Contracorrent – Saki

Conte satíric de Saki, Contracorrent es va publicar al recull Reginald in Russia de 1910.

Cross currents, ara per primer cop en català a Stroligut, és una de les narracions més característiques de Saki, un dels grans autors de l’humor anglès.

////Més Saki: Sredni Vashtar i Els contistes

Contracorrent

Vanessa Pennington tenia un marit pobre amb ben pocs desgreuges, i un pretendent raonablement ric però carregat de sentit de l’honor. La riquesa del pretendent queia en gràcia a Vanessa, per bé que el seu codi moral l’impel·lia a allunyar-se’n per treure-se-la del cap o a permetre’s només de pensar-hi en els lapses entre altres grans dedicacions, i encara gràcies. I tot i que Alaric Clyde estimava Vanessa i creia que l’estimaria sempre, gradualment i inconscientment accedí a ser festejat i conquerit per una amant més seductora. Li agradava creure que el seu rebuig constant als encants de la civilització es devien a una mena d’ostracisme que ell mateix s’havia imposat, i, tantmateix, eren les Terres salvatges que li havien embruixat el cor; les Terres salvatges li eren amables i belles: quan s’és jove i fort i lliure, les Terres salvatges poden ser molt amables i belles. Mira la munió d’homes que adés foren joves i lliures i ara es corsequen l’ànima en la misèria perquè, havent conegut i estimat antany les Terres salvatges, se’n van desentendre i van esgarriar-se per camins fressats.

Clyde vagarejava i somiava i caçava en els erms del món, letal i magnànim, com un déu de l’Hèl·lade, amunt i avall amb els cavalls i els criats i altres devots de quatre potes, d’un bivac a l’altre, hoste benvingut entre primitius vilatjans i nòmades, amic i executor de les bèsties manses i diligents que el rondaven. A la vora dels llacs boirosos dels altiplans va abatre els ocells salvatges que havien sortit a trobar-lo després d’haver volat per mig món vell; més enllà de Bukharà va contemplar els gambirols dels genets aris; també, en un saló de te de llum tènue, una d’aquelles danses belles i barroeres tan difícils d’oblidar; o, un cop descendit fins a la vall del Tigris, va nedar i xipollejar en les aigües vives del riu, fresques de neu. Vanessa, mentrestant, en el carreró de Bayswater, llistava la bugada setmanal, visitava els encants i, en els moments de més gosadia, assajava maneres noves de cuinar el peix blanc. De tant en tant, assistí a partides de bridge que, si bé no eren gaire edificants, podies garbellar-hi tot de detalls sobre les cases reials i imperials. En certa manera, Vanessa s’alegrava que Clyde hagués obrat correctament. Tenia una forta devoció natural per la respectabilitat; així i tot, hauria preferit ser respectable en ambients més sofisticats, on el seu exemple podria fer més profit. Ser irreprotxable vesteix, però s’hauria estimat més viure a prop de Hyde Park.

I un dia, tot d’una, va decidir d’aviar els miraments envers la respectabilitat i el sentit de rectitud de Clyde al cabàs de la quincalla innecessària. Antany havien estat de gran servei i importància, però la mort del marit de Vanessa els havia tornats ben prescindibles.

La notícia d’aitals canvis havia empaitat Clyde amb una perseverança constant i, a la fi, va enxampar-lo durant el sojorn en qualque indret de l’estepa d’Orenburg. Pocs instants abans de rebre la nova, li hauria resultat massa difícil d’analitzar els seus sentiments: el fat, de forma inesperada i, potser, de forma un xic oficiosa, li havia aplanat el camí. Va voler creure que estava boig d’alegria, però va trobar a faltar aquell sentiment d’eufòria que havia experimentat feia uns quatre mesos en caçar un lleopard de les neus d’un tret precís després d’un infructuós dia de fer talaia. Tornaria, per descomptat, i demanaria a Vanessa de casar-se, resolt, això sí, a imposar-li una condició: per res del món abandonaria el seu nou amor. Vanessa hauria d’accedir a anar-se’n amb ell a les Terres salvatges.

La dama va entomar el retorn de l’amat amb encara més alleujament que el que va sentir amb la seva partida. La mort de John Pennington havia deixat la vídua ballant-la més magra que mai, i fins i tot havia fet desaparèixer Hyde Park de la llibreta on feia temps que figurava com a títol de cortesia pel principi que les adreces se’ns concedeixen a fi d’encobrir el nostre veritable parador. Era, per cert, més independent ara que no pas en temps passats, però la independència, que tant significa per a tantes dones, poc importava a Vanessa, que podia ser inclosa en un grup que anomenaríem les de l’etern femení. Acceptà sense escarafalls la condició de Clyde i va ficar-se al cap que estava disposada a seguir-lo fins a la fi del món; com que el món era rodó, peixava la idea agradosa que, si tot anava d’acord amb el curs natural de les coses, a la llarga, un podia trobar-se a tocar de Hyde Park, per molt que hagués tombat.

A l’est de Budapest les complaences van començar a esvair-se i, quan va veure el seu marit tractar la Mar Negra amb una familiaritat que ella mai no havia tingut amb el Canal de la Mànega, les malfiances van començar a brollar. Les aventures que per a una dona de millor nissaga s’haurien presentat com a distraccions i passatemps, en Vanessa despertaven tant de temor com ensopiment. Els insectes la picaven, i estava convençuda que només la pura desídia impedia que els camells fessin el mateix. Clyde s’esforçava, i s’hi esforçava molt, a fer que els llargs pícnics al desert s’assemblessin a un banquet, però fins i tot el Heidsieck¹Xampany francès refrigerat amb neu perd tot el gust, quan estàs convençut que el coper moreno que te’l serveix amb reverencial elegància sols espera el moment oportú per degollar-te. Era del tot inútil que Clyde mirés d’atorgar a Yussuf una disposició que amb males penes es troba en un servent occidental: Vanessa era prou entesa per saber que tota la gent de pell fosca desconsideren la vida humana així com la gent de Bayswater les lliçons de cant.

I després de l’enuig i dels gemecs cada cop més habituals, encara un altre desengany, ara arran de la incapacitat de marit i muller de trobar interessos compartits. Els hàbits i les migracions de les gangues, el folklore i els costums de tàrtars i turcmans, les virtuts d’una haca cosaca, eren qüestions que a Vanessa causaven si no una sentida indiferència. Per la seva banda, Clyde no sentia gens d’entusiasme quan era informat que la reina d’Espanya detestava el malva, o que certa duquessa reial —les inclinacions de la qual, amb tota probabilitat, no hauria de despatxar mai— tenia una violenta i tanmateix respectable flaca pels braços de trinxat de porc.

Vanessa s’inclinava a concloure que un marit que combina un tarannà errabund amb uns ingressos fixos és una benedicció a mitges. Una cosa és anar fins a la fi del món i l’altra sentir-s’hi com a casa: hi ha coses i coses. Fins i tot l’honor perd part de les virtuts quan l’has de posar en pràctica en una tenda.

Farta i desencantada amb la deriva de la nova vida, Vanessa no va dissimular el goig que li produïa la distracció encarnada en Mr. Dobrinton, amb qui havia coincidit a la primitiva hostatgeria d’un poble caucàsic de llanuts. Dobrinton era de forja ben britànica, potser en deferència a la memòria de la seva mare, l’origen de la qual es remuntava en part a una governanta anglesa arribada a Lemberg a principi del segle passat. Si, distret, haguessis cridat «Dobrinski», de segur que s’hauria girat sense vacil·lacions; considerant, sense hesitació, que el fi tot ho justifica, s’havia permès una lleugera llicència amb el nom de la família. Mr. Dobrinton; no era l’estampa més atractiva de la masculinitat, però per a Vanessa representava el vincle amb la civilització que Clyde s’havia capficat a ignorar i a deixar enrere. Podia cantar Yip-I-Addy i parlava de mantes duquesses com si les conegués; en els moments més inspirats, com si elles el coneguessin. Fins i tot feia tiretes de la cuina i els cellers dels restaurants més augusts de Londres, una mena de crítica d’alta volada que Vanessa s’escoltava embadocada. I, per damunt de tot, compartia amb Vanessa, primer amb discreció, després amb determini, el desgrat i el menyspreu pels instints nòmades de Clyde. Negocis que tenien a veure amb pous petrolífers havien dut Dobrinton als encontorns de Bakú. El plaer de disposar d’un públic femení agraït el va fer revisar el viatge de tornada per poder coincidir amb la ruta de les noves amistats. I mentre Clyde traficava amb mercaders de cavalls perses o perseguia porcs senglars fins al jaç i engrossia les notes sobre els ocells de l’Àsia central, Dobrinton i la dama discorrien l’ètica de la respectabilitat del desert des de punts de vista que manifestaven una tendència progressiva i diària a convergir. Fins que un vespre Clyde va sopar tot sol, llegint entre plat i plat una llarga carta en què Vanessa justificava la partida cap a indrets més civilitzats amb un company que li esqueia més.

En qualsevol cas, Vanessa, que en el fons era del tot respectable, va tenir tanta mala pega, que ella i el seu amant van caure a les mans d’uns bandolers kurds el dia mateix de la fugida. Ser engabiada en un ronyós poblet kurd en l’estreta companyia d’un home que només t’és el marit per adopció, i que aquest mal tràngol cridés l’atenció de tot Europa, era la cosa menys respectable que podia ocórrer. I també hi havia les complicacions internacionals, que van empitjorar-ho. L’informe del cònsol més proper deia: «Dama anglesa i el seu marit, de nacionalitat estrangera, retinguts per bandolers kurds que demanen rescat». Malgrat que Dobrinton tenia el cor britànic, totes les altres parts del seu cos pertanyien als Habsburg, i per més que els Habsburg no n’estaven gaire orgullosos, d’aquest exemplar en concret i de les seves grandioses i diverses possessions, i que de bon grat l’hagueren bescanviat per un ocell o un mamífer per a Schoenbrunn Park, el codi de dignitat internacional exigia que fos presentada una sol·licitud de rescat. I mentre les ambaixades de tots dos països endegaven les mesures habituals per assegurar l’alliberament dels respectius súbdits, va esdevenir-se encara una complicació horrible. Clyde, seguint el rastre dels fugitius, amb poques ganes d’enxampar-los, però amb la lleugera impressió que era el que s’esperava d’ell, va ser capturat pels bandolers. La diplomàcia, per bé que va fer mans i mànigues per la dissortada dama, va mostrar signes de tirar-se aquesta ampliació de la comesa a l’esquena. Com havia observat un frívol senyoret a Downing Street: «A tot marit de Mrs. Dobrinton el salvarem de bona gana, però digueu-nos de quants estem parlant». Per ser una dona que valorava tant la respectabilitat, Vanessa passava una mala ratxa.

En l’entretant, la situació dels captius era força compromesa. Quan Clyde va explicar als cabdills kurds la relació que l’unia amb la parella de fugitius, li van dispensar una comprensió circumspecta, si bé van vetar qualsevol idea de venjança sumària, ja que els Habsburg havien insistit que Dobrinton havia de ser lliurat viu i raonablement il·lès. No es van oposar a la pallissa de mitja hora dels dilluns i els dijous, però Dobrinton va empal·lidir malaltissament quan va saber del tracte, i el cabdill va veure’s obligat a retirar la concessió.

I així, en l’espai exigu d’una barraca de muntanya, aquella colla de tres mal avinguda veia com s’arrossegaven les hores insofribles. Dobrinton estava massa espantat per parlar, Vanessa massa mortificada per badar boca i Clyde callat i sorrut. El petit negociant de Limberg va fer el cor fort per entonar una commovedora versió del Yip-I-Addy, però quan va arribar a l’estrofa que diu «Casa nostra mai no va ser així», Vanessa, plorosa, va suplicar-li que ho deixés córrer. I el silenci va amarar amb insistència els tres captius reunits en tan patètiques circumstàncies. Com les bèsties del desert que al bassiol beuen amb hostilitat silenciosa i ferma, tres cops al dia havien de congregar-se per endrapar el menjar que els preparaven, i s’apartaven llavors per reprendre la vetlla de la paciència.

A Clyde el vigilaven amb menys rigor. «La gelosia farà que es quedi al costat de la dona», van pensar els captors kurds. No sabien que un amor més salvatge i sincer el cridava amb mil veus des de la llunyania. Un vespre, en adonar-se que no li dispensaven l’atenció deguda, Clyde s’escapà muntanya avall i se’n tornà a l’estudi dels ocells de l’Àsia central. D’ara endavant es vigilarien els captius amb rigor redoblat, tot i que Dobrinton, segons com, no lamentava gaire la fugida de Clyde.

La força de la diplomàcia, o potser fora millor dir la bossa força plena de la diplomàcia, va reeixir en el rescat dels presoners, però els Habsburg mai no van poder heure la recompensa del seu desembossament. Al moll del petit port de la Mar Negra, on el parell acabat d’alliberar havia retrobat el contacte amb la civilització, a Dobrinton el va mossegar un gos, pel que sembla, rabiós, o sols que no gaire llepafils. A la víctima no li va caldre esperar els primers símptomes de la ràbia, perquè, de l’espant, va morir-se a l’acte, i Vanessa feu tota sola el viatge de tornada, segura que li havia estat restaurada certa respectabilitat. Clyde, en els lapses entre correccions d’una obra sobre els ocells de l’Àsia central, va trobar temps per presentar una demanda de divorci i, tan bon punt li va ser possible, es lliurà a les captivadores solituds del desert del Gobi, on va recollir material per a un llibre sobre la fauna de la regió. Vanessa, potser en virtut de l’antiga familiaritat amb els rituals culinaris del peix blanc, va trobar feina d’ajudant de cuina en un club del West End. No era res de l’altre món, però, almenys, era a tocar de Hyde Park.

© de la traducció, J. Argentó Raset
© de l’edició, Stroligut

• 1
  Xampany francès