feixistes feixisme antifeixistes feixista pier paolo pasolini

El feixisme dels antifeixistes – Pier Paolo Pasolini

El feixisme dels antifeixistes és un article de Pier Paolo Pasolini sobre l’ideari i la persona de Marco Pannella arran del referèndum sobre el divorci a Itàlia l’any 1974.

Va aparèixer el 16 de juliol del 1974, al Corriere della Sera, amb el títol Obrim un debat sobre el cas Pannella.

» Més Pasolini a Stroligut: Els italians.


Marco Pannella1Marco Pannella va ser un activista i polític italià, d’ideari radical, socialista i anticlerical. El 1974 era el president del Partit Radical. fa més de setanta dies que fa dejuni: ha arribat al límit; els metges comencen a estar realment preocupats, més i tot, espantats. D’altra banda, no s’albira la mínima  possibilitat objectiva que cap novetat  permeti que Pannella interrompi aquest dejuni que en aquests moments pot arribar a ser mortal (cal afegir que una quarantena de companys seus s’han unit al dejuni).

Cap dels representants del poder parlamentari (per tant, ni del govern ni de l’oposició) sembla ni tan sols mínimament disposat a “comprometre’s” amb Pannella i els seus companys. La vulgaritat del realisme polític sembla incapaç de trobar cap punt de connexió amb el candor de Pannella i, per tant, amb la possibilitat d’exorcitzar i incorporar el seu escàndol. L’envolta el menyspreu teològic. D’una banda, Berlinguer2Enrico Berlinguer va ser un polític italià, secretari general del Partit Comunista Italià des del 1972 fins a la seva mort. i el comitè central del PCI; de l’altra, els vells i poderosos democratacristians. Pel que fa al Vaticà, els catòlics fa temps que han oblidat que són cristians. Això no és d’estranyar, i veurem per què. Però fins i tot els “menors” (és a dir, els que tenen “menys poder”) s’han mostrat reticents, escèptics i covardament evasius amb el missatge de Pannella: per exemple els anomenats “catòlics del no”; o els progressistes més lliures (que intervenen en suport de Pannella només com a “individus”, mai com a representants de partits o de grups).

Ara, et sorprendràs profundament, lector, quan sàpigues les raons que van fer que Pannella i desenes d’altres persones haguessin d’adoptar l’arma extrema del dejuni davant l’estat absolut de desinterès, abandó i menyspreu. De fet, ningú no “t’ha informat”,  de bon començament ni amb un mínim de claredat i celeritat, d’aquests motius: i certament, donada la situació que he exposat aquí, et deus imaginar qui sap quina enormitat escandalosa. En canvi, són aquests:

  • 1) la garantia que la RAI-TV concedís un quart d’hora de transmissió a la Lliga Italiana del Divorci (LID) i un quart d’hora a Dom Franzoni3Giovanni Battista Franzoni va ser un activista i teòleg benedictí que defensava el vot lliure dels catòlics al referèndum sobre el divorci del 1974.
  • 2) la garantia que el president de la República concedís una audiència pública als representants de la LID i del Partit Radical (PR), que ho havien demanat i sol·licitat sense èxit des de feia més d’un mes; 
  • 3) la garantia que la comissió de Salut de la Cambra prengués en consideració el projecte de llei socialista sobre la legalització de l’avortament; 
  • 4) la garantia que la propietat de Il Messaggero assegurés no una fidelitat genèrica als principis seculars del diari, sinó la informació laica i, en particular, el dret a la informació de les minories laiques.

Com veus, es tracta d’una petició de garanties del tot normal a la vida democràtica. La “puresa” dels principis no n’exclou, en aquest cas, la perfecta viabilitat. Tenint en compte, ho repeteixo, l’absoluta manca d’informació en què t’ha deixat “tota” la premsa italiana en relació amb Pannella i el seu moviment, no fóra estrany que pensessis que aquest Pannella és un monstre. Posem una mena de Fumagalli4Carlo Fumagalli, un dels fundadors del Movimento d’Azione Rivoluzionaria (MAR), considerat una organització terrorista.. Algú de qui les peticions “en qualsevol cas” i “a priori” no s’han de tenir en compte. Bé, per començar, et diré que, d’acord amb el principi democràtic a què Pannella mai no renuncia, el mateix Fumagalli, a qui he esmentat pour cause, tindria dret a ser pres en consideració en el cas que formulés una petició “formal” com les que presenten els radicals. El respecte a la persona —per la seva configuració profunda, a la qual un sentiment de llibertat la formalitat de la qual s’entén com a substancial, li permet articular-se i expressar-se a un nivell per dir-ho d’alguna manera “sacralitzat” per una raó laica fins i tot respecte de les idees polítiques més degradades— és per a Pannella el primum de tota teoria i pràctica polítiques. En això consisteix el seu ésser escandalós. Un escàndol inintegrable, precisament perquè el seu principi, tant en sentit estricte com  popular, és recollit a la Constitució.

Aquest principi polític absolutament democràtic, Pannella l’actualitza a través de la ideologia de la no-violència. Però el que compta no és tant la no-violència física (que també podria ser objecte de debat): el que compta és la no-violència moral: és a dir, la manca total, absoluta, inevitable de qualsevol mena de moralisme. (“Defensem que és moral el que sembla moral a cadascú.”) És aquesta forma de no-violència (que es repudia a si mateixa com a moralista) la que porta Pannella i els radicals a l’altre escàndol: el rebuig absolut de qualsevol forma de poder i la condemna consegüent (“no crec en el poder, i repudio fins i tot la fantasia si amenaça d’ocupar-lo”). Fruit de la puresa absoluta i quasi ascètica d’aquests principis, que podríem definir com a “metapolítics”, és  l’extraordinària claredat de la mirada que es posa sobre les coses i els fets: de fet, no s’entrebanca ni amb l’obscuritat involuntària dels prejudicis ni amb la deliberada dels compromisos. Tot és llum i raó al voltant d’aquesta mirada que, com que té per objecte coses i fets històrics concrets —i el consegüent judici sobre aquests—, acaba posant les bases de l’escandalosa inacceptabilitat per part de la gent de bé, de la política radical (“fa vint anys que la lletania de la gent de bé de la nostra política s’articula al voltant de l’antifeixisme  de la línia Parri-Sofri”5Ferruccio Parri, partisà i polític italià, i Adriano Sofri, activista comunista i ex-líder de Lotta Continua.; “… on són els feixistes si no al poder i al govern? Són els Moro, els Fanfani, els Rumor, els Pastore, els Gronchi, els Segni i —per què no?— els Tanassi, els Cariglia, i potser els Saragat, els La Malfa. En contra de la seva política, entenc, es pot i s’ha de ser antifeixista…”).

En aquest punt, suposo, estimat lector, que t’ha quedat clar l’«escàndol» Pannella; però suposo també que estàs temptat de considerar aquest escàndol com una cosa quixotesca i verbal; de  pensar que la posició d’aquests militants radicals (la no-violència, el rebuig de tota forma de poder…) s’ha esgrogueït com la del pacifisme, la contestació, etc., i que finalment no és més que una mera vel·leïtat, que fins i tot seria santa i santificable, si les seves condemnes i les seves propostes no fossin tan detallades i tan dirigides ad personam.

Tanmateix, les coses no són gens així. Els seus principis, per dir-ho d’alguna manera, “metapolítics” van portar els radicals a una praxi política d’absolut realisme. I no és per aquests principis “escandalosos” que el món del poder —govern i oposició— ignora, reprimeix, exclou Pannella, fins al punt de convertir, eventualment, el seu amor per la vida, en assassinat: sinó precisament per la seva pràctica política realista. De fet, el Partit Radical, la LID (i el seu líder Marco Pannella) són els autèntics guanyadors del referèndum del 12 de maig. I és precisament això que no els perdona “ningú”.

Ells van ser els únics que van voler i van acceptar el repte del referèndum, segurs de la victòria aclaparadora: una previsió que era el resultat fatalment concomitant d’un “principi” democràtic imperatiu (fins i tot a risc d’una derrota) i d’una “anàlisi realista” de la verdadera voluntat de les noves masses italianes. La imperdonable culpa del PR i de la LID no rau, ho repeteixo, en un principi democràtic abstracte (dret de decidir des de baix i el rebuig de qualsevol mena de paternalisme), sinó en una anàlisi realista. 

En lloc de ser rebuts i felicitats pel primer ciutadà de la República, en reconeixement de  la voluntat del poble italià, voluntat que ells havien previst, Pannella i els seus companys són tractats com si fossin intocables. En lloc d’aparèixer com a protagonistes a la televisió, no se’ls concedeix ni un miserable quart d’hora de “tribuna lliure”. Per descomptat, el Vaticà i Fanfani6Amintore Fanfani va ser un polític italià que va exercir diverses vegades el càrrec de primer ministre., els grans perdedors del referèndum, mai podran admetre que Pannella simplement “existeixi”. Però tampoc Berlinguer i el PCI, els altres perdedors del referèndum, en podran admetre l’existència. Per tant, Pannella és “abrogat” de la consciència i la vida pública italianes.

En aquest punt els fets susciten una pregunta. La possibilitat de dejuni de Pannella té un límit orgànic dramàtic. I res no fa pensar que vulgui abandonar. Què fan els homes o els grups de poder capaços de decidir el seu destí? Fins on arribarà el seu cinisme, la seva impotència o el seu càlcul? Certament, no juga a favor del destí de Pannella que aquests tinguin molt poc a perdre, ara que el seu únic problema és salvar el que puguin, i en primer lloc salvar-se ells. La realitat de sobte se’ls ha girat en contra; el vaixell vaticà amb què esperaven culminar amb seguretat la travessia del pèlag de les seves vides amenaça seriosament d’enfonsar-se; les masses italianes n’estan tipes, i s’han convertit, encara que només sigui existencialment, en portadores d’uns valors que ells es prenien de broma, i que en canvi han resultat ser valors de veritat, fins al punt d’anul·lar els grans valors del passat i d’arrossegar a la ruïna feixistes i antifeixistes (d’avui). Fins i tot el mínim que se’ls podia exigir, és a dir, una certa capacitat per administrar, ha resultat ser una il·lusió atroç: una il·lusió de la qual els italians hauran de ser conscients, perquè —com els valors del consum i el benestar— hauran de viure-la “en carn pròpia”.

És l’esquerra la que ha d’intervenir. Però no es tracta de salvar la vida de Pannella. I encara menys de salvar-la-hi fent que es prenguin en consideració les quatre petites “garanties” que demanava i les altres que ara s’hi han afegit. Es tracta de prendre en consideració l’existència de Pannella, del PR i de la LID. I les circumstàncies fan que l’existència de Pannella, del PR i de la LID coincideixin amb un pensament i una voluntat d’acció de transcendència històrica i decisiva. És a dir, que coincideixin amb la presa de consciència d’una nova realitat del nostre país i d’una nova qualitat de vida de les masses que fins ara havia passat per alt tant al poder com a l’oposició.

Pannella, el PR i la LID n’han pres consciència amb total optimisme, amb vitalitat, amb una voluntat ascètica d’anar fins al final: optimisme potser relatiu o almenys dramàtic pel que fa als homes, però indestructible  pel que fa als principis (que no es veuen com a abstractes ni moralistes).

Proposen vuit referèndums (pràcticament reunits en un de sol): i ja fa anys que els proposen, en un desafiament conscient al que proposava la dreta clerical (i que va acabar amb la victòria democràtica més gran de la història italiana recent). Són aquests vuit referèndums (derogació del concordat entre l’Estat i l’Església, de l’anul·lació eclesiàstica, dels codis militars, de les normes contra la llibertat de premsa i la llibertat d’informació televisiva, de les normes feixistes i parafeixistes del codi, incloses les contràries a l’avortament, i finalment la derogació del finançament públic dels partits). Aquests vuit referèndums demostren, com a idea concreta i projecte de lluita política, la visió realista de Pannella, el PR i la LID. Desafiar el vell món polític italià en aquest punt i vèncer-lo és l’única manera de provocar un punt d’inflexió pràctic i decisiu a la situació en què ha caigut Itàlia, a més de ser l’únic acte revolucionari possible avui dia. Però això va en contra dels interessos massa miserables dels homes i dels partits, i això és el que ara paga Pannella.

A la vida pública hi ha moments tràgics o, pitjor encara, greus, en què cal trobar la força per jugar. No hi ha cap altra solució. De l’estil epistolar passaré aquí, estimat lector, al dels fulls volants, per suggerir-te què pots fer per no cometre, en aquesta circumstància, allò que els catòlics anomenen pecat d’omissió, o, en tot cas, per empènyer-te a fer el paper, vital, de qui decideix fer un gest “responsable”. Definitivament, podries intervenir en la relació aparentment insoluble entre la intransigència democràtica de Pannella i la impotència del Poder, enviant un telegrama o una nota “de protesta” a les adreces següents: 1) secretaries nacionals dels partits (llevat, és clar, de l’MSI7Sigla del Movimento Sociale Italiano, partit polític d’ideologia neofeixista. i afins); 2) presidències de la Cambra i del Senat.

Traducció de SF
  • 1
    Marco Pannella va ser un activista i polític italià, d’ideari radical, socialista i anticlerical. El 1974 era el president del Partit Radical.
  • 2
    Enrico Berlinguer va ser un polític italià, secretari general del Partit Comunista Italià des del 1972 fins a la seva mort.
  • 3
    Giovanni Battista Franzoni va ser un activista i teòleg benedictí que defensava el vot lliure dels catòlics al referèndum sobre el divorci del 1974.
  • 4
    Carlo Fumagalli, un dels fundadors del Movimento d’Azione Rivoluzionaria (MAR), considerat una organització terrorista.
  • 5
    Ferruccio Parri, partisà i polític italià, i Adriano Sofri, activista comunista i ex-líder de Lotta Continua.
  • 6
    Amintore Fanfani va ser un polític italià que va exercir diverses vegades el càrrec de primer ministre.
  • 7
    Sigla del Movimento Sociale Italiano, partit polític d’ideologia neofeixista.