L’última guerra d’Apel·les Mestres és el primer poema epicoburlesc de la història de la literatura catalana.
Va ser escrit l’abril de 1903 i publicat el 1922, amb dibuixos del mateix Mestres, després d’haver guanyat el Certamen literari del Centre de Lectura de Reus. Amb aquest poema heroicocòmic i pacifista, Mestres es reia de reis i cabdills i guerres.
////Més Mestres a Stroligut: No passareu!
L’última guerra
Totes les literatures tenen —i tenen en gran estima— el seu poema heroic-còmic. La literatura grega té La Batracomiomàquia, atribuïda al mateix Homer, ja a Pigres; la italiana La Secchia rapita, de Tassino; la francesa Le Lutrin, de Boileau; la castellana La Gatomaquia, de Lope de Vega; l’alemanya el Reineke Fuchs, de Goethe —per no citar més que els cap d’ala.
La literatura catalana, malgrat i comptar amb obres de tots els gèneres —i entre elles amb poemes d’altíssima volada— no compta encara, almenys que jo sàpiga, amb un poema heroi-còmic.
Lluny de mi la pretensió de creure que, amb el present, he vingut a omplir aqueix buit; però tal vegada la meva temptativa serveixi d’estímul perquè vinga a omplir-lo qui tinga, per fer-ho, les qualitats que tan difícil gènere reclama.
Invocació
L’ardenta Inspiració que Apol·lo concedí
a l’autor immortal de la immortal Iliada
un devot fervorós del rapsode diví
reclama per favor: —Emprenguem la volada,
auster inspiració!… Ja riurem pel camí!
Cant primer
I
Aquella migdiada
—migdiada d’abril, com els poetes
en tenim el secret: ensatinada,
aristòcrata, fina, perfumada
amb essència de roses i violetes—
van xisclar les primeres orenetes.
Les primeres de l’any! I a llur cridòria
vibrant i esbojarrada i estentòria
va semblar que la terra s’estremia;
que afamada de llum, i assedegada
de cançons i rialles i alegria,
obria els ulls —les flors— i extasiada,
amb notes i brunzits que l’aire duia,
deia amb les orenetes «al·leluia!»
missatgeres d’amor i nova vida,
tothom seguia amb la mirada humida
les benvingudes tandes;
sobretot els malalts darrere els vidres,
i els bons enamorats… per totes bandes.
Tothom deia: «Ja esclata, ja és desclosa
la santa Primavera verge i mare!
Ja ve el bon temps, ja ve!…». Que és forta cosa
que el bon temps sempre ve, però no es para.
Sempre és demà o ahir, mai l’hora d’ara.
II
Sí, tothom les sentia,
les alegres cridòries!
Tothom… llevat el Rei que aquell sant dia
tenia, per desgràcia, altres cabòries.
Mal que ens dolgui als poetes,
no estava el bon senyor per orenetes;
no ho estava, ben cert: que no eren males
les orenetes que en son cap sentia
xisclar cervell endins i sumzir d’ales.
Tant era així, que, sens alçar la vista
del llustrós paviment —on obstinada
solem clavar els homes la mirada
com més amunt el pensament s’enlaira—,
va exclamar amb desgaire:
«I aquests balcons oberts? Per què serveixen!…
No és que m’ofenga l’aire
però aqueixos aucells m’enterboleixen!…»
De quins aucells parlava? Dels de fora
o dels que duia dintre el cap?… S’ignora.
III
Aquella migdiada
—com crec haver dit ja— de primavera,
el Rei Donamaxò, d’alta memòria,
s’havia fet llegir quasi sencera
la gloriosa història
dels seus avantpassats. I al caure el dia,
que orgullós se sentia
pensant que per ses venes circulava
l’ardenta sang, forçosament molt blava,
de tants hèroes famosos
que il·lustraren llurs noms harmoniosos
en cent —com deia el llibre—, en cent batalles,
desbaratant exèrcits poderosos
i enrunant viles i esbotzant muralles!
Bé és veritat que no tots ells havien
tornat sempre del camp victoriosos:
—sempre, sempre, és molt dir!— els vents varien
i els genis tutel·lars són capritxosos.
Però per sort la Història
és tan hàbil cuinera,
i sap condimentar de tal manera
i amb salses tan sabroses ses guisotes,
que al festí de la glòria
logra servir les més flagrants derrotes
amb més honors, si cal, que cap victòria.
IV
Que orgullós se sentia
el Rei Donamaxò, de ser en tal dia,
descendent d’aquells llamps de les conquestes!…
Mes de sobte sentí que l’envaïa
no sé si dir vergonya o melangia,
al repassar de son regnat les gestes
i trobar-hi grans festes, moltes festes,
molts himnes, molts saraus, molta alegria,
molts coets de colors, molts focs de falla…
però, ¿guerra? No cap! Ni una batalla!
I demà, ¿què diria
d’ell la posteritat, la gran xerraire,
l’eterna xafardera que destria,
garbellant a socaire,
la xexa pel graner i el boll per l’aire?
Què diria, doncs, d’ell?… Res no en diria!
Llavores en ses venes
sentí bullir aquella sang tan blava
de cent reis —no eren tants, uns dotze apenes,
però el llibre citat així ho portava.
Rugí, s’alçà, va creíxer; ses mirades
passejà per parets, pilars i arcades
—així l’invicte Aquil·les en sa tenda
degué mostrar sa còlera tremenda—
i plantant-se de cop, en tres gambades,
davant d’un planisferi
on llu, pintat de rosa, son imperi,
«Eureka!», va cridar, amb veu resolta,
i «Eureka… eureka!» repetí la volta.
V
En tant, els cortesans, pàl·lids, corpresos,
fan rotllo a son entorn. Els més entesos
avancen, s’enretiren,
i assentint amb el cap, miren i miren
aquell piquet rosat que el rei senyala;
i entre el silenci de l’augusta sala
afegeix somrient amb ironia:
«Lloat siga el Senyor! Què més volia?
Llindant amb el meu propi territori
—conforme aquest verd poma nos indica—
¿no veig la més formosa,
la més gran, la més fèrtil, la més rica
de totes les províncies de l’imperi
del meu veí? Sens ombra de misteri
la hi demano: la vull! Ell me la nega.
—Que em dono per ofès! Que no s’entrega!
Li replico que sí. —Que no —replica.
Que no pensa cedir-me ni un pam de terra.
No és prou motiu per declarar la guerra?»
—D’això se’n diu audàcia! —I perspicàcia!
—I per antonomàsia, diplomàcia!
VI
I aquell vespre mateix en tant que a fora
xisclaven les primeres orenetes
i el parc frondós, exuberant de flora,
de perfums exquisits la nit impregna;
radiós el Rei a son veí escrivia
demanant-li amb cortès descortesia
la més bella província del seu regne.
Cant segon
I
Rebuda la contesta
—digna en tot i per tot de la requesta—,
heus aquí, sens faltar-hi punt ni coma,
la delicada prosa
que al gran Rei de l’estat color de rosa
envià al de l’estat color verd poma:
II
«Amat cosí: no sé com expressar-te
l’immens plaer que m’ha causat ta carta,
i al qual a comparar sols gosaria
el plaer que tindria d’abraçar-te.
Sí, magnànim confrare: ta missiva,
m’ha procurat satisfacció tan viva
perquè em mostra del modo més notori,
que existeix en mon pobre territori
un trosset, una mísera encontrada
que ha merescut l’honor de ta mirada;
de ta mirada i ton desig! Declaro
que me’n sento orgullós: a què amagar-ho?
Mes, ai!, amb greu dolor dec advertir-te
que em priven de complaure’t i servir-te
com fóra mon plaer i major glòria
certs motius que anomena la rutina
«raons d’Estat» —oh tècnica irrisòria!—
i que no han d’escapar-se
a ta penetració semidivina.
Demana el sol, la lluna, les estrelles!
No tindran terra i cel prou meravelles
que no posi a tos peus; però en consciència
no em demanis un pam de territori.
I mira si és estranya coincidència!
Justament no fa molt —l’altre migdia—
vaig fixar-me en lo molt que em convindria
eixamplar el meu terme divisori
afegint a mon regne… poca cosa:
un parell de províncies del teu regne
que en el mapa em somriu com una rosa.
A tu i als teus eterna glòria i fama
vos dongui el cel. El teu cosí que t’ama.»
III
Era cert i segur lo que llegia
el Rei Donmaxò?… Què més volia?
Si ni volia tant!… Se li negava
la gràcia que amb tants mèrits pretenia.
I a més, no s’instentava
mutilar sos estats, aquella terra
regada amb la sang blava dels cent avis?…
«O, quin cúmul d’agravis!
A guerra se’m provoca? Doncs en guerra!
La Pàtria amenaçada!
La glòria immaculada,
del tron i de ses gestes escarnida
del modo més innoble!
A mi, súbdits fidels! A mi, el meu poble!
Per què voleu la sang? Per què la vida?
El déu de les batalles ens ampara!
Poble: la Pàtria et crida
per boca del teu Rei, que és el teu pare!»
IV
Tal digué. I de seguida
són cridats a empunyar l’arma homicida
i a defensar la causa sacrosanta,
els fadrins de vint anys fins a quaranta.
L’or a ningú preserva!
I es forma un segon cos —cos de reserva—
de pares de família i caps de casa;
i un tercer cos —reserva de defensa—
fent de tot lo demés tabula rasa,
compost de vells xarucs, infants raquítics
i beneits i esguerrats i paralítics.
V
En les ciutats i viles i viletes,
per valls i serralades,
tot era abandonar picots i aixades,
rems i telers, malls i fornals, paletes
i pinzells i cisells, llibres i plomes.
Ja no hi havia pobres ni rentistes,
pagesos ni senyors, obrers ni artistes:
no hi havia més que homes, homes i homes!
I al revés de l’encesa fantasia
del valerós hidalgo de la Manxa,
que els ramats de moltons els convertia
en exèrcits potents d’homes de marca,
aquí la fantasia d’un monarca,
transformava en un dia
a cent mil sers, de forma humana,
en un ramat d’ovelles sense llana.
VI
Plorant mares i fills s’abraonaven;
tendrament s’abraçaven
els marits i mullers que es despedien;
sanglotant els promesos se juraven
guardar l’amor que una hora es prometien;
les velles s’arrencaven
els pocs cabells que ja de re els servien,
i les barbes els vells —els que en tenien.
I els infantons, espaordits, com veien
que tot eren ploralles i tristures
i crits i planys, àngels de Déu!, què feien?
El que havien de fer, pobres criatures:
en plors, naturalment, també es desfeien!
VII
I mentrestant les roses, afollades
de vida i alegria,
les unes pudoroses i esblaimades,
les altres enardides i vermelles,
corrien a esbandir-se i esbandir-se
parlant d’amor amb papallons i abelles.
I és que per mi les roses,
de negocis d’estat —com d’altres coses
que van vibrar la humanitat en massa—
o no en saben un mot… o en saben massa…
Cant tercer
I
Calleu, veus llagrimoses!
Dolls de plors, estronqueu-vos!
Entranyes mal ferides i sagnoses,
sagneu, però en silenci! Avui mostreu-vos
magnànimes, heroiques, belicoses!
Per la Pàtria i pel Rei!
Doncs què? La Terra
ha de treballar sempre a totes hores
i nodrir tanta arrel com se li aferra,
tanta d’espiga i tant de fruit com lleva,
sens donar-li mai treva,
sense deixar que faci les deu hores
amb sang i carn humana?
L’home és nat per a la guerra
—axís almenys un savi ho assegura—
i ho mana el Rei, i prou! Qui mana, mana!
II
Esblaimants els semblants, les cames fluixes,
i el cor agarrotat de melangia,
com per obra de bruixes
cada home, bon burgès fins aquell dia,
en un llamp de la guerra es convertia.
El vestit quotidià cada un canvia
pel llampant uniforme,
per a tots igual. I cada mà, viciada
per l’hàbit rutinari de la feina,
abandonant l’antic maneig de l’eina
que endureix i deforma,
per l’arma —igual per a tots com l’uniforme—,
a poc a poc va avesant-se
a obeir ben dòcilment la corneta,
a traçar el saludo d’ordenança
i a calar el fusell la baioneta.
III
Perdut entre eixes masses
de ciutadans armats —que en semblants hores
ja no són ciutadans, sinó sols places—,
qui era part d’aquell tot?… Qui pensaríeu?
En Met, el pobre Met! No el coneixíeu?
Era en Met un xicot sense presència,
un res, un tros de pa tot ell entranyes,
incapaç de fer mal; però, en consciència,
tenia unes sortides tan estranyes!
Era un cervell obtús que divagava;
un cervell que pensava,
pensava a tot estrop; re, una mania!
Mes, per molt que pensava i s’ensopia,
no arribava a comprendre
les mil futilitats i patarates
que les persones poc o molt sensates
comprenen totes, sens pensar ni aprendre.
IV
Així —poso per cas— no comprenia
que tot home de bé girés la cara
i barrotés la porta a un pobre pare
que robà un pa de lliura l’altre dia
veient els seus fillets plorar de gana;
i que en canvi tothom fes cortesia
a un ricatxo que passa
repapat en esplèndida berlina,
carregat de brillants i de carnassa,
mentre cada un, llavis endins, botzina:
«No ha robat pocs milions aqueix fardassa!»
V
Tampoc podia entendre, el perdulari
—malgrat el molt pensar-hi i més pensar-hi—,
que, lluny de causar pena,
fes riure a tanta gent la simple vista
d’un pobre geperut —sent cosa trista
veure torta i ridícula una esquena—;
i que, ben al contrari,
ningú en el món s’esbadellés de riure
veient tants geperuts, tants sers disformes
del cor i del cervell, tants orgullosos,
mentiders, usurers, vils, egoistes,
calumniadors i dropos i envejosos,
que, portant molt endins geps monstruosos,
els mostren, malgrat ells, i ben a vistes!
VI
Com tampoc no comprenia
que estimant a l’hermosa Rosalia
molt més que a si mateix —i tant, que creia
que si ella un dia per atzar li deia
«tira’t al foc per mi», s’hi tiraria—,
l’hermosa Rosalia, enamorada,
es consumís de febre i gelosia
pel fill d’una família blasonada,
flor de timba i burdell a la vegada
que amb ella es divertia
com amb la rata el gat. No ho comprenia!
VII
I altres coses pensava, que no deia,
perquè a l’obrir els llavis,
en aquell tros de terra on tothom creia
que els que ho troben tot bé són més savis,
en sentint-lo parlar tothom se’n reia.
I en Met, que no sabia
què cosa pogués ser filosofia,
recollint-se entre els plecs de sa modèstia,
capficat, repetia:
«No ho entenc ni ho he entès ni ho entendria!…
No sé per què el bon Déu m’ha fet tan bèstia!»
Cant quart
I
Ira de Déu! —com diuen els poetes,
i un que altre carreter certes vegades
entremig de sonores paraulades
que no pequen de cultes ni de netes.
Ira de Déu!, dic, doncs; ¿hi ha, per ventura,
res tan bell i sublim sobre la terra,
que iguali en majestàtica hermosura
a un poble despertant al crit de guerra?
Tambors per totes bandes que redoblen,
cornetes que s’espinguen,
fusells i baionetes que s’encoblen,
sabres que llampen i esperons que dringuen.
Al compàs de les llordes trepitjades
que per places, carrers i carreteres
ressonen sordament acompassades
aixecant majestuoses polsegueres,
les bales van cantant a sotragades
al fons de les replenes cartutxeres.
Per damunt de les files apretades
serpentegen convulses les banderes.
I al llarg d’aquell gran cel —blau igual que ara,
com abans, com després, que ignora encara
que en el món se l’acusi o se l’implori—
vibren, en lloc de xiscles d’orenetes,
redobles de timbals, tocs de cornetes
i crits de «visca, visca!» i «mori, mori!».
II
Els homes d’altres dies
ja no són ciutadans: són companyies;
les companyies, batalló que forma
una ala i una altra ala
d’un exèrcit gegant, que així es transforma
en aucell colossal —tot bec i ungles—
que capola a son pas i arrasa i tala.
III
Ja la humana ramada
se posa en marxa lenta i mesurada;
i camina, i camina,
i devora jornada tras jornada;
s’estén per les campinyes
i es replega en els colls… trinxant les vinyes
i els rients camps de blat i hortes gemades,
fill tot de son esforç i ses suades.
I els hurres fragorosos
responent cadenciosos
als crits de «Visca el Rei! Visca la Pàtria!»
que els capitans rugeixen,
per cingleres i afraus repercuteixen.
IV
Com foguegen les penyes
al pas carrisquejant de les curenyes!
Com se transformen en brutals roderes
els solcs de les vessanes formenteres!…
Però l’exèrcit, formidable massa,
vol terra on posar el peu, terra i més terra…
És la Pàtria que passa!
Per la Pàtria i pel rei, pas a la Guerra!
V
Per fi la impetuosa torrentera
ja ovira la frontera
que apar que d’esglaiada s’enretira;
al temps que, d’avançada en avançada,
per la banda oposada
l’exèrcit enemic també l’ovira.
Ja es despleguen en ordre de batalla;
tothom prepara l’arma, tothom calla.
VI
Ah, que fort bategaven
en tan suprems instants, com redoblaven
tots aquells mils i mils de cors, que veien
les urpes de la mort que els senyalaven!
De part de fora tots els llavis reien,
però de part de dins quants ulls ploraven!
Cara a cara es miraven
els exèrcits contraris,
fits els ulls en els ulls dels adversaris;
submisos a la veu imperiosa
dels capitans, que amb força misteriosa,
mentres «Avant! Avant!» els repetien,
avant i sempre avant els empenyien.
VII
I la humana ramada,
com màquina perfecta i ordenada
de què el mecànic hàbilment disposa,
avançava compacta a pas de fera
camí d’aquella ratlla de frontera
pintada, al mapa, de color de rosa.
Cant cinquè
I
Sens rubor ho confesso.
Per un moment, un sol moment, voldria
no professar el credo que professo
i ser un vil rapsode
d’aquell temps pecador d’idolatria,
per impetrar d’un d’aquells déus fogosos
—Ares, Pal·les, Hèracles, el que sia—
que desplegués sobre mon cap al manto
i em prestés sos accents esgarrifosos,
per cantar la gran gesta que ara canto.
Però soc un poeta del meu segle.
I creient-me obligat, en bona regla,
a implorar el favor, com bon rapsode,
d’una divinitat a qui la moda
consagri culte i temple;
i no semblant-me cosa enraonada
que… la Verge de Lourdes, per exemple,
siga bona advocada
per inspirar tonitruants empreses,
encomano mes forces i flaqueses
a l’escalf de la roja flamarada
que llu en ma xemeneia,
i prossegueixo sol mon epopeia.
II
Ja la doble muralla
de pits inflats de ràbia i frisança
i assedegats de sang i de batalla,
per una banda i altra va atansant-se.
Tot el llarg d’aquell camp, que per espigues
té caps i caps perdent-se en llunytanança,
cínicament ressona
l’agre cloqueig dels corbs que a nuvolades
per damunt de les files desplegades
voleien afamats amb impaciència
com sabent per instint —així és de creure—
que on s’apleguen molts homes mai fa falta
ni carn per devorar ni sang per beure.
III
Com damunt de la plana silenciosa
en la tarda d’estiu més xardorosa
brama sobtat el tro, nota feresta,
preludi de la pròxima tempesta;
així de sobte, en els dos camps alhora,
retrona el crit de «Foc! Matar i fora!».
IV
Tot d’un cop, en veu alta,
un soldat, un de tants, un qualsevulga,
el darrer partiquí d’aquell gran drama
—en Met, tot justament!— aixís reclama:
«On anem? A què anem? Què ens adelera?
A exterminar uns homes com nosaltres,
que ni ens tenen quimera
ni coneixem ni havem mai vist sisquera?
Gent de bé, gent de cor, que tal vegada
només demana viure,
treballar i gaudir, cantar i riure?…
Per què volem matar-los?
Per quin motiu correm a exterminar-los?
Són danyina malura?
Són plaga de llagostes, per ventura?
Res d’això! Són uns homes com nosaltres!
Quin dany ens han causat?… Quina ferida
ni quin mal els hem fet, jo, tu, vosaltres,
per què ens llevin la vida
o que quan menys ens deixin, per miracle,
manco a l’un, coix a l’altre, romputs d’ossos,
i tornem —els que torni!— fets a trossos?»
V
Tots quants això escoltaven
s’havien deturat. Tots rodejaven
el pobre Met amb sepulcral silenci;
i assentint amb el cap, molts murmuraven:
«Potser sí que diu bé!… No sé què en pensi!…».
VI
I en Met va prosseguir:
«Que dos reis tenen
algun compte a saldar i no s’avenen?
És cosa nostra o d’ells?… Si tal vegada
jo tinc amb mon veí desavinença,
¿hi haurà cap rei que surti a ma defensa
i es faci rompre el cap en l’agarrada
per deixar ma raó ben assentada?».
VII
I tots els que el sentien,
per cop primer, sentint el Met, no reien;
i, tot brandant el cap, «té raó!», deien.
«I ben cert que la té!… I això que conta,
no és pura veritat?… Per què corríem
a matar o a morir?… Quina hora tonta!
Tenia raó en Met, i no ho sabíem!
Que estúpids érem tots, que no ho capíem!»
VIII
Igual que una ventada,
la paraula d’en Met, freda i tranquil·la,
va volar repetida i corejada;
cundí de fila en fila,
lliscà de l’ala dreta a l’ala esquerra,
i com buf hivernal, que per on passa,
lliscant arran de terra
dintre el capoll la flor naixenta glaça,
així mateix, dintre aquells pits en massa,
glaçà, de sobte el frenesí de guerra.
IX
La colossal ramada
s’havia deturat remolinada.
Brillava en tots els rostres l’alegria.
No era ja un home sol qui discorria:
eren escamots d’homes, que s’ajuntaven,
que igualment discorrien;
i, com tandes d’abelles deslliurades,
les veus franques, serenes, se fonien
amb serenes i franques riallades.
X
«Avant! Avant!», els capitans rugien;
«Avant tothom!», els generals cridaven;
però, sords a les veus que s’enronquien
i als tocs de la corneta esgangallera,
els soldats no donaven
un sol pas endavant ni un endarrere.
XI
Soldats, he dit? De quins soldats parlava?
Soldats, no! Ja no ho eren!
Eren homes de seny, i de seny lliure.
I llençant eixes armes que els esveren,
deien a cor, tot esclafint de riure:
«Tenia raó en Met, i no ho sabíem!…
Que n’érem de beneits, que no ho capíem!…».
Cant sisè
I
En tant, des d’una altura
que el campament, si bé de lluny, domina,
muntat el rei, amb arrogant postura,
contempla la planura
on la humana ramada es remolina,
com al passar pel camp la marinada
se torça el blat, s’ajeu, se revenxina
i es redreça més alt altra vegada.
Entorn del rei contemplen respectuosos
—aparentment serens, però frisosos—
l’estat major, el metge
i el confessor. Tothom observa i calla
per sentir l’espetec de la metralla
i veure obrir-se la primera bretxa.
II
—Però bé, ¿per ventura
no ha sonat ja l’atac? —el rei murmura—.
Doncs, què fa aquest exèrcit que no ataca?
Què fa tothom parat?… ¿Com no es destaca
la brigada primera?
Per què no es romp el foc? Què més espera?
—Senyor —respon un ajudant que arriba
volant, no com el vent, com la centella—:
Vostra Altesa em dispensi;
no volen avançar.
—I què els en priva?
—exclama el rei, saltant damunt la sella.
—No volen! —I per què no se’ls afusella?
—I qui els afusellaria?
—El que jo diga!
Tu mateix.
—Jo, senyor?
—Què et meravella?
—Jo afusellar a cent mil homes?
—Siga!
III
El monarca emmudeix. Sens dubte nua
sa gargamella la ira.
Brandant la testa l’ajudant se’l mira,
i, després d’una pausa, continua:
«Han vist aquests ulls meus un espectacle
que és impotent mon llavi per descriure.
S’ha obrat un gran miracle!
Ja no volen morir!… Tothom vol viure!
La vida els sembla hermosa… la mort, lletja!»
I de cop l’ajudant esclata a riure,
i riu l’estat major, i riu el metge;
i el pare espiritual —tot venerable—
esclafeix una rialla formidable.
IV
I mentrestant a baix, a la frontera
—que semblava no ser-ho… i que no ho era—,
les estridents riallades
la cridòria de festa,
les veus de germanor pel vent portades,
s’havien propagat com una pesta
de l’un a l’altre exèrcit, rellançades
per mil boques i mil. El salm de la vida
trobava en tots els pits franca acollida.
No hi havia en el camp bandos contraris,
ni soldats ni adversaris;
ja sols hi havia una bandada immensa
d’homes i homes amics, lliures de pensa
i oberts de cor, que amb goig se saludaven,
que les mans s’estrenyien,
que amb paraules d’amor s’abraonaven,
i entre braços oberts se confonien.
I a la gran abraçada que es donaven,
mudant en càntics els rugits de guerra,
semblava que en tal hora cel i terra
per voluntat divina s’abraçaven.
Cant setè
I
Tal un riu deturat per la hivernada,
que al primer raig de sol de primavera
que fon amb sa besada
la muralla glaçada
que retenia l’aigua presonera,
i l’aigua redimida
descabdellant-se, ansiosa
de llibertat i vida,
muntanya avall se llença bulliciosa;
així mateix, frenètic d’alegria,
tot aquell poble altra vegada poble
—que ja no exèrcit— terra endins fa via
com tornant d’una alegria romeria.
II
Enflorats els fusells i baionetes
amb pomes de violetes,
blauets i ravenisses,
i enramant els canons cargoladisses
garlandes de vidalba i campanetes,
sota un núvol de verd i flors boscanes
que els uniformes i armaments adornen,
cent mil homes se’n tornen
amb cants i riallades
camí d’aquelles llars abandonades.
La humana torrentera
se desborda a grans masses que, escapant-se
per camins i viaranys, van destriant-se
com se destria al vent la polseguera.
I la riuada avança
tot a un temps majestuosa i riallera;
en cada vila i vilaret on passa
va deixant un esqueix d’ella mateixa;
i d’escamot en escamot s’esqueia
fins que queda dissolta la gran massa
en la darrera llar del darrer poble.
I entre les abraçades
i llàgrimes de goig, crits i encaixades
de pares i germans i fills i esposes
que llençant-se a les portes repetien:
«¿Però és ben cert que s’ha acabat la guerra?»,
els que contra llurs pits els estrenyien
rebatent l’arma a terra,
«I acabada per sempre!», responien.
III
I l’agram va arrencar-se;
els camps altra vegada van sembrar-se;
novament a la rella
van enjunyir-se els bous; i un cop encara
la terra, on tot pren vida i viu per ella,
deixant de ser marastra va ser mare.
Altra volta les fàbriques feineres
van obrir-se al treball. En les calderes
frisós rugí el vapor; i a sa embranzida,
les mil rodes dentades
de nou abraonant-se a mossegades,
van tornar a la vida
aquelles grans trenyines brunzidores
de corretges, telers i llançadores.
Novament s’encengueren
les fargues i fornals. D’enclusa a enclusa
tots els malls reprengueren
llur ciclòpic galop. El ferro abrusa,
les manxes esbufeguen,
dringuen les serres, els voltants llampeguen;
i ressona en els camps la cornamusa,
en les eres i trulls la cantadissa,
i en les platges i ports els crits d’«oh, hissa!».
IV
I en un esclat de noble entusiasme,
borratxera sublim d’idolatria,
decretà el poble en massa,
que en el terme d’un any, dia per dia,
s’erigís al bell mig de cada plaça
per trametre a la història
la memòria d’en Met —santa memòria!—,
la seva estàtua gegantina, fosa
amb l’acer dels canons d’eixa jornada.
Estàtua —i ho confesso de passada—
que ningú vegé fondre, ni és de creure
que ningú dels vivents arribi a veure.
V
Mes, tant se val! L’estàtua que ell volia,
tota vida i bellesa,
no la besa i estreny i acaricia?
Quina estàtua millor que Rosalia?
Sí, Rosalia, sa gentil promesa,
que abraçant-se-li al coll, d’amor encesa,
amb orgull repetia:
«Sempre ho havia dit que eres un savi!
Quan no ho deia ningú, jo sola ho deia!».
Lo qual no era veritat, mes ella ho creia;
com ho creia ell també. ¿Qui en dubtaria
d’un llavi tan vermell com aquell llavi?
I en Met, que tantes coses no entenia,
sorprès entre sa ditxa i sa modèstia,
arronsant-se d’espatlles responia:
«I, gran bèstia de mi, no ho coneixia!…
No sé per què el bon Déu m’ha fet tan bèstia!».
Cant vuitè
I
Ara tu, llegidor-a que sublima
la santa complacència
que has tingut de seguir rima per rima
els cants d’aquest poema, amb impaciència
«I el rei?», preguntaràs. Tingues paciència:
t’anava a parlar d’ell.
II
Sol, sense sèquit,
sense escolta ni guàrdia,
sublim en sa inconsciència, a rereguarda
d’aquell exèrcit delirant, frenètic
i ubriac d’alegria,
cavalcava en silenci; els ulls en terra,
i pensant amb mortal melancolia;
«Què és un poble sens guerra?
Què és un rei? Què és un regnat? On és la glòria?
El monstre de la Pau ha mort la història!
El del Sentit Comú, la Poesia!»
III
I arribà a son palau. En temps d’oratge
així retorna al niu la humil coloma
arraulida, el cap cot, xopa la ploma
i abatudes les ales.
Quin silenci, quin buit!… Les vastes sales
una per una va seguir… I extàtic,
com mirant sense veure lo que veia,
trobà, per cop primer, que el palau feia
certa fetor malsana de reumàtic;
fetor de cosa abandonada, morta,
de fossa que es destapa!…
I a l’obrir vacil·lant l’última porta,
què va aparèixer als seus ulls?… El mapa,
aquell mapa radiant venat de rosa,
de verd, de blau, de groc!… Gran flor desclosa
superba i riallera,
imatge de la terra… que ell pensava
que era d’ell i ben d’ell… i que no ho era!
I, semblant-li un sarcasme que el befava,
va encendre una foguera
i va tirar-l’hi amb un rugit de fera.
IV
Després llençà un cop d’ull a la rodona;
i adonant-se del trono —aquella massa
de porpra i i or, peus de lleó i corona—,
«Al foc! Al foc!», rugí, «Vana carcassa,
inútil setial!». I s’hi abraona
i tira i pitja i bufa i s’escarrassa…
Però va ser en va; pesava massa!…
Si pesava aquell moble!
I apartant amb rancor la mà cansada
del rebec setial —tan fort i immoble,
tan majestuós—, pensà que tal vegada
el trono no era d’ell, sinó del poble.
V
I aquella nit mateixa —en tant que a fora
el parc frondós, exuberant de flora,
de perfums exquisits l’oreig impregna;
mentre la llum en l’horitzó moria,
el rei, amb melangia,
s’allunyava per sempre del seu regne.
VI
I a l’atzar caminant de dreta i esquerra,
va seguir molta terra, molta terra!
I a cada població per on passava
amb afany preguntava:
«Hi ha algun poble, perquí, que estiga en guerra?».
La gent el contemplava amb estranyesa
com si fos un fantasma
vingut d’un altre món; i qui amb sarcasme,
qui amb bondat barrejada de sorpresa,
«Guerra?… Guerra? Ha dit guerra?», repetien.
I somrient afegien:
«Si voldrà dir aquella gran bestiesa,
de dos pobles armant-se,
batent-se, destruint-se, aniquilant-se
perquè als seus governants els acomoda?…
Que en fa de temps que va passar de moda!»
I amb el dit li signaven
una tarja esculpida
damunt de cada porta, on fulguraven
tres mots en lletres d’or: VISCA LA VIDA!
Endreça
Cançó riallera d’un rapsode noble
disfressat d’histrió,
¿a qui endreçar-te? Als sobirans o al poble?
On vols anar, cançó?
Plega les ales que has provat d’estendre
festiua refilant;
els sobirans mai te voldran entendre,
els pobles mai sabran.
© de l’edició, Stroligut
