Un llamp en el cel poètic de Catalunya és una conferència sobre Salvat-Papasseit d’Irene Polo pronunciada al Casal Català de Buenos Aires el 17 de juliol de 1937.
Forma part del recull d’escrits, cartes i discursos d’Els anys americans d’Irene Polo publicat per Cal Carré amb l’edició de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur.
////Més Irene Polo: Cròniques, reportatges i entrevistes amb Cambó, Buster Keaton i les llucietes
Salvat-Papasseit: un llamp en el cel poètic de Catalunya
Senyores, senyors:
Permeteu-me que comenci amb una frase una mica ordinària, però ben catalana i extraordinàriament expressiva en aquests moments: va per vostès el pollastre. És un estirabot que no s’adiu amb una cosa tan sèria com una conferència; però és que això no és una conferència.
Ni jo tampoc soc una «escriptora». ¿Qui us ho ha dit? Ah, sí! les targes d’invitació del Consell del Casal. És fals. D’una persona que ha guixat cinc o sis-cents reportatges parlant del traspàs de serveis, de la política de la Lliga, de les «rodes» electorals o de les festes del 14 d’abril, no es pot dir, mai del món, que sigui un escriptor o una escriptora. Si no fos un error, seria una mentida. I per haver-la dita, els senyors Cabré, Lleonart i Fortuny, anirien de pet a l’infern i serien obligats allí a donar un cicle darrere un altre cicle de conferències a En Pere Botero, explicant la terrible diferència que hi ha entre un «escriptor» i un «periodista».
Cosa que, estigueu-ne segurs, no els faria patir tant com jo estic patint en aquests moments…
Perquè, abans de res, heu de saber, senyores i senyors, que aquesta conferència és la primera de la meva vida. Mai me n’havia vist de tan fresques. S’ha de venir a Amèrica per a veure coses rares. Vosaltres, estimats companys meus en l’absència d’aquella terra tan dolça que es diu Catalunya, ja fa emps que hi sou, a Amèrica. I hi haureu vist potser coses més estranyes que aquesta, encara. Però jo, que com aquell que diu hi acabo d’arribar, estic tota esfereïda. Feu-vos càrrec, doncs, de tot això i penseu que aquest pollastre que us he dit al principi que anava per a vosaltres, és només un pollet que surt de l’ou i, pobret, es presenta tot estamordit, amb les tendres plomes de punta i, encara que sembli contradictori, amb la pell de gallina. Si, tot fent el seu quiquiriquic, desafina, perdoneu-lo: és de la mateixa emoció; penseu que avui debuta…
I, tot seguit, aclarim aquella terrible diferència entre l’escriptor i el periodista que ha estat a punt de fer cremar per tota l’eternitat a uns amics meus i elegits vostres. Del periodista no en cal parlar: tots sabem el que és; molt sovint, massa sovint, un cantamanyanes. L’escriptor, en canvi, és un ésser distingit i misteriós: diu allò que nosaltres no sabem dir; pronuncia aquella paraula divina que fa la llum en les tenebres, com diu Panait Istrati que fan els forts, a imitació de Déu durant la Creació.
I jo d’això no en sé. Per aquest motiu, en lloc de venir, amb el pretext de la conferència, a encolomar-vos les meves pròpies paraules que no fan cap mena de llum ni de fum, he vingut a dir-vos les clares paraules d’un altre. Unes paraules meravelloses que la majoria de vosaltres no heu sentit mai, i que valen realment la pena. La pena d’haver vingut aquí aquesta nit a escoltar un humil vailet de Barcelona —això m’ho diu Margarida Xirgu— o una pena més grossa i tot, encara que fos.
Pocs de vosaltres, efectivament, haureu sentit el nom de Salvat-Papasseit. A Catalunya, no us cregueu, passa el mateix. Només alguns iniciats el coneixen. I és que Joan Salvat-Papasseit és, de debò, amb tot el fulgor i demés característiques, un llamp en el cel poètic de Catalunya. Com un llamp, en turmenta i esquinça la serenitat. Com un llamp, esclata i enlluerna. Com un llamp, lluu i s’apaga en un instant. Saltimbanqui de l’aire, vestit de foc, fa la seva cabusseta i s’amaga.
Algunes dones tanquen la finestra, i resen un parenostre a Santa Bàrbara. Al guns homes, interromputs, remuguen:
—I ara! Ves quina hora de llampegar! Això vol dir que farà vent.
Però hi ha uns infants que surten correcuita a mirar el cel i s’han quedat embadalits, amb l’esquena tota esborronada de gust, d’anhel i de sorpresa. Ells no saben si el llamp vol dir que farà vent o caurà pedra; ells no saben d’on surt el llamp i qui l’encén. No es fixen si ve a temps o ve a deshora. Ni tan sols pensen si és bonic o fa basarda. Ells s’estan allí amb el nas obert, amb una bambolleta a cada porus, com si els estigués plovent sobre tota la pell, i l’aigua se la senten córrer cos endintre, plena de vaixells de paper…
Joan Salvat-Papasseit és un noiet català, que als deu anys treballa al port de Barcelona. A casa seva hi ha misèria. Joan carrega taulons per un parell de rals al dia. És una criatura fluixeta per fora i delicada per dintre. Arreplega una tisi com una casa, i creix pensant que es morirà aviat i que la vida és bella.
Així es posa a fer versos. Uns versos desesperats, estranys i punyents. Els crítics, els altres poetes de Catalunya, van escapats a tancar la finestra.
—I ara! —remuguen també—. Ves quins versos de fer! Això no s’ha fet mai aquí. Això és modernisme. La forma, la forma! Que aquest poeta es preocupi una mica més de la forma i el podrem admetre. Si no, amb aquesta manera desordenada de fer anar la cua, ens ho tirarà tot a rodar…
La cua era una cua de cometa, era un ruixat d’estels. La gent s’esgarrifava com si es pensés que anunciava la fi del món.
La poesia de Catalunya és assossegada i simètrica com una professó. El nostre Parnàs és un model d’arquitectura clàssica, harmoniós i impassible. Agafeu els llibres dels més moderns i autoritzats dels nostres poetes i veureu quina pau i quin regal s’hi respira. El culte de la forma, heretat de Grècia i ben plantat en la contemplativitat sensual de la nostra terra, no hi és pertorbat per res. S’aixeca, daurat, massís, antic i eurítmic com un altre Arc de Berà. Els nostres poetes, ben peixats, mimats pels càrrecs oficials i pels diaris, transcorren aliniadament per la nostra literatura, amb el seu ciri sagrat i simbòlic a la mà.
I vet aquí que apareix Joan Salvat-Papasseit, resplendent i furient, sense compàs i amb el ciri trencat, i se’ls emporta els barrets: Senyor, Senyor!…
Joan Salvat-Papasseit fa versos sense forma. Fa versos per a explicar tot allò que serà sempre inexplicable: l’angúnia, la tendresa, l’alegria i l’amor que li venen tot d’un cop mirant qualsevol cosa o no pensant en res.
Joan Salvat-Papasseit és l’equivalent, en la literatura catalana, de Federico García Lorca. És un poeta popular i entranyable. Diu les coses més fondes amb les mateixes paraules de tothom. Els altres poetes munten les seves idees en carrosses sumptuoses de paraules inassequibles. I les idees, molt mudades, passen per davant de nosaltres aguaitant una mica per la finestrella coberta de «visillos», i pensant, totes desenteses, que no som més que uns pobres mortals…
Federico García Lorca i Joan Salvat-Papasseit fan anar les seves idees a peu. Caminen al nostre costat, totes nues, com el Mélibée de Gide, baixant per l’Avinguda dels Camps Eliseus, coronat de roses i tocant el flabiol. Són unes idees que prenen les nostres per la mà i se les emporten a jugar una estona; a fer descobriments, a veure colors, ombres, sols, llunes i estrelles, postes de sol i campanars, arbres i barques, i a passar aquell pont que, segons Bergson,1Henri Bergson, escriptor i filòsof francès. comunica aquest món amb l’infinit i que és el poeta.
Molta gent desprecia el poeta.
—És un somiatruites —diuen. I és ben cert: és un somiatruites.
Una altra gran quantitat de gent, inclús la gent més sensible, no entenen la necessitat del poeta. Contínuament s’ha estat formulant aquesta pregunta: «¿Què és la poesia?». Els mateixos poetes no l’han sabuda mai contestar. Però tampoc han obtingut mai resposta totes les altres preguntes més fundamentals de la terra: ¿Què és la Vida?, per exemple. ¿O què és la Mort? I, no obstant, la Vida i la Mort existeixen, igual que la poesia.
A propòsit d’això, sempre he de recordar una cosa preciosa que m’ha explicat Margarida Xirgu. Ella i Federico García Lorca, un dia, a Madrid, eren al Circ de Price, a veure els pallassos. Federico parlava de poesia. A baix, un malabarista omplia l’intermedi tirant en l’aire quinze o vint pilotes de colors, i tomant-les totes, l’una darrere de l’altra, i tornant-les a tirar, sense que n’hi caigués ni una. En un moment de la conversa, Margarida va preguntar a Federico:
—Escolta, ¿i què entens tu per poesia?
I el poeta va contestar-li, assenyalant l’home de les pilotes que treballava a la pista:
—Mira: això és poesia, per exemple.
No res. Qualsevol cosa. Quelcom d’absolutament inútil, en aparença. Com tot l’art. ¿De què serveixen tots els quadres fins avui? ¿I tota la música escrita? ¿I totes les comèdies? ¿I totes les novel·les?… Res de tot això té cap utilitat que es pugui tocar amb els dits. ¿Però us imagineu que, de sobte, ens quedéssim sense ni un quadre, sense ni una música, sense cap teatre ni cinema, sense cap novel·la? Seria espantós. ¿No us adoneu que tot el demés, que tot el positiu, objectiu, efectiu i útil a la vida, ens seria insuficient? Recordeu aquestes paraules de Jesucrist: «No sols de pa viu l’home, sinó també de la paraula de Déu».
I bé: l’art és la paraula de Déu, a la vida. I el més pur, el més directe i el més intel·ligible dels sons d’aquesta paraula és la poesia. Escolteu aquests versos de Joan Salvat- Papasseit.2A continuació, Irene Polo llegeix unes poesies de Salvat-Papasseit que reprodueix la revista Catalunya.
Catalunya, Buenos Aires, agost de 1937
© de l’edició, Cal Carré
- 1Henri Bergson, escriptor i filòsof francès.
- 2A continuació, Irene Polo llegeix unes poesies de Salvat-Papasseit que reprodueix la revista Catalunya.