Volves és el primer recull de contes de Carme Karr, periodista, pedagoga, editora de Feminal, musicòloga i pionera del feminisme català (amb Dolors Monserdà). Publicat el 1906.
L’edita Medusa amb pròleg de Josep Lluís Martín i edició de Marc Cortès. Es compon de set quadrets costumistes que es divideixen en dues seccions (Pagesenques i Ciutadanes) i són protagonitzats per dones que emprenen accions i decisions valentes per l’època. A Stroligut en podeu llegir L’hereu.
////Més Carme Karr: Dos contes de Nadal i la novel·leta De la vida d’en Joan Franch
Volves
L’hereu
—I ara, tia! Que ho dieu de debò? —demanà la Pepa, badant boca i ulls, mentre li queia a la falda el ganivet punxagut amb què pelava trumfes a la porta de l’hostal.
—Oital! Sembla mentida que no te n’hagis ataleiat, tan a la vora que la tens!
—Ja ho veureu: com que vaig sempre per feina i no em fico mai amb ningú, res té d’estrany… Però, vaja, no me’n puc avenir! Ai caraina1Carai. de Bel! Ves amb quines surt ara, cap a ses velleses!
—Velleses, velleses… —respongué la jaia boi2Gairebé. enfonsant dintre l’esmirriat monyo de cabells grisos, alguns cops i precipitadament, l’agulla de fer mitja, com si volgués treure de sa closca la resposta—. Vella, la Bel? No tant, dona, no tant! Saps què deu tenir? A la ratlla dels quaranta-cinc, i, ben mirat, encara pot fer feina, en aqueixa edat, una dona com ella, ben peixada, que no s’ha posat mai cap pedra al fetge…
—Bé, però escolteu: en Mandri ja té força més anys que ella.
—En Mandri, dius? Quin un! Ve de bona soca. Quan ell se va casar amb la Bel, sa mare encara criava.
—Què voleu que us digui! —afegí la neboda, seguint sa tasca—. A mi em farien vergonya aquestes coses, tenint una mossa ja casada i que aviat la farà àvia. I que està de gaire temps?
—Deurà esser pel veremar. Ei, dic jo; perquè, el que és per ells, que és cas que surés la cosa! I com que ella ja és tan grossa de mena…
—I el vostre fill, què en diu, d’això? Mireu que si ara la Marieta cau de l’escambell… Oh, i en Mandri! Tant que el desitjava, un hereu a primeries. Vejam, vejam com aniran les coses!
—Què sé jo! —respongué la vella, tota capficada—. En Janet i el noi estan tots enfutismats, per molt que jo eIs prediqui que no cerquin raons, perquè encara no se sap el que passarà. El que els fa estar més cremats és pensar que els Mandris ja ho devien saber, que ella estava grossa abans de casar la pubilla amb el nostre Queló, i s’ho van callar per por que es desfés el casori, o que el noi fes arreglar les coses d’una altra manera. El que hi ha és que, des que la nova ha començat a córrer, que a casa no saben pas el que es fan: tot va en renou. A primeries la jove no s’ho volia creure, que sa mare estigués així: deia que no podia esser.
—Ai caraina! Vaja, no me’n puc avenir! Què voleu que us digui, tia? Aquestes coses tan estranyes sempre em sembla que han de dur raons —acabà l’hostalera, alçant-se, mentre arreplegava amb una mà el que tenia al davantal.
—Té, Pepa: aquí la tens, que ve de l’hort. Cal no tenir ulls a la cara per no veure com està. Guaita-te-la.
Era pels volts de la capvesprada. El sol s’amagava darrere la cinglera, d’un verd negrós, escampant un lluminós vel que s’esblaimava cap a llevant.
Pel carrer estret, de cases de tàpia, encrostissada la calç que les emblanquí un dia, s’atansava, amb una cistella de cireres sota el braç, una dona petitona, rabassuda, d’ulls negres i vius, roja i encara fresca, de cos rodanxó i ampla pitrera. Avançava entre un escampall d’aviram i de criatures que rebolcaven llurs sanitoses carns de muntanyencs pels llindars de les casotes, plenes de mosques. Al primer cop d’ull se li veia que, sota ses robes de pagesa, anava neta com una plata; balancejava el cos, tot caminant, amb calmosa quietud, i, tot passant, canviava algun mot amb les veïnes.
Quan arribà prop de l’hostalera, que arreplegava el gibrell, ple d’un bé de Déu de trumfes grogues, un somriure francot obrí la seva ampla boca de llavis gruixuts, buida d’ullals, únic signe de decrepitud que es veia en ella.
—Hola, Bel! —digué la Pepa—. Que vens de l’hort?
—Sí, dona, de collir quatre cireres per a les monges, que en volen fer confitura. Com tens el noi, Pepeta?
—Bé. No ha estat res, gràcies a Déu. Coses del dentat, me penso, i de la mala mamada que li vaig donar el dia que se’ns van negar les oques. Tanmateix, Bel, diu que hem d’anar a bateig? —acabà per preguntar la Pepa, frisosa i tafanera, morint-se de ganes d’esbrinar la nova—. Que amagat que ho duies, caraina de dona!
Altre cop se badà l’ampla boca somrienta.
—Bé, deixa-ho córrer —respongué la Bel—. La gent enraona i potser s’equivoca.
—Caraina! No me n’havia ataleiat fins ara; però creu-me que si fossis fadrina et veuries amb treballs perquè no t’ho coneguessin. Sia l’enhorabona! Si ara teniu un noi, el que és en Mandri no n’estarà poc, de tou!… Ai caraina, ves! Sembla que encara teniu humor d’anar a fira! No hi ha res com tenir força diners.
—Noia, en això sí que no hi valen l’humor ni els diners. Ve com ve. Fa vint anys i vuit mesos que va néixer la Marieta, i poc me podia pensar veure’m ara amb aquests maldecaps altra vegada. Allavors de la noia vaig quedar tan malament (vós ne podeu fer memòria, Josepa) —seguí la Bel, dirigint-se a sa consogra, que anava fent mitja calmosament, asseguda al banc de pedra de prop de la porta— que els metges de la vila digueren que ja se m’havia acabat per sempre el tenir mainada. I, té, ara sí que els hauré fet quedar bé, com hi ha món!
En aquell moment una veu fresca i jove ressonà no gaire lluny de les tres dones.
—Mare! —cridà a la Bel—. Veniu, si us plau!
Era una mossa alta i cepada, d’encrespat cabell roig i pell blanca, tota colrada de pigues rosses, que l’emmorenien. Sos ulls eren petitets i negres, i sa boca roja tancava un dentat admirable. Vora el portal de casa seva esperava sa mare, que s’anava acostant pausadament, amb son pas feixuc de dona grossa, mentre la filla la guaitava amb esguard estrany, el front contret.
—Hola, noia! —digué la mare amb son bon somriure, passant per davant de la jove i entrant dret a la cuina, després d’haver deixat el cistell de cireres damunt d’un escó de l’entrada—. Quin vent te porta per aquí, després de tants dies que no havies baixat al poble?
La mossa no respongué i donà una volta per la cuina, com cercant quelcom que no trobava en aquells moments: tal vegada l’esperit per a afrontar la qüestió que l’havia duta a casa els seus pares. Al cap de poc, amb les galtes enceses i la veu tremolosa, els punys sobre els costats del ventre, que assenyalava també una propera maternitat, s’encarà resoltament amb sa mare i li digué:
—Mare, escolteu: és cert el que diuen pel poble que esteu grossa?
La Bel no s’esperava la pregunta tan crua, per molt que dies ha la temia. Abaixà els ulls com una culpable, reculà unes passes, i se li encengué més la cara.
—Bé… m’ho penso —barbotejà a mitja veu.
Els ulls de la filla espurnejaren.
—I de quan vós penseu estar-ne? —demanà.
—Ai, filla! Això sí que del cert, del cert, no puc dir-ho —respongué la Bel més tranquil·la, pensant sols en el filló que en aquell moment sentia amb sensació voluptuosa bellugar en ses entranyes—. Me penso que fins un parell o tres de mesos… que…
—És a dir —cridà la pubilla fora de si—, que esteu de set mesos i no n’heu dit res a ningú? I ho devíeu saber, que estàveu així, quan vaig casar-me, oi?
—Veuràs, noia: no, no m’ho creia pas, de cap manera. Qui s’ho havia de pensar! Si com aquell qui diu no m’ho he cregut fins ara que me’l sento!
—I, doncs, com quedo, vejam, si ara teniu un noi? Adeu, pubillatge, oi? Això no pot ser, sentiu? Hem d’arreglar-ho amb el pare. Sí que estaríem frescos, ara, que vingués un marrec a endur-se tot el de casa i a mi em deixés de qualsevol manera! Tractes són tractes. En Queló m’ha dit que us ho digués: ell s’ha casat amb la pubilla Mandrí i no amb una cabalera!
I la mossa anava amunt i avall de la cuina exaltant-se, caragolant nerviosament les vetes del seu davantal de pisana nova i estofada, i enrogint-se de manera que per moments semblava que ses galtes s’anessin a encendre.
La pobra Bel, asseguda a l’escó, les mans creuades sobre el ventre, com si volgués protegir l’infantó contra les malvolences de sa germana, la deixava esbravar, bocabadada, no sabent-se avenir d’aquell esclat de cobdícia tan desvergonyit. Ella ja s’ho havia temut un xic, allò, mes no de part de sa filla, sinó del gendre, i algun cop, a primeries de sospitar del seu estat, ho havia dit al seu home:
—Si de cas fos… Ai, Jaume! En Queló, com se posaria!… La Marieta prou és bona noia, però a cal Janet són tan interessats!
—No t’amoïnis, dona! —li havia respost en Mandri, posant-li l’ampla mà sobre l’espatlla i amb una rialleta d’home satisfet—. Deixa-me’ls per a mi, els Janets. Veuràs si filaran dret! Si no, la Marieta no haurà un quarto, tot i essent bona noia com dius que és. Massa li hem predicat que en Queló sols la volia pels diners, i ves el cas que ha fet dels consells dels seus pares.
I la Bel, escoltant sa filla, en aquells moments, li semblava com si fos la boca d’en Queló la que li parlés.
—Què és aixó? —feu una veu forta, del llindar de la porta estant—. Què hi ha?
I entrà a la cuina un pagès encara jove, fort, alt i cepat, d’ulls vius, mig closos sota unes grosses celles roges, vestit de vellut, amb barretina musca al cap, net i endreçat com en jorn de festa.
A la vista del seu pare callà de cop la pubilla, mossegant-se eIs llavis amb despit.
—Què hi ha, noia? —tornà a dir el pagès, deixant en un racó de la cuina un feix de vímets que duia a l’espatlla.
Després, tranquil·lament, amb les mans a la butxaca, anà a asseure’s a l’escó prop de sa muller —tota tremolosa— boi guaitant-se sa filla amb aire burleta. Mentre estirava les cames, calmós, sense immutar-se, afegí:
—Ja vens a moure raons, pubilla?
—Sí! Pubilla, pubilla… —rondinà ella—. Germana de l’hereu, segons sembla! No m’ho volia creure: com que ho heu dut tan amagat!
—Oidà! —respongué el pare amb una rialleta—. Podíem haver-ho dit al senyor rector, que ho tirés trona avall, si et sembla. Bé: i què? És cert: tindràs un germà o germana, si a Déu plau, i us tocarà a tu i al teu home esser-ne padrins, si voleu.
—Però, pare! Vós dieu les coses amb una tranquil·litat i…
—I…?
—I a casa, en Queló i el sogre estan donats a tots els dimonis. Que no veieu com quedaran les coses si teniu ara un noi i el feu hereu?
—Quedaran com a mi em plagui, ho sents? —digué en Mandri alçant-se molt seriós—. Quan vares casar-te, fa prop de mig any, no sabíem res del cas, ni ens ho podíem pensar. Ha vingut així, alabat sia Déu. Si voleu tenir raons, en tindrem. Tu no ets més que una beneita que sempre es deixa entabanar, i el teu home el mateix. Digue-li, i sobretot al seu pare (que ell és l’espurna que us punxa), que em vinguin a trobar a mi, i que no t’enviïn a tu, si volen quelcom. Ja sabeu com tinc les coses. Fora de l’hort de la Riera i el casal del Puig, que et vaig donar al casar-te, la resta és meva, ben meva, i soc amo de fer-ne el que em plagui. Amb això, de bones en bones tot el que vulgueu, però tingueu compte si hem d’anar a les males.
A la Bel els ulls li espurnejaven. Alçà son cos feixuc i, acostant-se a la llar, se posà a encendre foc, perquè ja començava a sentir-se com els mossos anaven travessant l’entrada, enraonant amb veu forta, mentre penjaven les eines.
—Vaja, prou, per l’amor de Déu! —s’atreví a dir, acostant-se al seu home i a sa filla amb el gresol encès a la mà—. Deixeu-ho estar, això! Jesús! Mireu que tot se sent de l’entrada, i no n’hem pas de fer-ne sabedors la gent. Massa que se’n parla, Senyor, massa! Tot el poble en va ple! Quina desgràcia!
—Eh? Què dius? —exclamà en Jaume, arrugant les espesses celles i tot girant-se de sobte cap a sa muller—. Desgràcia? Que et tornes ximple, borranga de dona? Desgràcia, si tenim un noi? En dius desgràcia de tenir el que hem desitjat tota la vida?
—Bé, home, deixeu-ho estar, vos dic —seguia la Bel movent el cap amoïnada i plorosa—. Serà el que Déu vulgui. Encara no és nada aquesta pobra criatura, que ja ha de moure raons.
I mentrestant la feinera dona, havent penjat el llum, anava aparellant el sopar, tota capficada, i eixugant-se eIs ulls amb la mà.
—Bona nit —digué de sobte la Marieta, girant l’esquena i anant-se’n cap a fora—. Ja en tornarem a parlar, si Déu vol, un altre dia.
Estaven renyits encara quan la pubilla Mandri va tenir aquella forta caiguda del barranc. Un miracle va esser que no es matés; però el part va venir abans del temps. La Bel pujà corrents cap al casal del Puig a cuidar sa filla, malgrat que ja no sabia l’hora.
—Ves —li havia dit el seu home—, ja que t’hi empenyes, encara que no s’ho mereixen gaire.
El part va anar bé, però la nena, una desnerideta setmesona, no tenia esma ni per a agafar el pit de sa mare. El metge pronosticà que difícilment viuria, malgrat l’exuberància de llet de què podia gaudir. El dia que la Marieta anà a missa, sa mare se sentí els primers dolors, i, cansada de tants dies de traqueteig, de pujar i baixar del poble al Puig, se ficà al llit.
—N’has fet massa, borranga! —digué en Jaume un xic capficat—. Poc ho farien per tu, ells. Són uns interessats, creu-me. El que és jo, no els perdono, i pots comptar que, si el vell Janet s’ha ferit d’aquesta manera, és càstig de Déu. Apa, ara a cuidar-te tu.
Quin daltabaix hi ha en aquelles hores de nit a can Mandri! Des del dematí que la Bel està amb dolors punyents, i els seus crits esparveren els que la volten. La llevadora i el metge estan retuts. En Mandri, més groc que la cera, bufant a cada punt com si s’ofegués, no para enlloc, va voltant tota la casa, del corral al celler, de la cuina a dalt de la cambra, el cap cot, les mans a les butxaques de les calces, la barretina sobre el muscle. Sembla que hagi perdut l’esma.
—Beveu, beveu, Angeleta —diu a la llevadora—. Begui, senyor Grau, si és servit. —diu oferint el vi més vell de les botes.
Sembla com si tingués por que s’acabin les forces dels que no s’aparten de la pobra Bel.
Clareja la matinada per les escletxes dels finestrons mal tancats, quan el doctor, després d’un minuciós reconeixement, diu a l’Angeleta:
—Això no va gaire bé. Aquesta dona és molt forta, però la cosa dura massa. S’haurà de treure.
La llevadora s’espanta: en tants anys com exerceix, pocs cops ha vist aquelles eines, però fa el cor fort.
—Jaume… escolteu…
Feu el que vulgueu —diu el pobre home, assegut en un racó, el cap entre les mans, la vida en suspès.
—Mandri, és un noi, i molt guapet! Sia l’enhorabona! Déu vos do salut per veure’l gran!
Un sanglot convulsiu sacseja el gegant, que guaita com un beneit aquell pilotet de carn moradenca, llepissosa, caragolada: una mena de bestioleta sagnosa que comença a bellugar-se i a gemegar feblement en la falda de la llevadora.
Allò és l’hereu Mandri, aquell hereu tan desitjat. I el pare no sap què fer ni dir: sols guaita, guaita, i sent dintre seu una mena d’escalf dolç i tendre que li va pujant fins a la gola, que se li nua, i després li arriba a les parpelles, d’on ix en llàgrimes benfactores que li amaren les colrades galtes.
—Mandri, en aquest món, al costat d’una alegria, sempre hi ha un dolor. Heu d’esser home —diu el senyor metge, amb el semblant ple de tristor.
La fosca endola la muntanya i el pla. Pel caminet vorejat d’esbarzers i pruneres bordes baixa del Puig cap al poble una parella jove, enraonant-se a cau d’orella.
—No sies beneita, dona —li va dient ell, un xicotàs moreno, ben plantat, guapot.
—És una desgràcia… què vols fer-hi? Més hauria valgut la criatura; però mira, així, si aquest se morís, que tot podria esser, perquè ja saps que diuen que té el cap fet malbé de les eines del metge, ja no en vindrà cap més, ei, si el teu pare no es torna a casar per fer-nos la contra… Creu-me, noia: fem-ho així: el paperot al pare sobretot, que no ho esbrini.
La resata ja vindrà després. Ja has sentit què ha dit l’Angeleta: Déu nos en guard d’un copet als polsos: ja estava llest. Fins potser a l’agafar-lo… qui ho sap…
—Calla, Queló, calla! Sembla mentida que diguis aquestes coses! Déu pot castigar-nos. Per culpa teva, per haver-te tu escoltat massa el teu pare, i jo creure’t a tu, ves si n’he donat als pares, de trastorns. I ara encara vols que… Pobra mare! Tant que me l’estimava.
Però ell és tossut. Decantant el cap, dominant-la, li va parlant a poc a poc: sembla que la vol convèncer. —Els camps… les cases… les vinyes…. els boscos sols… més de set-cents duros l’any… Tot per a l’hereu, i, nosaltres, què?
Ella diu que no: s’escruixeix, el rebutja, lluita, calla i cedeix.
—Ho has entès bé? Així…
I arriben a les primeres cases del poble sense dir-se cap més mot, ja entesos.
—Mandri: la vostra filla i el seu home són a baix, que us demanen.
—No, no! No vull veure’Is! Fora de casa! Ara ja tinc el noi! Fora! —exclama el viudo amb un to vibrant, decidit.
Mes una dona l’agafa pel braç, una bona veïna.
—No sies així, Jaume, per l’amor de Déu! La Marieta és la teva filla!… Deixa-la acomiadar-se de sa mare!
Vestida de negre, amb sabates de vellut i la caputxa de seda, no tan blanca com son rostre d’escolada, la mare dorm son darrer son, amb un Sant Crist al pit, uns rosaris als dits erts, voltada de ciris, en aquell mateix llit on ahir se vlincava cridant, forta de dues vides. En la cambra vorera, dintre un bressol de barca, dorm el son primer el pilotet de carn vermellosa, closos els punys, estretament faixat, amb sa carona indefinida, de front contret.
—Pare —diu la Marieta, plorosa, gairebé tan groga com la mare morta que no gosa guaitar-se—, vos demano perdó: ja ho veieu. La mare, al cel sia, no va esser tan rancuniosa com vós. Ara que no la tindreu a ella, no vulgueu viure així!
De primer en Mandri calla: ni tan sols ha guaitat sa filla. Allí en la cambra hi són ara tots dos sols, amb la morta. Una veïna entra i surt de puntetes, arreglant els cremallots dels ciris. A baix se sent murmurar el rosari.
Després en Mandri es mira la mossa fit a fit. Ella abaixa el cap i tremola: sembla que l’esguard del seu pare li vulgui treure els pensaments de dintre el cap per a llegir-los-hi en el front.
—Noia —diu tristament—, tu no ets pas dolenta: sols vas errada. Si és de cor que parles, deixem-ho córrer tot. Per mi, com abans, per mor d’aqueix pobrissó que es queda sense mare.
La Marieta s’estremeix tota.
—Deixeu-me’l veure, pare, si us plau.
—Ves, noia, ves… Tingues compte, que està malaltó.
La dona d’en Queló s’acosta al bressol de barca que va esser el seu vint anys enrere.
Asseguda en una cadira baixa, una parenta velleta té a la falda un embolcall de llana fosca.
Allà dintre hi ha l’hereu.
—Ja ho veus, Marieta, ja ho veus —diu la veu planyívola de la jaia—, quines coses passen al món! Té, guaita-te’l: ves si és gros i llarg. Si troba una bona dida, aquest mossot se farà com un brau; però per ara veig que ningú es cuida de cercar-li’n, pobret! Mira: tot són pelleringues. Si s’arribés a omplir, quin goig que faria!
I la vella pessiga les manetes roges i flonges, closes encara com en el claustre matern.
—Té —diu posant l’infantó en braços de sa germana—. Ja que ets aquí, me n’aniré a donar un tomb per casa, que es fa tard i ho tinc llunyet.
La dona d’en Queló s’asseu a la cadireta, prop del bressol. Un llum d’oli crema damunt d’una calaixera, il·luminant feblement els objectes d’aquella cambra quieta, on les ombres s’allarguen confoses per les parets blanques i pel sostre creuat de feixugues bigues blaves.
I va guaitant de la vora aquella criatura petita que té a la falda. Vol fer el cor fort, i li sembla que l’ofega una pesant llosa. És el seu germà, l’hereu, aquell infantó sense defensa que instintivament gira la carona contreta, vermellosa, amb tons groguencs, vers el pit de la mossa.
L’hereu, son germà, el fill dels seus pares!
Però sent encara aquell ressò temptador: «Els camps… les cases… les vinyes… solament els boscos donen ben bé set-cents duros l’any… tot per a l’hereu, tot!»
I deslliga la gorreta, desfà l’estrenyecaps, i apareix el caparró rodonet cobert de pèl moixí. Junt als temporals hi ha els senyals de l’eina que ha tret al món la vida nova.
El petitet obre els ulls d’un negre blavós. Ha callat, i la boca, ja ampla, de llavis gruixudets, sembla que s’entrebadi amb un somriure plàcid.
Els dits de la Marieta deixen anar el caparró: una esgarrifança li ha posat tota la pell de gallina. Sense saber com ni per què, la llosa pesant que li ofegava el cor s’alça, i amb un gran gemec surten a dolls les llàgrimes dels seus ulls.
—No, no! Pobret! No, no!
I, amb un moviment de sublim i admirable senzillesa, se descorda el gipó, bada la camisa de bri i fa sobreixir-ne el pit de carn nevada, pintat de venetes blaves, reblert de sava vital. S’ajup sobre l’orfenet, i posa entre els llaviets que cerquen, piulant, el fosc mugró auriolat, font de vida per a l’hereu.
I al sentir la dolcíssima carícia de la boqueta xuclanera, s’esgarrifa de plaer, d’un plaer sant que la transforma tota.
—Noia! Què fas? —diu de la porta estant la veu del seu pare, que es va acostant vers ella.
Darrere d’en Mandri la Marieta veu el seu home, el rostre trasmudat, poruc, mig estúpid, i ella l’envolta amb un esguard serè, fondo i tranquil·litzador.
—Ja ho veieu, pare: a mi la llet me sobra. El senyor Grau diu que la nena no ens pot viure. Quina dida pot tenir el vostre fill que el vulgui més que sa germana? Oi, Queló? Que et sap greu que criï l’hereu?
El xicotàs acota el cap. Davant d’aquell fet de la seva dona, quelcom se li ha trencat cap endins, endins del pit ferreny, quelcom dolent, com un rosec, que li feia mal, i, arrambant-se a la paret, creua en ella els braços, i, amagant-hi la morena cara, arrenca en un plor salvatge i sorollós.
—Sou uns bons minyons —diu commogut el pare—. Me’n recordaré sempre, del que feu.
A l’hort comencen de vermellejar les cireres. Entremig dels serrells de fullam verd, semblen els collarets de robins que hi ha deixat penjats, anant-se’n, la primavera.
—Pare! Queló! Cap on sou? —crida una veu fresca des de la passera.
—Aquí, noia. Cap al pou!
I entre els enfilalls de mongeteres florides travessa tota endolada una dona resplendent de jovenesa, duent a l’un braç un cistellet cobert d’un tovalló blanc com la neu, i a l’altre un infantó que sembla un pom de roses.
—Aquí teniu el berenar —diu ella deixant el cistell damunt del margell del pou.
—Ai, noi, té! Pren-me aquest bordegassot, que pesa com un plom! Tinc el braç ben adormit —afegeix posant el petitet en mans del seu home, que el rep fent-li la rialla.
L’alça en l’aire i el fa volar, i el menut, que belluga les cametes alegrement, amb sa mà molsuda, plena de clotets, vol prendre el clavell roig que penja entre les dents blanques del xicotàs.
Mentrestant, la Marieta buida el cistell i fa les partions.
—Au, pare, comenceu a menjar. Tu, porta el noi! Vine aquí, fartot, vine! Està que peta, aquest mossot! I, girant-se amb una rialleta, l’angeló altre cop als braços, diu, descordant-se el gipó:
—Pare, guaiteu: l’hereu ja ha tret dues dents. Mireu-vos-les, que blanquetes que són!
© de l’edició, Medusa
- 1Carai.
- 2Gairebé.