Nosaltres Cap

Vigència de Nosaltres, els valencians

Vigència de… és el pròleg que Salvador Ortells, director de l’Espai Fuster i comissari de l’Any Fuster ha escrit per a la nova edició de 2022 de Nosaltres, els valencians, assaig essencial del pensament fusterià.

Amb motiu de l’#AnyFuster, Edicions 62 ha reeditat aquest assaig publicat per primer cop el 1962, cabdal per entendre els Països Catalans i «producte d’una preocupació permanent per la realitat històrica i política del País Valencià».

» Més Joan Fuster a Stroligut.

valencians nosaltres els joan fuster salvador ortells pròleg assaig 62

VIGÈNCIA DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

¿Per quin motiu es reedita de manera continuada un llibre? La pregunta, naturalment, no admet una única resposta. Si, per exemple, la contestàvem des d’un punt de vista mercantilista, diríem que perquè existeix una demanda prèvia. Però, si anàvem un pas més enllà i ens preguntàvem per quin motiu es genera aquesta demanda, la complexitat de la resposta se’ns faria evident de sobte, de manera impensada, perquè mai no se sap ben cert per què generacions renovades de lectors mantenen un llibre amb vida. O potser sí. Deu haver-hi multitud de teories al respecte que desconec. En qualsevol cas, si hagués de citar un sol factor que ha contribuït poderosament a la pervivència de Nosaltres, els valencians diria que ha estat la vitalitat de les seues propostes, que encara són matèria d’anàlisi. D’això, en diuen un «clàssic». La redacció d’aquest assaig interpretatiu sobre els avatars del País Valencià, des de la creació del regne per Jaume I, en el segle XIII, fins a la Segona República espanyola, ha esdevingut un element primordial perquè milers de valencians reflexionaren —i continuen reflexionant— sobre la seua identitat nacional a partir d’una nova manera d’entendre els fets històrics que els defineixen.

Ja des de la seua aparició, i per la voluntat de Joan Fuster en concebre’l, el llibre estava dotat d’una projecció que s’ha fet visible en les dècades posteriors. Sense la seua presència, tal com assenyala Francesc Pérez Moragón, «la vida valenciana en l’últim tram del franquisme, durant la Transició i en els temps actuals, hauria estat distinta i probablement molt més passiva.» La reflexió que suposa aquest assaig sobre els valencians és un fet insòlit, un autèntic tour de force per a analitzar de manera global i coherent la identitat dels valencians a través de la complicada trama de la història d’un poble nacionalment ambigu i socialment inconnex. Ningú no ho havia intentat abans amb la clarividència i la determinació de Fuster. Tampoc després, si més no fins ara. Nosaltres, els valencians no fou una obra esperada ni previsible en el context social en què aparegué, però aconseguí agitar consciències ben d’hora, des de l’inici del seu periple editorial.   

«Esgotada de fa mesos la primera edició d’aquesta obra, els editors han cregut que el mercat encara en demana més exemplars, i es proposen de repetir-ne el tiratge. Si tenim en compte els costums del nostre petit món cultural, sembla que això —ben poca cosa, al cap i a la fi— hauria d’ésser considerat com un autèntic “èxit de llibreria”.» Així començava Fuster el pròleg a la segona edició de Nosaltres, els valencians, dos anys després d’aparèixer-ne la primera, el 23 d’abril de 1962. Encara ara, en el seixantè aniversari de la seua publicació, es pot afirmar que aquest èxit inicial de vendes s’ha mantingut de manera sostinguda en el temps, com testimonien les més de trenta edicions i reimpressions que se n’han fet —incloent-n’hi quatre en castellà—, malgrat les dificultats imposades per la censura franquista entre 1964 i 1977. Aquesta vitalitat editorial és un signe inequívoc de la seua permanència en l’ordre de les vigències actuals i una conseqüència directa i positiva del propòsit de Fuster d’interpretar la història sense pretensions arqueològiques, sinó amb la mirada posada en el futur. Tot i que, com és ben lògic, un assaig interpretatiu de base històrica com aquest ha estat reexaminat, discutit o esmenat per estudis puntuals —fonamentalment  històrics, sociològics i econòmics.

Certament, mesurar en termes exclusivament numèrics la vigència d’una obra comporta el risc de no considerar la multiplicitat de factors que entren en joc en una valoració d’aquest tipus, però potser la manifestació més clara de la seua projecció en el temps és que continua tenint lectors molt després de la mort de l’autor. Vist així, no són dades trivials el nombre de reedicions efectuades, com tampoc no ho són els estudis i els debats que ha suscitat. I encara caldria parar esment a la proliferació de citacions i de referències que ha produït i a la quantitat ingent d’articles i d’intervencions en congressos i jornades d’estudi que han contribuït a erigir el llibre en un referent inexcusable. Valga com a mostra l’apreciació d’Ernest Lluch, que afirmà que aquesta obra oferia la primera visió estructurada de la realitat del País Valencià fins al punt de separar «la història de la prehistòria» dels valencians. I també la de Josep Iborra —menys hiperbòlica que la de Lluch, i tal vegada per això més precisa i subtil—, que establia una analogia entre Nosaltres, els valencians i el Discurs del mètode de Descartes, pel que implica de ruptura radical amb la tradició historiogràfica anterior.

Siga com siga, la present reedició no es deu —o no es deu solament— a una reacció immediata davant una fita commemorativa. També hi té un pes específic l’interès continuat i renovat que desperta entre el públic lector. És innegable, per tant, el gran ressò que ha merescut el treball de Fuster, des de la perspectiva de la raó cívica i de les polítiques de reivindicació, tant des d’una dimensió estrictament valenciana com des d’una de més àmplia, vinculada a un espai nacional que ell anomenava «Països Catalans». En canvi, com ocorre sovint, l’èxit aclaparador de Nosaltres, els valencians ha propiciat la identificació quasi exclusiva i excloent de l’autor amb aquest assaig, com si fos un arbre imponent que impossibilita la visió de la resta del bosc. Convé advertir, en aquest sentit, que l’espai dedicat a la «qüestió nacional» en la bibliografia fusteriana és inferior al que recull la imatge més tòpica de l’assagista, que es distingia per una vasta amplitud d’interessos. I si bé és cert que Nosaltres, els valencians era el llibre que més s’estimà respecte a la seua tasca d’anàlisi sobre el país, Diccionari per a ociosos i Consells, proverbis i insolències eren per a ell els més representatius del seu pensament.

Amb tot, Nosaltres, els valencians no és en absolut una excursió eventual, sinó producte d’una preocupació permanent per la realitat històrica i política del País Valencià, una preocupació en tot cas anterior a l’escriptura del present assaig. La indagació i l’actitud davant de la identitat nacional provenia de finals de la dècada de 1940, i fou plasmada per primera vegada, el 1950, en una col·laboració a La Nostra Revista, la publicació de l’exili que Fuster escollí per a encetar la seua trajectòria com a assagista i per a establir les relacions inicials amb la cultura catalana de fora del País Valencià. Fou en resposta a una petició de Vicenç Riera Llorca que va escriure l’article «València en la integració de Catalunya», un text programàtic adreçat —enllà i ençà d’exilis i prohibicions— a intelectuals i polítics del Principat. En els anys successius, es proposà d’aportar arguments sòlids per a engegar el procés de reconstrucció d’una consciència nacional unitària, amb atenció especial a la identitat dels valencians, més afeblida i, per tant, necessitada d’una dedicació més peremptòria. Aquest treball apassionat quallà finalment en Nosaltres, els valencians, per bé que l’autor mitificà la imatge segons la qual el feu per encàrrec i amb «l’ajuda de Tabacalera i la casa Soberano» en un parell de mesos —en concret, entre desembre de 1961 i març de 1962. Si així fou, es tractava d’un projecte llargament covat que anava prenent forma en un incessant procés de compilació de dades i d’informacions diverses, un procés de difícil execució si es té en consideració l’escassesa de materials documentals i bibliogràfics a l’abast en aquells anys.

Al cap i a la fi, Nosaltres, els valencians, el llibre més emblemàtic de Fuster, fou un encàrrec i alhora un repte que s’imposava ell mateix. El volum iniciava les activitats d’una nova editorial, Edicions 62. Segons Max Cahner, que la fundà amb Ramon Bastardes, aquesta obra marcaria el futur de l’editorial, que aviat aconseguí figurar entre les més importants en llengua catalana. Fuster i els editors aspiraven a trencar el caràcter conservador imposat per la censura franquista a la producció editorial. Així, Cahner li demanà un llibre «en la línia de Notícia de Catalunya, de Vicens Vives», i fins i tot li’n proposà el títol, «inspirat en el de Nosaltres els catalans que havia d’haver dut el de Vicens.» Definitivament, 1962 fou un any decisiu en la vida personal i literària de Fuster, un annus mirabilis en què, a més, donà a la impremta El País Valenciano, Poetes, moriscos i capellans i Qüestió de noms, a banda dels articles que escrivia, pro panem lucrando, per a El Correo Catalán i Destino, entre altres mitjans. O siga, un treball herculi que revela la fragilitat laboral de qui no pertanyia a la redacció de cap diari ni disposava d’una altra font d’ingressos. Ell mateix, de fet, s’autodenominava com un «jornaler de la ploma». És a dir, treballava, cal no perdre-ho de vista, per encàrrec i amb urgència.

Tot i tractar-se d’un encàrrec urgent, Fuster manifestava certa satisfacció d’haver escrit aquest assaig. Hi havia, sobretot, un imperatiu ètic que l’esperonava. Era, deia ell mateix, la mena de llibre que «hauria preferit de veure escrit per algú que hi posés en joc més competència i més intenció: un historiador, o un sociòleg, o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg». Però, al marge d’aquesta consideració, se sentia impel·lit a escriure’l per una necessitat tan objectiva com apressant: tractar d’aclarir l’entitat del poble valencià, un poble abandonat a la desídia i als mimetismes estèrils, pres d’una barreja de localisme i conformitat provinciana que el menaven sense remei a la depauperació social. Fuster el va escriure per a explicar-se la seua perplexitat, motivat per una constant inquietud personal i fruit d’una reflexió íntima davant la situació d’anormalitat del País Valencià.

El cert és que Nosaltres, els valencians tingué una recepció immediata i favorable. De seguida que es posà a la venda, en van aparèixer comentaris elogiosos a la premsa per part de noms de prestigi com Josep Pla, Joan Sales, Josep Maria Espinàs i Llorenç Villalonga, entre molts altres. D’altra banda, a València hi hagué una forta reacció local, prenent com a excusa no Nosaltres, els valencians sinó El País Valenciano. Les circumstàncies i l’ambient d’aleshores, deia Fuster, no permetien res més que això. Fonamentalment, hi mancà l’aparició de «contraopinants» amb voluntat d’establir un diàleg constructiu i profund capaç d’obligar-lo a introduir-hi esmenes o rectificacions. No obstant això, Fuster havia deixat una poderosa empremta com a historiador, per bé que, quan exercia com a tal, no deixava d’operar metodològicament com a assagista. Aquest és, sens dubte, un dels trets més característics de la seua producció historiogràfica. No hi ha un tall insalvable entre la seua literatura d’idees i la dedicada a temes històrics. La finalitat última de Fuster és examinar la consciència que ell mateix té de qualsevol tema i així ho feu en Nosaltres, els valencians. En aquest sentit, no hi ha solució de continuïtat entre l’escriptor i l’historiador o el referent cívic. Ni tampoc entre la visió de Fuster de la problemàtica local o nacional i la diguem-ne general o universal. Fuster assaja igualment quan escriu aforismes o determinats poemes, quan escriu un article d’opinió o un text sobre història o crítica cultural. Fuster assaja quan escriu sobre temes locals i, també, sobre generals. Així, en Nosaltres, els valencians, interroga la història per a donar una resposta aproximativa —defugint la formulació de tesis incontestables— o per a obrir noves línies d’investigació. Per aquest motiu sempre es mostrava reticent a posar als seus treballs l’etiqueta d’estudis històrics, encara que en tingueren l’aparença. Aquest recel, quasi instintiu, ja fou comentat pel professor i crític Antoni Comas quan expressà que, en matèria d’història, Fuster «s’abrigava abans de ploure». Això no vol dir, en absolut, que es posava a escriure sobre un tema especulant des del buit, sinó que dissimulava l’erudició sota un estil desimbolt i penetrant. De fet, els inevitables defectes dels seus treballs sobre temes històrics no són majors que els que hi ha en obres de professionals i acadèmics i, en general, tenen l’avantatge de ser més enginyosos i amb una comprensió més àmplia de la complexitat i l’abast dels problemes.

Al darrere de Nosaltres, els valencians hi ha el buidatge pacient de centenars de referències bibliogràfiques transcrites acuradament en fitxes de treball. Tota una demostració de sagacitat i habilitat inquisitiva reflectida en una eficaç combinació de reflexions extretes de l’observació de la realitat i de cites erudites destrament inserides en un discurs vivaç i amè, diametralment oposat a l’esterilitat academicista. Sembla, tanmateix, que en Nosaltres, els valencians —i en general, en la seua obra— Fuster no pot encabir la totalitat dels seus coneixements. No soc el primer a constatar que l’escriptor està per damunt de l’obra. La complexitat de l’associació de conceptes i de les constants digressions en l’eix temporal de la narració —perquè aquest assaig no deixa de ser, en el fons, una narració— per a relacionar dades, episodis i argumentacions així ho fan veure. Escriu acuitat per la necessitat de condensar tota la informació de què disposa i no té altra alternativa que emprar el que Josep Palàcios ha anomenat feliçment una adjectivació «salomònica», capaç de liquidar sobtadament una argumentació que podria allargar-se en excés. Bescanvia, diguem-ho així, la lucidesa i l’enlluernament de l’estil incisiu per l’exhaustivitat carregosa. A més, el seus escrits —tal vegada per la deformació professional de l’articulista que ha d’atraure a diari l’interès dels seus «clients»— estan concebuts per a mantenir l’atenció continuada de qui els llegeix. Així es pot comprovar, per exemple, en la distribució capitular del llibre, similar a una novel·la en tres actes amb final obert, un final que correspon d’escriure a la societat a la qual interpel·la. El primer capítol, «Fets», situa sobre el mapa de la història els esdeveniments davant dels quals el poble valencià ha restat inactiu. I aquesta mancança de respostes —«Les indecisions», que és el títol del segon capítol— ha generat una sèrie de dilemes —«Els problemes» del tercer acte— sobre els quals cal prendre una «decisió de futur» per tal de resoldre’ls. En definitiva, pretén corregir l’evolució històrica del País Valencià, que no és sinó involució o dimissió.

Per sistema, Fuster posa el dit a la nafra, no tant per regirar-la com per constatar-ne l’existència. I ho fa amb una deliberada actitud antixovinista, denunciant la inutilitat del «provincianisme» i del «provincialisme», això és, de la «mentalitat sucursalista» i de l’«autosatisfacció localista». En ocasions, ho fa amb sarcasme, però mai no gratuïtament, sinó amb rigor i a les ordres d’una intencionalitat claríssima. Just per això no s’acontenta amb interlocutors aquiescents, perquè es mostra partidari de la dissidència saludable i constructiva que eludeix l’immobilisme i el dogmatisme. Al capdavall, anhela transformar la societat mitjançant l’escriptura, que en ell és sempre acció, desvetllament i projecte de canvi, i no simple contemplació o diagnosi inactiva. 

Tot Nosaltres, els valencians és una incitació al debat i la revisió d’idees, una obra que demana ser llegida com una font de reflexió i no com un text fundacional, ja que fou elaborat en unes coordenades històriques molt concretes. Té el valor, reitere, de qui no es conforma a emetre un diagnòstic sinó de qui, a més, proposa una «decisió de futur» o un «full de ruta» a seguir, sense messianismes ni essencialismes. Fuster, en escriure, obre un diàleg, una conversa, amb qui el llegeix. No indica cap punt d’arribada; més aviat, després de determinar l’origen i la genealogia de l’anomalia dels valencians com a poble, marca el punt de partida d’un camí que cal recórrer per a transformar la realitat. Aquesta és la disjuntiva que planteja: «A l’una banda, hi ha aquells qui afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la “província” claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l’altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent.» Encara avui, quan hom gira l’última pàgina d’aquest brillant assaig, sent la necessitat de prendre partit contra la paràlisi i l’apatia del seu poble. Encara avui.

© del pròleg, Salvador Ortells