Contes cruels

Tres dels Contes cruels de l’escriptor simbolista francès del XIX Auguste Villiers de l’Isle-Adam en traducció del poeta noucentista Joaquim Folguera.

L’edició de la traducció catalana dels Contes cruels va comptar, també, amb Josep Carner. A Stroligut podeu llegir els de Folguera: Sylvabel, Els brigands i La recepta de la impunitat.

Sylvabel

Belle comme la nuit et,
comme elle, peu sûre.
Alfred de Vigny

Al Castell de Fonteval, una festa de noces acabava de pendre fi a mitja nit. En el parc, entre altes avingudes de fullatges il·luminats encara amb garlandes venecianes, havent cessat els violins, sobre l’estrada camperola, la sonada de les contradanses, els nobles tronats de la rodalia acabaven de reunir-se en la reixa d’honor amb llurs carruatges, i els vilatans convidats tornaven per les dreceres a les masies amb les cançons de costum, tant més havent-se trincat força vegades davant la bóta follament encintada amb les colors de la jove esposada, una dama caçadora, bruna i blanca, una esvelta noia amb aires d’amazona.

Vint anys i vint-i-tres anys!… Bells, elegants i rics, l’esdevenir s’anunciava, per a ells, de color d’alba i atzur.
Sylbavel havia deixat el ball cap allà a-dos quarts de set, i es trobava, sens dubte, en aquell moment, en sa cambra nupcial. Les persones del castell, apagades totes les finestres, devien estar adormides.

A baix, no obstant, davant les sales de joc, en l’hivernacle que precedia els jardins, dos homes, il·lumlinats per un canelobre posat sobre un rústic vetllador voltat d’arbustos, conversaven a mitja veu asseguts l’un vora l’altre en verdes cadires acanalades. L’un era el mateix Mr. du Plessos; l’altre, el baró Gerard de Linville, son oncle, antic encarregat de negocis i diplomàtic bastant apreciat. A l’insistent prec de son nebot, Mr. de Linville, a la vetlla d’una marxa cap a Suècia, on el cridava una missió discreta, havia acceptat de passar la nit en el castell.

—Estimat baró –digué de sobte Gabriel: —mercès d’haver-vos quedat. Vós sol podeu donar-me un consell útil en el moment, dels més greus, que estic travessant. Vos he fet saber l’ardor, l’amor punyent i insensat que sento per la meva dona: una passió que sovint em fa empal·lidir, barbotejar quan ella emparla. Per tant, escolteu bé això: sento que Sylbavel no experimenta pel vostre nebot sinó la més frèvola de les simpaties; en una paraula, que no m’estima. És una criatura educada en el maneig de cavalls, de fusells, una noia trescadora, indomtable, avorrida, molt viril sota apariències encisadores, i que sabent-me dolç, i havent endevinat que sofresc per sa estimada persona, em desdenya un bon xic. Sylbavel m’ha simplement acceptat, tant per ma fortuna (ah, és així!) com per adjuntar-se una mena d’esclau, i, consegüentment, em trairia tard o d’hora, potser, si no de segur. Ella em troba massa apacible, massa artista, massa exaltat cap als núvols; sense caràcter,en fi!…

Uniu a això que jo la crec, no obstant, d’una penetració d’esperit gairebé misteriosa! És una endevinadora…! Però què hi voleu fer! Sembla com si s’hagués resolt a aquesta idea tan absurda com enutjosa.

Teniu: al punt d’haver-me notificat, aquest vespre, que ha resolt per a demà, de bon matí, una partida de caça a cavall!… sens dubte per indicar al personal d’aquesta casa el poc cansada que haurà estat la nostra nit nupcial (que, entre parèntesis, he de passar sol). Si aquest estat de coses dura vuit dies, el plec serà pres, estaré perdut, qualsevol cosa que intenti en l’esdevenidor; ço que suposa, en termini breu, un desenllaç tràgic, essent mon temperament dels més violents explosius quan se l’obliga a fugir dels núvols. Vinc, doncs, a demanar-vos, a vós, home subtil (que no solament heu viscut, sinó que heu sabut viure ), si veieu la manera de dissipar en la meva dona la impressió desoladora que ella ha concebut de mi! Veieu un expedient per a ésser estimat? ¿per a suscitar en son juí la certitud del meu caràcter? Tot està en això. Executaré el vostre consell tal com sigui, passivament, sense reflexionar i com un soldat, de la manera que es pren un remei que ens ofereix un gran metge: em confio a vós com un es confia als seus testimonis en una qüestió; car són, a la vegada, mon honor i ma felicitat que estan en joc.

El baró Gerard, havent llançat una mirada clara i somrient sobre son jove deixeble, reflexionà un instant, inclinant-se seguidament molt prop de l’orella de Gabriel; i, durant cinc minuts, xiuxiuejà unes paraules, en el curs de les quals son nebot s’estremí dos cops en un silenci de sorpresa.

—Demà matí partesc cap a Estocolm —afegí Mr. de Linville, aixecant-se. I en una veu més alta: —Ja m’escriureu el resultat. Sobretot sigueu tan senzill… com mon consell, seguint-lo.

—Mercès del fons de mon cor. ¡Bon viatge, i a reveure!… —respongué Gabriel, aixecant-se també i estrenyent-li la mà.
Els dos rerassagats pujaren cadascun a sa cambra, on l’encarregat de negocis degué dormir millor que el seu jove amic.

—Tayaut! tayaut! El sol brillava! ¿Dormiu, Gabriel?

Així, sota les finestres de son espòs, cridava (ben asseguda sobre un cavall roig cremat que piafava per l’herba, mentre al voltant d’ella bordaven, en alegroies gambades, gossos corrents i faents) Mme. Sylbavel du Plessis les Houx. I, dient això, enarcava el plec d’entre les seves celles negres sobre uns ulls blau clar, fent xiular un fuet fi.

El galop d’un cavaller, desembocant d’una avinguda darrera d’ella li féu girar la testa: era Gabriel.

—Estimada Sylbavel: em veieu avançat de deu minuts, segons és costum –digué, saludant-la.
—Té!… Ah! sí! ¿Devíeu estar, sens dubte, en els vostres somnis, sota els arbres? Teniu l’aire radiant. Componíeu, potser?
—Sí… aquest ram, per a vós, de tres poncelles de rosa i d’aquests brins de berbena.
—Sou galant! – respongué, amb un aire lleuger, Sylbavel, fent lliscar les flors entre dos botons del seu gipó.
—És mon deure; i, demés, la berbena preserva d’accidents – digué fredament Mr. du Plessis.

Vagament sorpresa, potser, de l’entonació gairebé seriosa de son marit, l’elegant amazona l’esguardà. Després, impacient.
—Partim —afegí al cap d’un silenci de dos segons. —Esmorzarem allà baix, al ras, sobre la molsa.
Durant les primeres hores de la cacera Gabriel no pronuncià vint paraules; però totes respiraven la bona humor i la preocupació de la caça. Matà dues llebres,un gall de garriga i vuit perdius, que posà en cananai en xarxa l’únic picador que galopava darrera d’ell.

Cap al migdia prengueren terra en una magnífica esclarissada d’arbres. Després d’una llesca de pastel, dos vasos de xampany, algunes maduixes de bosc i cafè, Gabriel (que havia observat, tot el temps del’esmorzar, les expansions dels esquirols entre les branques, i llançat el projecte d’una batuda de llops per al pròxim hivern ), encengué una cigarreta; i, havent-la fumada:

—A la sella! —digué— si és que us trobeu descansada, Sylvabel.
—Anem! —digué ella.

I es descompartiren de nou a través dels camps.

De sobte, al bell mig d’un camp, a trenta passos d’una bardissa, una llebre passà com un llampec. Els gossos es precipitaren: Gabriel, havent tirat, la fallà.

—És aquest imbècil de Murmuro! —digué en dolç somriure, però recarregant molt de pressa l’arma. —S’ha llançat contra la llebre i jo quan l’apuntava.

I, fent foc de nou, abaté a cent passos, d’una bala sens dubte, el superb coniller que acabava d’acusar. A aquest espectacle inesperat, Sylbavel s’estremí.

—Com! ¿Mateu aquest gos, fent-lo culpable de la vostra torpesa? —exclamà ella, un xic sobtada.

—I ho lamento, car l’estimava molt! —respongué tranquil·lament Gabriel. Però jo sóc d’aital guisa fet, que no puc suportar, sense un moviment a vegades violent, una contrarietat: soldat, sento que seria afusellat a les vint-i-quatre hores. És un defecte que féu la meva infantesa batalladora, i del qual m’he volgut fins avui corregir en va. Provaré de nou, no obstant, per a plaure-us.

Sylbavel, estrenyent son fuet; callà un xic somiosa.

I partiren novament. Entretemps Gabriel parlà de tota altra cosa que de l’incident… oblidat. Les seves paraules foren lleugeres i rares.

Una hora després, aproximadament, com que una companyia de perdius se’n volava, davant d’ells, amb llur soroll especial, Gabriel apoià l’arma a l’espatlla i tirà : cap dels ocells perdé una ploma.

—Veritablement, és una cosa insuportable! —murmurà molt baix, però amb una veu tranquil·la. —Figureu-vos que aquesta euga miserable s’ha apartat al moment que encarava.

Dient això, prengué una pistola de sella en una de les canoneres, introduí fredament la punta, i li féu saltar el cervell. D’un salt de costat, cap a terra, evità, no sense gràcia, la caiguda de l’animal, que, ajagut sobre el flanc, romangué sense moviment després d’una breu agonia.

Aquesta vegada Sylbavel obrí amplament els seus ulls blaus.

—Però no n’hi ha idea, d’això! És una bogeria! ¿Què us agafa, en fi, Gabriel, per a matar una tan bella bèstia (i de raça!) a propòsit d’una perdiu fallada?

—Ho deplor, senyora. Amb tot, creia haver-vos, fa pocs instants, revelat, en confidència, una feblesa nadiua de la qual sofresc. No puc més que redir-vos-la: està per sobre de les meves forces suportar, sense protesta, la més lleu contrarietat.

—Picador! el vostre cavall! Vindreu a peu: tornem a casa.

Un cop en sella, despréssol a sola, al lluny, cap al castell: –En veritat, amic meu, –murmurà Sylbavel– gairebé no em tranqul·litzo jo mateixa pensant en les propietats màgiques del vostre ram de berbena!… ¿És així com compliu la promesa de dominar el vostre irascible caràcter, a fi de fer-vos-el agradívol?

—Aquesta vegada, en efecte, la força del costum ha desfet els meus bonícs propòsits –respongué el donzell; –però sabré, estimada Sylbavel, vetllar millor sobre mi mateix en l’esdevenidor. Sí: per complaure-us i merèixer les vostres bones gràcies, vull enginyar-me a esdevenir… si no pacient i dolç fins a l’atonia… almenys no tan prompte a la ira.

Això fou declamat amb una galanteria glacial. Mme. du Plessis les Houx en romangué sense paraulafins a Fonteval, on s’arribà des de les primeres ombres del vespre.

El sopar, tanmateix, fou deliciós. A la nit la castellana oblidà (sens dubte per inadvertència) de passar la balda de sa cambra. De manera que cap allà a les cinc hores del matí, quan, a força d’alegries, de fatiga i d’amor, tots dos embriagats de llur conjugal tendresa, es murmuraven deliciosament ço que tenien de més inefable al fons de llur ànima, Sylbavel, de cop, esguardà son marit amb un aire singular. Després, tot baix, a la resplendor de la papallona blava que empal·lidia l’alba del bell estiu:

—Gabriel, una fontada t’ha bastat per a conquerir-me… ben bé per a tu!… no pas a causa d’aquella bella trencadissa de vidres, de la qual somreia dintre mi mateixa, a propòsit dels dos innocents animals…. sinó perquè l’home que, entre tots, és prou dotat de fermesa per a complir (durant un dia i una nit semblant, sense trair-se un sol moment, i en presència d’aquella per la qual sofreix) el bon consell d’un amic segur i de clarividència provada, es certifica per això sol d’ésser superior al consell mateix, i dóna prova, conseqüentment, de prou caràcter per a ésser digne d’amor. Pots afegir això a la lletra d’acció de gràcies que tu has, sens dubte, promès d’escriure al nostre oncle i amic, el baró de Linville, a Suècia.

Els brigands

Qu’est le Tiers-Ètat? Rien.
Que doit-il être? Tout.
SULLY, puis SIEYÉS¹

Pibrac, Nayrac, parella de sotsprefectures bessones relligades per un camí veïnal obert durant el règim dels Orleans, cantussejaven, sota els cels meravellats, un perfecte acord de costums, d’afers, de maneres de veure.

Com en altres bandes, el municipi s’hi distingia per les passions; com pertot, la burgesia s’hi conciliava l’estima general i la seva. Tots, doncs, vivien en pau i alegria en aquestes localitats afortunades, quan, una vetlla d’octubre, esdevingué que el vell violinaire de Nayrac, trobant-se curt de diner, atracà, en el camí gran, el majordom de la parròquia de Pibrac i, aprofitant-se de les ombres, li demanà un xic de moneda en un to peremptori.

L’home de les campanes, en el seu pànic, no havent reconegut el violinaire, va accedir graciosament; però, de retorn a Pibrac, contà l’aventura d’una tal manera que, en les maquinacions enfebrosides per sa narració, el pobre músic carrerívol de Nayrac aparegué com una colla de brigands afamats, infestant el Migdia i desolant el camí ral amb llurs assassinats, llurs incendis i saqueigs.

Plens de sagacitats, els burgesos de les dues viles havien encoratjat aquests rumors (tant és ver que tot bon propietari tendeix a exagerar els mancaments de les persones que tenen aire d’atemptar als seus capitals). No era pas que haguessin estat enganyats! Havien anat a les fonts. Havien interrogat el bidell després de beure. El bidell s’havia traït, i sabien, ara, millor que ell, el mot precís de l’assumpte!… Amb tot, rient-se de la credulitat de les masses, els nostres dignes ciutadans servaven el secret per a ells tots sols, així mateix com els plau de servar totes les coses que posseeixen: tenacitat que, d’altra banda, és el senyal distintiu de les persones sensates i esclarides.

Al mig novembre següent, en tocar les deu en el campanar del Jutjat de Pau de Nayrac, cadascú entrà en sa llar amb un aire més trapella que de costum i el barret (Déu meu!) damunt l’orella, de tal manera, que la seva esposa, saltant-li a les garrofes, l’apel·là mosqueter, la qual cosa pessigollejà dolçament llurs cors recíprocs.
—Saps, senyora N***? Demà, de matinet, me’n vaig.
—Ah, Déu meu!
—És l’època de cobrar: cal que vagi, jo mateix, a casa dels masovers…
—No hi aniràs.
—Els brigands!
—Bah!… Ja n’he vist d’altres!
—No hi aniràs!… –concloïa cada esposa, com escau entre persones que s’endevinen.
—Mira, filla meva, mira… Preveient ja la teva angoixa, per tranquil·litzar-te, ens hem convingut de marxar tots junts, amb els nostres fusells de caça, en una gran carretel·la llogada per aquest fi. Les nostres terres són circumveïnes, i tornarem al vespre. Per tant, eixuga les teves llàgrimes i, convidant-me a Morfeu, permet que nuï tranquil·lament damunt del front les dues puntes del mocador de seda.
—Ah! Des del moment que hi aneu tots junts, en hora bona: has de fer com els altres –murmurà cada esposa, sobtadament calmada.
—Som-hi!… –murmuraren, cadascú, enfilant-se els mitjons després d’un gran gest indiferent, de manera que la frase fos oïda per l’esposa. –Som-hi! El moment ha arribat. No es mor més que una vegada!

Les dames, en llur admiració, esguardaven els paladins moderns, i els entatxonaven les butxaques de pastilles pectorals, a causa de la tardor.

Aquests, fent el sord als plors, s’arrencaren aviat del braços que volien, en va, retenir-los.
—Un darrer bes!… –deien, cadascú, en el replà del pis.

I arribaren, desembocant de llurs vies respectives, a la gran plaça, on alguns de la colla (els concos) esperaven ja llurs col·legues al volt de la carretel·la i fent jugar, a la llum del matí, les bateries dels fusells de caça, dels quals renovaren l’esquer, bo i arrugant el front.

Sis hores queien. La carretel·la es posà en marxa als mascles acords de la Parisienee, entonada pels catorze propietaris rurals que l’omplien. En tant, per les finestres llunyanes, unes mans febroses agitaven mocadors esmaperduts, i es distingia el cant heroic:

Avant! Caminem
contra llurs canons
a través del ferre i el foc dels batallons!…

i, més enllà, el braç dret en l’aire i amb una mena de bramul:

Correm a la victòria!…

tot plegat escandit, a mesura, per les amples xurriacades amb les quals, el rendista que els conduïa, embolcallava, giravoltant el braç, els tres cavalls.

La jornada fou bona.

Els burgesos són uns alegres vividors, amples en els negocis. Però en el capítol de l’honradesa… prou s’ha dit… Diguem-ho: íntegres fins a penjar un noi per una poma.

Cadascú d’ells dinà, doncs, a casa del seu masover, pessigà, a les postres, la galta de la filla, embutxacà el bossot de l’arrendament i, després d’haver canviat amb la família alguns proverbis molt sentits, com «Els bons comptes fan els bons amics» o «A bon gat, bona rata», o bé «Qui treballa fa oració», o, encara, «No hi ha ofici dolent», o, més enllà, «Qui paga els deutes s’enriqueix», i altres dites de costum, cada propietari, sostraient-se a les benediccions convingudes, reprengué, a son tom, el lloc en la carretel·la col·lectora, que passà a recollir-los, així, de masia en masia; i, a la fosca, es posà novament en camí de Nayrac.

No obstant això, una ombra havia baixat sobre llurs ànimes.
Efectivament, certes contalles de pagesos feren saber als nostres propietaris que el violinaire havia fet escola. El seu exemple s’era fet contagiós. El vell malvat sembla que s’havia reforçat d’una horda de lladres veritables, i (sobretot a l’època del cobrament) la ruta no era ja positivament segura. De manera que, a desgrat de les boires, aviat dissipades, del claret, els nostres herois posaven ara sordina a la Parisienne.

Queia la nit. Les albes afinaven llurs siluetes negres damunt la carretera; el vent feia bellugar les bardisses. Enmig dels mils sorolls de la Natura, i alternant amb el trot regular dels meclemburgesos, s’oí, al lluny, l’udol de mal averany d’un ca perdut. Les rates penades voletejaven entorn dels nostres pàl·lids viatgers, que el primer raig de lluna s’il·luminà tristament… Brrr!… Ara hom s’estreny el fusell entre els genolls amb un tremolor convulsiu; ara hom, sense soroll, s’assegurava, de tant en tant, que el saquet fos degudament a la vora. Hom no resava mot. Quina angoixa, per a unes persones honrades!

De sobte, a l’entreforc de la carretera (o terror!), unes cares esgarrifoses i contretes aparegueren; uns fusells relluïren; s’oïren peuades de cavalls, i un terrible —Qui va! —retrunyí per les tenebres, car en aquest mateix instant la lluna lliscava entre dos núvols negres.

Un gran vehicle, abarrotat d’homes armats, tancava la carretera.
Què eren, aquells homes? Evidentment uns malfactors! Uns bandits! Evidentment!

Ai las, que no! Era la colla bessona de bons burgesos de Pibrac. Eren els de Pibrac!, els quals havien tingut exactament la mateixa idea que els de Nayrac.

Retirats dels negocis, els tranquils rendistes de les dues viles es creuaven, per la carretera, pel camí de casa.

S’entreveieren, pàl·lids. La intensa paüra que es causaren, vista la idea fixa que havia envaït llurs cervells, havent fet aparèixer damunt totes aquelles cares benignes els instints veritables (així mateix com un cop de vent passant sobre un llac, fent-hi, remolí, en fa pujar el fons a la superfície) era natural que es prenguessin, ells amb ells, per aquells mateixos brigands que recíprocament temien.

En un sol instant, llur xiuxiueig, dins la fosca, els enfollí d’aital guisa, que, en la pressa tremoladissa dels de Pibrac a prendre, per fermesa, les armes, havent-se enganxat al banc la bateria d’un dels fusells, un tret partí, i la bala anà a tocar un dels de Nayrac, trencant-li, damunt del pit, una cassoleta d’excel·lent foie gras de la qual se servia, maquinalment, com d’una ègida.

Ah, aquell tret! Fou la guspira fatal que incendià la pólvora. El paroxisme del sentiment que experimentaren els féu delirar. Un tiroteig nodrit i furiós començà. L’instint de conservació de llurs vides i de llur diner els encegava. Omplien els fusells de cartutxos amb una mà tremolosa i ràpida, i disparaven al munt. Els cavalls caigueren; una de les carretel·les bolcà, vomitant a l’atzar ferits i maletins. Els ferits, en la confusió de llur espant, s’aixecaren de nou com lleons i recomençaren a disparar-se els uns sobre els altres, sense poder-se mai reconèixer, enmig la fumera!… En aquella demència furiosa, si uns guàrdies haguessin sobrevingut sota els estels, no hi ha cap dubte que ells haurien pagat amb la vida llur abnegació. En resum, allò fou una exterminació, havent-los comunicat, el desesper, l’energia homicida: aquella energia, en una paraula, que distingeix la classe de persones honorables quan se les empeny fins a la fi!

Durant aquest temps, els veritables brigands (és a dir, la mitja dotzena de pobres diables, culpables, els més, d’haver sostret algunes pasterades, alguns trossos de llard o alguns sous, a dreta i a esquerra) tremolaven horriblement en una caverna, allunyada, oint, dut per la ventada del gran camí, el soroll creixent i terrible de les detonacions i els crits espantosos dels burgesos.

Imaginant-se, efectivament, en llur esglai, que una batuda monstre era organitzada en contra d’ells, havien interromput la innocent partida de cartes al volt del gotet de vi, i s’eren aixecats, lívids, esguardant llur capità. El vell violinaire semblava a punt de sentir-se malalt. Les seves grans cames vacil·laren. Agafat de sorpresa, el bon home estava ferotge. Ço que oïa passava més enllà de la seva intel·ligència.

Amb tot, al cap d’alguns minuts d’esgarriament, com fos que el tiroteig continuava, els bons brigands el veieren, sobtadament, estremir-se i posar-se un dit meditatiu damunt la punta del nas.

Aixecant la testa:
—Nois —digué: —és impossible! No es tracta de nosaltres: hi ha un malentès; és un quid pro quo. Correm amb les nostres llanternes sordes, per portar socors als pobres ferits!… El soroll ve de la carretera.

Arribaren, per tant, amb mil preocupacions, apartant l’espessor, al lloc del sinistre, del qual la lluna il·luminava ara l’horror.

El darrer burgès supervivent, en la pressa de carregar de nou la seva arma cremant, acabava de fer-se saltar el mateix cervell, sense voler-ho, per inadvertència.

Davant d’aquell espectacle formidable, de tots aquells morts que obstruïen la carretera ensagnada, els brigands, consternats, romangueren sense paraula, embriacs d’estupor, no creient-ho els mateixos ulls. Una obscura comprensió de l’esdeveniment començà, des de llavors, a entrar en llurs esperits.

De sobte el cap xiulà, i, a un senyal, les llanternes s’acostaren en cercle entorn del músic carrerívol.
—O bons amics meus! –grunyí amb una veu horriblement baixa (i les seves dents petaren d’una por que semblava encara més terrorífica que la primera).
—O amics meus!… Recollim, ben de pressa, el diner d’aquests dignes burgesos! I passem la frontera! I fugim, cames ajudeu-nos! I no posem mai més els peus en aquest país.

I, com els seus acòlits els consideressin, bocabadats i els pensaments en desordre, mostrà amb el dit els cadàvers, afegint, amb un estremiment, aquestes paraules absurdes, però elèctriques, provinents, amb seguretat, d’una experiència profunda, d’una eternal coneixença de la vitalitat de l’Honor del Terç-Estat:
—DEMOSTRARAN… QUE HEM ESTAT NOSALTRES!

La recepta de la impunitat

Publicat per primer cop el 1884 al diari Le Figaro
i el 1886 a L’amour suprême.

Al Nord de Tonquín, molt lluny dintre les terres, la província de Kuuang-Si, dels arrossars daurats, mostra fins als principats centrals de l’Imperi del Mig ses viles de teulades arremangades, algunes de les quals són encara de costums mig tàrtares.

En aquella regió, la serena doctrina de Lao Tse no ha apagat encara les vívides credulitats dels poussahs, una mena de genis populars de la Xina. Gràcies al fanatisme dels bonzes de l’encontrada, la superstició xinesa, fins entre la gran gent, hi fermenta d’una manera més aspra que en els estats menys allunyats de Pei-Tsin (Pequín). Difereix de les creences manxueses que admeten la intervenció directa dels déus en els afers del país.

El penúltim virrei d’aquesta immensa possessió imperial fou el governador Txe-Tang, el qual ha deixat el record d’un dèspota sagaç, avar, ferotge. Heus aquí l’enginyós secret pel qual aquest príncep, escapant a mil venjances, degué de finar en pau enmig de l’odi del seu poble, del qual menyspreà, fins a la fi, sense inquietuds ni perills, els bullents furors, assedegats de la seva sang.

Una vegada (uns deu anys abans de la seva mort), cert migdia d’estiu, l’ardor del qual feia espillejar les llunes dels estanys, cruixir les fulles dels arbres, rutilar la pols, i vessava una pluja de flames d’aquelles miríades d’alts i amples quioscos de pisos triples, que, aveïnant-se segons les giragonses dels carrers, constitueixen la capital Nau-Txang, així com qualsevulla gran ciutat del Celestial Imperi; Txe-Tang, assegut en la més fresca sala d’honor de son palau, damunt d’un setit negre incrustat de flors de nacre de campànules d’or nou, es recolzava la galta en la mà, el ceptre sobre els genolls.

Darrere d’ell, la colossal estàtua de Fo, l’inexpressable déu, dominava son tron. Per la graonada vetllaven els guardes, vestits d’armadures escatades de cuir negre, la llança, l’arc o la llarga destral al puny. A la dreta s’estava, dret, ventant-lo, son botxí favorit.

Els esguards de Txe-Tang vagaven sobre la multitud de mandarins, de prínceps de la seva família, i sobre els grans oficials de la seva cort. Tots els fronts eren impenetrables. El rei, sentint-se odiat, rodejat d’imminents homicides, contemplava, pres de sospites indecises, cadascun dels grups on es parlava en veu baixa. No sabent qui exterminar, sorprès a cada instant de viure encara, somiava, taciturn i amenaçador.

Una cortina fou apartada, donant pas a un oficial. Aquest duia, per la trena, un jovencell desconegut, de grans ulls clars i de bella fesomia. L’adolescent anava revestit d’una roba de seda de foc amb cintura brocada d’argent. Davant Txe-Tang es prosternà.

A un esguard del rei:
—Fill del Cel —respongué l’oficial—, aquest jovencell ha declarat ésser només que un obscur ciutadà de la vila, anomenar-se Tse-i-la. Nogensmenys, menyspreant la mort lenta, ofereix demostrar que ve missionat cap a tu de part dels poussahs immortals.
—Parla —digué Txe-Tang.

Tse-i-la es posà dret.

—Senyor —digué amb una veu calmosa—, sé ço que m’espera si mal domino les meves paraules. Aquesta nit, en un somni terrible, els poussahs, afavorint-me amb llur visita, m’han fet present d’un secret que meravella l’enteniment mortal. Si tu et dignes a escoltar-lo, reconeixeràs que no és d’origen humà, car, en cas d’oir-lo solament, despertarà en ton ésser un sentit novell. La seva virtut et comunicaré instantàniament el do misteriós de llegir (ulls clucs, en l’espai que separa les pupil·les de les parpelles) els noms mateixos, en lletres de sang!, de tots aquells que podrien conspirar contra el teu tron o contra la teva vida, i en el moment precís que llurs esperits concebien el projecte. Estaràs, doncs, a refugi per sempre, de tota sorpresa funesta, i envelliràs tranquil, en la teva autoritat. Jo, Tse-i-la, jur aquí per Fo, la imatge del qual projecta la seva ombra sobre nosaltres, que el màgic atribut d’aquest secret és talment així com l’enuncio.

Davant d’aquest estupefaent discurs, hi hagué en l’assemblea un estremiment i un gran silenci. Una vaga angoixa commovia la impassibilitat ordinària de les cares. Tots examinaren el jove desconegut, el qual, sense tremolar, es palesava, així, posseïdor i missatger d’un sortilegi diví. Un cert nombre s’esforçava vanament a somriure (però no gosant entremirar-se, empal·lidint a desgrat d’ells mateixos) de l’aplom de Tse-i-la. Txe-Tang observava al seu entorn aquell malestar denunciador.

A la fi, la seva un dels prínceps, per dissimular, sens dubte, la seva inquietud, digué:
—No n’hem de fer res de les paraules d’un insensat embriac d’opi.

Els mandarins, llavors, tranquil·litzant-se:
—Els nou poussahs no inspiraren més que els vells bonzes dels deserts.

I un dels ministres:
—És el nostre examen, de bell antuvi, el que ha de decidir si el pretès secret del qual aquest jovencell es creu dipositari és digne d’ésser sotmès a l’alta saviesa del rei.

Al qual s’adreçaren els oficials irritats:
—I ell mateix… potser no és més que un d’aquells el punyal dels quals no espera, per colpir el senyor, sinó l’instant que els ulls distrets…
—Que l’agafin!

Txe-Tang estengué damunt Tse-i-la son ceptre de jade, on brillaven lletres sagrades.

—Continuo —digué impassible.

Tse-i-la reprengué llavors, agitant amb la punta dels dits, i al volt de les seves galtes, un petit ventall de brins de banús:
—Si alguna tortura podia persuadir Tse-i-la de trair son gran secret revelant-lo a d’altres que no fossin el rei, invoco el testimoni dels poussahs que ens escolten, invisibles: no m’haurien pas escollit per a intèrpret, oh prínceps! No, no he fumat opi: no tinc la faç d’un insensat; no porto cap mena d’arma. Únicament, vet aquí el que afegesc: si afronto la mort lenta, és que un tal secret val igualment, si és real, una recompensa digna d’ell. Tu sol, oh rei!, judicaràs, en la teva equitat, si mereix el premi que et demano. Si de cop, al so mateix dels mots que l’enuncien, sents en tu, sota els ulls clucs, el do de sa virtut vivent i son prodigi, havent-me ennoblit els deus inspirant-me’l amb llur hàlit de llampecs, tu em concediràs, Li-tcen-Sé, la teva filla radiant, la insígnia principesca dels mandarins i cinquanta mil liangs d’or.

Pronunciant els mots liangs d’or, un imperceptible color rosa muntà a les galtes de Tse-i-la, que velà amb el moviment del ventall.

L’exorbitant recompensa exigida provocà el somriure dels cortesans i enutjà el cor ombrívol del rei, del qual revoltava l’orgull i l’avarícia. Un cruel somriure lliscà, també, sobre els seus llavis, esguardant el jovencell, que, intrèpid, afegí:
—Esper de tu, senyor, el jurament reial, per Fo (l’inexpressable déu que venja dels perjuris), que tu acceptes, segons mon secret et sembli positiu o quimèric, de concedir-me aquesta recompensa o la mort que et plaurà.

Txe-Tang s’aixecà:
—Jurat! -—digué—. Segueix-me.

Alguns moments després, sota les voltes que una llàntia suspesa damunt de sa encisadora testa il·luminava, Tse-i-la, lligat de cordes fines a un pal, esguardava silenciós el rei Txe-Tang, l’alta talla del qual apareixia, a l’ombra, a tres passos d’ell. El rei estava dret, recolzat a la porta de ferro de la cova. La seva mà dreta es recolzava damunt del front d’un dragó de metall que eixia de la muralla i l’antic ull del qual semblava contemplar Tse-i-la.

El vestit verd de Txe-Tang llançava claror; el collar de pedreries brillava. El seu cap únicament, passant fora el disc d’ombra de la llàntia, romania en la foscor.

Sota l’espessor de la terra ningú no podia oir-los.

—Escolt —digué Txe-Tang.
—Majestat— digué Tse-i-la—, jo sóc un deixeble del meravellós poeta Li-tai-Pé. Els déus m’han donat en geni ço que t’han dat a tu en potència: han afegit, a més, la pobresa per engrandir els meus pensaments. Els regraciava, doncs, cada dia, de tants de llavors, i vivia tranquil, sense desigs, quan, un vespre, damunt l’elevada terrassa del teu palau, per damunt dels jardins, en els aires argentats per la lluna, he vist la teva filla Li-tcen-Sé, que encensaven, als seus peus, les flors matisades dels grans arbres, al vent de la nit. Des d’aquell vespre el meu pinzell ja no escriu caràcters, i sento en mi que ella també pensa en la radiació del qual m’he penetrat! Las de llanguir, preferint mal fos la més horrorosa mort al suplici d’estar sense ella, he volgut per un acte heroic, d’una subtilitat gairebé divina, elevar-me, jo, passant, oh rei!, fins a ella, la teva filla.

Txe-Tang, sens dubte per un moviment d’impaciència, recolzà el polze sobre l’ull del dragó. Els dos batents d’una porta rodaren sense soroll davant Tse-i-la, deixant-li veure l’interior d’un calabós veí.

Tres homes vestits de cuir s’hi estaven prop d’un braser on escalfaven ferres de tortura. De la volta queia una corda de seda, sòlida, desfilant-se en fines trenes sota la qual brillava una gabieta d’acer, rodona, foradada amb una obertura circular.

Ço que veia Tse-i-la era l’aparell de la mort terrible. Després de cruels cremades, la víctima era suspesa per un puny en l’aire, a aquella corda de seda, el polze de l’altra mà lligat, endarrere, al polze del peu oposat. Li ajustaven llavors aquella gàbia al voltant del cap, i, havent-la fixada a les espatlles, la tancaven després d’introduir-hi dues grans rates afamades. El botxí imprimia seguidament, al condemnat, un balanceig. I, finalment, es retirava, deixant-lo en les tenebres, i no tornava a visitar-lo fins l’endemà passat.

A un semblant obir, l’horror del qual impressionava ordinàriament els més resoluts:

—Oblides que ningú ha d’oir-me, fora de tu! —-digué fredament Tse-i-la.

Els batents es tancaren de nou.

—El teu secret? –grunyí Txe-Tang.
—EI meu secret, tirà! És que la meva mort arrossegaria la teva aquest vespre! —digué Tse-i-la amb un esclat de geni en la mirada—. La meva mort? Però si és ella (no ho comprens?) la que desitgen allà dalt els que esperen el teu retorn estremint-se!… ¿No significaria ella la confessió de la nul·litat de les meves promeses?… Quina joia per a ells, en llurs cors homicides, de riure baix, baixet, de ta credulitat decebuda! Com no seria el senyal de ta perdició?… Segurs de la impunitat, furiosos de llur angoixa, ¿com, davant teu, disminuït per l’esperança avortada, vacil·laria llur odi encara?… Crida els teus botxins! Estaré venjat. Però ja ho veig: ja sents perfectament que, si em fas desaparèixer, la teva vida no és més que qüestió d’hores, i que els teus fills, degollats segons el costum et seguiran, i que Li-tcen-Sé, la teva filla, esdevindrà la presa dels assassins.

«Ah, si tu fossis un príncep profund!… Suposem que ara mateix, al contrari, tu entres amb el front com agreujat per la misteriosa vidència predita, voltat dels teus guardes, la mà damunt la meva espatlla, a la sala del tron, i que allà, havent-me tu revestit amb la roba dels prínceps, envies a cercar la dolça Li-tcen-Sé (la teva filla i la meva aimia!); que, després d’haver-nos promès, ordenes als tresorers comptar-me oficialment els cinquanta mil liangs d’or, et jur que, davant d’aquell espectacle, tots els cortesans que tenen contra tu els punyals mig desembeinats en l’ombra, cauran defallents, prosternats i esmaperduts, i que, en l’esdevenidor, ningú gosarà admetre, en son esperit, un pensament que et fos hostil.
—Pensa, doncs! Se’t sap raonable i fred, clarivident en els Consells de l’Estat. ¿No fóra, doncs, possible que una vana quimera hagués bastat per a transfigurar, en pocs instants, la inquieta expressió de la teva cara en la d’una estupor sagrada, victoriosa, tranquil·la?… Se’t sap cruel, i em deixes viure? ¿Se’t sap altiu en ton amor paternal, em dónes la filla per una paraula, a mi, passant inconegut? ¿Quin dubte subsistiria davant d’això?… ¿En què volies tu que consistís la valor d’un secret, inspirat pels vells genis del nostre cel, sinó en la circumdant convicció que el posseeixes?… És ella sola la que es tractava de crear! Ho he fet. La resta depèn de tu. He tingut paraula! Vés, he precisat els liangs d’or i la dignitat, que desdeny, només per deixar mesurar, amb la munificència del preu arrencat a ta duplicitat cèlebre, l’espantosa importància del meu imaginari secret.»

«Rei The-Tang, jo, Tse-i-la, que, lligat per les teves ordres a aquest pal, exalto davant la Mort terrible la glòria de l’august Li-tai-pe, mon mestre, el dels pensaments de llum, et declaro, en veritat: vet aquí ço que et dicta la saviesa. Retornem, el front alt i radiant! Perdona, amb un cor sota la impressió del Cel! Amenaça de ser, en l’esdevenidor, sense misericòrdia. Ordena festes il·luminades, per la joia dels pobles, en honor de Fo (que m’inspirà aquesta astúcia divina!). Jo, demà desapareixeré. Aniré a viure, amb l’elegida del meu amor, en qualque província feliç i llunyana, mercès als solitaris liangs d’or.

El botó de diamant dels mandarins (que suara rebré de ta llarguesa amb tanta aparença d’orgull), presumeix que no el duré mai: tinc altres ambicions. Crec només en els pensaments harmoniosos i profunds que sobreviuen als prínceps i als reialmes: essent rei en llur immortal imperi, no n’he de fer res, d’ésser príncep en els vostres. Tu has experimentat que els déus m’han donat solidesa del cor i la intel·ligència igual (no és veritat?) a la del teu envoltatge. Puc, doncs, millor que un dels teus graus, posar la joia en els ulls d’una dona jove. Interroga Li-tce-Sé, mon somni! Estic segur que, en veure mos ulls, ella t’ho dirà. Tu, en tant, cobert d’una superstició protectora, regnaràs; i, si obres els teus pensaments a la justícia, podràs canviar la por en amor del teu tron reafirmat. És aquest el secret dels reis dignes de viure! No en tinc d’altres a fer-te saber. Pesa, tria i pronuncia! He parlat.»

Tse-i-la callà.

Txe-Tang, immòbil, semblà meditar qualque instants. La seva gran ombra silenciosa s’allargava damunt la porta de ferro. Aviat baixà cap al jovencell, posant-li les mans sobre les espatlles, l’esguardà fixament al fons dels ulls, com pres de mil pensaments indefinibles.

Finalment, desembeinant el seu sabre, talla els lligams de Tse-i-la. Després, tirant-li son collar reial al coll:
—Vine —digué.

Remuntà els graons del calabós i recolza la mà damunt la porta de la llum i de la llibertat.

Tse-i-la, que el triomf del seu amor i de la sobtada fortuna enlluernava un xic, contemplava el nou present del rei.

—Com! Aquestes pedreries, encara! —murmurà—. Qui et calumnia, doncs? Això és més que les riqueses promeses! Què vol pagar, el rei, amb aquest collar?
—Les teves injúries —respongué desdenyosament Txe-Tang, reobrint la porta cap al sol.

1
Pamflet publicat el 1789

Contes cruels – Villiers de l’Isle-Adam