Circe: una biografia imperfecta – Gerard Vergés

Tretze biografies imperfectes del poeta, narrador i traductor Gerard Vergés. Es van publicar per primer cop el 1986 i ara Comanegra les reedita amb un epíleg de Joan Todó.

A Stroligut en podeu llegir la dedicada a la deessa i fetillera Circe, que, com que en les altres biografies del recull, serveix a Vergés per fer una digressió amb què vagareja per la literatura, la mitologia, la pintura i la història de l’art.

////Més de Comanegra

---

Circe

Per a un artista, pintar una deessa mitològica pot ser un simple subterfugi per representar la dona dels seus somnis o, simplement, portar a la tela la model que en aquell moment té més a mà. El cas és que Giovanni Luteri, anomenat Dosso Dossi, pintor renai­xentista de la cort d’Este, ens ha deixat almenys dos quadres de Circe, aquella filla del Sol que —per les raons que siguin— el va colpir profundament. A la Galleria Borghese, a Roma, allí on és l’admiradíssim retrat de Paulina Bonaparte, degut a l’escultor An­tonio Canova, hi ha una Circe de Dossi. La veritat és que aquella Paulina Bonaparte, dita La Venus vencedora, és la qui s’emporta totes les mirades. A la suau ondulació del seu cos de marbre blanc, als seus pits com petites llimones, hi posaren —ai Déu!— els ulls impurs Hitler i Mussolini. (Hi ha testimonis gràfics d’aquella jornada.) Ambdós dictadors, això no obstant, passarien de llarg davant de la preciosa Dafne de Bernini i la Circe de Dosso Dossi. Potser —per allò de fer pàtria— Hitler es deturà davant Venus i Cupido amb una bresca de mel, de Lucas Cranach el Vell, i Mus­ solini, sensual i sanguini com era, davant aquell nu gloriós que és la Venus i dos petits amors, del Brescianino. És molt probable que, des del Cel, el cardenal Scipione Borghese, una mica emprenyat, mirés com els dos brètols envaïen la seva Galeria i potser, entre dents, repetís aquells versos que havia escrit ja el 1934 —poeta, profeta— l’admirat i benvolgut Pere Quart:

El rostre del cardenal Borghese, galtaplè i rubicund, més que un príncep de l’Església, recorda un cantant d’òpera o un carnisser ben cepat. Però era home d’una sensibilitat exquisida i fundà la Galeria que duu el seu nom. I va ser ell —sense dubte— qui va portar la bonica Circe de Dossi al museu. A la tela, de grans dimensions, apareix Circe ricament vestida —blau, or i carmesí— davant un deliciós paisatge autumnal i un cel com una aiguamarina. Penjats d’un arbre, es veuen els guerrers captius. A la dreta de Circe, un d’ells —convertit en gos, un gos gris i d’aire taciturn— encara porta la cuirassa de quan era home. Circe té la pell molt clara i el cabell ros.

L’altra Circe de Dossi és a la National Gallery, de Washington. Aquí la fetillera es mostra nua, els cabells més obscurs i amb un gest un xic forçat des del punt de vista anatòmic. També l’envolten una sèrie d’animals: cérvols, aus, gossos. Falten, però, els porcs dels quals parla Homer. La carn de la deessa té una qualitat poc convincent, la cuixa desvestida no té relleu, i el braç dret i —sobre­ tot— les mans, les dues mans, estan llastimosament dibuixades. La gent que visita la National Gallery —i li alabo el gust— prefereix admirar els Rembrandt, que allí abunden.

Vull significar, amb tot això, que Dosso Dossi és un pintor tremendament desigual, tan abundant d’encerts com d’errors. La veritat és que en ocasions era poc curós del seu art i tot sovint les seves teles van ser rematades pel seu deixeble Pietro Scinigaglia, jove fantasiós i disbauxat que posà fi als seus dies bevent —per equivocació— un fort verí en lloc d’un filtre amorós que ell mateix havia sol·licitat per tal de despertar les seves forces generatives malmeses pel mal gàl·lic.

Però comencem pel principi. Dosso Dossi havia nascut a Por­ tomaggiore, el 1479, dia 8 de maig, festivitat de l’aparició de sant Miquel arcàngel. Com Leonardo, com el papa Climent VII, com Erasme de Rotterdam, Dossi era fill natural. Son pare era metge de la cort de Ferrara; era un físic molt considerat que havia escrit un estudi profund i, pel que sembla, expeditiu, sobre les hemorroides i el seu tractament quirúrgic. I és que el doctor Dossi era d’aquells qui sostenen que més val un ai que cent gemecs. La mare del pintor era molinera. Aquells qui la conegueren la descriuen molt jove i tova de caràcter, la boca sempre riallera i els ulls lluminosos, plens de petites espurnes d’or. Del pare heretaria Dossi la intel·ligència; de la mare, el semblant festiu i el gust pels plaers de la vida. El naixement de Dossi és marcat per signes astrals contradictoris. Conta la llegenda que aquell matí aparegué al firmament com una gran creu de foc i que, l’endemà, tots els coloms de Ferrara s’ha­ vien tornat blancs. Això fou interpretat com un destí feliç per al nounat, però també com un seguit de calamitats per als qui vivien al seu entorn. El 1510, en efecte, esclatà la pesta, i els seus pares moriren amb una diferència d’hores. Dossi treballava llavors al taller d’un tal Veroni i ja s’havia donat a conèixer com a pintor i, sobretot, com a constructor de baluernes i ginys teatrals. El 1512, amb motiu de la visita a Ferrara del cardenal Hipòlit d’Este, ar­ quebisbe d’Esztergom i primat d’Hongria, que procedia de Roma i anava camí del concili de Milà, on seria excomunicat Lluís XII de França, la ciutat va rebre el príncep de l’Església amb himnes de trompeteria i focs d’artifici i una desfilada magna de carrosses representant les virtuts teologals i les benaurances. Al taller de Veroni, li fou confiada l’erecció d’un arc triomfal, per sota el qual havia de passar Hipòlit d’Este. I, segons narren els contemporanis, fou cosa de meravella, perquè mai no s’havia vist un arc com aquell, tot de rams de llorer i de murtra i roses fresques, de més de quaran­ ta peus d’alçària i amb donzelles vestides amb llargues túniques de seda i cinyells d’or, que s’estaven immòbils en unes fornícules pintades de purpurina i amb cartells amb divises güelfes i escuts amb les armes del cardenal, i tot molt ornat de cintes de colors i gàbies amb ocells. Felicitat Veroni confessà que havia estat Dossi l’autor d’aquell tan artístic embalum. Això obrí al nostre pintor —a més del record que encara allí perdurava de la saviesa de son pare— les portes de la cort d’Este. «Un príncep —havia escrit Maquiavel— ha de manifestar­se com a amant de tot allò que és òptim, donant preferència als homes de talent i honorant aquells qui excel·leixen en alguna especialitat».

Allí, a la cort d’Este, va passar Dossi els millors anys de la seva vida. Pintava, decorava al fresc les cambres del palau, organitzava festes i recepcions. També introduí fonts enllumenades amb torxes als jardins, i construí peces d’orfebreria molt treballades i amb mul­ titud de figures, i dissenyà flors artificials amb petites campanetes de vidre que sonaven quan bufava la brisa. Era igualment expert en jocs de màgia blanca, que van arribar a convertir­se en l’entrete­ niment predilecte de la cort. I conta el Vasari que, a un alquimista natural de Trento, li va canviar la fórmula d’un pigment semblant al groc de París —que aquell posseïa— pel secret d’una figuració en la qual una noia era traspassada per més de vint espases i del cap degollat li rajava la sang com si fos una execució vera. I, a més a més, escrivia poemes, i prou inspirats:

Aquests versos, que han passat a la posteritat com d’Angelo Poliziano, sostenen alguns erudits que són de Dosso Dossi. I pot­ ser aquesta escena, la de la donzella plàcidament asseguda en un prat i fent una garlanda, i que es veu sorpresa per un home que la mira, i ràpidament es posa dempeus amb la falda plena de flors, potser —dic— aquesta escena correspon a la del primer encontre entre Dossi i la bonica Agostina di Marte, que seria la seva espo­ sa. Abans, això no obstant, Dossi havia fruït generosament de la vida. Ell mateix, en una confessió al seu amic Paolo Fermi, li conta que havia tingut catorze amants i, molt especialment, pondera les virtuts eròtiques d’una tal Francesca, que —diu literalment— «és l’egua més dolça que he cavalcat». Però Agostina di Marte va ser el seu gran amor i Dossi li servà absoluta fidelitat. Tal com Joan de Borja, duc de Gandia, escrivia al seu pare, el papa Alexandre VI, així podia haver repetit l’inquiet Dosso Dossi aquestes paraules: «Reste (…) ab ma muller molt aconsolat i content (…) Com més la practique, més me plau, més me contenta, més m’enamora; perquè, en cert, val tant y és tan discreta, que no ho poria prou encarir. Contínuament menge y dorm ab ella, e així fem vida, los dos, molt contents». Però aquestes llargues llunes de mel solen acabar en tra­ gèdia. En efecte, Agostina di Marte va infantar el primer fill al cap de cinc anys de casada. Però fou un part difícil i, immediatament, es presentaren unes febres persistents. Els metges la purgaren i la sagnaren. Tot inútil. Agostina di Marte va morir al cap de vuit dies d’haver parit. La xiqueta —Agostina, com la mare— no li va sobreviure ni un mes. La reacció de Dossi fou, en certa manera, estranya. D’una banda, es dedicà frenèticament a pintar, la qual cosa sembla prou lògica, perquè la passió pel treball sol ser com una droga. Però, per altra part, es mostrà especialment presumit i mundà i tan vanitós com un paó: gastava una fortuna a vestir­se, a tenyir­se els cabells, a perfumar­se. Digueren que si es tornava pederasta. En aquell temps fou també quan el pintor començà a protegir el jove Pietro Scinigaglia. Però sembla que tot eren úni­ cament rumors. L’afecte per Pietro responia, amb tota seguretat, al sentiment d’una paternitat frustrada. Els excessos de toaleta no eren més que el pànic del mascle conquistador davant el temps que avança inexorable. La seva obra, aquells anys, guanya en profun­ ditat. Dossi s’oblidà dels espectacles teatrals i de la màgia blanca i s’apartà de la cort, tot i que freqüentava l’amistat d’algunes dames, més famoses pel seu enginy que per la seva bellesa. I va escriure un llibre preciós: Trattato dell’arte della Pittura di Dosso Dossi, pittore. Potser l’enunciat dels cinc capítols del tractat és prou il·lustratiu:

El 1522, en assolir el papat, Adrià VI encarregà a Dossi la con­ fecció d’una mitra d’or. Aquesta mitra ha desaparegut: probable­ ment durant el sac de Roma per les tropes luteranes comandades pel lansquenet Frundsberg i per l’exèrcit espanyol de Carles V. Fou en aquelles jornades quan la guàrdia suïssa va ser aniquilada («cadunt gloriose Helvetii») i el papa Climent empresonat. Com ha es­ crit Gaston Castella, en la seva Histoire des Papes, «a la torre de Sant’Angelo, Benvenuto Cellini, el genial orfebre, fonia les tiares pontifícies —només se salvà la de Juli II, un portent d’art— per poder pagar la indemnització de guerra. Aquests recursos, però, tan sols van proporcionar una part exigua dels 400.000 ducats exigits pels vencedors. Climent VII va haver de demanar préstecs, en condicions exorbitants, a banquers catalans i genovesos i hipotecar la ciutat de Benevento, part de les rendes eclesiàstiques del regne de Nàpols i una gran quantitat d’objectes preciosos». En compensació —i molts veieren en els fets la mà de Déu— Frundsberg va morir d’un atac d’apoplexia, i el Borbó que manava les tropes espanyoles, d’una ferida d’arcabús. De la mitra de Dossi consta —per un memorial de la Biblioteca Vaticana— que estava inspirada en aquella altra mitra que Lorenzo Ghiberti havia confegit per al pontífex Eugeni IV, i de la qual el mateix Ghiberti deia «que l’or pesava quinze lliures i les pedres cinc lliures i mitja. Les pedres van ser taxades pels joiers en 38.000 florins, i eren robins, safirs, maragdes i perles. Sis de les per­ les eren tan grans com avellanes. Fou decorada amb moltes petites escultures i moltíssims ornaments: al frontal duia un tron amb àngels al voltant i Nostre Senyor al mig; i a la banda de darrere un altre tron per a la Verge i també molts àngels. En compartiments d’or hi havia els quatre evangelistes i, al fris inferior, més àngels en multi­ tud. Era tota ella d’una gran magnificència». L’elaboració d’aquesta mitra el va dur a Roma, ciutat on va viure set anys. D’aquest temps tenim poques notícies de Dossi, si bé consta que Climent VII (Adrià d’Utrecht, el papa que el precedí, havia mort el 1523) no mostrà al nostre pintor el menor afecte, tot i reconèixer les seves qualitats.

Potser per això el 1530 trobem novament Dossi a Ferrara. Però la cort d’Este ja no era la de la seva joventut ni, menys encara, aquella de la magnífica duquessa Elionor, que tocava admirablement l’arpa i feia venir brodadors d’Espanya per guarnir les teles del palau, mentre el duc Hèrcules —de maneres suaus, però de cor gelat com una espa­ sa (li deien el Diamant)— traduïa i feia representar comèdies llatines. El 1530 Dosso Dossi té 51 anys. Isabel d’Este —aquella joveneta que va pintar Leonardo i per a la qual Dossi havia construït un rellotge d’aigua amb dues sirenetes de vidre— en tenia 56 i vivia a Màntua. Tot començava a tenir la marcida fragància del temps passat.

Va ser llavors quan Dossi es retirà a una vil·la que posseïa a muntanya, a prop del Po. I allí va viure dotze anys, amb els seus criats, donat a la lectura dels autors antics i al conreu de les vinyes: aquells ceps que procuren un vi blanc que, al llarg de la costa adrià­ tica, anomenen verdicchio, i que és fresc i lleuger i que diuen que va apagar la set dels soldats d’Anníbal. Estimulat per la solitud del seu cor i la pau dels camps, va començar una mena de memòries o de testament; però tan sols va escriure tres ratlles, d’altra banda prou explícites: «Gràcies sien dades a Déu omnipotent perquè, encara que molt l’he ofès amb el pensament i els sentits, va regalar­me unes mans destres…». Unes mans, això no obstant, durant dotze anys, immòbils. Sense agafar un pinzell. Sense tibar una tela. Sense barrejar un color. Dosso Dossi moria el 12 de febrer de 1542, dia de Sant Damià. Una seva neboda, de nom Giovanna, li tancà els ulls.

Lluny quedava la cort d’Este. Lluny quedava Agostina di Marte. Lluny quedava la deessa Circe, que tantes vegades ell havia pintat.

Al cant VII de l’Eneida, Virgili qualifica Circe de deessa cruel —Dea saeva— i filla del Sol —Solis filia—. D’un erudit estudi de Pandolfi transcric aquestes línies: «Circe, segons la llegenda i el poema homèric, era una fetillera famosa pels seus encanteris i la seva bellesa. Hom la considerava filla d’Hèlios i de l’oceànida Perse; unes altres llegendes la suposen nascuda de la unió del Dia i de la Nit. Circe posseïa una extraordinària intel·ligència i un poder sobrenatural sobre els elements i sobre els homes. Podia fer baixar la Lluna a la Terra, canviar el curs dels rius i metamorfosar els és­ sers vivents. Coneixia les plantes letals i les utilitzava per als seus filtres. I, tot això, només ho aplicava a la consecució del mal. El primer amb qui assajà els seus maleficis fou el seu marit, el rei dels sàrmates, a qui va emmetzinar la copa nupcial. Per tal d’apartar­la de les ires populars, son pare, Hèlios, la transportà a l’illa d’Eea, al costat d’Etrúria. Abans de conèixer Ulisses, Circe va tenir dos amants. Com que aquests no corresponien adequadament a la seva passió, els transformà, un d’ells, en monstre marí, i l’altre, en una au. Circe vivia a l’illa d’Eea i tenia al seu servei les nimfes de les muntanyes i dels rius i s’entretenia cantant i brodant teles precioses. Habitava un gran palau, guardat per llops i per lleons domesticats per ella, i també per altres animals, en realitat herois sotmesos a aquesta condició pels seus beuratges. Circe era molt hàbil en la preparació de filtres verinosos».

Però llegim el cant X de l’Odissea. I llegim-­lo en la traducció del competent professor de grec i venerat poeta Carles Riba. Però fixeu­vos abans en el que diré i que, si és cert que ho dic des d’una passió total, també és cert que no ho dic des d’una total ignorància: poques llengües d’Occident poden gaudir, avui per avui, d’una tan perfecta versió —perfecta en tots els sentits— del poema homèric. I, això, ho afirmo amb orgull, des d’un idioma minoritari (sis milions mal comptats) i ho afirmo, igualment, pensant en aquells intel·lec­ tuals mesetaris que ens respecten per democràtic decòrum, però sense cap convicció ni amor. Quevedo, l’admirable Quevedo, ens tenia declarada la guerra. Ortega, l’admirable Ortega, no tolerava l’accent català. Millor seria, doncs, reduir Ausiàs Marc i Ramon Llull a curiosos fòssils de museu. I fora maldecaps! Maquiavel s’equivocava (abans parlàvem d’ell) en negar que el diner sigui el nervi de la guerra. De fa molt temps, i ideals a banda (tot sovint els ideals s’evaporen com l’esperit de vi), el diner guanya les guerres. I qui guanya les guerres guanya el poder. I qui guanya el poder guanya la llengua. Felip V, aquell maleït Borbó enconyat per Isabel Farnese, ens va fer una mala passada.

Però vet aquí que Ulisses arriba a l’illa on habita la deessa Circe:

El tercer dia, Ulisses s’enfila en un pal del navili i, «dellà la garriga i els boscos», albira el palau de Circe. Però la tripulació està famolenca. Llavors Ulisses, armat d’un «punyent ganivet», surt del vaixell, s’endinsa en la malesa i es topa amb un cérvol:

Ulisses arrossega l’animal fins a la platja, crida els seus homes i, tots plegats, l’esquarteren i preparen un «àpat solemne»:

El matí de l’endemà no és un matí qualsevol. I no pas únicament per les coses que, als companys d’Ulisses, els hauran d’ocórrer, sinó perquè el dia s’inicia amb aquella metàfora que ha esdevingut paradigmàtica i que inclouen totes les Retòriques i que a tots els aprenents de poeta —a mi almenys— ens va colpir un dia: Homer és el primer que parla de l’Aurora de dits rosats. Tot allò de les dents que són perles i els llavis robins ha estat repetit pels versaires més necis. Amb els dits rosats de l’Aurora, ningú no s’hi ha atrevit encara. Heus ací el rotund hexàmetre:

Calia anar a explorar el terreny. Dividida la tripulació en dos grups, un a càrrec d’Ulisses i l’altre d’Euríloc, es fan sorts, i li toca a aquest darrer. Euríloc i els seus vint­i­dos homes desembarquen. Temorosos, avancen per l’illa. Finalment,

La criden, i la deessa els fa passar fins al palau. Només Euríloc s’esmuny.

Euríloc torna al navili, on resten Ulisses i els seus, i, esporuguit i sanglotant, conta la terrible història de com els seus companys han estat convertits en porcs. Ulisses —ell és l’heroi— agafa l’es­ pasa i l’arc. Anirà en busca de Circe. Però Euríloc, «amb paraules alades», li prega que no hi vagi. Les «paraules alades» —faig un parèntesi— són una repetida constant en el poema d’Homer. Safo de Lesbos diria, seguint la mateixa imatge etèria, que «d’aire són les paraules». La galàxia Gutenberg, que venturosament fixa i eternitza, però que dissortadament està mancada de música i d’alè vital, ningú no podia llavors imaginar­la. La bellesa i la instanta­ neïtat del so i el medi pel qual —com una au— vola i mor la paraula eren una evidència per als grecs. I alguna cosa ben pròxima al que dic degué intuir també Carles Riba quan asseverava que «tota poesia, fins la que sembla girada més cap endins de l’ànima i dels seus rics silencis, és en la veu, i únicament per ella, que té l’última i necessària realització de la seva qualitat».

Ulisses, com tantes vegades al llarg del seu periple, el salven els déus. Camí de «l’espaiós casal de Circe», se li apareix Hermes, en la figura d’un adolescent, i li dona una herba misteriosa —la moly—, d’arrel negra i flors blanquíssimes. Hermes li lliura, igualment, precises instruccions. Circe —li adverteix el jove déu—

La següent escena, al palau de Circe, ocorre exactament com Hermes havia predit. La fetillera, en treure Ulisses l’espasa, jura no fer­li cap mal i, seguint l’hospitalària tradició dels pobles antics, Ulisses és ungit i assegut a taula. Quatre criades el servien:

Però Ulisses es mostra desmenjat davant les temptadores vian­ des. Circe, sorpresa (no havien fet un pacte?), li pregunta per què refusa el seu pa i el seu vi. Contesta Ulisses:

Circe, llavors, desencanta els bacons, que es tornen homes, més joves

I no sols això. Diu a Ulisses que tots els companys que resten al navili vinguin a hostatjar­se a la seva mansió. Així ho fa l’heroi, davant la reticència d’Euríloc, que no s’ho acaba de creure. Arribats tots al palau, els anima la fetillera:

Un any van romandre Ulisses i els seus a l’illa d’Eea. Homer no ho diu explícitament, però la deessa devia exhibir al llit totes les delícies del tantra hindú. (Ulisses va tenir d’ella dos fills.) A la taula —tampoc no ho explica amb detall Homer— hi degueren abundar la llet d’ovella, les carpes de riu farcides de raïm, la llebre cuinada amb orenga i farigola, la inquieta guatlla, el faisà d’irisada ploma, el cérvol de banyes enramades, i el vi d’Egina, i el sucrós dàtil de Tunísia, i l’àcida pruna del Caucas, i la roja cirera de l’Àsia Menor. D’enemiga que era, Circe es converteix en aliada d’Ulisses. Però abreugem el relat. Ella ensenya al nostre heroi a evocar els esperits dels morts i és ella qui li procura carn i vi —i savis consells— per al llarg retorn a Ítaca. I Ulisses i els seus se’n van. Pregunto: quan la nau navegava novament, es degué recordar Ulisses de Circe?

La fidelitat no em sembla la major virtut del nostre heroi, en definitiva un aventurer astut però poc ètic. Fidels —en aquesta història— són el porquer Eumeu i la nodrissa Euriclea. Fidel és el gos Argos, l’únic que reconeix el seu amo en tornar aquest a casa. Fidel és Penèlope, l’esposa. Però Ulisses —des d’aquest punt de vista— configura i resumeix totes les vel·leïtats del mascle. Un amic meu que no és escriptor, però que ha llegit i rellegit (quin goig!) l’Odissea, m’assenyalava —i jo el vaig atendre molt devotament— que Circe, en el poema homèric, simbolitza la prostituta redimida per l’amor (aquella història de tots els temps), que estima i ajuda Ulisses. Però curiosament Ulisses —i aquí rau la ingratitud i l’in­ escrutable destí de l’home— de qui està verament enamorat és de l’adolescent Nausica, filla d’Alcínous, que res no li ha dat, excepte bones paraules i mirades tendres. Nausica, la jove pura (parlo dels adeus últims), és una dolça llàgrima. Circe, la maleïda: la fetille­ ra, la dea cortesana, és un cor que es romp i s’esqueixa. Nausica és verge i es casarà probablement amb un príncep. Circe, que ha tingut multitud d’amors, quan Ulisses se’n va, resta enamorada d’ell, resta prenyada d’ell. El pensament d’Ulisses, això no obstant, retornarà sempre a Nausica. No a Circe, l’amant. No a Penèlope, l’esposa. Destí de l’home és perseguir els seus somnis.

Tots els mites grecs han estat profusament recreats en les lite­ ratures d’Occident, en vers i en prosa. També el de Circe. Al Segle d’Or castellà s’ocuparen d’ella, entre d’altres, Lope de Vega i Calde­ rón de la Barca. Los encantos de la culpa, de Calderón, no l’he vist ni l’he llegit. Però la veritat és que aquests autos sacramentales del xvII, de tema mitològic o religiós, avui no hi ha ni pagà ni cristià que se’ls empassi amb gust. Recordo ara aquells muntatges del senyor Tamayo, a l’època del nacionalcatolicisme (tot de núvols celestials i flamígeres lluminàries i colossals arquitectures), que no aconseguien fer digerible un pastís tan especiat. Algú va dir que Calderón és la catedral del Barroc. Avui les catedrals són buides.

Deia abans que no conec Los encantos de la culpa. Però La Circe, de Lope de Vega, acabo de llegir­la. Tota la gràcia de Lope —aquell aire que ve de les cançons populars i a elles torna, aquell prodigi de rima, aquella inventiva com una deu inesgotable— aquí s’ha evaporat. Obrim, a l’atzar, per una plana:

Podria copiar més tercines, perquè el poema és llarguíssim i tot per un igual. Hi heu entès res? Hi heu trobat cap imatge feliç? I fins i tot en el nombre de síl·labes es descompta Lope, aquesta vegada:

Ni que m’ho jurin frares descalços no admetré que això és un decasíl·lab.

Però acabo. Entre nosaltres viu actualment un afortunat re­ creador de mites. Parlo de Romà Comamala i, en concret, de la seva Circe. La curta i bellíssima peça dramàtica s’inicia seguint pas a pas el cant X de l’Odissea, calcant deliberadament molts versos d’Homer (en la seva versió ribiana) i amb un ímpetu poètic no gens dissímil. Hi ha, això no obstant, algunes modificacions substancials: la presència de dos semicors (aquest és un drama, no un poema èpic) i l’anècdota (no sé si significativa) que Ulisses rep el nom d’Agató. Igual que a l’Odissea, Agató troba l’adoles­ cent Hermes, que li dona l’herba moly i les instruccions neces­ sàries per no ser destruït per Circe. I així ocorre exactament. Però l’argument —a partir d’aquí— s’aparta d’Homer i pren un rumb insòlit. No contaré aquesta diferent història. Només en dono notícia. L’epíleg, això no obstant, té el mateix amarg significat: Circe invoca el Sol, el seu pare, i es confessa «ardent i sola, errant pel firmament immens i desolat; sempre decantada als humans, sempre partint cap a l’altura encesa, foguera per cap d’ells no compartida».

Potser, arribats aquí, Circe tan sols és, en el nostre record, la «dea bella amb grans bucles». Així, diferents vegades, la descriu Homer. També Ezra Pound parlava dels cabells de Circe:

Però Circe no és únicament una model d’alta perruqueria. Això fora un impúdic greuge. Circe és una deessa —una dona— ena­morada i abandonada per l’home que estima. Circe o la soledat última. Circe o la terrible ineficàcia dels déus.

Post scriptum: Vull fer constar que la biografia de Dosso Dossi, aquí relatada, és absolutament una invenció meva i que no hi ha en ella —pel que fa al pintor— ni una sola dada verídica. La biografia de Circe també és falsa, però aquesta la inventaren els grecs.

© de l’edició, Comanegra