Enric Morera – Ignasi Iglésias

Biografia del compositor de sardanes i teatre líric català Enric Morera per part del dramaturg i amic Ignasi Iglésias. Publicada a Barcelona el 1921.

També podeu acompanyar l’estudi biogràfic d’Iglésias que ressegueix la formació, els viatges, la pàtria, els successos i els fracassos de Morera amb Moments viscuts, la polèmica i censurada autobiografia del mestre.

////La Santa Espina de Guimerà i Morera

Enric Morera, estudi biogràfic

I

N’Enric Morera va néixer a Barcelona el dia 22 de maig de l’any 1865, essent sos pares (nats també a la nostra ciutat), n’Antoni Morera i na Maria Viura: ell d’ofici fuster, qui, a més a més, per afició i per fer-se un sobresou, en les hores d’oci es dedicava a la música, tocant el contrabaix en els envelats de les festes majors, i, en altres actes, el piano.

Encara el nostre biografiat no havia complert dos anys, que la seva família, amb l’intent de provar fortuna, emigrà a l’Amèrica del Sud. Va arribar-hi amb tanta sort, que, en posar els peus en terra a Buenos Aires, el pare de n’Enric conegué un empresari francès d’un teatre de varietats, retolat «Alcázar», que va contractar-lo per tocar el contrabaix. Ultra aquesta plaça, donava lliçons de piano, cosa que en aquella època, per modest artista que hom fos, produïa molt; car en el susdit país no hi havia gaires mestres pianistes que es dediquessin a l’ensenyança, tan ben remunerada llavors.

El seu progenitor fou qui va guiar en Morera en sos primers passos pel camí de l’art, ensenyant-li el solfeig i el piano. Més endavant l’envia a un altre mestre per a aprendre el violí.

L’infant músic, que tenia una bonica veu de tiple, per ajudar els seus cantava en les esglésies. Això va durar uns quants anys, fins que aquells van traslladar-se a Còrdova, una de les principals ciutats de la República Argentina, on el pare fou proposat per a organista d’aquella catedral. Després de pregar-lo molt, perquè l’home, en la seva modèstia, no confiava exercir dignament el seu càrrec, accedí, a l’últim, als insistents precs dels seus oferidors. Ensems varen nomenar-lo director de la Banda Municipal d’aquella ciutat.

El noi Enric va ingressar en la dita banda com a professor de campanòleg (una lira amb campanes). Però ell, no sobresortint tant com ambicionava (i no resignant-se a ser un soldat de fila, confós entre els altres), a casa seva, tot sol, d’amagat de tothom, va estudiar el cornetí, amb tant d’enginy, que, tan bon punt en fou mestre, va llançar el campanòleg, trencant les campanes. D’aquesta manera, doncs, valent-se d’aital entremaliadura, va aconseguir que li confiessin aquell segon instrument en la repetida banda, i va veure, així, satisfets els seus desigs (molt naturals a la seva edat) de poder fer el fatxenda amb les seves habilitats, interpretant alguns solos o alguns fragments de gran compromís (!) de les òperes italianes en aquell temps més en voga.

En aquestes circumstàncies, el nostre car amic va contreure coneixença amb un rector basc d’un curato de la província de Còrdova; curato força disseminat en una extensió de més de quaranta llegües, motiu pel qual (es reproduí la seva fal·lera de Buenos Aires) passava bona part de l’any cantant per les festes majors dels pobles en les cerimònies religioses, atrevint-se àdhuc a improvisar algunes misses.

La vida primitiva o semisalvatge, a ple camp, l’atreia, encisant-lo. Recórrer aquells indrets, d’una capella a l’altra, a cantar, acompanyant-se amb l’harmònium; trobar-se cada dia amb cares noves, radiants de joia, i, més que res, poder muntar, per a les seves incursions misticoartístiques, un cavall brillós i bravament renillador, l’engrescava tant, que el xicot es tenia per ben feliç. No cal dir-ho, si era un adolescent inquiet, vessant salut, en l’esperit del qual aquella naturalesa verge anava infiltrant-se junt amb les ingènues i pures cançons dels indígenes; cançons que va aprendre de pressa, quasi en llur totalitat, i que refilava amb alegrois d’ocell i al compàs d’una guitarra tocada per ell mateix!

Veient que demostrava tal disposició per a la música, la seva família, per ampliar els seus estudis, va tornar-lo a Barcelona. A tal fi, tot just d’arribada a la nostra ciutat, el pare de n’Enric va cercar-li un mestre. Però, com sigui que aquell no era molt entès en sistemes i mètodes d’ensenyança, va confiar l’educació artística del seu fill a qui, no tement enfarfegar-lo, li donava, tot alhora, lliçons de piano, de violí i d’harmonia. Massa coses per a un home sol!

II

Per raons que no venen al cas, al cap de deu mesos escassos d’ésser novament a Catalunya, els pares d’En Morera van haver de tornar-se’n a Amèrica. En intentar d’endur-se’l amb ells, el noi no va voler anar-hi. Es quedà, doncs, sense la dolça companyia paternal, però amb la ferma resolució de continuar estudiant.

Esforçant-s’hi, esforçant-s’hi, estudiant, aviat s’adonà que amb el professor escollit pel seu pare no avançava gens. Fins que un dia, en llegir que el malaurat Albéniz anunciava un concert de piano al Gran Teatre del Liceu, amb viu desig de fruir-hi i amb forta frisança d’aprendre-hi, va anar-hi delerós. I fou tant el que li plagué, per la manera prodigiosa com tocava l’excels autor d’Ibèria, que l’endemà al matí corria a casa seva a trobar-lo, per demanar-li, per favor, que l’admetés en qualitat de deixeble.

És clar que el va admetre, aquell artista insigne i home de cor!

I no sols el va admetre, sinó que, ensenyant-li, profitosament, tot el que sabia, amb el tracte mutual, franc i expansiu, mestre i deixeble esdevingueren aviat dos amics i companys fraternals.

També va estudiar el violí amb un altre professor (el venerable Chioffi), i entrà, tot seguit, a formar part de l’orquestra de l’esmentat Gran Teatre del Liceu; al mateix temps que cursava l’harmonia amb un nou mestre que el mateix Albéniz va recomanar-li; el qual mestre (paraules del mateix Morera), si bé ha gaudit d’un cert prestigi, no va servir-li de res, fent-li perdre el temps.

Passats tres anys (en tenia divuit llavors), va tornar-se’n a Còrdova per reunir-se altre cop amb la seva família. Per segona vegada a l’Amèrica del Sud, allí, precisament, va ésser quan s’adonà, cor-trist i amb recança, que, en comptes d’harmonia, el que li havien ensenyat era una cosa insubstancial, sense un pla didàctic.

Això el tenia apesarat i el feia viure en constant neguit. Amb set abrusadora de saber, i no podent-se aguantar més, a la fi, prenent un determini, es dirigeix, resolut, al seu pare, demanant-li cabals per a emprendre un viatge a Brussel·les i recomençar-hi els seus estudis; cabals que li foren negats perquè (com avui encara creu ell) l’estat econòmic de casa seva no permetia aquelles noves despeses.

N’Enric, tanmateix, no va resignar-se; no va renunciar a allò que constituïa el seu suprem ideal i l’aliment desitjat per al seu esperit. Palesant ja, en plena adolescència, el tremp fort de la seva ànima de triomfador; amb una força de voluntat poc comuna, i ansiós de recollir els diners necessaris per satisfer els seus projectes, va redoblar les seves activitats, afanyant-s’hi amb tant desfici que, alhora que donava lliçons de solfeig i de piano, i feia d’organista en un convent de frares dominicans, tocava el violí al teatre, i àdhuc a les sales de ball.

Després de dues anyades seguides de sacrificis i estalvis, veient-se amb uns quants centenars de pesos arraconats; amb la vènia dels seus pares bondadosos, i amb el frenesí i la joia esborronadora de l’assedegat que albira (encara que al lluny) una font d’aigua fresca i regalada, s’embarcà amb rumb a Europa, decidit envers Bèlgica.

En arribar tot sol, sense conèixer ningú, a la capital d’aquesta nació heroica; com perdut entre un món de gent per a ell estranya, atordit i espantat; amb pas vacil·lant feu cap a l’hotel, on, ja en la seva cambra, li vingué una tan pregona tristesa, que, quasi penedint-se de la seva aventura, va posar-se a plorar.

Però aviat va refer-se, redreçant-se, gràcies a l’instint coratjós que duia d’aquella vida brava de les pampes. Va refer-se, i, ple de goig, trobà, al cap de pocs dies, un bon mestre, el malaurat Felip Fievez, artista sapientíssim, perfecte coneixedor de la tècnica musical moderna, que va ensenyar-lo amb amor i fe, per a qui En Morera sempre ha servat un respecte i un agraïment profunds.

Sota la direcció i el mètode de Fievez, va estudiar amb entusiasme i amb delit d’aprendre. Durant el segon curs ja va compondre alguna melodia per a cant i piano, i més tard una sonata per a violí; peces amb les quals tingué la sort d’interessar els notables músics i distingits aficionats a qui feu sentir-les. La sonata, dedicada a l’eximi Ysaÿe, agradà molt: sobretot a aquest, que va tocar-la amb l’emoció i la mestria exclusives d’ell.

A Brussel·les entrà en relació, honorant-se amb llur amistat, amb els mestres més famosos. En diversos concerts i altres festes, va sadollar-se l’ànima amb les obres cabdals dels compositors moderns: les dels russos, com Rimski-Kórsakov, Glazunov i Borodí; les dels belgues, com Gilson, Gevaert i Tinel; i les dels francesos, com D’Indy, Chausson, Charpentier, César Frank, Chabrier, etc. També va veure dirigir l’orquestra als susdits Rimski-Kórsakov i D’Indy, així com a Grieg, Richter i altres. D’aquesta faisó, estudiant i sentint música selecta, va passar uns cinc anys deliciosament, al terme dels quals, fet un home, vingué a Barcelona, la seva ciutat nadiua, per treballar-hi, amb totes les seves forces, en honor i glòria de Catalunya.

III

Pel que es refereix a l’art musical, o, més ben dit, als músics, era llavors la nostra urbs com una mena de país encantat, on tothom semblava que visqués als llimbs. Hi havia uns quants mestres novells, els quals, més que produir el que ambicionaven, sols ho pressentien. Per manca d’estudis verament seriosos, els era dificilíssim assolir l’ideal dels somnis llurs.

«En Morera —diu un il·lustre— crític va caure com una bomba entre els nostres aficionats i músics. Efectivament, d’un jove compositor que rebentava poc o molt Mozart, Gluck, Schumann; que tolerava, només, Beethoven; que posava Bach per damunt de tots aquests; que admirava fora de tota ponderació un neuròtic com Chopin; que tenia per sol déu Wagner; i que quasi preferia els moderns, Gilson, Vincent d’Indy, Chabrier, Borodín, als clàssics; n’hi havia, la veritat, per deixar indignat tothom i cridar profanació.»

En conèixer les seves primeres obres, foren molts els que s’aixecaren contra seu per por de la competència. Els més irreductibles sortiren de polleguera quan, l’any 1893 i dirigida per ell, el nostre amic estrenà la Dansa de gnoms a l’Associació Musical. Per cert, com conta el susdit crític, «Tot es lligava en aquella audició: l’aspecte enèrgic d’En Morera, i la música vigorosa, plena d’innovacions i atrevideses, brillant, estranya i fantàstica alhora, de l’esplèndida composició del novíssim autor.»

Les protestes van exacerbar-se el dia, poc temps després, que la Societat Catalana de Concerts, que s’acabava de fundar (el director de la qual era el mestre Nicolau, músic d’una cultura força més sòlida que la dels altres mestres, car no endebades havia fet els seus estudis a París), va estrenar-li, al Teatre Principal, amb clamorós èxit, la Introducció a l’Atlàntida, poema simfònic (basat en l’obra magna de mossèn Jacint Verdaguer) ferm, inspiradíssim, molt ric en melodia i instrumentat sàviament, a la manera wagneriana.

El nostre biografiat, tot just de retorn de Bèlgica, de seguida es feu amic dels artistes i literats eminents de Catalunya: Casas i els germans Llimona, Guimerà i el ja citat Verdaguer, com dels que formaven el grup de la magnífica revista L’Avenç: Massó Torrents, Cases-Carbó, Fabra, Brossa, Cortada, Guanyabéns, Casellas, Maragall, Rusiñol, etc.; amistats que contribuïren que l’enyorança que sentia per Brussel·les anés minvant a poc a poc, fins a trobar-se ben a gust entre nosaltres.

Escrita pel mestre Guimerà la tragèdia sacra Jesús de Nazareth, En Morera va posar-hi unes superbes il·lustracions musicals, que, junt amb els versos robustos del poeta, el públic de la nit de l’estrena en el Teatre de Novetats (també dintre l’any 1893) rebé amb delirants aplaudiments, convertint aquella primera representació, tant per als autors com per a l’art nacional, en una indiscutible jornada de glòria.

IV

Coincidint amb aquests èxits brillants, va iniciar-se arreu de Catalunya un fort moviment patriòtic que desvetllà la consciència del nostre compositor, inflamant-se de catalanitat amb un foc tan intens, que sempre més l’ha mantingut viu en la seva ànima. D’aquí li vingué la pruïja de recórrer pam a pam la nostra terra a la recerca de les cançons populars, tresor de bellesa immortal que ens ha llegat la Musa anònima i de les quals tenim avui un copiosíssim recull, moltes bellament harmonitzades per ell.

Però, en veure com plantes morint-se de set i en una desorganització espantosa les agrupacions corals d’En Clavé (per culpa, principalment, de llurs mestres directors, homes rutinaris negats per a comprendre l’obra sublim d’aquell apòstol del poble), i convençut que les dites agrupacions, insuflades d’un nou esperit més artístic i més conscient de llur missió educadora, podrien ésser una escola d’art i de patriotisme; cor-encès d’entusiasme, i resignat a tots els sacrificis, En Morera, reunint entorn seu una colla d’honradíssims obrers desenganyats, procedents de certs cors barcelonins, el dia 14 de juliol, aniversari de la presa de la Bastilla, fundava el que, encara en l’actualitat, duu el nom de «Catalunya Nova», i del qual, desinteressadament, durant catorze anys consecutius fou mestre i guia genial.

Si en va despertar, de suspicàcies, de recels, i àdhuc d’ires, la fundació d’aquesta entitat, entre els directors de les altres similars! Amb tota la mala fe, gelosos de llur fals prestigi, ensibornaren llurs coristes dient-los que els recentment aplegats no sentien cap mena de respecte per l’inoblidable autor d’Els pescadors, car, amb la nova interpretació (plena de vida, per cert) que donaven als seus corals, en compte d’exalçar-los, els profanaven, destruint completament llur encís.

Quina expectació, quan debutaren en el Teatre de Novetats, el matí del 22 de març de l’any següent, o sia al cap de vuit mesos d’haver-se constituït! Tothom va acudir-hi. Confosos entre modestos artesans, s’hi veia la plana major dels nostres pintors, poetes i músics, impacients per aplaudir, encoratjant-la, la novella i ardida associació; però no hi mancava tampoc ni tan sols un dels seus contraris, amb el deliberat propòsit de pertorbar el concert.

L’acte, amb tot, va transcórrer, de triomf en triomf, sense el més petit incident provocat pel públic. En aparèixer el mestre, a l’escenari, acabdillant els seus braus deixebles, aquella gernació saludà un i altres amb xardorosos picaments de mans i visques que eixordaven l’espai.

Obrí el programa l’estupend cor Els Xiquets de Valls, al mig del qual, on la lletra diu:

En Morera, exigent amb ell mateix, i disgustat perquè els tenors s’abaixaren de to, nerviós, donà un cop de batuta al faristol, fent emmudir en sec els cantaires.

Tots els oients van quedar sorpresos davant d’aquell gest insòlit: els amics, temorosos per l’èxit total de la festa; els adversaris, admirats de la valentia i la dignitat artística que allò significava.

I van passar uns quants minuts d’angúnia, durant els quals només se sentien les observacions, entre dents, del mestre als coristes. Aquests, revestits de coratge i plens d’amor propi per a assolir la victòria, com a suggestionats, amb els ulls fixos en llur director, al senyal que ell els feu, començaren de nou llur tasca, amb tant d’ajust i amb tanta bravesa, que, en el punt precís on, la primera vegada, van haver de parar-se, la multitud, frenètica, interrompent-los, els ovacionà llarga estona. «Catalunya Nova», aquell dia, va rebre la consagració dels devots de la cultura popular; consagració a la qual, de segur, si hagués pogut trobar-s’hi, s’hauria adherit el mateix Clavé, autor gloriós de l’obra de referència.

V

La jove entitat coral, no adormint-se damunt dels llorers, a còpia de treball i d’estudi, va anar ascendint ràpidament, victoriosa en tants concerts com celebrava i en tots els certàmens a què acudia a disputar-se els millors premis amb altres agrupacions d’igual caràcter. Malgrat aquestes victòries, com acabem de constatar, En Morera només la dirigí catorze anys. Per guanyar-se la vida donant lliçons d’harmonia, contrapunt i composició, i per poder escriure obra original, hagué d’abandonar-la per sempre. Tingui’s present que aquella labor era tan cansosa, que li consumia les energies. Ensenyar tres nits alternes la setmana, durant dues hores cada assaig, una colla d’obrers volenterosos, cap dels quals sabia de nota, i que havien d’aprendre d’oïda les peces, representa un esforç i una paciència tan grans, que potser el perjudicava com a artista creador.

Amb tot, mentre ell fou mestre de Catalunya Nova va compondre i va harmonitzar un sens fi de cançons per a veus d’homes; les quals, per llur riquesa melòdica i per llur sentit catalanesc, figuren amb honor al repertori de totes les societats corals i orfeòniques de la nostra terra. D’aquesta manera, conscient de la seva missió (esdevinguda apostolat), ultra contribuir a la renaixença de l’art musical, va empeltar en l’ànima dels humils el sentiment nacionalista, ja amb les cançons populars, ja amb altres de seves, com, per exemple, el vigorós himne La Bandera, lletra de l’estimadíssim amic el noble i alt poeta Emili Guanyabens.

VI

La seva fecunditat i el seu temperament indomable no el deixen estar en repòs, i produeix obres i més obres. A les darreries de l’estiu de l’any 1897, sota els auspicis d’uns quants intel·lectuals i alguns particulars acabalats amants de la música, estrena, al Teatro del Prado, de Sitges (llavors la Meca del modernisme pictòric i literari), el drama líric, en un acte, La fada, lletra de l’egregi polígraf Jaume Massó Torrents.

Aquest esdeveniment va atreure un públic immens. De Barcelona, en romiatge i en un tren especial, hi concorregueren a centenars d’admiradors. Els estiuejants a les poblacions de la Costa de Ponent, formant caravanes, i una espessa munió de veïns d’aquella riallera vila (molts dels quals s’hagueren de quedar al carrer per no trobar seients ni entrades en el teatre), no va mancar-hi pas; tots desitjosos de fruir les primícies de la partitura nova, de la qual, els que, pels preparatius, ja la coneixien, no feien sinó elogis. Aquells elogis van confirmar-se, car La fada, tant per la seva força dramàtica punyent i el doll abundant de les seves melodies delicades com per la seva robusta instrumentació, malgrat les befes i la crítica verinosa dels esperits mesquins, rebentadors, per sistema, de l’art patri, fou un èxit, però un èxit complet.

Un detall ben curiós que mereix ésser consignat: en la dita obra (cantada en català), entre altres artistes famosos (italians alguns d’ells), va prendre-hi part, d’una manera meritíssima, el notable tenor andalús i dilecte amic nostre D. Manuel Morales Pareja, qui, ja retirat de l’escena i havent estat elegit regidor pel partit radical (resultant, per cert, un dels més dignes d’aquell Consistori), no fa gaire temps fou Alcalde popular de Barcelona.

VII

A partir d’aquesta estrena es desborden les passions dels enemics d’En Morera, al mateix temps que, contrarestant-les, s’intensifica l’admiració dels devots que dels seus començos el segueixen. Als crítics i als aficionats que el combaten, ultra alguns compositors, s’hi ajunten (com ja hem vist no fa gaire) els mestres i mestrets dels cors catalans, els quals, per ignorància o gelosia, alhora que, amb llurs campanyes de descrèdit, desorienten el gust d’un sector del públic filharmònic, atien llurs deixebles coristes; homes bons i senzills, massa crèduls; homes inconscients, i, en conseqüència, irresponsables del mal que, per compte d’altri, causen al nostre amic.

I quina tàctica, contra aquest, la dels compositors, mestres i mestrets al·ludits! De primer, encegats, no li volen reconèixer a penes cap qualitat. Després, per no caure en ridícul i no passar per injustos, acorden declarar-lo un gran tècnic, únicament un gran tècnic; negant-li, però, en absolut, la inspiració. Això, tendint a la baixa, encara hi ha qui ho sosté.

Mancades d’inspiració, les obres d’En Morera! Si n’estan plenes! En vessen amb tal força emotiva, que sembla que hi vibri l’ànima de Catalunya. Moririen en néixer, com totes les que només tenen tècnica, si sols amb això comptessin. El poble (jutge suprem), apropiant-se-les, cada dia les canta més i amb més fervor, precisament perquè són tan inspirades i, en essència, tan nostres, que el trasbalsen de goig. Si no, no les cantaria pas, per savi que fos llur tecnicisme; car ell, per a valorar una obra d’art, prescindeix de les normes a què han de subjectar-se els artistes; car ell, com a profà que és, s’acontenta amb l’emoció pura d’aquests. La tècnica (si arribés a apreciar-la mai) és l’última cosa que podria interessar-lo. Per ell, emoció i tècnica es fonen en un tot, que es resol en Bellesa.

VIII

Amb l’encoratjament d’una part considerable del poble i del grup d’intel·lectuals, amics seus, que el defensen, el nostre autor, no defallint mai, camina endavant, entre llors i esbarzers, aromatitzant-se amb els llors. Amb la febre de produir, per la pròpia satisfacció i per honra de la nostra terra, concep nous projectes artístics, que desenrotlla amb la confiança i l’optimisme dels vencedors, sense témer els obstacles.

L’any 1900, quan la seva família, de retorn d’Amèrica, s’estableix definitivament a Barcelona, l’admirable músic exposa al seu pare els plans per combatre des de l’escena la influència perniciosa del género chico en els nostres costums. Aquell, escoltant-lo, arrenda pels mesos de gener i febrer de l’altre any l’antic Teatre del Tívoli per a fer-hi la primera temporada de Teatre Liric Català.

A inicis del 1900, doncs, i al capdavant d’una companyia d’opereta (composta d’elements discrets, si bé heterogenis), En Morera, erigint-se en paladí d’aquella noble empresa i davant d’un públic nombrosíssim, àvid de saturar-se de música netament catalana, inaugura una sèrie d’estrenes d’obres comicolíriques, originals de diversos autors. Totes, però més les seves, agradaren força. Alguna, com L’alegria que passa, lletra del famós pintor i dramaturg Santiago Rusiñol, perdurarà com un joiell literari i musical de la nostra època.

En aquesta temptativa patriòtica, també fou discutit i combatut amb fúria el nostre compositor fecund. Els seus adversaris (que no podien consentir que triomfés en tants gèneres oposats), per fer-lo fracassar, se serviren de les armes pitjors, àdhuc d’aquella premsa que, per la seva significació catalanesca, havia de defensar-lo, almenys en els seus encerts, que, pesi a qui pesi, van ésser molts.

La temporada de Teatre Líric va acabar-se, pel seu excessiu pressupost, de despeses, amb un regular dèficit. El pare d’En Morera, que no era ric, no es volgué arriscar a una segona. I En Morera (que era casat i tenia ja un fill), amb les poques lliçons amb què llavors comptava, va quedar en una situació econòmica gens envejable.

Catalunya, terra d’artistes, no és encara prou generosa per a sostenir-los dignament. El que avui biografiem (que l’ha idolatrada sempre, ofrenant-li la flor del seu esperit), després de tantes vicissituds i posseint ja una producció copiosíssima, empès per la necessitat, arribà al cas dolorós d’haver d’abandonar-la.

Quina lluita més terrible, en la seva consciència, en prendre tal determini!

De Madrid (potser amb fins polítics, potser per humiliar el nostre orgull de catalans) li eren fets, tot sovint, oferiments de protecció; i trobant-se en les circumstàncies en què es trobava, amb tot i estimar tan intensament el seu país, a l’últim, per poder viure, hagué d’acceptar-los.

I allà va anar-se’n, per establir-s’hi, sense dir-ho a ningú (ni als amics i companys predilectes), amb una forta recança i amb la preocupació de si ho feia per despit contra la mare pàtria. Allà va anar-se’n, més que atret per la glòria, en cerca del benestar dels seus, enduent-se’n, per donar-s’hi a conèixer i vèncer de seguida, el formós drama líric Emporium, amb llibret de l’il·lustre poeta Eduard Marquina, que servava inèdit.

Un cop a la capital d’Espanya, va entrevistar-se amb aquells que, fingint protegir-lo, li brindaven un lloc d’honor a llur vora. El cèlebre mestre Chapí, director artístic del Gran Teatro (llavors recentment construït), lloant la seva partitura, va prometre estrenar-la-hi dintre la temporada d’ópera española per a la qual estava fent els preparatius. Hom l’omplí d’afalacs i d’elogis. La temporada va obrir-se (per cert, amb mala estrella), i, amb tot i això, la seva hora no arribava mai: en lloc d’Emporium, es representaven altres òperes ben inferiors, de músics madrilenys.

En Morera (no perquè es resignés) no deia res, esperant la seva tanda. Però, a la fi, en vista d’aquella postergació injusta, se li acaba la paciència, va i es dirigeix a l’empresari per exigir-li el compliment de la paraula que li tenia donada.

L’endemà, per acontentar-lo, s’iniciaren els assaigs de la seva obra. Però no se’n feu sinó un. Per què? (Fa pena dir-ho!) A causa, sens dubte, que els professors de l’orquestra, al final de l’acte primer, entusiasmats, van tributar-li una ovació. Algú a qui allò va desplaure, excusant-se amb el retraïment del públic, aconsellà a l’empresa que deixés córrer el negoci; i l’empresa, creient-lo, ho feu, de cop i volta.

Aquest contratemps afligí el nostre biografiat. Fos com fos, volia triomfar-hi, a Madrid. Refent-se, va compondre i va veure representades en distints teatres (no pas amb l’èxit que es mereixien) les sarsueles La canción del náufrago, La devoción de la cruz i Las caramellas. La lletra d’aquesta, com la de les primeres, encara que no ho sembli, en castellà: no pas d’altre que d’En Sinesio Delgado.

Esforços inútils! No aconseguí adaptar-s’hi, a aquell ambient, tan estrany per a ell: li sobrava personalitat. Allà un hom sols hi arrela quan, duent-hi sang nova, hi va per continuar-hi la tradició del seu art: mai el qui, com En Morera, conserva la integritat de la seva ànima, ben ferma i ben catalana, amb tota la vigor de la substància racial.

IX

Com es veu, migrada fou la collita del catalaníssim sembrador de belleses, en la meseta española. Si penosa era la seva vida aquí, entre nosaltres, com no havia de ser-ho en aquell lloc dels seus desenganys, on s’ofegava, a risc de perdre-hi les seves excepcionals facultats creadores! Per això, convençut i penedit igual que el fill que un dia abandonà la mare; cercant un consol i un esplai en les seves tristors, amb el pensament en Catalunya; en plena Castella escriu (oh, quina casualitat!) la seva primera sardana per a cobla, una de les més sentides de les que fins avui porta fetes, i que titula Enyorança. I al cap d’un any i mig, mancant-li forces per seguir lluitant sense fe en el triomf, amb un profund avergonyiment, fracassat, se’n torna altra vegada a Barcelona.

Ja de nou a casa nostra (tardor del 1905), per ventura seva comencen, al Teatre Principal, els Espectacles Graner, de bona memòria. Aviat va haver-hi qui, per encàrrec d’aquella empresa, li oferís llibres. Els millors poetes catalans n’hi escrigueren alguns d’esplèndids, als quals ell va posar música amb un devessall de melodies tan fresques i inspirades, que han esdevingut populars, car totes tenen l’encís i la sentor de la terra. Entre altres obres seves que s’estrenaren amb aplaudiment general en aquella temporada, recordem: La Santa Espina, Els tres tambors, La nit de Reis, La reina vella, El comte Arnau, La barca, etc.; de cada una de les quals van donar-se més de cent representacions consecutives.

X

Reintegrat a la pàtria, i amb les incessants victòries que assolia, el seu ànim reaccionà de pressa, i el seu nom com a compositor (que, amb l’absència, a penes va emboirar-se) resplendí com abans de deixar-nos, amb idèntica aurèola.

I al fort de la seva campanya gloriosa, amb totes les honors d’un esdeveniment musical, el 20 de gener de 1906 estrena, en el Gran Teatre del Liceu, l’esmentat drama líric Emporium, amb el qual obtingué un veritable triomf, com ho justifiquen els següents paràgrafs, extrets d’un article d’un dels nostres primers crítics, i que, traduïts, diuen així:

«En Morera ens dona amb Emporium música de veritat, ferma, seriosament treballada, amb una orquestració robusta i sonora, que forma una base sòlida amb el drama. Aquesta impressió de vida vigorosa en la trama instrumental és ço que va imposar-se al públic, que, en saludar amb tan calorosos aplaudiments la nova obra, ho feu endevinant en part el molt que hi ha posat el mestre, no sols de riquesa orquestral, sinó d’impetuositat lírica, i que podem assegurar que existeix per repetides audicions, no per la sola nit de l’estrena, en què la inseguretat dels artistes (la particel·la respectiva dels quals és difícil), la indisposició del tenor Sr. Angioletti i la mateixa excitació que regna a l’escena i a la sala en una primera representació, no van permetre un judici definitiu.

La música d’Emporium és reflex fidel de la personalitat de l’autor. Impressions clares, situacions franques, línies fortament traçades: res de mitges tintes, de nebulositats ni subtileses. Els cors de guerrers es destaquen, netament i amb energia, dels duos d’amor; com aquests, de les escenes de sabor popular o campestre. Vet aquí les notes dominants en la partitura. La característica d’En Morera és la decisió del ritme en els ballables de l’acte tercer (on sense ofensa de la versemblança històrica pot emprar el ritme de la sardana), en els fragments corals, el ritme ben marcat, imposat amb insistència, presta molt de caràcter a l’escena.»

En termes per l’estil fou elogiada aquesta obra per tota la premsa local. Amb ella, l’autor (que en compondre-la, per impressionar-se, visità Empúries, sojornant-hi uns quants dies) hagué doble honra que profit. En canvi, amb les altres que van estrenar-li en les tres temporades, sense interrupció, que duraren els Espectacles Graner, ultra honra i glòria, assolí bons i positius guanys.

XI

I ja som al fet més xocant de la vida inquieta i anecdòtica del preclar mestre català.

Amb els cabals arraconats per ell (un capitalet), fruit del seu treball i el seu talent, aquests darrers temps; per fugir, segons deia, del bullici i l’atmosfera enervants de la ciutat, i poder escriure amb absoluta serenor d’esperit, va comprar-se una petita masia a la graciosa vila de Sitges: una petita masia, blanca per fora i per dins, plena de llum, amb vistes a la mar i orientada a migjorn, pariona d’aquestes tan típiques de la costa catalana que, una ací, una altra allà, destacant-se, com ermites, dels conreus, i amb l’hospitalari acolliment que s’hi troba, són una negació de la solitud rural; una petita masia amb rellotge de sol, i amb paller, i amb conills i gallines; amb verdures i llegums i arbres fruiters de qui sap les menes; amb tous de flors d’aromes suaus i colors molt vives; amb farratge per al bestiar, i àdhuc amb la seva sínia per regar-ho tot.

Deixant, doncs, el seu domicili de Barcelona, amb la seva respectable muller i dos fills (ja en tenia un més: una xamosa nena), va instal·lar-se en aquest racó paradisíac, amb la satisfacció íntima de l’home sa de cos i d’ànima que adora la naturalesa, disposat a viure-hi patriarcalment i a treballar-hi amb ardor.

En efecte: de conformitat amb els seus propòsits, en pocs mesos enllestí quatre obres, una de les quals era Bruniselda, drama líric en tres actes (amb lletra de l’inspirat poeta Artur Masriera), que també va estrenar, enmig d’entusiastes aclamacions, dos anys més tard que Emporium, al Gran Teatre del Liceu.

Escrivint per al Teatre Principal i amb pretensions agrícoles, alternava compondre música amb el conreu de les feixes. I, com si les dues feines no bastessin per no romandre ociós, va i augmenta el seu patrimoni amb un ramat de cabres, la llet de les quals ell mateix munyia; expenent-la tan pura entre els seus conveïns sitgetans, que el veterinari d’aquell municipi (quin crèdit, el cabrer-artista!) en tingué prou amb una sola vegada d’analitzar-la.

I, com si no fossin suficients aquests tràfecs per a les seves activitats, li pega l’acudit d’anar-se’n a fira, a Figueres, a comprar-hi sis poltres de cria i recria, de casta excel·lent. Amb la il·lusió que això va causar-li, se sentí transportat als temps deliciosos de la seva adolescència, quan, a galop d’un cavall ben lleuger, desimbolt i gallard com un jovencell gautxo, se’l veia recórrer, de poblet en poblet, el curato de Còrdova, a l’Amèrica del Sud.

Ell era llavors feliç a tot ser-ho. L’art musical, la petita masia, el ramat de cabres i els poltres li anaven cor què vols, cor què desitges. De sobte, girant-se-li la sort al revés, cessaren, amb caràcter definitiu, els Espectacles Graner. La cria i la recria dels poltres, al final, van acabar en un esguerro. I, per a curull de malastrugança, a poc a poc, el negoci de la llet (no volent-hi fer trafica) també va fracassar-li, havent-li reportat moltes pèrdues.

Aquestes contrarietats, majorment la primera, van preocupar-lo molt. L’horitzó tornava a presentar-se-li fosc, i ja quasi no creia en un triomf sòlid i perdurable que, a Catalunya, li assegurés els mitjans necessaris ni per a viure, en arribar a vell, amb modèstia.

Així, amb intermitències d’angúnies i vagues esperances, va passar dos anys resistint-se a prendre un determini. Finalment, el juny del 1909, després d’haver escrit, amb profunda emoció patriòtica, el Cant al Poeta, amb motiu de l’homenatge a N’Àngel Guimerà, per prevenir el desesper es ven la masia, el ramat de cabres i els poltres, i, amb el que en treu, emportant-se’n amb ell la família, s’embarca, per tercera vegada, cap a Buenos Aires.

XII

Emigrar a la capital del Plata, amb tot i la gran distància que la separa de nosaltres, no va afectar-lo com la fugida a Madrid. Recordant la seva joliua infantesa, va anar-hi esperançat. Les melodies populars indígenes que, allà en aquella urbs cosmopolita i en plena Pampa, de noi, aprengué de memòria, foses amb les nostres com a sospirs de dos pobles germans, animant-lo i fent-li suportable el viatge, ressonaven en el seu cor amb vibracions d’amor i joventut, inspiradores de confiances en un canvi de vida.

En ésser en aquell país, com a la capital d’Espanya, tot li foren afalacs i elogis, àdhuc del Govern. El president d’aquella república, Dr. Figueroa Alcorta, oferint-li la direcció, li va prometre fundar un Conservatori Nacional, encarregant-li, per al seu règim, que redactés uns Estatuts. Satisfet i entusiasmat, complí de seguida i a consciència l’honrosa comanda. Però com si res: el temps volava, i tan bell projecte, de què a penes va parlar-se més, no arribà mai a realitzar-se.

I, doncs, com se sostenia, En Morera, en el seu exili? Els cabals producte de la hisenda de Sitges s’exhaurien, i sols li restaven unes quantes lliçons, insuficients per a satisfer les seves necessitats.

La situació començà, com abans, a presentar-se-li trista. El dolç record dels dies d’infant va canviar-se en amarg desengany. No! L’Amèrica no fou el paradís de felicitat que, estant-ne lluny, en somnis ell entreveia. La vida li era també dura, en aquell nou món. Com a Madrid (qui li ho havia de dir!), s’hi trobava massa foraster per conrear-hi l’art. Amb tot, perquè es vegi la seva tenacitat, continuà produint sense repòs i amb la febre de sempre. Entre altres peces menys importants, posà en música un arranjament que de la superba comèdia de Shakespeare La feréstega domada feren en llengua castellana els cultes publicistes Lluís de Zulueta i Josep M. Jordà; arranjament, que en estrenar-se, per una companyia d’opereta espanyola, en el Teatro Avenida de Mayo, d’aquella ciutat, a pesar de les seves incomptables belleses orquestrals i melòdiques, no tingué un èxit ressonant.

Aquesta poc afortunada estrena, com una desil·lusió més, el va contrariar molt. Els recursos, i àdhuc la humor, se li acabaven. Alguns amics seus, catalans exiliats, per encoratjar-lo, li deien que persistís, car ja vindria, per a ell, l’hora del triomf. Un d’aquells, el generós i acabalat comerciant N’Antoni Freixas (establert, de jove, a Buenos Aires), l’ajudà en tots sentits, delicadament, no fent-ne mai ostentació.

I el triomf no arribava, accentuant-se el seu fracàs d’una manera tan aclaparadora, que es veié a frec de la misèria. Ah! Amb quin entendriment, plorant l’edat jovenívola, es recordà llavors de la pàtria, on, si hagués pogut, pel sol goig de morir-hi, hauria fet cap de seguida, sense pensar-s’hi gens!

XIII

A la fi, donant-ho tot per perdut, pren una resolució. Amb els diners quasi justos per a la travessia, el mes de setembre de 1911, amb la dona i els fills (pobres emigrants desenganyats!), retorna, alaferit, a Barcelona. Aquesta, que no va oblidar-lo mai, el rebé joiosa, estrenyent-lo contra el seu cor. Passats uns quants dies, o sigui el diumenge 15 d’octubre, per festejar la seva arribada, sota els auspicis d’aquest excel·lentíssim ajuntament, se celebren tres actes d’homenatge, de caràcter popular i segons el següent programa: al matí, tanda de sardanes a la plaça de Catalunya, amb moltíssimes colles de dansaires i davant de milers d’oients i espectadors; a la tarda, festival al Palau de Belles Arts, amb una multitud enorme, que no cabia en aquell esbarjosíssim saló.

A l’entrada, damunt d’un pedestal, es veia el bust de l’homenatjat, servint-li de fons la bandera de Catalunya Nova, figurant a dreta i esquerra, respectivament, la senyera de l’Orfeó Català i la de la societat coral Euterpe.

A la barana de l’escala i la tribuna, n’hi havia fins a trenta-cinc més, d’altres tantes entitats artístiques.

A cosa de les quatre va arribar En Morera acompanyat de l’autor d’aquest treball, essent rebut (enmig de calorosos picaments de mans i visques de tota la concurrència) pels individus de la comissió organitzadora, els regidors Srs. Lluhí i Rissech, Morales Pareja i Puig d’Asprer, i l’il·lustrat escriptor Xavier Gambús; pels eximis poetes Àngel Guimerà, Apel·les Mestres, Emili Guanyabens i Joaquim Massó Torrents, i pel que avui presideix la Mancomunitat Catalana, l’integèrrim patrici Josep Puig i Cadafalch.

Va començar-se la festa amb una simfonia per la Banda Municipal, que fou molt aplaudida. Seguiren l’Associació Euterpense i Catalunya Nova, que cantaren, juntes, Els pescadors, d’En Clavé; Salutació el Cor Infantil Mossèn Cinto; Arri, arri… cavallet els nens de l’Escola Horaciana, i L’Empordà Catalunya Nova sola; aquestes tres darreres composicions, originals d’En Morera. L’Empordà hagué de repetir-se; i el públic, frenètic d’entusiasme, obligà l’autor a dirigir-la.

Amb l’Himne a l’arbre fruiter, també d’En Morera, interpretat per una gran massa coral integrada pels orfeons Català, Barcelonès, Canigó, Gracienc, Nova Cathalònia, Nova Atlàntida, Montserrat i Catalunya Nova, obeint la batuta de l’excels mestre Millet, acabà triomfalment la primera part.

A la segona, predominant-hi, com en l’anterior, les obres del músic que es festejava, ultra Perfums de la terra, hi figuraven les cançons populars L’hereu Riera i Ballet de muntanya, corejades per l’Orfeó Català i ballades per set parelles de l’Esbart Català de Dansaires. Altres set parelles de l’Esbart Folk-lore de Catalunya, al so d’una cobla, puntejaren el Ball de gitanes, un dels números més celebrats, per la precisió i la gràcia dels seus executants.

Finalitzà el programa cantant tots els orfeons alhora, com en l’enèrgica sardana L’Empordà i la cançó Sota de l’om, del mateix Morera (que es va haver de bisar, a instància de l’auditori), dirigida també, com aquella, per l’autor, qui recollí l’última ovació de la tarda i la més entusiàstica de totes.

Al vespre, i al restaurant Mundial Palace, banquet amb el qual van proposar-se els seus organitzadors cloure els festeigs de l’homenatge.

Van assistir-hi uns tres-cents comensals, i n’ocupà la presidència l’homenatjat, qui tenia a la seva dreta N’Àngel Guimerà, i a la seva esquerra el qui signa aquesta biografia (que en aquella època era regidor de Barcelona), delegat per l’alcalde.

S’assegueren a la taula principal els Srs. Lluhí i Rissech, Morales Pareja, Puig d’Asprer, Gambús, Guanyabens, Casanovas, Apel·les Mestres, Massó Torrents i Cases-Carbó; el senador del regne Sr. Junoy, els consellers Srs. Marial i Juncosa, i els mestres Granados, Millet i Pahissa.

Van pronunciar discursos elogiosos per a l’artista i la seva obra: En Gambús, actuant d’oferent, pels seus companys de Comissió; En Junoy, pels representants a les Corts; el dissortat Granados, pels compositors de música; en nom propi, En Morales Pareja; pels poetes, En Guanyabens, que llegí una poesia inspiradíssima; nosaltres, en representació del Municipi, retent-li les honors oficials, o, millor, ciutadanes; i, per últim, En Morera (essent ovacionat), qui, amb paraules sortides del cor, expressà la seva gratitud, jurant no abandonar-nos mai més i sacrificar-se pel bé de Catalunya.

S’adheriren a l’acte els Srs. Santiago Rusiñol, G. Martínez Sierra i Pere Coromines, i diverses entitats corals i polítiques.

XIV

El nostre consistori, per completar l’homenatge de la ciutat, dintre el mateix any 1911, no retribuint-lo amb excés i encomanant-li la classe d’harmonia, contrapunt i composició, nomenà En Morera sotsdirector de l’Escola Municipal de Música; els quals càrrecs exerceix des d’aquella data, amb insuperable zel i perícia.

L’ensenyament l’atreu, l’il·lusiona. S’hi troba tan a gust, rodejat dels seus nombrosíssims deixebles, joves estudiosos, prometedors de grans realitzacions (alguns ja aureolats per la fama), que, tothora, ultra llur mestre (que respecten molt), ve a ésser llur millor company, que discuteix d’art amb ells, amb aquella ingenuïtat i aquella senzillesa de paraula pròpies dels artistes purs.

I com els estima, els seus deixebles! Amb quin interès i amb quin profit els ensenya tot el que sap! Com parla del que produeixen, esmenant-los llurs faltes, filles de la inexperiència, i enaltint, enriallant-se de goig, amb aire paternal, llurs aptituds, estimulant-los al mateix temps a l’estudi i a escriure, amb profund sentiment patriòtic!

Ah! Sí, sí! Del seu fracàs a Madrid i del seu fracàs a Buenos Aires, fins com a resultat d’un egoisme cruel, els catalans n’hem d’estar satisfets. Si el nostre amic hagués triomfat, arrelant-hi, en qualsevol d’aquells llocs, la seva obra, feta amb artifici, sense la compenetració contínua i directa amb nosaltres, no tindria la valor artística i humana que té, i Catalunya (ni l’art universal) no comptarien avui amb un altre músic de tant relleu com ell.

Si no, per convèncer-nos-en, recordem-nos, solament, de les seves sardanes corals i instrumentals, que, enardint tothom d’entusiasme, arreu arreu canten ja tots els orfeons i toquen ja totes les cobles; i per això, celebrant-ho i en elogi d’En Morera, un notable crític diu: «Aquest eminent compositor, tan vigorós i tan nostre, és l’únic que posseeix la gràcia de moure el poble i fer-lo cantar. Les seves sardanes corals són una deu d’inspiració poderosa. Totes elles han esdevingut populars, car aixequen, amb joia, l’esperit del poble».

Ell, com En Clavé i En Pep Ventura (més conscient que aquests dos), ha enfondit en l’ànima de la raça. Tenint, amb la càtedra del municipi (lliure de les privacions d’abans), la situació econòmica resolta, en la plenitud, treballa amb més deler i amb més serenitat que mai. Així, desprenent-se de les influències estranyes dels seus primers temps, ha pogut assimilar-se de tal manera el nostre folklore musical, que ço que ara produeix, com una continuació d’aquell, sublimant-ho amb les gales de la seva tècnica meravellosa, li brolla del cor espontàniament, sense cap esforç.

Ell creu que, perquè l’obra d’art tingui vida, l’artista creador ha d’estimar la seva pàtria per damunt de tot, i que sense aquesta qualitat essencial aquella naixerà apagada, òrfena del més feble guspireig de llum de l’esperit. Ell afirma que si no estimés intensament Catalunya, no faria música. I que, si en fes, estaria en absolut mancada de substància. Al seu entendre, la vera música ha de partir de l’ànima del poble. Totes les obres mestres de tots els països, encara que rumbegin la més sàvia tècnica moderna, que els dona majestat i grandesa, en parteixen, del poble. És clar que en elles destaca sempre la melodia, que és l’ànima llur. D’aquí prové que captivin tant.

A ell, tota composició sense melodia (que és com si diguéssim sense idees) el deixa fred. Admira l’habilitat, el treball tècnic, però no es commou. I si en sent molta estona seguida, de música semblant, acaba per no interessar-lo. Els procediments, a judici seu, han d’anar lligats amb les idees, amb les melodies; i, com més pures siguin aquestes, més formoses seran les obres en llur resolució.

Cada dia s’aferma més en aquest concepte que s’ha format de l’art. Per a fer obra artística no calen complicacions. El seu desideràtum és poder arribar amb la simplicitat més grossa al màximum de l’emoció. Exemple la cançó popular Sant Ramon, que va recollir i va harmonitzar per a veus mixtes i harmònium: quatre notes musicals d’un efecte inefable.

XV

Els seus detractors (pel seu geni viu) li atribueixen una iracúndia ferotge, pintant-lo, quasi, com un ésser insociable.

Que exageradament el judiquen! I això que no és pas d’una psicologia complexa.

Però si el geni o el tarannà, per poc que se l’observi, resulta una de les seves característiques que més atreuen! Si pot considerar-se com una de les seves qualitats morals que el fan més simpàtic!

Per fora, en l’aspecte físic, per als qui no saben veure’l bé, sembla aspre i esquerp, i que àdhuc eriçonegi. I no: al revés! Amb tot i les seves faccions, amb tanta vigor accentuades; amb tot i els seus cabells i el seu bigoti llargs i hirsuts, d’un to ros castany; amb tot i els seus gestos enèrgics i el seu caminar tibat i arrogant, que li donen cert aire de domador de feres; En Morera és un esperit diàfan, sense duplicitats, ingenu i senzill, i amb tothom cordialíssim, que, segons les circumstàncies, riu a plaer o plora amb desconhort, com un sentimental.

Recte en el procedir, mai vos enganya. Allò que té al cor ho té a la boca. Com un nin, unes vegades peca de recelós i altres de confiat. Sempre exposa el que pensa, sense eufemismes, per dur que sigui, i encara que pugui perjudicar-lo. S’indigna i protesta, amb paraules fortes, contra la música atemptadora al bon gust. Per sobre de temperament o de nervis, és impulsiu i susceptible: sinó que tot li passa de seguida. I qualsevol esdeveniment objecte d’elogi o de censura, com qualsevol ofengui la pàtria, engrescant-s’hi, se’ls augmenta, alguns cops fins a l’exageració.

Finits els seus profitosos estudis a Brussel·les, i en acomiadar-se, per retornar a Catalunya, del seu mestre Fievez, aquest, que el coneixia a fons i l’estimava molt, li digué:
—Abans de deixar-nos, escolteu, amic, els meus consells: com que vós teniu un caràcter un xic violent, i sou un home massa sincer i un artista honrat, en arribar a Barcelona (per evitar recels, i perquè us vegin, per dins, dolç i humil, com vos veig jo), feu una visita de cortesia als primers compositors, i oferiu-vos-hi, com a bon company, per a treballar junts per la vostra estimada terra.

Afegint:
—Si us reben amb indiferència, i, més tard, vos combaten, torneu-vos-hi sense por, que aneu ben armat.

Ell, doncs, d’acord amb aquestes nobles paraules, en ésser aquí, respectuós i dòcil, passà a saludar els músics de més nom; oferint-se’ls, sense ombra de petulància, com a confrare llur.

La majoria, potser estranyats davant d’aquella finesa, insòlita entre artistes, el reberen fredament. I alguns (ja ho havia previst el seu professor belga, i ja ho hem fet constar nosaltres), en conèixer les seves primeres produccions, se li declararen en contra, negant-li quasi tots els mèrits.

Quin contrast amb la manera com fou tractat a Bèlgica, on, de bell principi de ser-hi, va veure’s tan atès i tan honorat amb l’afecte dels músics preclars d’aquell gran centre artístic!

Fixeu-vos, sinó: Un dia que ensenyava una obra original a un grup de compositors i crítics eminents, en adonar-se d’En Gilson, dret al peu del piano, amb una mà a la partitura, amablement va dir-li:
—Mestre: per què no us asseieu?

I aquell li respongué, amb molta naturalitat:
—Sempre que vós toqueu música vostra, jo he de girar-vos el full.

La música! Oh! És immensa la passió que té per ella! En tot ço que escriu posa la mateixa fe i el mateix amor, tant si es tracta d’una cançoneta com d’una sardana, d’un poema simfònic com d’un drama líric.

I com en parla, fent-se’n l’autocrítica, de les seves obres! Sense ell advertir-ho, com les pondera, en ensenyar-vos-les! Però mai, en aquest cas, li notareu gens d’orgull ni de vanaglòria, ni res que arribi a molestar-vos; i si una gran ingenuïtat i una suau tendresa, com si fos un pare que us mostra un fill seu. Pondera només les acabades de fresc i les que estan en gestació, esponjant-se-li el cor, amb aquell goig frisós que dona el fruit del treball, que àdhuc ens inflama les sangs amb reaccions renovadores de vida. I no es recorda a penes de les que ja coneixeu o ja són del domini del públic; car el seu deler de produir no el deixa entretenir a mirar endarrere.

I quan vos n’ha llegida alguna, d’obra, radiant de joia, tremolant-li la veu i humitejant-se-li els ulls (aquells ulls bellugadissos que us clava, escometedors i interrogatius), amb el frenesí de voler encomanar-vos el seu entusiasme, i amb una candor que enamora, vos pregunta anhelosament:
—Eh, que és bonic? Eh, que està bé? Vos agrada? —I us apressa la resposta afirmativa; obtinguda la qual, perquè us quedeu ben convençuts, torna, amb més foc, a teclejar el piano, i torna a repetir-vos els principals fragments de la peça que, amb ell, heu lloat vosaltres, dient-vos, quan encara ressona l’última nota, corsatisfet, amb un somrís penetrant, i amb el frenesí i la candor d’abans: —Eh, que sí, que és bonic? Eh, que sí, que està bé? —I, en un esclat, exclama: —Farà molt efecte, oi?

XVI

Com a catalanista, a pesar de no estar afiliat a cap agrupació política, En Morera és radical intransigent, decantant, en conseqüència, les seves simpaties vers l’esquerra catalana.

Entusiasta del teatre nacional (puix no falta, amb la seva família, a una sola estrena de les obres dels nostres primers dramaturgs), és molt aficionat al cinematògraf, interessant-li les pel·lícules de viatges i d’aventures truculentes, servides en episodis.

No essent allò que es diu un gastrònom, li plau menjar bé; i el seu goig fora poder tenir, cada dia, a taula, un amic a qui obsequiar, esplèndidament, enmig d’una conversa franca i de rialles grasses.

Devot de les flors, a tota hora en veureu de fresques damunt del seu pupitre i del seu piano.

Enamorat dels ocells, no li falta mai una cadernera dintre una gàbia, de la qual, amb tot i que, amb un somriure trist, disculpant-se, es planyi de retenir-la entre reixes, escolta embadalit els refilets.

Home de sa casa, espòs i pare amantíssim, no se’l veu enlloc (si no és a la càtedra de l’Escola Municipal de Música) sense la companyia de la seva dona i de la seva filla, trobant sempre a mancar-hi (això li és una espina clavada al cor) el seu malaurat fill Jordi, jovenet molt gentil, formós i intel·ligent, mort als disset anys, a la tardor del 1914, víctima de l’epidèmia tífica que feu horrorosos estralls a Barcelona.

El recorda i l’enyora tant, el seu fill, que, quan compon, com una estrella de resplendor eterna en el cel dels seus amors, en té constantment el retrat al davant per a inspirar-se en la seva dolça contemplació.

Així és, per sa fortuna, el nostre músic: tendre i vigorós alhora, i agraït com ningú. Una prova d’afecte, per insignificant que sigui, és retreta tot sovint per ell; un elogi el rep com si fos una abraçada; un èxit de multitud, com un petó del poble, que el comprèn i l’estima.

---

Heu’s aquí, doncs, fins avui (que duri molts anys), la vida de N’Enric Morera.

Heu’s aquí l’home i l’artista, que nosaltres, com un senzill tribut de fraternal amistat i de fervent admiració, hem descrit amb tota modèstia, tant com en honor d’ell, per a glòria de Catalunya.

Barcelona, setembre de 1921

© de l’edició, Stroligut