La Bella Dorment és un conte de fades tradicional francès recollit per Charles Perrault que va inspirar una de les grans pel·lícules de dibuixos de la Disney (sense canibalisme).
La traducció al català de «l’encantada del bosc» és de Ramon Miquel i Planas. A Stroligut, també podeu llegir-hi els altres contes de la Mare Oca: La Ventafocs, El Patufet, Pell d’Ase, El gat amb botes, Barbablava i La Caputxeta Vermella.
////Més contes de fades
La Bella Dorment
Vet aquí que una vegada eren un rei i una reina que estaven tan amoïnats de no haver tingut fills, tan amoïnats, que no hi ha manera de dir-ho. Van anar a tota mena d’aigües; prometences, romeries, novenes, de tot havien provat i res no hi valia. Però a l’últim la reina vingué a tenir una noia. Van fer-li un bateig molt lluït; van enviar a cercar (i van trobar-se’n fins a set) totes les fades de l’encontrada, perquè fossin les padrines de la princeseta, i perquè, fent-li un do cadascuna, com era costum de les fades d’aquell temps, tingués d’aquesta manera la princesa totes les perfeccions imaginables.
Després de la cerimònia del batejar, tots els convidats van anar al palau del rei, on hi havia un gran refresc aparellat en honor de les fades. Davant de cada una d’elles fou posat a taula un cobert magnífic, en un estoig d’or macís, dintre el qual hi havia una cullera, una forquilla i un ganivet d’or fi, guarnits de diamants i de robins. Més, heus aquí que, quan s’anaven asseient les fades l’una després de l’altra, se’n veu entrar una de vella, la qual ningú no havia convidat per la raó que feia potser cinquanta anys que no havia eixit de la seva torre, i tothom la tenia per morta o encantada.
El rei tot seguit va fer-li donar un cobert; però no hi hagué pas manera de donar-li el corresponent estoig d’or macís, com a les altres, perquè no se n’havien fet fer sinó set per a les set fades. La vella va pensar-se que la menyspreaven, i va mormolar entre dents algunes amenaces. Se n’adonà una de les fades joves que es trobava al costat d’ella, i, malpensant-se del que pogués concedir a la princeseta, tan bon punt van aixecar-se de taula, va córrer a amagar-se darrere d’unes cortines, amb l’intent de parlar l’última, per poder esmenar, en tot el que li fos possible, el dany que la vella hagués pogut causar.
A tot això les fades van començar d’atorgar llurs dons a la princesa. La més jove d’entre totes li concedí que seria la noia més gentil del món; la que vingué després, que tindria l’enteniment d’un àngel; la tercera, que en tot allò que faria tindria una gràcia admirable; la quarta, que sabria dansar d’una manera perfecta; la cinquena, que cantaria talment com un rossinyol; i la sisena, que sabria fer sonar tota mena d’instruments amb la més gran perfecció. Tocant-li dir a la vella aleshores, tot movent el cap, més per despit que no pas per raó de sa vellesa, va dir que la princesa es passaria la mà amb un fus, de la qual causa moriria.
Aquest do terrible feu esborronar tots els allí reunits; tant, que no va haver-hi ningú que no plorés. En aquell moment la fada jove eixí de darrere la cortina, i en veu alta va dir aquests mots:
—No us desespereu, oh, reis! La vostra filla no n’ha de morir, d’això. Cert és que no tinc prou potestat per desfer tot el que la meva predecessora ha fet. La princesa es passarà la mà amb un fus, però, en lloc de morir-ne, no farà més que caure en una son molt forta, la qual durarà cent anys, al cap dels quals acudirà a despertar-la’n el fill d’un rei.
A fi de conjurar en la mesura del possible la dissort anunciada per la vella, el rei manà publicar tot seguit un edicte en el qual prohibia a tota mena de persones filar amb fus, i fins tenir fusos a casa, sota pena de la vida.
Passats quinze o setze anys, trobant-se el rei i la reina en una de llurs hisendes reials, va escaure’s que la princeseta, tot corrent un cert dia pel castell, ficant-se tan aviat en una cambra com en l’altra, arribà fins a les golfes, on en un mal racó va trobar una velleta que s’estava tota soja filant amb la seva filosa. La bona dona no havia mai sentit a parlar que el rei hagués privat a tothom de filar amb fus.
—Què hi feu aquí, bona àvia? —va dir la princesa.
—Filo, filleta meva —va respondre-li la vella, que no la coneixia de res.
—Quina cosa més bonica! —va dir la princesa—. I com ho feu? Deixeu-me provar si també en sabria jo!
Encara no hagué tocat el fus que, tan decidida que era i fins un xic esbojarrada (a part que la sentència de les fades ja ho tenia també previngut), va foradar-se la mà amb el fus, i va caure sense coneixement.
La bona de la velleta, tota desesperada, vinga cridar gent: hi acut tothom de totes bandes, tiren aigua a la cara de la princesa, li afluixen la roba, li colpegen els palmells de les mans, li fan fregues en els polsos amb aigua de la reina d’Hongria, però res no la pot retornar.
Aleshores, el rei, que amb el soroll, hi havia també pujat, es recordà de la predicció de les fades, i, comprenent que era una cosa que havia de succeir un dia o altre per tal com les fades ho tenien ja anunciat, feu posar la princesa a una de les cambres del palau, damunt d’un llit tot ple de brodats d’or i d’argent. L’hauríeu ben bé presa per un àngel, de tan formosa que era, puix la pèrdua dels senys no li havia fet perdre els bonics colors de la cara: les galtes eren totes rosades; els llavis, semblants al corall; només era que tenia els ulls closos, però se la sentia suaument respirar, cosa que deixava comprendre que no era pas morta.
El rei ordenà que se la deixés dormir tranquil·lament fins a tant que li arribés l’hora del seu despertar. La bona fada que l’havia salvada de la mort, condemnant-la, això sí, a dormir cent anys, es trobava en el reialme dels Mataquins, a dotze mil llegües lluny d’aquell lloc, quan succeí la desgràcia de la princesa; mes fou avisada al punt per un nanet que duia botes de cent llegües (això és, una mena de botes amb les quals es fan set llegües de camí per cada passa). La fada es posà seguidament en camí, i al cap d’una hora ja la van, veure arribar dalt d’una carrossa tota de foc, conduïda per dragons. El rei s’afanyà a donar-li la mà per a davallar del carruatge. Ella donà per ben fet tot el que era estat dispost; però com que era d’aquelles que saben pensar en tot, va preveure que quan la princeseta es despertaria es veuria bon xic amoïnada de trobar-se tota sola en aquell rònec castell, i heus aquí què va fer.
Amb la seva vareta, la fada anà tocant tot el que hi havia al castell, llevat del rei i de la reina: acompanyants, dames d’honor, cambreres, gentilhomes, oficials de la guarda, rebosters, cuiners, rentaplats, alabarders, guardians, patges, vailets; tocà així mateix els cavalls que s trobaven dins l’estable, amb llurs palafreners; els grans mastins de l’hort; i la petita Puf, o sia la gosseta de la princesa, la qual s’estava a prop seu damunt del llit. Tan bon punt els hagué tocat l’un rere l’altre, tots van anar adormint-se per a no despertar-se més fins al moment just en què ho fes la princesa, a fi d’estar tothom disposat a servir-la quan li fos convenient. Fins els asts que en el foc hi havia, bo i carregats de perdius i de faisans, van adormir-se, i el foc per igual. Tot això fou fet en un girar d’ulls. Les fades no s’entretenien pas quan es tractava d’anar per feina.
Aleshores el rei i la reina, després d’haver besat llur filla estimada, sense que es despertés, van eixir del castell i van fer fer crides prohibint a tothom sense excepció d’acostar-s’hi. Aitals prohibicions eren ben bé innecessàries, perquè en l’espai d’un quart d’hora van créixer tot al voltant dels jardins arbres en gran nombre, entre petits i grans, i també esbarzerars i argilagues entortolligats els uns amb els altres, que no hi havia manera que, bèstia o persona, hi pogués passar ningú: tot just si s’albiraven els alts de les torratxes del castell, i encara des de molt lluny. A ningú no se li va ocórrer dubtar que la fada no hagués fet encara tot això per a assegurar-se que la princesa no tingués res a témer dels tafaners mentre romandria adormida.
Al cap de cent anys el fill del rei que aleshores regnava, i que era d’una família diferent de la de la princesa adormida, trobant-se caçant per aquells indrets, preguntà quines eren aquelles torres que es veien per damunt d’una gran espessor de bosc. Cadascú li va respondre segons el que n’havia sentit a dir: els uns deien que si era un castell on s’acoblaven mals esperits; els altres que si tots els bruixots de l’encontrada hi tenien calatge els dissabtes. L’opinió més corrent era que hi habitava un ogre, el qual s’hi enduia totes les criatures que podia atrapar per a menjar-se-les amb tota tranquil·litat i sense que ningú pogués seguir-l’hi, per tenir només ell potestat d’obrir-se pas a través de la boscúria.
El príncep no sabia què creure’s de tot això, fins que un vell del país va prendre la paraula i va dir:
—Estimat príncep: ja fa més de cinquanta anys que vaig sentir dir al meu pare que dins d’aquest castell hi havia una princesa, la més formosa que del món; que hi havia de romandre cent anys adormida; i que havia de ser desvetllada per un príncep a qui ella estava destinada.
Només de sentir l’explicació, el jove príncep no es va poder contenir un moment més: sense dubtar, va creure que li calia menar a bona fi una aventura com aquella, i, impulsat per l’amor i el desig de glòria ensems, va resoldre saber sense més ni més com acabaria tot allò. A penes s’encaminà cap al bosc que aquells grans arbres i brolla van enretirar-se per a deixar-li pas. Va fer camí de dret vers el castell, el qual albirà a l’altre cap d’un gran passeig, per on feu via, sorprenent-se un poc en adonar-se que ningú dels seus acompanyants no l’havia pogut seguir perquè els arbres havien clos el pas altra volta tan bon punt ell havia passat. No per això va quedar-se a mig camí; un príncep en la flor de sa joventut, i enamorat per torna, és sempre coratjós. Va entrar en un gran pati, en què tot el que va veure des del primer moment era per a glaçar la sang a qualsevol. Hi havia una quietud que corprenia: la imatge de la mort es presentava arreu, i tot era de cossos humans, i de bèsties, que feien l’efecte de morts. Mes, amb tot, va conèixer pel nas berrugós i per les galtes vermelles dels suïssos que no estaven sinó adormits; i llurs copes, dins les quals es mostraven encara els escorrims del vi, provaven pla bé que la son els era vinguda bo i bevent.
Travessà un gran celobert enrajolat de marbre; pujà per l’escala; entrà a la sala dels guardes, que estaven arrenglerats a la paret amb llurs carrabines a coll i roncant com uns beneitons. Passà a través de diverses cambres, plenes de gentilhomes i de dames, tots adormits, a peu dret els uns, altres asseguts. Entrà dins una cambra tota daurada, i damunt d’un llit, els cortinatges del qual eren oberts de tots quatre costats, va veure el més formós espectacle que hagués vist en sa vida; una princesa de quinze o setze anys, segons les aparences, i que, per la seva extraordinària bellesa, tenia quelcom de lluminosa i divinal. S’hi atansà tremolant, i, ple d’admiració, no es va poder estar d’agenollar-se prop d’ella.
Com la fi de l’encantament s’escaigués aleshores, la princesa va desvetllar-se i, mirant-se el príncep amb sos ulls plens de tendresa (potser més del que calia per a una primera entrevista), va dir-li:
—Oh! Ets tu, príncep meu? Bé t’has fet prou esperar!
El príncep, corprès de semblants paraules, i, més que tot, de l’accent amb què van ser dites, no sabé com testificar-li el seu goig i el seu agraïment; ell li donà plenes assegurances que l’estimava més que a ell mateix. Les paraules no van resultar pas del tot eloqüents; encara així van plaure més: poques retòriques i molta d’amor. Ell estava encara més intimidat que ella, i no cal pas trobar-ho estrany: ella havia tingut temps de sobres per a rumiar-se el que havia de dir-li; puix, segons sembla (i d’això sí que la història no en diu res) la bona fada, en l’espai de tan llarga dormida, li havia procurat el plaer de deliciosos ensomnis. En fi, que feia ja quatre hores que enraonaven i encara no s’havien dit ni la meitat de les coses que tenien per dir-se.
A tot això la gent del palau s’havien despertat com la princesa, i ja tothom anava fent la seva; i com que no estaven pas tots enamorats, podeu comptar la fam que durien! La cambrera principal, amb tanta pressa com els altres, s’impacientà, i va resoldre anunciar a la princesa que el dinar era a taula. El príncep va ajudar la princesa a alçar-se: ella anava tota abillada, i magníficament, per cert; però ell va guardar-se prou de dir-li que les robes eren un bon xic a l’estil de la besàvia, i que el coll que duia no efa pas de la darrera moda: no per això era menys gentil ella.
Van passar a una sala tota de miralls, i allà vam dinar, servint-los els oficials de la princesa. Els violins i els oboès deixaren sentir antigues sonades, excel·lents emperò, amb tot fer prop de cent anys que no es tocaven; i en havent dinat, sense perdre temps, l’almoiner de la casa va donar-los la benedicció nupcial a la capella del castell, i les dames d’honor els conduïren a llur retret. Van dormir poc, puix la princesa poc en freturava pas, i de bon matí el príncep va prendre comiat d’ella per tornar-se’n a ciutat, on el seu pare ja devia passar angúnia d’ell.
El jove va explicar-li com, tot caçant, s’havia perdut per l’obaga, i com havia passat la nit a la cabana d’uns carboners, que li havien donat pa negre amb formatge per menjar. El rei son pare, que era tot un bonassàs, el va creure; però sa mare no va pas quedar-ne gaire convençuda, i veient que quasi cada dia se’n tornava a caçar, i que mai li mancava una excusa o altra, quan havia passat dues o tres nits fora de casa, ja no va dubtar gens ni mica que hi havia amoretes entremig. Fet i fet, el príncep va viure més de dos anys amb la princesa, i hagué d’ella dos infants: el primer, que fou una noia, va dir-se Aurora, i el segon, que fou un noi, Diafebus, el qual encara pareixia més gentil que sa germana.
La reina va dir diverses vegades al seu fill que per què no se cercava algun divertiment: tot era per a fer-lo explicar. Mes ell no gosà mai confiar el seu secret a sa mare; i era que li tenia por, tot i estimar-la, perquè venia de llinatge d’ogres, havent-se principalment casat el rei amb ella per raó dels abundosos béns que posseïa. Fins es deia d’ella a la Cort, encara que amb molt misteri, si tenia certes inclinacions d’ogressa, i que sempre que veia passar criatures petites tenia prou treballs de contenir-se i no llençar-s’hi al damunt. Així és que el príncep no va voler mai confiar-li cosa que fos.
Però una vegada el rei hagué mort, cosa que es va esdevenir al cap d’aquells dos anys, i el príncep va veure’s rei i senyor, declarà públicament el seu matrimoni i anà a recollir del seu castell, amb gran pompa, la reina sa esposa. Fou rebuda triomfalment a la capital, fent sa entrada enmig dels seus dos infants.
Passat algun temps, el rei va veure’s en el cas d’haver d’anar a fer la guerra contra l’emperador del país de Canta-la-bota, veí seu. Deixà encomanat el regiment del seu reialme a la reina sa mare, recomanant-li molt sa muller i sos petits: devia estar-se a la guerra tot aquell estiu. Al punt que se n’hagué anat, la reina mare feu enviar la nora amb els fills a una masia situada enmig de boscos, on es feia compte de poder més fàcilment satisfer la seva golafreria. Se n’hi va anar ella també al cap de pocs dies, i un vespre va dir al seu majordom:
—Demà, per dinar, vull menjar-me la petita Aurora.
—Oh, senyora! —feu el majordom.
—Ho vull! —va dir la reina amb aquella veu d’ogressa que té fam de carn fresca—. I vull menjar-me-la amb salsa verda.
El bon home, comprenent que amb una ogressa no era cosa de jugar-hi, va proveir-se de l’eina i muntà a la cambra de la petita Aurora: tenia aquesta aleshores uns quatre anys, i, tot saltant i rient, acudí a penjar-se-li al coll, demanant-li alguna llaminadura. A l’home li van caure les llàgrimes i deixà anar el coltell de les mans, davallant tot seguit al corral a tallar el coll a un anyellet, del qual va fer-ne un tan apetitós cuinat que sa mestressa li declarà no haver mai tastada cosa més fina. Mentrestant se n’havia endut l’Aurora i l’havia confiada a sa muller perquè la tingués amagada en son hostatge, el qual era al capdavall del corral.
Passats vuit dies, la dolenta de la reina va dir al majordom:
—Vull menjar-me el petit Diafebus per sopar.
No va replicar-li res perquè ja es feu el propòsit d’enganyar-la com l’altra vegada; anà a cercar el petit Diafebus, i me’l trobà armat d’un sabre fent la guerra amb un ximiot que tenia; i això que tot just acabava de fer tres anys. El dugué igualment a la seva muller, la qual va amagar-lo juntament amb l’Aurora; i, en lloc del petit Diafebus, serví a l’ogressa un cabridet molt tendre, que ella trobà ben gustós.
Fins aquí tot havia anat bé; tanmateix, un vespre, aquell dimoniot de reina va dir al majordom:
—Vull menjar-me la meva jove amb la mateixa salsa que els seus fills.
Aleshores fou quan el pobre majordom va desconfiar de poder-la enganyar altra vegada. La reina jove tenia vint anys fets, això sense comptar els cent que havia passat adormida. La seva pell, encara que blanca i bonica, havia de ser un poquet dura, i ¿com s’ho faria per trobar en tot el corral una bèstia que fos tan feta com li era menester? Va decidir-se aquesta vegada per tallar el coll a la reina, com única manera de salvar sa pròpia pell; i va pujar-se’n a la cambra de la víctima ben resolt a no fer-hi dos viatges. Esforçant-se a excitar la seva fúria, entrà empunyant el coltell dins la cambra de la reina jove. No és que volgués sorprendre-la de traïdor, res d’això, sinó que començà per dir-li, amb gran respecte, quina era l’ordre que havia rebut de la reina mare.
—Feu la vostra obligació —va contestar-li, presentant-li el coll—, executeu el manament que us ha estat fet: així aniré a reveure els meus fills, els meus pobres fillets que jo estimava tant.
Perquè ella ben bé es creia que eren morts, de quan els hi havien robats sense dir-li’n res.
—Oh! No, senyora —va respondre, entendrit, el pobre majordom—. Vós no morireu, ni deixareu tampoc de veure els vostres fills estimats; però això serà dins de casa meva, allà on els tinc recondits, i, per una vegada més, enganyaré la reina donant-li a menjar una cérvola en lloc vostre.
Tot seguit la conduí a la seva cambra, on la deixà abraçada amb els seus fills i plorant de goig amb ells, per anar-se’n a arranjar la cérvola, que la reina es menjà per sopar amb la mateixa satisfacció que si hagués estat sa nora: havia quedat molt complaguda de sa crueltat, i ja es preparava per dir al rei, quan tornés, que uns llops famolencs havien devorat ensems sa muller i els dos fills.
Un vespre que, com solia, anava pel corral flairant d’ací d’allà per si trobava quelcom de vianda fresca, s’escunçà a oir de dintre un soterrani el plor del petit Diafebus, a qui sa mare volia castigar per alguna dolenteria que havia fet; i va sentir així mateix com la petita Aurora demanava perdó pel seu germanet. L’ogressa va reconèixer enterament la veu de la reina i la de cada un dels seus fills, i, fortament irada per l’engany que li havien fet, l’endemà mateix, amb una veu que tot ho feia tremolar, donà ordres que duguessin un gran cubell al mig del pati, fent-lo omplir de gripaus, de serpents, de vibres i d’escurçons, per a llençar-hi a dins la reina amb els seus fillets, el majordom i sa muller, amb la serventa i tot. Ja era donada l’ordre de fer-los comparèixer tots junts, amb les mans lligades darrere.
Quan ja me’ls tenia tots allà, i els botxins es disposaven a llençar-los dintre el cubell, heus aquí que el rei, a qui ningú no esperava tan aviat, entrà al pati dalt de cavall. Havia vingut per la posta, i, d’allò més estranyat, va demanar què volien dir tots aquells sinistres preparatius. No hi hagué qui s’atrevís a assabentar-lo de la cosa; quan, de sobte, l’ogressa, afollada de veure què passava, es va precipitar ella mateixa de cap dintre del cubell, i en un tancar i obrir d’ulls fou devorada per les feristeles que hi havia fet posar.
El rei no deixà de doldre-se’n, perquè a la fi bé era la seva mare. Però amb sa esposa i els seus fillets no trigà gaire temps a aconhortar-se’n.
Ensenyament
Esperar-se algun temps per a haver un marit
ric, ben fet, galant i amable,
és cosa bastant explicable;
mes esperar cent anys, dormint, tal com s’ha dit,
de les noies d’avui dia
ben segur que cap no ho faria.
Sembla, emperò, voler-nos eixa història provar
que del sant matrimoni els lligams agradívols
no minven llurs virtuts essent un xic tardívols,
puix res no es perd per esperar.
Mes les dones amb tal insistència
obten a la fe conjugal
que és sens dubte una impertinència
retreure’ls un exemple de tan pura moral.
© de l’edició, Stroligut