Refugi tempesta Cap

Refugi contra la tempesta – Josep Igual

Refugi contra la tempesta és un recull de poemes del poeta, narrador i assagista Josep Igual.

Va ser publicat el 1994 pel Patronat d’Acció Cultural de la Ràpita.

refugi contra la tempesta josep igual poemes poesia ràpita

Traç

Serien arguments de pes decisiu
els glops de buit de certs gabinets,
si no fos que ens cou un fang de mots
en l’encesa espatlla d’aquest octubre.

No sóc massa gran per tu si encertem
a créixer-nos contra l’aigua dura
del temps, cercant, potser, unes pàgines
d’illa immòbil davant les estrictes mides
d’un pervindre esmolat:
                                             d’aquesta tarara
xopa de jazz en el vespre,
                                    en faig el traç delerós.

Arena

Salpa la festa involuntària
pels carrers de la raó —llenç
ocre per una sang esgrafiada—
que obren el ventre desficiós
de la música d’habitar-se.
Tombarella de mots, rialla
de lluna vermella: jo sóc
la pluja de l’avenir, el poar
cec d’una vetlla obstinada,
el passeig arnat per l’arena
d’un hivern encatifat i raonable.

Solcs

Tal com es reblaneix la marca del temps
de més temps i màscares encara, revindrà
el passeig viu en l’alenar de cada instant,
fet de sal contra la fal·làcia de les ombres.
Revisito la closca de temps que ens ha fet
més savis en l’alt domini de l’abraçada.

Vinclats a la placidesa solar, fecundem
la rialla amb vent de rebel·lia, retornem
al ferm on la sal s’exalta contra l’ombra
i l’aigua dóna raó als solcs vius de l’hivern.

Cove

Colpejo la dura porta, una taca
de cel groc en el territori del vent.

Sagrats malucs de somni dansen
la follia d’un dolor sord, la llum agra
del desert interior ofrena vergonyants
petges errabundes, besos malastrucs
de tot l’oblit inútil.

Sense parlar, s’adorm la lluna viva
a dins el cove revolt de fantasmes i domassos.

Enllà de dol

Perquè esguardar-te és reblar el floc
d’una fam necessària sobre cada ferida.
Perquè pesa el front malaltís
dels plàtans en la pluja de l’imprevist,
et recullo la sang esparsa d’un temps
perdut en el desert de la desraó
i proclamo l’esperança d’habitar-nos
el gest tendre de les mirades clares,
contra el llop del temps i l’espantac d’oblits.
Perquè esperar-te enalteix el miracle enllà del dol.

Raval

Vinc de la fosca remor de les paraules
de bregar contra l’oblit, però ara miro
l’esbart d’oliveres que t’anuncia esvelta
sobre totes les onades de noms repetits i inútils.

Vinc de la fosca arnada de misèries,
però he servat les mans per emmirallar-les
en la calç d’un passeig tendral
obert contra la màscara del temps:
                                                                 claror d’acollir-nos
l’espera de la sal a dins l’abraçada
                                                     d’un raval sota la tempesta.

Pàtria

La sang sobre la neu petita
a l’arbre dels noms i el vespre.

Les fulles passades que han estat
guarnides de cada perfum inicial,
la clau del verd en la calma
i altra vegada passejats somnis vivents
sobre la feble mare que encatifa petjades
d’olor de llenya, preservant-nos
del dolor d’absències i despulles salvatges.

La sang, el petit sacrifici de fecundar
lentes argiles de noms nous, mantell
que bleixa aus i ritmes de l’avenir.

Cau

Niava sal en el cau de l’esperança,
reblaven consignes les arrels de l’ànima,
llavis vells d’estimar darrere el dolor.
Llàgrimes de fum diuen ara l’absència
en la pena groga del vespre, contra la finestra
d’una raó abolida per llavors de noms punyents:
sexe d’hivern, plata somrient, amatent boga,
escates d’imprevist, guitarra d’onatge,
llavor desada al cau del gest contra la catifa
sorda de les paraules adormissades.

Fada paraula

Fada paraula de vi
a dins el puny resurrecte
d’una pols tallada en l’albada
vençuda a la platja dels llavis.
Palpo les joguines del misteri,
ombra de rosa invicta, testimoni
esmaperdut de rostres i rebel·lies;
recullo la xavalla del silenci
per anar al faldó d’un novembre, al cau
d’una lenta sal de dominis perfumats,
d’habitables capvespres oberts.
Fada paraula, parracs cecs
davant l’espill groguenc, solar.

Ofrena

Pels secrets que tintinegen
entre els llavis dels pins desordenats
i la mar d’oli verd a l’hora clara.
Pel passeig on aprenem a estimar
la dama petita de la soledat
i la música dels girs celests —bes etern
de noms palpables que ens fan i ens refan.
Per l’obstinada escorça de vent nou
que neteja el dolor i ens fa créixer
sobre els camps llaurats de ferides tibants.
Glops trencats esguarden la collita sorda
d’unes guitarres d’agost rebotant
pels llavis itinerants de bells secrets.

Desordre

Coneguda raó, quan se’t trenca la pluja
en el borrissol del pit involuntari, silent.

Riu dellà el manament captiu de les paraules
espero la polsosa collita dels baladres
contra l’espant de les ferides violentes,
corono el rocam vermell dels grills i les herbes
amb la tisora d’un vent exaltat de tendreses.

La roba neta, l’olor viva de refer-me amb la pau
de la terrassa escombrada, amb el desordre
de cabells d’una impensada esperança.

Reflexos

Es dreça la calma en espill de cossos,
el riu venç les ombres, cegada estela
enverinada d’estàtues podrides i fulles amargues.

Obres la casa de l’ardent abraçada, el regne
d’una memòria rogenca que brinda amb les ones
i desfila la paraula clara de l’argila en créixer.

Lleixiu d’albada, lliscant mareig del riu
que guarda l’embolcallada font de primavera:
                                                                un tren de carbó
forada el domàs de l’avenir,
es gronxen reflexos en l’estela dels cossos.

Vals dels noms

El vals dels noms del primer vent,
el peix novell en els cristalls desposseïts,
les blanques tombes esgarrapades en la roca
i els vaixells lents sobre parpelles de silenci.

Em criden salabror enllà, forques de vent
sostoven la pau de les corbes, cerco
el llenç de la platja per dir-me l’ombra
en el marbre del misteri:
                                              no m’atreu la comanda
i enceto el raïm del temps entre mercaders de pols.

Repetida copa

De repensada sal el cavall orb,
aquesta força d’un eco en la carn dels dies.
Copes repetides van creixent de l’ombra,
estenen els llavis del camp d’estrelles
i elevo el mot a la clariana d’una cintura.

De sal i raó, palmell obert de l’illa,
els impossibles somnis d’una nit seca,
els amics perduts en la boira, l’espera
de metall en la finestra de la basarda,
la repetida copa en la carn dels dies morts.

Mercat de mans

Reblada xavalla a dins la confitura
de solcs d’un vent embriac. Partitura
arnada en l’espatlla solar, calç abandonada
entre el reialme del fum i l’oblit.

Ploren ànimes pels cantons de l’imprevist,
la terrassa d’oliveres fa un crit al mar,
torna la por d’una mort sense memòria,
et retrobo entre el mercat de mans
de la llum errabunda d’un migdia embriac
de vent i màscares, d’arena i llàgrimes.

Itinerari

L’espatlla del dolor, on tot neix mort
i s’esgota l’alè de les cintures i els arbres.

Ens penetra el glop de marbre i les geometries
sembrades de mans, de cossos que alentien
el glaç de l’espill. Espatlla negra, roses closes
que engrapen l’arrel del somni, tirabuixó
pensat damunt aquest amarg imprevist
de l’hivern confús d’àmplia ànsia revelada.

Manament acomplert del pes mandrós a l’espatlla,
sego en la collita buidors contra l’abraçada.

Aprenentatge

A punt la mort de la llum,
la sentència del tramvia de fum,
la senzilla coscla de les aigües per callar-se.
El fred estèril de no tenir-te,
els noms cecs en el remolí de la nit,
l’octubre ferotge amb records foradats.

Fira de les ombres esmolades,
minvada l’espera; espills de neguit
desboquen l’hora pactada:
l’aprenentatge encès del fang resurrecte.

Un foc impossible

Malendreçat record, tornar a perdre’t
en la llarga malaltia de la nit desfeta.
Palpar les fulles, la metàfora avorrida
del llençol de l’hivern, la discordança
del cadàver penjat en la balança del meu mar.

Blaus per poar, màscares de sang viva
per signar, claus d’enteniment esparses de soledat:
tot s’esquinça, guix d’abraçada llunyana,
sobre l’horitzó dels palmells cansats,
en el cabdell punyent d’un foc impossible.

Teulats

Ja no ens pren la pupil·la adversa
d’un espill de mar enfurismada, cloem
el migdia sense ferida de presagis
i s’enalteix la claredat persistent
d’uns rostres sense ofec de tenebra al front.

La nissaga de cecs ocells s’evapora
en la trena de besos del novembre sembrat:
tornem a l’esqueixada branca de l’ànima,
amb cura apeguem el mosaic de l’esguard
que respira sobre teulats de carbó.

Escalinata

Desolada escalinata de fulles adolorides,
arrel de la petita cançó de llavis sense retorn.

Espero el vi que m’aclareix la malaltia
i em lliga a la cintura d’argila sembrada.
Envinyada dissort boja, carenes que llepen
l’etern en aiguamolls atmosfèrics; indòmita
dàlia d’un clos passeig: rastre d’una serp
d’ombres pel laberint de pàgines arrencades.

Tornem després de l’oblit, hi ha la foganya
de l’abraçada i la llana oberta d’un demà tendral.

Aigua de memòria

Es desnua la dolcesa de l’aigua de memòria
dues notes bressolant el cos del vespre:
teranyina perfumada d’immòbil somni,
aixecada sobre esculls de dol amb la música
d’una encesa fira de mots estimats.
Dels dubtes, escalinata de fang, volem bastir
la pregona illa fèrtil d’un bes de navegacions
deslliurades, retallada de l’atzur d’un arbre de pàtria.

Em callo l’aigua escampada en el coixí de la memòria,
obro l’abraçada cega al perfum de la teua evidència:
esbatanades, a les portes, es donen a una cançó
de baladres i ròssecs d’una dansa que es cou
madura i oberta: teranyina d’illa fèrtil!

Clima

Amb draps tendres guanyem
a la construcció de la llum
a les renúncies polsegoses.
Escrivim les paraules d’argila
entre les pedres humides de la boira
i les branques del bon temps
guarneixen el llampec de l’oblit
en el moll de les anihilacions:
rau la cendra viva sota la tempesta
banal, passegem una vella promesa
pel clima de la llum i l’argila.

Imprevist

El titubeig de dos móns,
llindars impossibles en la fusta de les hores:
un Chopin desfilat en el groc d’un piano
escampat pel teatre d’aquesta promesa.
Et vinclo, cos d’absències, el taulell
pobre de les paraules, l’epitafi d’un vent
de calç que ens explica la llum navegable.

En poar la meua por lliure,
et sé dibuixar, de cuiro i silenci,
el maluc que fa la badia al territori
de la raó del nostre nom, fos en l’herba
anònima al turó, sobre l’imprevist.

Novembre

Sobre la pell de l’arbrissó
la pau d’un novembre sense sang,
la bardissa dels nostres malucs emplenant
l’hora cega d’un record de pervindre.

Posats a assecar, els dies de l’oblit
dibuixen mapes d’un relleu cert: els plecs
amatents d’un hivern petit d’oberts silencis,
enllà de la fressa estèril de crits inútils
que coronen alguns déus amb peus de fang.

La paraula de créixer-nos, fa forta la lleixa
d’uns camins de calç entre el fumall desolat.

Fantasma

Calaixos d’antany a les venes:
una sabonera tibant a punt de la vida.
Per la finestra ploranera, la vànova
de terra es difumina pel misteri del gronxador
d’un atàvic esguard que s’allargassa.
M’adorm la certesa del teu fantasma,
preparo cafè per al nostre passeig de memòria
i s’exalta el gest de la meua joguina boja.
Sense llindar la història, sense ribes d’insomni,
aplegada en aquest moll d’argila que els fanals
acaronen a dins la primera boira.

Guitarra absent

Collita d’esguard que el marbre glaça,
l’absència de tu rebrega el jardí de records
escampats per notes trencades a les butxaques
d’un insomni heretat d’un savi cor d’horabaixa.
Giro la plana de cendra i comprenc les portes
del silenci, fermades a l’oblit rovellat
d’una por sense retorn de fronteres.
Aprenc el rastre dels teus dits a la guitarra absent:
petit miracle en el llenç pensat del nostre
pervindre de vellut d’una espera d’abraçada.

Ben lluny

S’esmorteix el vent de la llum
en la teua randa, les flors del diari
d’una consigna de rebel·lia fan el moll
de la memòria d’uns llavis que s’esbatanen.

Fonoll d’espera fumeja en la fira d’albades
—pedrís d’aigua per callar la primavera de noms—,
treball d’esguard que pensa els cavalls
en la nit de novembre, lligats a la fosca
d’uns plàtans que vetllen llumenarets de nous
clavells de somni, ben lluny de la dama de l’om erm.

Oda prima

D’aquell cos que cal salvar,
el borrissol entapiat a un migdia obert,
el pols d’uns esgrafiats en el clima d’or,
l’escalinata de dubtes en el degoteig lliure
que reblaneix les màscares en un compàs d’argiles.

Què voleu, les natges pures dels viaranys
fulgents contra la por, m’han sembrat
els palmells d’aigües esbatanades
que dignifiquen la meua agra fosca
al ventre sord, estèril, d’un nom de naufragis.

Espill d’arrels, oda prima que planta casa fecundada.

Trànsit

Al firal de la plata, entre oliveres
destralejades per un vent idiota, ençà
del dolor d’un vi d’imprevist, vaig covant
el vernís d’una besllum tendral, de lluna viva.

Esclats del foc, grinyols, cornamusa de l’home
contra el gegant, parracs essencials per habitar-nos
el nu invulnerable de la rebel·lia:
                                                             et sé així,
petit miracle, promesa madurada,
esventrant l’amarga disciplina glaciar
amb un trànsit de dàlies o somni fermat.

Taula revolta

L’esgrima pintada en els núvols
fa la silueta d’aquest invicte somni.
La mirada opina uns noms sobre l’ocre
salobre de velles renúncies: si et perdo,
ombres de dol encerclen la cançó dels dies.

Taula revolta, territori de la música,
cintura de fang, refugi contra la fam:
relleu de lloguers raonables, meandres daurats
que es moren curulls d’insospitats batecs.

Boga

Bleixa el palmell de calç
sobre el temple de l’home,
compto les síl·labes d’una festa
involuntària, firal d’escuma oberta,
clau de fogalls per refer-nos
amb juguesques trenades amb boga de raó,
guanyada al capell erm de l’atzar
que malvesteix el cim de l’oblit.

Et beneeixo el lent front de cicatrius,
la serena fruita dels teus ulls:
t’intento el guant de llum en el fang.

Però quan mori de debò,
des del silenci de la terra
encara rebrà els teus passos, melangiós,
el meu amor

Jaroslav Seifert

© dels poemes, Xus Valor Boix