El 2008 el director alemany Dennis Gansel va dirigir Die Welle, pel·lícula que adaptava L’onada, novel·la de Todd Strasser publicada el 1981. Ara Blackie Books l’edita per primer cop en català en traducció d’Imma Falcó.
La novel·la de Strasser es basa en la Tercera Onada, l’experiment que un professor d’història del Cubberley High School de Palo Alto va dur a terme per explicar com els alemanys havien permès l’holocaust. «Com pots exterminar deu milions de persones sense que ningú se n’adoni?» Llegiu-ne el segon capítol.
////Més novel·la a Stroligut
L’onada
II
Estaven estudiant la Segona Guerra Mundial, i la pel·lícula que els volia passar el Ben Ross a classe aquell dia era un documental que descrivia les atrocitats comeses pels nazis als camps de concentració. Amb l’aula a les fosques, tots els ulls estaven clavats a la pantalla. S’hi veien homes i dones demacrats, i tan desnodrits que semblaven esquelets recoberts de pell. Tenien les cames tan primes que la part més ampla eren els genolls.
El Ben havia vist aquell documental o d’altres de semblants unes quantes vegades, però la crueltat despietada i inhumana dels nazis li continuava regirant l’estómac. Mentre la cinta avançava, anava explicant commocionat a la classe:
—Això que esteu veient va passar a Alemanya entre el 1934 i el 1945. És l’obra d’un home anomenat Adolf Hitler, que es va començar a guanyar la vida com a treballador domèstic, grum i pintor de parets, i, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es va iniciar en la política. Alemanya havia perdut la guerra i el seu lideratge estava en hores baixes; hi havia molta inflació i milers de persones sense casa i sense feina que passaven gana.
»Per a Hitler, va ser una oportunitat d’ascendir ràpidament a dins les files del partit nazi. Va abraçar la teoria que els jueus estaven destruint la civilització i que els alemanys eren una raça superior. Avui sabem que Hitler era un paranoic, un psicòpata; un boig, en el sentit més literal. El 1923 va ser empresonat per la seva activitat política, però, el 1934, el seu partit i ell van aconseguir el govern d’Alemanya.
El Ben va fer una pausa perquè els alumnes poguessin continuar mirant el documental. Ara sortien les cambres de gas i les piles de cadàvers amuntegats com si fossin llenya. Els esquelets humans que encara eren vius eren els encarregats de l’horripilant tasca d’apilar els cadàvers davant l’atenta mirada dels soldats nazis. Al Ben se li va fer un nus a la gola. «Com podia ser que hi hagués gent capaç de fer fer allò a una altra persona?», es va preguntar.
—Els camps d’extermini eren el que Hitler en deia la «Solució final al problema jueu» —va explicar als seus alumnes—. Però no tan sols hi anaven a parar els jueus, sinó qualsevol persona que els semblés indigna de la seva raça superior. Els transportaven com ramats als camps que tenien repartits per tota l’Europa de l’Est i un cop allà els feien treballar, els mataven de gana i els torturaven, i, quan ja no podien treballar, els exterminaven a les cambres de gas. Les despulles les posaven en forns crematoris. —Va fer una pausa i llavors va afegir—: L’esperança de vida d’un presoner en un camp de concentració era de dos-cents setanta dies. Però molts no passaven d’una setmana.
A la pantalla es veien els edificis on hi havia els forns. El Ben va estar a punt d’explicar-los que el fum que veien alçar-se d’aquelles xemeneies era de cremar carn humana, però se’n va estar. Les imatges soles ja eren prou esborronadores. Gràcies a Déu, encara no s’havia inventat la manera de transmetre les olors a través del cinema, perquè el pitjor de tot devia ser la fortor; la pudor del crim més atroç que s’havia comès mai en la història de la humanitat.
Quan ja s’acabava la filmació, el Ben va explicar als seus alumnes:
—Els nazis van matar en total més de deu milions d’homes, dones i nens, als seus camps d’extermini.
S’havia acabat el documental. Un alumne que seia a prop de la porta va encendre els llums. El Ben va mirar al seu voltant. La majoria feien cara d’atordits. El seu objectiu no era trasbalsar-los, però era conscient de l’efecte que tindrien aquelles imatges. La majoria d’aquells nois havien crescut a la petita ciutat d’extraradi que s’estenia mandrosament al voltant de l’Institut Gordon. Eren fills de famílies estables de classe mitjana i, malgrat que la violència omnipresent als mitjans impregnava tota la societat, eren una canalla increïblement ingènua que vivia envoltada de cotó fluix. Ja n’hi havia uns quants que començaven a fer el burro. El patiment i l’horror d’aquelles imatges els devien haver semblat un programa de televisió més. El Robert Billings, que seia a tocar d’una finestra, s’havia adormit amb el cap sobre la taula fent servir els braços de coixí. En canvi, cap al davant, li va semblar que l’Amy Smith s’eixugava una llàgrima. La Laurie Saunders també estava commocionada.
—Sé que alguns esteu una mica afectats —els va dir el Ben—, però el que pretenia passant-vos aquestes imatges no era provocar només una reacció emocional. El que vull és que penseu en el que heu vist i el que us he explicat. Hi ha algú que tingui alguna pregunta?
L’Amy Smith es va afanyar a aixecar la mà.
—Sí, Amy?
—Tots els alemanys eren nazis? —va preguntar.
El Ben va fer que no amb el cap.
—No, de fet, només el deu per cent de la població alemanya era del partit nazi.
—I com és que ningú va intentar parar-los els peus? —va preguntar l’Amy.
—Doncs no t’ho sé dir, Amy —va respondre el Ross—. Suposo que per por. Els nazis potser eren una minoria, però estaven tan ben organitzats i armats que eren una minoria molt perillosa. Penseu que la resta de la població alemanya no estava organitzada, no tenia armes i estava molt espantada. A més, acabaven de passar per una etapa amb una inflació terrible que havia deixat el país pràcticament a la ruïna. Potser alguns es pensaven que el partit nazi seria capaç de reconstruir la societat. Sigui com sigui, un cop acabada la guerra, la majoria d’alemanys asseguraven que no en sabien res, de totes aquestes atrocitats.
Una mica més enrere, un noi negre que es deia Eric es va afanyar a aixecar la mà.
—Això és impossible —va dir—. Com pots exterminar deu milions de persones sense que ningú se n’adoni?
—Exacte —va fer el Brad, el noi que s’havia ficat amb el Robert Billings abans de començar la classe—. No pot ser.
Era evident que el documental havia deixat afectada una part considerable de la classe. El Ben se’n va felicitar. Li agradava veure’ls interessats per alguna cosa.
—Bé —els va respondre—, l’únic que us puc dir és que, després de la guerra, els alemanys van dir que ells no sabien res ni dels camps de concentració ni de l’extermini.
Aquí va aixecar la mà la Laurie Saunders.
—Però té raó l’Eric —va replicar—. Com es van poder quedar tan amples mentre els nazis exterminaven la gent del seu voltant i com van poder dir que no en sabien res? Com van poder fer una cosa així? Com van poder dir una cosa així?
—Jo l’únic que us puc dir —va insistir el Ben— és que els nazis estaven molt ben organitzats i que la gent els tenia por. El comportament de la resta de la població alemanya és un misteri… Per què no van intentar aturar-ho? Com van ser capaços de dir que ells no en sabien res? La resposta no la sabem.
L’Eric tornava a tenir la mà aixecada.
—Jo el que tinc molt clar és que no deixaria mai que una minoria així manés sobre la majoria.
—I tant! —el va secundar el Brad—. Jo no faig veure que no sento ni veig res perquè un parell de nazis em vulguin espantar.
Hi havia més mans alçades per intervenir, però el Ben no va tenir temps de donar-los la paraula perquè va sonar el timbre i es van començar a aixecar tots per sortir.
El David Collins es va posar dret. Tenia un terrabastall a la panxa. Aquell matí s’havia quedat adormit i, per no arribar tard a classe, s’havia hagut de saltar el seu habitual esmorzar de tres plats. Tot i que la pel·lícula que els havia posat el senyor Ross realment l’havia impressionat, no podia deixar de pensar que després venia l’hora de dinar.
Va buscar amb els ulls la Laurie Saunders, la seva nòvia, que encara no s’havia aixecat de la cadira.
—Anem o què, Laurie? —li va dir—. Si no ens afanyem, ja trobarem cua al menjador.
La Laurie li va fer un gest amb la mà perquè anés passant sense ella.
—Ja vindré.
El David va arrufar les celles. No sabia si esperar la nòvia o anar a calmar el terrabastall de l’estómac. Finalment, l’estómac va guanyar i el David va sortir disparat passadís avall.
La Laurie es va aixecar de la cadira i es va quedar mirant el senyor Ross. Ja només quedaven un parell de persones més a classe. Deixant de banda el Robert Billings, que s’estava despertant de la migdiada, eren precisament les que semblaven més commocionades pel que acabaven de veure.
—Em costa de creure que tots els nazis fossin tan cruels —va dir la Laurie al seu professor—. Em costa de creure que algú pugui ser tan cruel.
El Ben va fer que sí amb el cap.
—Després de la guerra, molts nazis van intentar justificar el seu comportament al·legant que ells només complien ordres i que si s’hi haguessin negat els haurien matat a ells també.
La Laurie va fer que no amb el cap.
—No, això no és cap excusa. Podrien haver fugit. Podrien haver-s’hi resistit. Bé tenien ulls i cervell! Bé que podien pensar per ells mateixos! Una ordre d’aquesta mena no l’obeeixes així com així.
—Doncs això és el que ells deien —va replicar el Ben.
La Laurie va tornar a brandar el cap.
—Fa molta angúnia —va dir amb to de disgust—. Molta.
El Ben va assentir.
El Robert Billings estava intentant passar dissimuladament per davant la taula del Ben.
—Robert, espera un moment —li va dir el professor.
El noi es va aturar en sec, però no va ser capaç de mirar-lo a la cara.
—Vols dir que dorms prou, a casa?
El Robert es va limitar a fer que sí amb el cap.
El Ben va deixar anar un sospir. S’havia passat tot el trimestre intentant comunicar-se amb aquell noi. No podia suportar veure com l’assetjaven els seus companys, i el desesperava que no fes cap intent de participar a classe.
—Robert —el va advertir amb to sever—, si no comences a participar a classe, t’hauré de suspendre. A aquest pas no et trauràs el títol.
El Robert se’l va mirar un moment i va tornar a apartar els ulls.
—No tens res a dir? —va preguntar el Ben.
El Robert va arronsar les espatlles.
—Que m’és igual —va fer.
—Què vol dir, que t’és igual?
El Robert va fer unes quantes passes cap a la porta. Era evident que les preguntes l’incomodaven.
—Robert?
El noi es va aturar, però va continuar sense mirar el seu professor.
—Tampoc en trauria res —va remugar.
El Ben no sabia què dir. El Robert era un cas difícil: era el petit de dos germans i vivia rebolcant-se a l’ombra del gran, que havia sigut el model d’alumne perfecte per antonomàsia i l’amo de l’institut. El Jeff Billings havia sigut el millor llançador de la lliga de beisbol de secundària i ara entrenava al planter dels Baltimore Orioles mentre estudiava Medicina quan s’acabava la temporada. A l’escola havia sigut un alumne d’excel·lents que destacava en tot el que feia: la mena de company a qui fins i tot el Ben tenia mania, quan anava a l’institut.
Conscient que no podria competir mai amb els èxits del seu germà, aparentment el Robert havia decidit que era millor no intentar-ho.
—Escolta, Robert —va dir el Ben—. Ningú espera que siguis un altre Jeff Billings. —El Robert se’l va mirar un moment de reüll i es va començar a mossegar nerviosament l’ungla del dit gros—. L’únic que et demanem és que t’hi esforcis.
—Me n’he d’anar —va respondre el noi mirant a terra.
—A mi els esports no m’importen, Robert —va replicar el Ben.
Però el noi ja anava a poc a poc cap a la porta.
© de l’edició, Blackie Books
© de la traducció, Imma Falcó
