dersu uzala simbol editors català miquel cabal guarro

Dersú Uzalà – Vladímir Arséniev

Pel país de l'Ussuri

Fragment de Dersú Uzalà (1923) de Símbol Editors llibre autobiogràfic de l’explorador i oficial de l’exèrcit rus Vladímir Arséniev en què relata els viatges per la conca del riu Ussuri i el territori de Primórie i l’amistat amb el seu guia. L’ha traduïda Miquel Cabal Guarro.

El 1975 el director japonès Akira Kurosawa en va fer una adaptació cinematogràfica que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa de 1976.

Dersú Uzalà vladímir arséniev símbol editors miquel cabal guarro català

Capítol segon
La trobada amb en Dersú

Després de reposar, el destacament va reprendre la marxa. Aquesta vegada vam trobar-nos amb arbres caiguts i vam poder avançar molt lentament. Cap a les quatre vam arribar al peu d’un cim. Hi vaig deixar els homes i els cavalls i vaig enfilar-me per mirar on érem.

És un mateix qui ha d’enfilar-se a un arbre. No s’hi ha de fer pujar un tirador. Cal fer una observació directa perquè, per molt clares i bones que siguin les explicacions del tirador sobre el que ha vist, serà molt difícil fer-les servir de base per orientar-se. El que vaig veure des de dalt va aplacar els meus dubtes de cop. La muntanya en forma de cúpula, que era on ens trobàvem llavors, era justament el massís que cercàvem. En sortia una alta carena cap a l’oest que oferia a la cara nord uns estimballs molt escarpats. Per aquella banda la vall anava en general en direcció nord-oest. Segurament, hi havia les fonts del riu Lefú.

Després de baixar de l’arbre, vaig unir-me al destacament. El sol ja era baix a l’horitzó, i havíem d’afanyar-nos a trobar aigua, perquè tant els homes com els animals en necessitaven amb urgència. El descens des de la muntanya en forma de cúpula primer era moderat, però després la muntanya era escarpada. Els cavalls baixaven amb les potes del darrere mig doblegades, perquè la càrrega els queia endavant. Si les selles no haguessin dut groperes, la
càrrega els hauria baixat fins al cap. Vam haver de fer unes ziga-zagues molt llargues i, amb la quantitat d’arbres caiguts que hi havia, no va resultar una tasca fàcil.

Després del pas vam anar a parar a un barranc. El lloc era extraordinàriament interessant. Gorges pregones, plenes d’arbres amb arrels vistes, deus d’aigua i grans roques cobertes de molsa. Tot plegat creava un ambient que em feia venir al cap amb força una imatge de la nit de Valpurgis. És difícil imaginar-se un lloc més salvatge i més hostil que aquell congost.

De vegades passa que el bosc i les muntanyes tenen un aspecte atractiu i alegre. Llavors sembla que puguis quedar-t’hi per sempre. De vegades, ben al contrari, les muntanyes són salvatges i lúgubres. I és ben estrany, perquè la sensació no la té cadascú, de manera subjectiva, sinó que sempre resulta comuna a tots els membres del destacament. Ho he comprovat moltes vegades i sempre ha estat així. I això és el que passava. En l’ambient que ens
envoltava, hi havia certa malenconia, hi havia alguna cosa esgarrifosa i desagradable, i tots vam percebre de la mateixa manera aquesta esgarrifança, aquesta malenconia.

—No hi fa res —van dir els tiradors—, passarem la nit aquí com sigui. Tampoc no ens hi hem de quedar un any. Demà ja trobarem un lloc més acollidor.

Jo no volia quedar-m’hi, però no s’hi podia fer res. El capvespre s’acostava i havíem d’afanyar-nos. Al fons del congost ressonava un torrent. Vaig dirigir-m’hi i, després de trobar un lloc més pla, vaig ordenar d’aixecar-hi les tendes.

El silenci imponent del bosc de sobte es va inundar amb el so de les destrals i amb les veus dels homes. Els tiradors van començar a fer llenya, van desensellar els cavalls i es van posar a fer el sopar.

«Pobres cavalls. Entre pedres i arbres caiguts els toca quedar en dejú. Demà, però, si aconseguim arribar a la cabana d’algun pagès, menjaran com cal.»

Al bosc la foscor arriba d’hora. A l’oest, entre l’espessa pinassa, encara s’entreveia algun tros de cel clar, però a baix, a la terra, ja hi jeien les ombres de la nit. Com més s’abrandava el foc, amb més claredat s’il·luminaven els arbusts i els troncs d’arbre que sortien de la foscor. En un pedregar, una pica desperta va deixar anar un crit estrident, però alguna cosa l’espantà de sobte i, amb destresa, va amagar-se al cau i no es va deixar veure més.

Finalment, tot s’anava calmant una mica al campament. Després del te, els homes s’ocupaven amb les seves coses: uns netejaven l’arma, d’altres arreglaven les selles o cosien algun estrip a la roba. De feina d’aquesta mai no en falta. Acabada la feina, van anar passant a dormir. Van estrènyer-se bé els uns contra els altres i, tapats amb els capots, s’adormiren com morts. Els cavalls, que no havien trobat menjar al bosc, van tornar al campament i van caure somnolents, amb el cap ben cot. Només l’Oléntiev i jo estàvem desperts. Jo anotava la ruta que havíem fet al diari i ell es netejava les sabates. Cap a les deu vaig tancar el diari, em vaig embolicar amb l’abric de feltre i em vaig ajeure al costat del foc. Amb la calor, que s’enlairava juntament amb el fum, es bellugaven les branques del vell avet, al peu del qual estàvem instal·lats, que ara deixaven veure, ara no, el negre cel sembrat d’estels. Els troncs dels arbres semblaven una llarga columnata que entrava a la profunditat del bosc on es fonia d’amagat amb la foscor de la nit.

De sobte els cavalls van alçar el cap i van redreçar les orelles. Després es van calmar i van tornar a dormitar. Primerament, no vam parar-hi atenció i vam continuar parlant. Van passar uns quants minuts. Vaig fer una pregunta a l’Oléntiev i, com que no em va respondre, vaig tombar-me cap a la seva banda. Estava dret, a l’aguait, i mirava a una banda mentre es tapava amb les mans la llum de la foguera.

—Què passa? —vaig preguntar-li.
—Algú baixa de la muntanya —va respondre, xiuxiuejant. Tots dos vam parar bé l’orella, però hi havia silenci, un silenci com el que només hi ha a les fredes nits de tardor al bosc. De cop van rodolar unes pedretes.
—Deu ser un os —va dir l’Oléntiev, i va agafar el fusell.
—Dispari no cal! Meu sigui persona! –se sentí una veu des de la foscúria i, al cap d’uns instants, arribà un home al costat del nostre foc.

Dersú Uzalà vladímir arséniev símbol editors miquel cabal guarro català

Portava una jaqueta i uns pantalons fets de pell de cérvol. Al cap hi duia una mena de bena i, als peus, calçava mocassins siberians. Carregava una motxilla molt grossa a l’esquena i a les mans duia un suport i una carrabina vella i llargaruda.

—Hola, capità —va dir el nouvingut, adreçant-se a mi. Després va recolzar el fusell a l’arbre, es va treure la motxilla de l’esquena, es va eixugar la suor de la cara amb la màniga i es va asseure prop del foc. Ara podia examinar-lo bé. Devia tenir uns quaranta-cinc anys. Era més aviat baixet i rabassut i semblava que havia de tenir molta força física. Tenia el pit prominent, les mans fortes i musculades i les cames una mica garrelles. La seva cara morena era típica d’un indígena: els pòmuls prominents, el nas petit, els ulls amb el plec mongol a les parpelles i la boca ampla, amb les dents fortes. Un petit bigoti rossenc li ribetejava el llavi superior i una barbeta mig pèl-roja li decorava el barbó. Però el més remarcable de tot eren els seus ulls. De color gris fosc, no castanys, miraven amb tranquil·litat i un punt d’ingenuïtat. Traspuaven decisió, rectitud i bondat de caràcter.

El desconegut no ens mirava de la mateixa manera que nosaltres ens el miràvem a ell. Va treure’s del pit una petaca de tabac, va omplir-se’n la pipa i, sense dir res, es posà a fumar. Sense preguntar-li qui era ni d’on era, vaig convidar-lo a menjar alguna cosa. Aquest és el costum a la taigà.

—Gràcies, capità —va respondre—. Meu vulgui menjar molt, avui mengi res.

Mentre menjava, vaig continuar examinant-lo. Duia un ganivet de caçador a la cintura. Era evident que era un caçador. Tenia les mans bastes i amb esgarrinxades; les mateixes, però més profundes, que tenia a la cara: una al front i una a la galta, prop de l’orella. El desconegut es va treure la bena. Llavors vaig veure que tenia el cap cobert d’espessos cabells rossencs que creixien desordenadament i li penjaven en flocs per totes dues bandes.

El nostre convidat era dels de poques paraules. L’Oléntiev, finalment, no va poder més i li preguntà, directament:

—Tu d’on surts?
—Meu un gold —respongué lacònicament.
—Deus ser caçador, oi? —preguntà encara l’Oléntiev.
—Sí —respongué—. Meu sempre vagi de caça, cap altra feina, tampoc no entengui pescar peix, només caça entengui.
—I on vius? —continuà interrogant l’Oléntiev.
—Meu cap casa. Meu sempre visqui a muntanya. Faci foc, faci tenda, dormi. Sempre vagi de cacera, com visqui en una casa?

Després ens va explicar que havia estat caçant cérvols durant el dia i que havia ferit una femella, només lleument. Mentre la perseguia, havia topat amb el nostre rastre, que l’havia conduït fins al barranc. En fer-se fosc, havia vist el foc i hi havia vingut de dret.

—Meu camini a poc a poc —digué—. Pensi, com gent vagin tan lluny per les muntanyes? Meu miri: sigui capità i cosacs. Meu llavors hi vagi directe.
—I com et dius? —vaig preguntar-li.
—Dersú Uzalà —respongué.

Em va interessar, aquell home. Tenia alguna cosa especial, original. Parlava amb senzillesa, amb calma, era modest, però sense voler congraciar-se. Vam conversar. Em va estar explicant moltes coses de la seva vida i, com més parlava, més simpàtic m’era. Tenia davant meu un caçador primitiu, que havia passat tota la vida a la taigà i que estava net dels vicis que comporta la civilització urbana. Va explicar-me que obtenia els mitjans per viure amb la seva arma,
que bescanviava el que caçava per tabac, plom i pólvora, i que el fusell l’havia heretat del seu pare. Després em va dir que tenia cinquanta-tres anys i que mai no havia tingut casa, que sempre havia viscut a cel obert i que només a l’hivern es feia temporalment una cabaneta amb escorça d’arbre. Els primers flaixos dels seus records d’infantesa eren un riu, una cabana, el foc, el pare, la mare i la germaneta.

—Tots morin fa temps —conclogué i restà consirós. Va callar una estona i continuà—. Meu abans tingui dona, fill i filla petita. La verola mati a tots. Ara meu estigui sol…

Li va quedar la cara trista amb aquests records emocionants. Vaig mirar de consolar-lo, però què representava el meu consol per a aquest home solitari, a qui la vida havia arrabassat la família, que era l’únic consol en la vellesa? No em va respondre res, sinó que encara va acotar més el cap. Vaig voler demostrar-li el meu afecte, fer alguna cosa per ell, però no sabia com fer-ho. Finalment, se’m va acudir proposar-li de canviar el seu vell fusell per un de nou, però no va voler, perquè per a ell la carrabina era un record preuat del pare, perquè estava acostumat a disparar-hi i perquè funcionava perfectament. Va allargar el braç cap a l’arbre, va agafar la carrabina i es posà a acaronar-ne la culata.

Els estels ja s’havien mogut tots, era molt més tard de mitjanit. Les hores passaven volant i nosaltres continuàvem conversant a la vora del foc. En Dersú era qui parlava més, jo me l’escoltava, me l’escoltava entusiasmat. M’explicava coses de la caça, de com una vegada havia caigut presoner dels khunkhuzos i de com n’havia fugit, dels seus encontres amb tigres. Deia que no se’ls havia de disparar, perquè eren els déus que protegien el ginseng dels homes.
Parlava de mals esperits, d’inundacions, etc.

Una vegada un tigre el va atacar i el va deixar ferit de gravetat. La seva dona el va estar buscant uns quants dies, seguint-ne el rastre, i el va trobar molt dèbil perquè havia perdut molta sang. Mentre va estar recuperant-se, ella era qui sortia a caçar. Després vaig començar a fer-li preguntes sobre el lloc on érem. Em va dir que eren les fonts del riu Lefú i que l’endemà havíem d’arribar a la primera cabana de caçadors. Un dels tiradors que dormia es va despertar, va mirar-nos a tots dos astorat, mormolà alguna cosa per a ell mateix i es tornà a adormir.

El cel i la terra encara eren ben foscos. Només per la banda per on apareixien nous estels es notava que s’acostava l’alba. Hi va haver una rosada abundant, senyal inequívoc que faria un bon dia. Regnava un silenci solemne al nostre voltant. Feia la sensació que la natura també descansava.

Al cap d’una hora l’est va començar a enrogir. Vaig mirar el rellotge, eren les sis. Era hora de despertar l’ordenança del destacament. El vaig sacsejar per l’espatlla. Es va asseure i es desemperesí. La llum de la foguera li feu mal a la vista i va corrugar les celles. Després, va veure en Dersú i, fent un somriure maliciós, deixà anar:

—Quin miracle, una persona! —i es calçà.

El cel va passar de negre a blau fosc i després a gris, tèrbol. Les ombres de la nit van anar-se amagant als arbusts i barrancs. El campament va tornar a la vida. Els homes es van posar a parlar, els cavalls es van desvetllar del seu sopor, una pica feu un crit des d’un costat. Al fons del barranc, una altra pica li va fer la segona veu. Se sentia el piular d’un pigot verd i el xerric musical d’un pigot negre.

La taigà es despertava. A cada segon hi havia més llum i, de sobte, un feix de brillants raigs de sol va brollar de rere les muntanyes i il·luminà el bosc sencer. El campament adquirí un altre aspecte.

On hi havia hagut la foguera ara hi havia un munt de cendres, el foc gairebé ni es veia. Hi havia llaunes de conserva escampades per terra. I, allà on s’havia alçat la tenda, només hi havia algunes perxes i herbes esclafades.

© de l’edició, Símbol Editors
© de la traducció, Miquel Cabal Guarro


Podeu comprar Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri a Libelista i a Llibreries Obertes.