar jueva és una llar en el sentit més veritable del terme és un fet que ningú no qüestionarà. La família està unida pels afectes més forts; els seus membres es mostren respecte mutu; i la veneració cap als més grans és una llei inviolable de la casa. El jueu no és una càrrega per a la beneficència estatal ni municipal; aquestes podrien deixar de fer les seves funcions i a ell no l’afectarien. 

Quan està bo, treballa; quan està incapacitat, la seva pròpia gent en té cura. I no de manera escassa i gasiva, sinó amb fina i gran benevolència. La seva raça té dret a ser anomenada la més benvolent de totes les races humanes. Potser no és impossible un captaire jueu; pot existir, però pocs són els qui poden dir que han vist aquest espectacle. El jueu ha estat representat de moltes maneres poc afalagadores, però, que jo sàpiga, cap dramaturg no ha comès la injustícia de representar-lo com un captaire. Quan un jueu té necessitat real de captar, la seva gent el deslliura d’haver-ho de fer. Les institucions caritatives dels jueus se sostenen amb diners jueus, i amb escreix. Els jueus no ho pregonen; ho fan discretament; no ens empipen, ni molesten, ni assetgen perquè hi contribuïm; ens deixen estar i ens donen exemple —un exemple que no hem estat capaços de seguir; perquè per naturalesa no som generosos, i se’ns ha d’anar al darrere pacientment i persistent en interès dels desafortunats.

Tots aquests fets abonen la proposició que el jueu és un ciutadà bo i formal. En resum, certifiquen que és tranquil, pacífic, industriós, no addicte als grans crims ni a les inclinacions brutals; que la seva vida familiar és encomiable; que no és una càrrega per a la beneficència pública; que no és cap captaire i que en benevolència no té competidor. Aquests són els principis bàsics de la bona ciutadania. Si hi poguéssim afegir que és tan honest com la mitjana dels seus veïns. Però crec que aquesta qüestió es respon afirmativament pel fet que és un negociant d’èxit.

La base d’un negoci reeixit és l’honestedat; un negoci no pot prosperar quan les parts no poden confiar les unes en les altres. Numèricament, el jueu compta poc dins l’aclaparadora població de Nova York; però que la seva honestedat compta molt ho avala el fet que els principals comerços a l’engròs de Broadway, de Battery a Union Square, són substancialment a les seves mans. Suposo que l’exemple més pintoresc en la història de la confiança d’un comerciant en el seu col·lega és aquell en què no és un cristià que confia en un cristià, sinó un cristià que confia en un jueu.

Aquell duc de Hesse que solia vendre els seus súbdits a Jordi III perquè lluitessin contra George Washington i s’hi va fer ric, quan es va trobar que les guerres engendrades per la Revolució Francesa li feien el tron ​​massa incòmode, va haver de fugir del país. Tenia pressa, i es va veure obligat a deixar els guanys enrere —9 milions de dòlars. Havia d’arriscar els diners deixant-los a algú sense cap mena de seguretat. No va triar un cristià, sinó un jueu —un jueu de mitjans modestos, però amb molt de tremp; amb tant de tremp que el feia un solitari— Rothschild de Frankfurt. Trenta anys més tard, quan Europa tornava a ser tranquil·la i segura, el duc va tornar d’ultramar i el jueu li va retornar el préstec amb interessos.⁴

El jueu també té l’altre costat. Té aspectes poc dignes, encara que no en té el monopoli, perquè no es pot desempallegar del tot de la mortificadora competència cristiana. Hem vist que poques vegades transgredeix les lleis amb crims violents. De fet, la seva relació amb els tribunals gairebé es limita a assumptes relacionats amb el comerç. Té fama d’enganyar de diverses maneres, de practicar la usura cruel, de cremar-se per cobrar l’assegurança, d’enginyar contractes astuts que a ell li deixen una sortida però bloquen la de l’altra persona, i d’elaborar evasions intel·ligents que el deixen còmode i segur dins la lletra estricta de la llei, quan el tribunal i el jurat saben molt bé que n’ha violat l’esperit.

És un funcionari assidu, fidel i capaç, però se l’acusa d’aversió patriòtica per defensar la bandera com a soldat —igual que el quàquer cristià. Ara, si contrapesem els aspectes poc dignes amb els dignes resumits al paràgraf que comença per «Tots aquests fets abonen la proposició…», i en fem un balanç, quin ha de ser el veredicte? Aquest, crec: que, un cop sospesats honestament els mèrits i els demèrits de totes dues parts, el cristià no pot reclamar superioritat sobre el jueu en matèria de bona ciutadania. No obstant això, a tots els països, d’ençà de les primeres albors de la història, el jueu ha estat persistentment i implacablement odiat, i sovint perseguit.

Punt núm. 2: Pot el fanatisme explicar tot això per si sol?

Fa anys pensava que era responsable de gairebé tot, però darrerament he arribat a la conclusió que era un error. De fet, ara estic convençut que no és responsable de gairebé res. En relació amb això em ve al cap el capítol XLVII del Gènesi. Tots hem llegit atentament —o no— la patètica història dels anys d’abundor i els anys de fam a Egipte, i com Josep, aprofitant l’oportunitat, creà un monopoli sobre els cors trencats, els rosegons dels pobres i la llibertat humana —un monopoli per mitjà del qual s’apoderà de tots els diners d’una nació, fins a l’últim cèntim; s’apoderà de tot el bestiar d’una nació, fins a l’últim unglot; s’apoderà de tota la terra d’una nació, fins a l’últim acre; i llavors s’apoderà de la nació mateixa i la comprà a canvi de pa, home a home, dona a dona, infant a infant, fins que tots foren esclaus; un monopoli que s’apoderà de tot, no deixà res; un monopoli tan formidable que, en comparació, els monopolis més gegantins de la història posterior no són sinó cosa de nens, perquè comercià amb centenars de milions de barcelles i els seus beneficis es calcula que foren de centenars de milions de dòlars, i fou un desastre tan aclaparador que els seus efectes no han desaparegut del tot d’Egipte encara ara, més de tres mil anys després.

És presumible que l’ull d’Egipte es posés sobre Josep, el jueu estranger, durant tot aquest temps? Crec que és probable. De manera amistosa? Hem de posar-ho en dubte. Establia Josep un tipus per a la seva raça que sobreviuria durant molt de temps a Egipte, i amb el temps el seu nom es faria servir familiarment per expressar aquest tipus, com Shylock? Sens dubte.

Recordem que això era segles abans de la crucifixió. Ara voldria anar 1.800 anys endavant i referir-me a una observació d’un dels historiadors llatins. La vaig llegir en una traducció fa molts anys, i ara em torna amb força a la memòria. Al·ludia a una època en què encara vivia gent que podia haver vist el Salvador en persona. El cristianisme era tan nou que el poble de Roma amb prou feines n’havia sentit parlar, i només tenia nocions confuses de què era.

L’essència de l’observació era aquesta: Alguns cristians van ser perseguits a Roma per equivocació, perquè els «van prendre erròniament per jueus». El significat sembla clar. Aquells pagans no tenien res contra els cristians, però estaven disposats a perseguir jueus. Per una raó o altra odiaven un jueu abans i tot de saber què era un cristià. No puc, per tant, suposar que la persecució dels jueus és una cosa anterior al cristianisme i que no neix del cristianisme? Crec que sí.

Quin va ser l’origen d’aquest sentiment? Quan era canalla, al rerepaís de la vall del Mississippí, on prevalia la simplicitat amable i encantadora i la manca de sentit pràctic pròpies de l’escola de diumenge, el «yankee» (ciutadà dels Estats de Nova Anglaterra) hi era odiat amb una energia esplèndida. Però la religió no hi tenia res a veure. En un intercanvi comercial, el yankee era considerat cinc vegades més hàbil que no l’home de l’Oest. La seva astúcia, la seva perspicàcia, el seu judici, el seu coneixement, el seu esperit emprenedor i la seva formidable destresa en l’aplicació d’aquestes capacitats eren reconeguts obertament i intensament maleïts.

Als Estats cotoners, després de la guerra, els negres simples i ignorants feien les collites per a l’amo blanc de la plantació a parts. Llavors va arribar el jueu en massa. Va obrir botiga a la plantació, va proporcionar al negre tot el que necessitava a crèdit, i a final de temporada era el propietari de la part d’aquella collita que corresponia al negre i de la part de la següent. Els blancs no van trigar a detestar el jueu, i és dubtós que el negre l’apreciés.

El jueu va pel camí de ser il·legalitzat a Rússia. La raó no s’amaga. L’acció es va prendre perquè el camperol i el vilatà cristians no tenien cap oportunitat davant les seves habilitats comercials. Sempre estava disposat a prestar diners per a un conreu, i a vendre a crèdit vodka i altres necessitats mentre el conreu creixia. Quan arribava l’hora de liquidar, ell era el propietari de la collita; i l’any següent o l’altre era l’amo de la granja, com Josep.

A l’Anglaterra grisa i ignorant de l’època de Joan tothom estava endeutat amb el jueu. Aplegava a les seves mans totes les activitats lucratives; era el rei del comerç; estava disposat a ser útil de totes les maneres rendibles, fins i tot va finançar les croades per rescatar el Sepulcre. Per saldar el seu compte amb la nació i tornar els negocis a les seves vies naturals i incompetents calia expulsar-lo del regne.

Per les mateixes raons Espanya va haver d’expulsar-lo fa quatre segles, i Àustria un parell de segles més tard. A totes les èpoques l’Europa cristiana ha hagut de restringir les seves activitats. Si es dedicava a un ofici mecànic, el cristià se n’havia de retirar. Si s’establia com a metge, era el millor, i es quedava el negoci. Si explotava l’agricultura, els altres camperols s’havien de dedicar a una altra cosa. Com que no hi havia manera de competir amb èxit amb ell en cap vocació, la llei va haver d’intervenir i salvar el cristià de la casa de la caritat.

Per llei li va ser negat ofici rere ofici fins que no en va restar pràcticament cap. Se li va prohibir dedicar-se a l’agricultura; se li va prohibir exercir el dret; se li va prohibir practicar la medicina, excepte entre jueus; se li van prohibir els oficis artesanals. Fins i tot els centres d’ensenyament i les escoles científiques es van haver de barrar a aquest extraordinari antagonista.

Tot i això, fins i tot gairebé sense feina, va trobar maneres de fer diners, fins i tot maneres de fer-se ric. També maneres d’invertir bé els seus guanys, ja que no se li va prohibir la usura. En les difícils condicions descrites, el jueu sense cervell no podia sobreviure, i el jueu amb cervell havia de mantenir-lo ben entrenat i esmolat si no es volia morir de gana. Segles de restricció de l’única eina que la llei no podia prendre-li —el cervell— han fet aquesta eina singularment competent; segles de desús obligatori de les seves mans les hi ha atrofiades, i ara mai no les fa servir.

Aquesta història té un aspecte molt, molt comercial, un aspecte comercial d’allò més sòrdid i pràctic, l’aspecte econòmic d’una croada de mà d’obra barata xinesa. Els prejudicis religiosos en poden explicar una part, però no les altres nou. Els protestants han perseguit els catòlics, però no els han pres els mitjans de vida. Els catòlics han perseguit els protestants amb amargor sagnant i terrible, però mai no els han prohibit dedicar-se a l’agricultura i als oficis artesanals. Per què? Això té l’aspecte franc d’una verdadera persecució religiosa, no el d’un boicot sindical amb disfressa religiosa.

Els jueus són encalçats i obstaculitzats a Àustria i a Alemanya, i darrerament a França; però a Anglaterra i a Amèrica tenen el camp lliure i sobreviuen. A Escòcia també tenen el camp lliure, però no hi ha gaires interessats. Hi ha pocs jueus a Glasgow, i un a Aberdeen, però això és perquè no guanyen prou per fugir. Els escocesos es fan aquest compliment, però és autèntic.

Estic convençut que la crucifixió té poca cosa a veure amb l’actitud del món cap al jueu; que les raons són més antigues que aquest fet, com suggereix l’experiència d’Egipte i el penediment de Roma per haver perseguit un desconegut anomenat cristià sota la impressió errònia que merament perseguia un jueu. Merament un jueu —una serp espellada que hi estava acostumada, probablement.

Estic cert que a Rússia, a Àustria i a Alemanya nou dècimes parts de l’hostilitat contra els jueus ve de la incapacitat del cristià corrent per competir amb èxit amb el jueu corrent en els negocis —en els negocis honrats o en els qüestionables. A Berlín, fa pocs anys, vaig llegir un discurs que instava obertament a expulsar els jueus d’Alemanya; i la raó de l’agitador era tan clara com la seva proposta.

Era aquesta: que el 85 per cent dels advocats d’èxit de Berlín eren jueus, i que gairebé el mateix percentatge dels negocis alemanys importants i lucratius de tota mena era en mans de la raça jueva! Oi que és una confessió sorprenent? Era una altra manera de dir que en una població de 48 milions, dels quals només 500.000 estaven inscrits com a jueus, el 85 per cent dels cervells i de l’honestedat del conjunt s’allotjava amb els jueus.

Haig d’insistir en l’honestedat —és un element essencial de l’èxit empresarial en general. És obvi que no exclou del tot els brivalls, fins i tot entre els cristians, però no deixa de ser una bona regla de treball. Les xifres de l’orador potser no eren exactes, però el motiu de la persecució és clar com la llum del dia. L’home afirmava que a Berlín els bancs, els diaris, els teatres i els grans interessos mercantils, naviliers, miners i manufacturers, els grans contractes militars i municipals, els tramvies, i gairebé totes les propietats de gran valor, així com els petits negocis, eren en mans dels jueus.

Deia que el jueu posava el cristià entre l’espasa i la paret en tot; que un cristià amb prou feines podia guanyar-se la vida, i que s’havia de desterrar el jueu, i pel ràpid —no hi havia cap més manera de salvar el cristià.

Aquí a Viena, la tardor passada, un agitador va dir que tots aquests fets desastrosos també eren aplicables a Àustria-Hongria; i amb un llenguatge ferotge va demanar l’expulsió dels jueus. Quan els polítics es pronuncien de manera tan descarada, sense tornar-se vermells i sense ser recriminats, és un molt bon indicador que tenen un mercat que els dóna suport, i saben on pescar vots. Fixem-nos en el punt determinant de l’agitació esmentada; l’argument és que el cristià no pot competir amb el jueu, i que per tant fins i tot li perillen les garrofes. Als éssers humans això els inspira molt més odi que no qualsevol fet relacionat amb la religió.

Per a la majoria de la gent, per necessitat, el pa i la carn són el primer i la religió el segon. Estic convençut que la persecució del jueu no es deu en cap gran mesura al prejudici religiós. No, el jueu cerca guanyar diners; i cercant guanyar diners es converteix en un obstacle molt seriós per als seus veïns menys capaços que tenen el mateix objectiu. Crec que aquest és el problema.

En avaluar els valors mundans, el jueu no és superficial, sinó profund. Amb una saviesa precoç va descobrir a les albors dels temps que hi ha homes que adoren el rang, que n’hi ha que adoren els herois, que n’hi ha que adoren el poder, que n’hi ha que adoren Déu, i que sobre tots aquests ideals discuteixen i no es posen d’acord —però que tots ells adoren els diners; així que va convertir obtenir-ne en el propòsit i la finalitat de la seva vida.

S’hi va dedicar a Egipte fa trenta-sis segles; s’hi va dedicar a Roma quan van perseguir el cristià perquè el van prendre per ell; s’hi ha dedicat d’ençà de llavors. El preu que n’ha pagat ha estat enorme; el seu èxit ha convertit tota la raça humana en enemiga seva —però ha pagat la pena, ja que li ha reportat enveja, i aquesta és l’única cosa per la qual els homes vendrien cos i ànima.

Fa molt va observar que un milionari inspira respecte, un doble milionari, reverència, un multimilionari, l’adoració més profunda. Tots coneixem aquest sentiment; hem vist com s’expressa. Hem observat que quan l’home corrent esmenta el nom d’un multimilionari ho fa amb aquella barreja en la veu de temor, veneració i cobdícia que crema en l’ull d’un francès quan ensopega amb el cèntim d’un altre home.

Punt núm. 3: Poden fer res els jueus per millorar la situació?

Crec que sí. Si se’m permet fer un suggeriment sense que sembli que intento fer classes al mestre, el faré. Avui dia hem après el valor de la combinació. L’apliquem a tot arreu: a sistemes ferroviaris, a monopolis, a sindicats, a exèrcits de salvació, a la política menor, a la política major, als concerts europeus. Sigui quina sigui la nostra força, gran o petita, l’organitzem. Hem descobert que és l’única manera de treure’n el màxim rendiment. Coneixem la debilitat dels bastons sols i la fortalesa del feix de llenya.

Suposem que intenten un projecte com aquest, per exemple. A Anglaterra i a Amèrica, inscriuen cada jueu al llibre del cens com a jueu (si és que això encara no ho feien). Formen regiments de voluntaris integrats únicament per jueus i, quan sonin els tambors, s’hi impliquen i van al front, per treure’s la llufa que hi ha pocs Massénas⁵ entre vostès, i que s’alimenten d’un país però no els agrada lluitar per defensar-lo. Després, en política, organitzen la seva força, s’agrupen, i atorguen el vot decisiu on poden, i on no poden, exigeixen les condicions més favorables possibles.

Vostès ja fan pinya a tots els països, però fan pinya sense un propòsit suficient, políticament parlant. No semblen estar organitzats, excepte per a les seves obres de beneficència. En això són omnipotents; fan inevitable el reconeixement que els és degut —no l’han de pidolar. I això demostra què són capaços de fer quan s’agrupen amb un propòsit definit. I llavors, des d’Amèrica i d’Anglaterra poden encoratjar la seva raça a Àustria, França i Alemanya, i ajudar-la materialment.

Segons una història patètica que va contar un pobre jueu de Galítsia fa quinze dies, durant els aldarulls, després de ser assaltat per camperols cristians i desposseït de tot el que tenia, el seu vot no tenia valor per a ell, i tant de bo es pogués estar de votar, perquè, de fet, votar li causaria un perjudici segur, atès que, votés el partit que votés, l’altre partit l’aniria a buscar per venjar-se’n.

Aquests jueus són el 9 per cent de la població de l’imperi i pel que sembla no poden ni posar un punt al programa polític de cap candidat! Si vostès hi enviessin els nostres nois irlandesos em penso que els organitzarien la raça i canviarien l’aspecte del Reichsrath.

Vostè sembla pensar que els jueus no participen en la política aquí, que «no participen absolutament en res». Homes competents m’asseguren que això és un gran error, que els jueus són extremament actius en política a tot l’imperi, però que dispersen la feina i els vots entre nombrosos partits, i així perden els avantatges que tindrien amb la concentració. Crec que a Amèrica també es dispersen, però vostè ho sap millor que no jo.

Parlant de concentració, el Dr. Herzl té una visió clara del seu valor. Ha sentit parlar del seu pla? Vol aplegar tots els jueus del món a Palestina, amb un govern propi —sota el protectorat del soldà, suposo. A la Convenció de Berna, l’any passat, hi havia delegats de tot arreu, i la proposta va ser rebuda de molt bon grat.

No sóc el soldà, i no m’hi oposo; però si aquesta concentració dels cervells més astuts del món es fes en un país lliure (excepte Escòcia), crec que seria prudent impedir-ho. No seria bo deixar que la raça descobrís la seva força. Si els cavalls coneguessin la seva, ja no hi podríem muntar.

Punt núm. 4: Els jueus no tenen partit; no participen en res.

Potser vostè ha revelat el secret i s’ha delatat. És difícilment un mèrit de la raça poder dir això; o seu, senyor, poder-ho dir sense remordiments; o que pugui presentar-ho com un al·legat contra el maltractament, la injustícia i l’opressió. Qui dóna dret al jueu, qui dóna dret a cap raça a estar-se plegada de braços, en un país lliure, i deixar que altres s’ocupin de la seva seguretat?

Allà temps, sota autocràcies despietades, el jueu oprimit tenia dret a tota compassió perquè era feble i no tenia amics ni manera d’ajudar la seva causa. Tanmateix, ara té mitjans, i n’ha tinguts des de fa un segle, però no veig que n’hagi intentat fer cap ús seriós. Quan la Revolució el va alliberar a França, va ser un acte de gràcia —de gràcia d’altres persones; ell no hi surt ajudant-hi. No em consta tampoc que hi ajudés quan Anglaterra el va alliberar. Entre els dotze homes assenyats de França que han fet un pas endavant, liderats pel gran Zola, per lluitar (i guanyar, espero i crec)⁶ la batalla pel jueu més infamement maltractat dels temps moderns, hi ha cap gran jueu, ric o il·lustre que hi ajudi?

Als Estats Units va ser lliure des del començament —i no va caldre que hi ajudés, òbviament. A Àustria, a Alemanya i a França té dret de vot, però de què li serveix? No sembla que el sàpiga aplicar de la millor manera. Amb totes les seves esplèndides capacitats i tota la seva riquesa, avui dia no és políticament important a cap país. A Amèrica, ja el 1854, l’ignorant manobre irlandès que tenia caràcter i una manera descarnada de posar-lo de manifest, va deixar clar a tothom que l’havien de tenir en compte políticament; quinze anys abans amb prou feines sabíem quina cara feia un irlandès.

Com a força intel·ligent i numèricament, sempre ha estat en desavantatge, però ha governat el país igualment. I ha estat així perquè estava organitzat. I això feia el seu vot valuós —essencial, de fet.

Dirà que el jueu és a tot arreu numèricament feble. Aquesta no és la qüestió —com ens ensenya la història de l’irlandès. Però ara entraré en la seva inferioritat numèrica actual. A tots els països parlamentaris vostès podrien sens dubte elegir jueus a les assemblees legislatives —i fins i tot un únic representant en un òrgan així de vegades és una força que compta. Fins a quin punt s’han preocupat vostès per això a Àustria, a França i a Alemanya? O fins i tot a Amèrica, per al cas? Vostè assenyala que els jueus no eren responsables dels aldarulls al Reichsrath d’aquí, i afegeix amb satisfacció que ni tan sols n’hi havia cap, en aquest òrgan. Això no és estrictament exacte; si ho fos, no li tocaria explicar-ho i disculpar-se’n, no mirar de fer-ne un mèrit?

Però crec que el jueu no hi era tan present com hi hauria hagut de ser, ateses les seves possibilitats. Àustria li atorga el sufragi en termes força liberals, així que probablement és culpa seva que políticament estigui tant en segon pla. Pel que fa a la inferioritat numèrica, més amunt he donat algunes xifres —500.000, la població jueva d’Alemanya. N’afegiré unes quantes més —6 milions a Rússia, 5 milions a Àustria, 250.000 als Estats Units. Les dic de memòria; les vaig llegir a la Cyclopaedia Britannica fa deu o dotze anys, Tot i això, n’estic segur.

Si aquestes estadístiques són correctes, el meu argument no és tan fort com hauria de ser pel que fa a Amèrica, però no deixa de tenir força. És prou fort pel que fa a Àustria, perquè, fa deu anys, 5 milions era el 9 per cent de la població de l’imperi. Els irlandesos governarien el Regne del Cel si hi tinguessin una proporció com aquesta.

Tinc algunes sospites; les tinc de segona mà, però les he conservades aquests darrers deu o dotze anys. Quan vaig llegir a la C.B.⁷ que la població jueva dels Estats Units era de 250.000 persones, vaig escriure a l’editor i li vaig explicar que jo personalment coneixia més jueus que aquells al meu país, i que la seva xifra era sens dubte una errata per 25.000.000. També vaig afegir que personalment els coneixia tots, però això va ser només per augmentar la seva confiança en mi, perquè no era veritat.

La seva resposta es va perdre i no em va arribar mai; però jo en vaig anar parlant i la gent em va dir que tenien raons per sospitar que, per motius comercials, molts jueus que tenien tractes principalment amb cristians no es declaraven jueus al cens. Semblava plausible; sembla plausible encara. Miri la ciutat de Nova York, miri Boston, i Filadèlfia, i Nova Orleans, i Chicago, i Cincinnati i San Francisco —com formigueja la seva raça en aquests llocs!— i a tot arreu d’Amèrica, fins en el llogarret més petit.

Llegeixi els cartells dels mercats i les botigues: Goldstein (pedra d’or), Edelstein (pedra preciosa), Blumenthal (vall de flors), Rosenthal (vall de roses), Veilchenduft (olor de violetes), Singvogel (ocell cantor), Rosenzweig (branca de roses) i tota la llista impressionant de noms bonics i envejables amb què Prússia i Àustria els van glorificar fa molt de temps. És un altre exemple de la persecució grollera i cruel d’Europa cap a la seva raça; no perquè fos groller i cruel dotar-la de noms tan bonics i poètics com aquests, sinó perquè era groller i cruel fer-los-els pagar o fer-los adoptar noms tan espantosos i sovint indecents que avui els seus propietaris ja no fan servir mai; o que, si els fan servir, és només als papers oficials.

I van ser els més, no els menys, els qui van rebre els noms odiosos, perquè eren massa pobres per subornar els funcionaris perquè els en donessin de millors. Però per què es va reanomenar la raça? M’han dit que a Prússia se solien fer servir noms ficticis i es canviaven sovint per evitar el recaptador d’impostos, escapar del servei militar, etc.; i que finalment algú va tenir la idea de donar un únic i mateix cognom a tots els habitants d’una casa, i fer responsable la casa d’aquests habitants i de les desaparicions que hi pogués haver; això va fer que els jueus es controlessin els uns als altres per propi interès i va eximir de molèsties el govern.⁸

Si l’explicació de com els jueus de Prússia van canviar de nom és correcta, si és veritat que es van registrar falsament per obtenir determinats avantatges, també és possible que a Amèrica s’abstinguessin de registrar-se com a jueus per defensar-se dels prejudicis nocius del client cristià. No tinc manera de saber si aquesta idea té fonament o no. Potser hi ha altres maneres i millors d’explicar per què només 250.000 tristos jueus van entrar a la Cyclopaedia. Per descomptat que puc estar equivocat, però estic plenament convençut que tenim una immensa població jueva a Amèrica.

Punt núm. 5: S’acabarà mai la persecució dels jueus?

Pel que fa a la religió, penso que ja s’ha acabat. Pel que fa al prejudici racial i al comerç, em fa l’efecte que continuarà. És a dir, aquí i allà, a llocs del món on prevalgui una ignorància bàrbara i una mena de mera civilització animal, però no crec que en altres indrets el jueu hagi de témer que li robin o que l’ataquin.

Entre les altes civilitzacions, sembla trobar-s’hi molt còmode, la veritat, i tenir més que la seva part proporcional de prosperitat. Això és el que sembla a Viena. Suposo que el prejudici racial no es pot eliminar; però pot suportar-lo; no és cap problema particular. Pel seu aspecte i les seves maneres, és substancialment un estranger sigui on sigui, i fins i tot als àngels els desagrada un estranger. Faig servir la paraula estranger en el sentit alemany —foraster. Gairebé tots nosaltres sentim antipatia per un foraster, encara que sigui de la nostra nacionalitat. Apilem bosses en un seient buit per evitar que s’hi assegui; i un gos va més enllà, i fa el que faria un salvatge —el desafia a l’acte.

El diccionari alemany sembla que no distingeix entre foraster i estranger; des d’aquest punt de vista un foraster és un estranger —una posició lògica, trobo. Vostès sempre seran, pel fer, els costums i les preferències substancialment forasters —estrangers— siguin on siguin, i això probablement mantindrà viu el prejudici racial en contra seu. Però vostès eren originalment els favorits del Cel, i la seva variada i desproporcionada prosperitat em convencen que han tornat a ocupar aquest lloc confortable.

Vet aquí un incident significatiu. La setmana passada a Viena va caure una tempesta de pedra sobre l’enorme Cementiri Central i hi va provocar tremendes destrosses. A la part cristiana, segons les xifres oficials, la tempesta va trencar 621 vidres de les finestres, va matar més de nou-cents ocells cantaires, va fer miques cinc arbres grossos i molts més de petits, que el vent va escampar pertot arreu; va fer malbé les plantes i altres ornaments de les tombes, i en va trinxar més de cent llantions; i tota la força laboral del cementiri, els tres-cents treballadors, va trigar més de tres dies a netejar les restes del temporal. A l’informe apareix aquesta observació, i a la cursiva s’hi sent l’escarritx de les seves dents cristianes: «…lediglich die israelitische Abtheilung des Friedhofes vom Hagelwetter gänzlich verschont worden war». Ni una sola pedra va tocar la reserva jueva! Aquest nepotisme em cansa.

Punt núm. 6: Què se n’ha fet, de la Regla d’Or?

Existeix, continua brillant, i està ben cuidada. És la Prova A dels actius de l’Església, i la traiem cada diumenge perquè s’airegi. Però no és permès d’intentar introduir-la dins la discussió, on és irrellevant i no se sentiria còmoda. És estrictament un moble religiós, com un acòlit, una safata per a les contribucions, o una cosa d’aquestes. Mai no s’ha introduït en el comerç, i la persecució dels jueus no és una passió religiosa, és una passió comercial.

En conclusió: Si les estadístiques són correctes, els jueus constitueixen tan sols l’1 per cent de la raça humana. Això fa pensar en una ràfega nebulosa i tènue de pols estel·lar perduda en la resplendor de la Via Làctia. En realitat, del jueu amb prou feines se n’hauria de sentir parlar; però se’n sent parlar, se n’ha sentit parlar sempre. És tan prominent al planeta com qualsevol altre poble, i la seva importància comercial és exageradament desproporcionada tenint en compte el seu volum. Les seves contribucions a la llista mundial de grans noms en literatura, ciència, art, música, finances, medicina i erudició també són molt desproporcionades en relació amb la feblesa del seu nombre. 

A totes les èpoques ha combatut de manera meravellosa en aquest món i ho ha fet amb les mans lligades a l’esquena. Podria vantar-se’n i ser disculpat per fer-ho. Els egipcis, els babilonis i els perses van aparèixer, van omplir de so i esplendor el planeta, es van esvair en un somni i van desaparèixer; els grecs i els romans els van seguir, van fer molt soroll i ja no hi són; altres pobles han sorgit i han mantingut la torxa encesa durant un temps, però llavors s’ha apagat, i ara seuen en la penombra o han desaparegut.

El jueu els va veure tots, els va vèncer tots i ara és el que sempre va ser, sense manifestar decadència, ni xacres de l’edat, ni afebliment de les parts, ni minva d’energia, ni ensopiment de la seva ment alerta i agressiva. Totes les coses són mortals menys el jueu; totes les altres forces passen, però ell roman. Quin és el secret de la seva immortalitat?

Epíleg: El jueu com a soldat.

Quan vaig publicar aquest article a Harper’s Monthly, desconeixia —com la resta del món cristià—que el jueu tenia un historial com a soldat. D’ençà de llavors he vist les estadístiques oficials i veig que va proporcionar soldats i alts oficials a la Revolució, la Guerra del 1812, i la Guerra de Mèxic. A la Guerra Civil va estar representat als exèrcits i a les armades tant del Nord com del Sud pel 10 per cent de la seva força numèrica —el mateix percentatge que van proporcionar les poblacions cristianes de totes dues seccions. Aquest fet significa més del que sembla significar, perquè vol dir que el patriotisme del jueu no solament estava a l’alçada del del cristià, sinó que el sobrepassava. Quan el voluntari cristià arribava al campament li donaven la benvinguda i l’aplaudien, però per sistema el jueu rebia un moc. La seva companyia no era desitjada i se li feia notar. Que així i tot vencés l’orgull ferit i sacrifiqués tant aquest com la sang per la seva bandera eleva la mitjana i la qualitat del seu patriotisme per damunt del del cristià. El seu historial en capacitat, fidelitat i valentia en el camp de batalla és tan bo com el de qualsevol. I això val tant per als soldats rasos com per als generals jueus. El major-general O. O. Howard parla d’un dels seus oficials jueus com d’un «dels més valents i millors»; d’un altre —mort a Chancellorsville— com «d’un verdader amic i un oficial valent»; finalment, fa servir aquestes paraules rotundes: «Intrínsecament no es troben homes més patriotes al país que els qui diuen ser d’ascendència hebrea i que han servit amb mi en comandaments paral·lels o més directament sota les meves instruccions».

Catorze famílies jueves confederades i de la Unió van aportar entre totes cinquanta-un soldats a la guerra. Entre aquests, un pare i tres fills i un altre pare i quatre fills.

A l’article no vaig poder avalar el retret habitual que el jueu està disposat a alimentar-se d’un país però no a lluitar pel país, perquè no sabia si era verdader o fals. Vaig suposar que era verdader, però no pots avalar màximes errants basant-te en suposicions, excepte quan intentes defensar un cas. Aquesta calúmnia contra el jueu no s’aguanta en presència de les xifres del Departament de Guerra. Ha fet la seva feina, l’ha feta llargament i fidel, i amb molta aprovació: ara s’hauria de jubilar i retirar del servei actiu.

A l’article no vaig poder avalar el retret habitual que el jueu està disposat a alimentar-se d’un país però no a lluitar pel país, perquè no sabia si era verdader o fals. Vaig suposar que era verdader, però no pots avalar màximes errants basant-te en suposicions, excepte quan intentes defensar un cas. Aquesta calúmnia  contra el jueu no s’aguanta en presència de les xifres del Departament de Guerra. Ha fet la seva feina, l’ha feta llargament i fidel, i amb molta aprovació: ara s’hauria de jubilar i retirar del servei actiu.

© de la traducció, Susanna Fosch
© de l’edició, Stroligut

1. Aparegut amb el títol de ‘Stirring Times in Austria’ a Harper’s New Monthly Magazine el març del 1898. ↩︎
2. Nom donat a la reforma constitucional que tingué lloc a Àustria i Hongria el 12 de juny de 1867, mitjançant la qual l’imperi austríac es transformava en la monarquia dual d’Àustria-Hongria. ↩︎
3. Norma ètica consistent a fer per als altres allò que es vol per a un mateix. ↩︎
4. Nota de l’autor: 
   Aquí tenim una altra mostra d’història pintoresca; ens recorda que la misèria i el frau no són monopoli de cap raça ni de cap credo, sinó merament humanes: 
   «El Congrés ha aprovat un projecte de llei per pagar 379,56 dòlars a Moses Pendergrass, de Libertyville, Missouri. La història de la raó d’aquesta generositat és llastimosament interessant, i mostra la mena d’embolic en què es pot posar un home honest que es compromet a fer una feina honrada per a l’Oncle Sam. El 1886 Moses Pendergrass va presentar una oferta per portar el correu a la ruta que va Knob Lick a Libertyville i Coffman, trenta milles diàries, a partir del primer de juliol del 1887 i durant un any. Va aconseguir que l’administrador de correus de Knob Lick li escrigués la carta, i malgrat  que Moses pretenia que la seva oferta fos de 400 dòlars, el seu escrivent amb deixadesa va fer que fos de 4. Moses va obtenir el contracte, i no es va assabentar de l’equivocació fins a final del primer trimestre, quan va rebre el primer pagament. Quan va descobrir la tarifa a què treballava es va sentir molt desconsolat i es va posar en contacte amb el departament de Correus.
   
   »El departament el va informar que o complia el contracte o se’n desdeia, però que si se’n desdeia els seus fiadors haurien de pagar al govern 1459,85 dòlars per danys i perjudicis. De manera que Moses va complir el contracte, va caminar trenta milles cada dia de la setmana durant un any, va portar el correu i va rebre 4 dòlars per la seva feina —o, per ser exactes, 6,84 dòlars; perquè, com que es va allargar la ruta després d’acceptada l’oferta, el pagament va augmentar proporcionalment. Ara, després de deu anys, s’ha aprovat un projecte de llei per pagar a Moses la diferència entre el que va guanyar aquell any desgraciat i el que va rebre.»
   
   The Sun, que explica la història de més amunt, diu que es van presentar projectes de llei en tres o quatre congressos per reparar Moses, i que diverses comissions van investigar repetidament la seva demanda. Van caldre sis congressos, que contenien al seu si les virtuts comprimides de 70.000.000 de persones, i que amb prudència i cura donaven expressió a aquestes virtuts en el temor de Déu i de les pròximes eleccions, onze anys, per trobar una manera d’estafar a un company cristià quasi 13 dòlars del seu contracte executat honestament, i gairebé 300 que se li devien de les condicions ampliades. I ho van aconseguir.
   Durant el mateix temps van pagar 1.000.000.000 en pensions —un terç de les quals ni guanyades ni merescudes. Això indica una competència esplèndida i total per al robatori, perquè es comença per cèntims i s’acaba emplenant un vaixell. Pot ser que els jueus puguin superar-ho, però qui aposti per això s’arrisca.
   ↩︎
5. André Masséna, militar francès. ↩︎
6. Nota de l’editor: L’article es va escriure l’estiu del 1898. ↩︎
7. Nota de la traductora.: Sigla corresponent a Cyclopaedia Britannica. ↩︎
8. Nota de l’autor: 
   A Àustria el canvi de nom es va fer simplement perquè els jueus d’algunes de les regions acabades d’incorporar no tenien cognom, i es deien principalment Abraham i Moisès, i per tant el recaptador d’impostos no els podia distingir entre ells i era probable que perdés el senderi. El canvi de nom es va posar en mans del Departament de Guerra, i quin embolic tan gloriós que van fer els joves tinents desmanegats! Per ells, un jueu no tenia cap importància i van etiquetar la raça de manera que faria plorar els àngels. Com a exemple, aquests dos: Abraham Bellyache [Maldepanxa] i Schmul Godbedamned [MaleïtsiaDéu], trets de Namens Studien, de Karl Emil Franzos.
   ↩︎