El vailet del pa és un conte realista de Narcís Oller, autor de La febre d’or i Pilar Prim. Va ser publicat el 1906.
Com bona part de la seva obra novel·lística, El vailet del pa barreja el retrat costumista amb la denúncia de la desigualtat social.
////Més Narcís Oller a Stroligut: Un divendres de la Solís, els Poemes en prosa de Turguénev i Un cor senzill de Flaubert
El vailet del pa
I
Cada matí a les vuit, com al toc d’un despertador, una nena de quatre anys desclou els ulls.
El primer mot que escapa de sos llavis és el de «mamà!»; el primer que balbotejaren, i el que ben segur pronunciaran amb tendresa mentre tinguin vida.
La mare tanca el devocionari que recollidament llegia a l’esmorteïda claror de les escletxes, i obre un finestró pel qual entren llum i sol curullant la cambra d’alegria.
Tendra com una flor de maig, la nena remou el capet, es refrega les condormides parpelles amb sos tovets punys, i aviat surt del llit penjada al coll de sa mare, a qui es menja a petons, que ressonen com piulets de nierada.
—Qui és, la més hermosa? —diu la mare estrenyent l’angeló contra son pit i tornant-li abraçades i petons.
I la noia comença a explicar els somnis de la passada nit, en els quals figura quasi sempre la nina, que mentrestant jeu desmaiada als peus del llitet; el canari, que en el menjador refila ja com per despertar sa amigueta, i tal o qual volta un sereno de veu grossa o bé un drapaire amb el sac ple de criatures que no fan bondat, reminiscència del conte de la cirereta.
—Un sereno, has vist, i et feia por? ¿Que te’n van parlar, ahir, les minyones, de serenos? Ah!, i com et van enganyar, filla meva!, com et van enganyar! Els serenos…
—Agafen les nenes!
—No, amor meu: els serenos guarden les nenes, guarden els papàs, guarden a tothom que és bo, i no agafen sinó els dolents. Tu no ets dolenta: a tu no t’agafaran; a tu t’estimen.
—Sí, que m’estima, a mi, el sereno, que sempre em porta anissos… I saps qui m’estima, també? El vailet del pa.
—Qui és, el vailet del pa?
—El noi que porta el pa cada matí: saps?
—Ah, sí! I que l’estimes, tu?
—Sí: avui em portarà coca.
—Coca! I la mare riu tot acabant de vestir la noia.
—Ara hem de resar. A veure: digues el parenostre.
—Truquen, truquen, mamà: deu ser el vailet! —diu la noia tot saltant i volent-se escórrer de les mans de sa mare. —¡Vine’m aquí, vine’m aquí, entremaliada, cavallet! Vine’m aquí!
I filla i mare riuen, lluitant l’una per fugir, l’altra per retenir-la; ara estirant, ara deixant-se caure; ja corrent una i altra fins a la porta de la cambra, ja tornant, la primera, presonera de la segona; i sempre barrejant les rialles amb candorosos petons.
Aquella cambra és un tros de cel. Des dels quadrets de gènere modern que representen escenes consemblants a les de mare i filla, al paper de les parets, color de perla amb garlandes de flors i nius de tórtores, tot és adequat i somrient; pertot es veu el gust senzill i alegre d’una ànima tan candorosa com modesta. Els mobles, des dels llits al vetllador, són de fustes clares, primets, esvelts i d’elegant dibuix. El sol s’enriola en tot allò que fereix, i, després d’emmirallar-se en l’aigua i espill del lavabo, juga amb sos reflexos inquiets entre les canyes daurades del sostre, animant de passada les flors de la jardinera suspesa en l’aire.
Mil voltes he pensat que, si els ocells la sabessin, prendrien voluntàriament aquesta cambra com a deliciós gabial.
Per fi, en la porta del pis sonen novament el timbre i el confós soroll de repetides sotragades.
La nena s’escapa corrent.
II
No anava errada: és el vailet del pa; un noi espigadet, ros, que, amb sa bruseta de vions blaus, ses calces de pana i ses espardenyetes, està declarant ben bé son humil estament.
És tan jovenet que ni pot muntar la panera fins al pis: la deixa en el primer replà de l’escala, i sols puja amb dos pans llargueruts que porta encreuats arran del pit i abraçadets com si li inspiressin tendresa. Sembla l’estàtua del màrtir del treball, gelós de sa pròpia creu.
Si sols truqués amb el timbre, la nena podria confondre’l amb qualsevol: per això comença a sotragar la porta, a xiular, a picar amb els peus, com gos fi que delira per veure son amo.
I surt la noia entrebancant-se amb la criada que obre la porta, i el rostre d’aquella, com el del vailet, esclaten de joia.
La blancor de la nena, rival de la de son davantal, contrasta fortament amb el vestit polsós del primerenc obrer. En l’una hi ha representada la imatge del benestar i d’un rosat esdevenidor; en l’altre la predestinació del treball manual amb totes ses conseqüències.
Feia poc temps que es coneixien, però del primer jorn s’establí ja entre ells aquell corrent secret de confraternitat que, a despit de totes les desigualtats i prevencions que tant separen els homes, uneix tots els éssers innocents.
Començaren per guaitar-se i somriure; després es tocaren suaument el vestit abans de dir-se res; i, trencat el gel de la infantil vergonya, sostingueren animats diàlegs, i un i altre esperaven cada jorn l’hora de veure’s, com dos enamorats. Aviat nasqué entre ells el desig d’obsequiar-se mútuament amb el canvi de floretes, estampes, confits i altres foteses, de les quals la millor part requeia sempre en benefici del vailet. Qualsevol hauria pogut creure que naixia en ells el sentiment de l’amor.
—¿Que has perdut la pilota que et vaig donar ahir? —preguntà la nena.
—Mira-la —respongué ell traient-se-la de la butxaca—. Veus? Avui et porto coca. I te’n portaré cada dia.
—En donarem al canari: oi?
I, estirant-lo per la mà, la noia menà son company al menjador, on fins aleshores mai no havia estat. Ja el canari semblava esperar-los, tot mal ajocat a la canyeta i amb les daurades ales a punt de saltar fins als ferros.
—Mira’l, que bufó! Titit, titit!… Pren una molleta i dóna-li’n, vailet. Jo per aquest cantó; tu per aquell altre.
El canari saltava dels ferros a la canya, de la canya als ferros; ara a la dreta, ara a l’esquerra; picant, piulant, no sabent on girar-se i esbategant les ales i la cueta amb sens igual vivesa. Els nens semblaven dues flors, el canari una papallona, i, a voltes, les ales d’aquest i els cabells d’aquells es confonien en una sola fulla d’or que un mateix alè eriçava.
Mentrestant, els pares de la noia, amb rialleta de felicitat, contemplaven aquell joc innocent abraçats per la cintura, com per més enllaçar els vincles de protecció i defensa que per la vida de llur filla tenien contrets. L’anell de promesa, ferit pel sol, lluïa en el dit de la mare com estel de felicitat, enlluernant el pobre vailet cada volta que sos ulls topaven amb aquella brillantor.
Ja cansats de voltar la gàbia, la nena agafà son companyó per mostrar-li un ver magatzem de joguines. El vailet somreia, al mateix temps que lluitava per anar-se’n, com a home esclau de l’obligació. Però la nena el retenia cridant-li l’atenció sobre cada una d’aquelles prodigalitats de l’amor paternal.
Ara donava corda a una nina vestida d’amazona que sortia disparada en son cavallet i es posava a voltar i més voltar com per l’arena d’un circ; després li treia una miniatura de saló de ball, ornat amb una magnificència capaç de despertar en el pobre vailet perilloses ambicions; venien, per últim, capses de sorpresa, estereoscopis, cèrcols amb cascavells, cordes de jugar a juli, pilotes, bales de vidre i, en fi, com hem dit abans, tot un magatzem de prodigalitats, tota una metrallada de desigs que inconscientment podia clavar en el cor del pobre vailet.
—Veus, que és bonic? —preguntava la noia amb el candor de sa innocència—. Mira: això, allò i aquestes vistes m’ho varen portar els Reis. El saló i la cuineta me’ls van comprar després del xarampió. Aquest cotxet era per a anar a passeig quan no caminava, quan era petita: saps? Ara no m’hi porten mai… ara ja sóc gran: no?… I, els teus papàs, ¿que no te’n compren, de joguines? El vailet l’escoltava amb bondadosa rialleta.
—Que no en tens, de papàs?
Una ombra de tristor cobrí el front del vailet, qui, després de reflexionar un xic, respongué:
—No.
La nena arrugà les entrecelles.
—Doncs qui et compra joguines?
—Ningú.
—Te’n porten els Reis: oi?
—Tampoc.
Si dura més l’interrogatori, el vailet esclata en plors. Una criatura més jove que ell el feia pensar en sa trista sort per primer cop a la vida.
El vailet era bord, i de mans de la dida que s’encarregà de criar-lo passà a les del flequer a qui servia, sense que ell mateix s’adonés exactament de com havia succeït. Recordava que molts l’anomenaven bordet, i ell jamai s’havia fixat en el sentit d’aquesta paraula; recordava també que ningú no li havia comprat joguines; i, contemplant aquella aurèola d’amor entorn de la nena, s’adonava ara, per primera volta, de sa pròpia sort, que li semblà molt trista. Però no per això veié amb prou claredat son origen ni son present, ni molt menys allò que mai ningú no pot veure: son esdevenidor.
Sortosament, el vailet tenia pocs anys! Així, no es capficà per la seva sort, ni l’enyorança de pares, d’ell fins llavors desconeguda, no deixà en son cor altre rastre que un llamp al cel.
Aviat quedà distret, i, amb la pilota i un parell de bales de vidre que li regalà aquell jorn la nena, baixà les escales saltant-les de tres en tres, precedit d’aquells objectes, que feia botar pels esglaons com eixelebrada avantguarda d’un capitost de follets.
III
En arribar a baix, el vailet quedà clavat, fred, mig mort: la panera havia desaparegut. Les bales i la pilota rodolaren lànguidament fins al carrer, abandonades, mentre el pobre vailet, arraulit al peu de l’escala, plorava sense consol. Com presentar-se a son amo? Quina seria sa sort? On aniria a dormir? Potser a la presó, en compte del lladre que l’havia robat!
—Mare, mare meva! —cridava l’infantó enmig del desert de sa vida, sense que ningú respongués a sa veu. I pensava llavors en la nena de dalt, tan estimada de sos pares, tan afortunada, tan exempta de perills consemblants!… I el sanglot del plor l’ofegava.
—Mare, mare meva! —repetia en son desconhort. Però la gent que passava a dues camades d’ell, potser la persona de qui demanava consol, continuava indiferent. I no perquè el malaurat estigués, com el ver dolor, amagat a la vista dels homes. S’hauria esdevingut el mateix si no ho hagués estat. Què significa un noi que plora? No ploren tots? Per què cercar-ne la causa? Deixeu, doncs, consumir el desconhort del bordet en l’ombra, que és l’element de sa existència! El temps, el més ferm company, ja el consolarà.
Mireu: fins un altre infantó, innocent com un àngel, clava una sageta més al prou destrossat cor del vailet apropiant-se-li les bales i la pilota, únic patrimoni que aquest devia a la liberalitat humana! Però què hi vols dir?… ja s’aconsolarà, el bordet! La vàlua d’aquells objectes, mal que representin l’única il·lusió d’un infortunat de naixença, poc val la pena de plorar-los.
El pobre noiet no ho devia veure així quan, amb les mans a les butxaques, anava pels carrers corrent i lliurat al més gran dels desconhorts.
Ni ell mateix sabia on anava: el desig d’un desenllaç o altre caminaven cap a la botiga de son amo; l’esparverament el desviava a camins oposats.
IV
El matí següent la nena esperà debades el vailet. No sentí sotragar la porta ni xiular: darrere un cop de timbre aparegué un xicotàs de vint anys, cobert l’ample pit amb una flassada blanca i portant a l’espatlla un gran paner, del qual tragué, amb fort disgust de la nena, el pa que abans duia el vailet.
Tres jorns seguits tingué la nena igual desengany.
—On és el vailet? —preguntà a la fi.
—Ja no vindrà més.
—Sí que vindrà —replicà la nena picant de peus.
—Oh, si ja no el tenim! No veus que era dolent? —afegí aquell xicot—. Per què el vols, el vailet?
—Doncs tu també em portaràs coca —digué la noia senzillament.
—Ah, vols coca! Això rai! Cada matí coca ensucrada, i serem amics: oi?
I la nena, amb l’esperança que aquesta promesa li oferia, se n’entrà al menjador tot saltant alegrement.
—Titit! —digué al canari—; demà tindrem coca.
© de l’edició, Stroligut
I si us agrada El vailet del pa,
no us perdeu El gos de casa d’Àngel Guimerà.