Recull de dos capítols de l’assaig publicat el 1919 en què Joaquim Folguera presenta la poesia catalana de principi de segle XX i analitza l’obra de Joan Maragall i del Josep Carner primerenc.
////A més, llegiu La prosa de Josep Carner: pròleg d’Alexandre Plana a Les Bonhomies. I encara més Joaquim Folguera a Stroligut
Les noves valors de la poesia catalana
La influència francesa en la poesia catalana
Al mateix que l’obra de Joan Maragall era consagrada a Catalunya, penetrà d’una manera ja directa i precisa la influència francesa en la nostra literatura. Aquesta influència havia existit sempre, però vagament només, perquè no podia la literatura catalana sostreure’s a la seva esfera d’influència sense sortir-se dels límits d’una civilització elemental —mateix problema d’avui dia en la pintura, per l’hegemonia evident de l’impressionisme i el cezannisme. Però la influència que fou abans només que les ones de repercussió que s’estengueren per totes les literatures, i que arribaven sovint als nostres cenacles literaris de la segona meitat del segle XIX per mitjà de la traducció castellana, es convertí en l’aurèola del fi de segle en una riuada directa i abassegadora. Fou el moment en què Catalunya obria nacionalísticament les potències espirituals i passava per una veritable fúria d’assimilació: moment en el qual no visqué les valors mundials més que a través de la consagració francesa. La influència poètica que fou abans un passatger romanticisme d’un air un peu Chateaubriand només, segons la graciosa expressió de James, que sofria però, també, del sentimentalisme exhibicionista de Byron, de la cerimònia correcta i aplomada de Manzoni, més tard del corc escepticista de Heine, i sobretot del tradicionalisme de Walter Scott, esdevingué, abans de cloure el segle nefast, un parnassianisme sobtat, parnassianisme que, encara que sembli un contrasentit, compartí a Catalunya l’hegemonia literària forastera amb el transcendentalisme septentrional dels escandinaus. La revista «Joventut», malgrat el seu generós eclecticisme, fou durant uns anys l’orgue, més o menys conscient, d’aquest paradoxal dualisme literari.
La influència venia tan reressagada, que el simbolisme l’encalçà tot seguit. Però en aquell breu temps de predomini de Maragall per una banda i per l’altra de parnassianisme, arrelà aquí un curiós malentès de crítica que avui dura encara en el burocratisme literari: la divisió de la poesia en objectivista i subjectivista. No hi ha en realitat objectivisme possible en poesia sinó en la pseudopoesia simplement arqueològica i historicista, en la qual moltes vegades el buf intern no és altra cosa que una galvànica mobilització de quatre recursos «Ars-Una» i Cèsar Cantú. El subjectivisme serà més o menys directe però és, en poesia, únic (sense que això vulgui dir que neguem l’objectivisme literari); i tan substancialment subjectiu és Herèdia, encara que no qualitativament i quantitativament, Maragall: Maragall per la revelació espontània d’un cant obert, Herèdia per la revelació reflexa d’una ànima cursi, bambolinesca, aquissada de vulgaritat. El subjectiu no és el qui parla de si mateix, sinó el que es traeix a si mateix, que és com dir: tota la poesia. Un poeta es trairà parlant de la seva pròpia vida amb una gran candidesa lírica, un altre es trairà en l’espill de la Natura, i un tercer en la voluntat d’un món superior, aparentment deslligat d’ell, i que cantarà. Aquella divisió que semblava una precaució burocràtica indispensable després de l’«Elogi de la Poesia» de Joan Maragall, semblaria possible si la classificació fos feta a base d’elements primaris tan sense transcendència com la intenció externa del cant. Però es dóna el cas que, si s’acceptés aquesta divisió en la intenció del cant, seria forçós d’acceptar-la en l’essència mateixa del cant que és ço que arriba directament al diafragma de la sensibilitat. Si no és així, es pot donar el cas monstruós, dins una preceptiva crítica semblant, d’un subjectiu desarrelat de si mateix (les cançonetes de Joan Arús) i d’un objectivista responsable, consanguini, subjectiu de l’objecte poètic del seu cant. Browning en alguns cants descriptius, per exemple.
El parnassianisme fracassà en la nostra poesia (puix la cura de la forma ens era dada ja pels primers mallorquins, que la tenien per instint) deixant-nos l’engany d’una possible objectivitat. Algun parnassià trobaríem per ci per lla, la bel·ligerància literària del quan no li vindria certament del parnassianisme. Però el simbolisme, que fou el segon gran de la influència directa de la poesia francesa a Catalunya, prengué compte a fer desaparèixer aquella escola. La sirena simbolista, però, no tingué una corrua dòcil sinó que trobà una voluntat creadora que es desemperesí tan sols dins el seu encant amb una gimnàstica de sensibilitat que alliberà definitivament la poesia catalana d’una timidesa rústega que el mateix Maragall tenia encara un poc. Josep Carner fou aquella voluntat creadora.
El primer adveniment d’aquest poeta a la nostra poesia assenyala la tercera fita de restauració, millor dir, de re-creació. Les dues virtuts que l’immunitzaren contra el simbolisme foren la ironia i la catalanitat activa. I, guardat així per elles dues, cantà amb una diversitat jovenívola i amb una fulguració graciosa i inesgotable. Les obres d’aquest primer període de la seva poesia, «Llibre de poetes», «Els fruits saborosos», dos llibres de Sonets, i «El verger de les galanies», són una total renovació de la lírica catalana. Signifiquen, ensems, l’adorable puerilitat jovenívola, l’esperit joquiner i enamoradís, la dignitat augusta i somrient, la profunditat sonora i perfumada. I tot això barrejat amb una gràcia incomparable de rim i amb una puresa i diafanitat de llenguatge fins aleshores inassolides. No era ja, en Josep Carner, la poesia catalana, la
mig augusta i mig espellifada
per dir-ho amb versos d’ell mateix, que poc temps abans s’esqueia ser. Era l’adolescent bella i neta i enjogassada, amb una perfecta túnica de plecs voleiant al vent d’un numen prodigiós.
El segon adveniment de Josep Carner
Hem dit ja la significació de l’obra primera de Josep Carner que assenyala en el tercer grau després de Verdaguer i Maragall: desencarcarament de la poesia amb una gimnàstica a la vegada d’esperit i de rim, infonent-li l’agudesa i la sensibilitat a què havia aspirat en el simbolisme francès. En aquella època, com una reacció al castellanisme incessant de la poesia del Renaixement, tota l’obra carneriana és una personalíssima gal·licització filològica del català, el qual dota de bells mots i de fórmules encara més belles. En les imatges té també una graciosa intenció, un conceptisme irònic, una elegància divuitesca essencialment francesa. El seu sovintejat hel·lenisme té també un caient molt Philippe Desportes (Els fruits saborosos, sobretot Els albercocs i les petites collidores). En una paraula, Josep Carner fou durant un cert temps l’escriptor qui donà el to de l’aportació francesa més escaient. Però lentament s’elaborà en ell una evolució, aquesta vegada doble, cap a la modulació legítimament italiana en la forma, i cap al finíssim romanticisme dels poetes anglesos, en l’esperit: una dolça però tensa eufonia de vocalització i una atenció aristocràtica pels paisatges de l’ànima humana. Aquesta evolució, que no té en realitat una partió concreta, es fa definida en el llibre Monjoies publicat l’any 1912, amb el qual entra definitivament la poesia catalana en una majoria d’edat absoluta. Amb Monjoies, Josep Carner acompleix del tot l’obra de renovació que iniciava en el seu primer període, això és: reincorpora a l’idioma els mots més bells del català clàssic, en crea, poèticament i científica, de nous, els lliga amb una sòbria sintaxi molt catalana, harmonitza el dring dels consonants, depura i sistematitza l’expressió popular, etc. La seva poesia no és ja sols una obra d’emoció persona, sinó tot un moviment literari, com s’ha vist després amb el plebiscit unànimement intel·ligent que l’ha consagrat.
Aquest moviment de depuració i d’enriquiment s’assenyalarà també en l’obra carneriana per un pudor de la imatge conceptista, confessat en «La Paraula en el vent»: «Veus-aquí un llibre que no ve a ésser altra cosa que una planyívola història d’amor, sense perdre per testimoni els rius, les estrelles, les cascades, en realitat el poeta s’ha fet una confidència ell tot sol, i en el llenguatge que li era més entenedor. Per l’especial natura del seu sentiment —que era una melangia consirosa d’ella mateixa—, no han escaigut al poeta llargues ufanes verbals de sensualitat gloriosa, ni el subtilíssim i novell conceptisme en imatges, sempre inesperat i una mica conscient de ser-ho». Però la imatge carneriana de la segona èpica no fa més, en lloc d’esvair-se, que deixar la seva voluble condició literària per créixer de proporcions i servar la ingenuïtat dels millors lírics primitius. Esdevé, per dir-ho d’una faisó més planera, de tamany natural. Diu, per exemple:
Si ella fos només una mentida bella,
si ella fos només un somni del matí,
al cap d’avall del cel potser, com una estrella,
o com un averany al fons de tot de mi, etc.
la imatge no té una condició marginal, estimulant, sinó que creix dins la mateixa trajectòria lírica pura. No és un motiu ornamental en la construcció sinó un element poètic essencial. Alguns cops ella sola és la creació: el sospir líric encaixa perfectament, s’ajusta a l’estructura de la imatge. Exemple: Acabaments:
La meva fe, que cap mercè demana,
la meva de posseït o foll,
més aviat, o dona llunyedana,
té la duresa viva del rostoll. Etc.
L’esperit joquiner del poeta es converteix en aquesta segona època en una profunditat apassionada i en una admirable nuditat moral. La primordial sensació que dóna, fortament optimista en un poeta, és la d’orgull. La poesia de Monjoies, de La Paraula en el vent, fins d’Auques i ventalls, és una poesia plena d’orgull sa i potent, sense amagar cap de les seves característiques: la timidesa, la ironia, en contra-orgull de la humilitat. El mateix aïllament momentani que es creava Josep Carner amb la renovació filològica, és ple d’un orgull confiat, d’una fermança despectiva. Scrissi in vento, com el Petrarca, amb un irònic confiament interior. En la Cançó orgullosa es revela, també, dient:
Doncs jo ara com antany
no vull res sinó esperança:
fer-me sol el meu engany,
a mon grat i a ma semblança,
amb mos braços abraçant-se
i peixent-se de mon plany.
Vull l’amor sense gaubança
i la glòria sense guany.
Orgull, orgull optimista, amb tot el seu sistema de timidesa, d’ironia i d’humilitat: la ironia actuant d’agent actiu del sentit del ridícul, uns cops agressiva, altres defensiva, amb una veritable estratègia de capità que defensa una fortalesa d’orgull —la timidesa, gelosa de la integritat interior, esquiva, plena, oh paradoxa, de veritable confiament—, la humilitat que és el contra-orgull, que abomina de la modèstia, que és saturada de sentit d’autoritat.
Aquesta humilitat es revela en la poesia de Josep Carner per l’ortodòxia catòlica, una de ses més interessants i genuïnes característiques. Els millors lírics catalans actuen dins un normal catolicisme, però més com un estat fet que no com un estat actiu. L’ortodòxia de Josep Carner, com hem dit indirectament suara, és plena de sentit d’autoritat i esdevé altament confortadora. No té l’atracció del cristianisme medieval de Charles Péguy, ni l’activitat pantejant de neòfit d’Ernest Psychari, ni l’assaciament fisiològic de Coventry Patmore o de Paul Claudel. És una normalitat plena de tendreses, filla d’una excel·lent política d’ànima que, com tota normalitat, té els seus secrets de lírica intimitat. Dins aquest perfecte catolicisme carnerià s’assoleixen expressions d’humilitat formidables que recorden els millors Himnes sacres. Retraiem, per exemple, en Monjoies:
Ver és, Senyor, que al fons de la bardissa
en el pecat havia mon deport
i que he begut de l’aigua escoladissa
del gaubament sense trobar conhort,
oh sola dèu on no hi ha gust de mort!
Però el valor més interessant de Josep Carner és indiscutiblement avui el de la totalitat. No caldrà que cerquem les concepcions humanes que enclou la seva poesia perquè hi són totes i amb una simplicitat que és son millor elogi. És la natura humana que resum totes les sensibilitats en el propi domini sapient. Per això, en parlar de l’estat actual de la poesia catalana, diu Carles Riba: «Si en conjunt la plasmació és perfecte, individu per individu cadascú fa el seu cant dins l’harmonia del cor. Cadascú —dels que compten, és clar— troba la seva originalitat en la seva sinceritat, que és, al cap i a la fi, l’única originalitat del cant líric, el més propi i el més humà alhora dels cants. Però en un sol poeta se’ns acut que l’harmonia s’acompleix tota íntegra: en el cantor de La paraula en el vent.
© de l’edició, Stroligut