arbre talat thomas hardy josep maria jaumà trenta poemes traducció català

Arbre talat – Thomas Hardy

Arbre talat és un recull de poemes de Thomas Hardy publicat el 1995 amb selecció i traducció de Josep Maria Jaumà.

Jaumà, traductor de Philip Larkin, Robert Graves, Robert Frost o T. S. Eliot, ens ha fet una tria dels millors versos de Hardy, poeta que, com Maragall amb la poesia catalana, enceta el camí cap a la modernitat de la poesia anglesa.

» Més poesia a Stroligut

arbre talat trenta poemes thomas hardy josep maria jaumà català traducció poesia poema poesies

Arbre talat

Pensant en Phena en saber la seva mort

     Ni una ratlla seva no tinc,
               ni un sol dels seus cabells,
cap senyal dels seus anys de senyora de casa que
               m’ajudi a imaginar-la;
     i debades urgeixo els ulls clucs
               a concebre el meu premi perdut
vora d’ella, que vaig conèixer quan la llum li vessava dels
               somnis
     i, dels ulls, les rialles.

     Quins paisatges envoltaren els seus dies darrers:
               tristos, tèrbols, brillants?
¿Els seus dons i bondats emmarcaren d’esclat els seus
     dolços camins
               amb daurada aurèola?
    ¿O declinà la llum vital dels seus anys
               i les dissorts guiaren
la seva estrella? ¿Neguits o recances, pressentiments o pors
               li desennobliren l’ànima?

     Així, doncs, sols l’espectre retinc de la noia d’abans,
               com a relíquia;
i qui sap si, amb el millor d’ella dins meu,
               no sigui preferible
     que ni una ratlla seva no tingui,
               ni un sol dels seus cabells,
cap senyal dels seus anys de senyora de casa que
               m’ajudi a imaginar-la.


THOUGHTS OF PHENA AT NEWS OF HER DEATH
Not a line of her writing have I,

Not a thread of her hair,
No mark of her late time as dame in her dwelling, whereby
I may picture her there;
And in vain do I urge my unsight
To conceive my lost prize
At her close, whom I knew when her dreams were upbrimming with light
And with laughter her eyes.

What scenes spread around her last days,
Sad, shining, or dim?
Did her gifts and compassions enray and enarch her sweet ways
With an aureate nimb?
Or did life-light decline from her years,
And mischances control
Her full day-star; unease, or regret, or forebodings, or fears
Disennoble her soul?

Thus I do but the phantom retain
Of the maiden of yore
As my relic; yet haply the best of her – fined in my brain
It may be the more
That no line of her writing have I,
Nor a thread of her hair,
No mark of her late time as dame in her dwelling, whereby
I may picture her there.

Em miro al mirall

Em miro al mirall,
veig el rostre marcit
i dic: «Déu meu, tant de bo el cor també
se m’hagués consumit!»

Llavors, indiferent
als cors distanciats,
esperaria sol el meu descans etern
amb equanimitat.

Però el Temps, per ferir-me,
ni ho pren ni ho deixa tot,
i al cap al tard sacseja el meu cos feble
amb calfreds de migjorn.


I LOOK INTO MY GLASS
I look into my glass,
And view my wasting skin,

And say, “Would God it came to pass
My heart had shrunk as thin!”

For then, I, undistrest
By hearts grown cold to me,
Could lonely wait my endless rest
With equanimity.

But Time, to make me grieve,
Part steals, lets part abide;
And shakes this fragile frame at eve
With throbbings of noontide.

Una cita fallida

               No vas venir,
i el pas del temps em glaçà, i prosseguí.
No tant, però, pel fet que no vinguessis,
com per haver descobert que et mancava
aquella excelsa compassió que pot,
per pur afecte, vèncer la desgana,
m’entristí que, en sonar l’hora esperada,
               no vas venir.

               Tu no m’estimes,
i lleialtat sols te’n pot dar l’amor:
ho sé, ho sabia. Però entre el nombre
de fets divins en tot llevat del nom,
¿no hagués valgut la pena que aquella hora
n’hi afegís un: que tu, una dona, un cop
vas venir a consolar un home vençut; fins i tot si és
               que no m’estimes?


A BROKEN APPOINTMENT
               You did not come,

And marching Time drew on, and wore me numb,—
Yet less for loss of your dear presence there
Than that I thus found lacking in your make
That high compassion which can overbear
Reluctance for pure lovingkindness’ sake
Grieved I, when, as the hope-hour stroked its sum,

               You did not come.

               You love not me,
And love alone can lend you loyalty;
—I know and knew it. But, unto the store
Of human deeds divine in all but name,
Was it not worth a little hour or more
To add yet this: Once you, a woman, came
To soothe a time-torn man; even though it be
               You love not me?

Un romanç d’església

Mellstock: circa 1835

Ella es girà al primer banc i mirà
cap al cor, tot fixant-se en el grup
dels músics, amb viola, llibre i arc
dins la tristor del vespre, a contrallum.

Tornà a girar-se, però la ferí
en l’orgull una viola abrandada que semblava
llançar-li des de dalt amb el seu arc
l’avís: «Prenc possessió de tu des d’ara.»

Iniciaren així el lligam dels cors, més tard signat.
I, anys després, quan l’Edat el Romanç havia fet fora,
qualsevol gest antic o llambrec d’ell
li duia al pensament aquella escena
on un músic ardent, jove i polit
tocava «El nou Sàbat» o «El mont Efraïm».


A CHURCH ROMANCE
She turned in the high pew, until her sight

Swept the west gallery, and caught its row
Of music-men with viol, book, and bow
Against the sinking sad tower-window light.

She turned again; and in her pride’s despite
One strenuous viol’s inspirer seemed to throw
A message from his string to her below,
Which said: ‘I claim thee as my own forthright!’

Thus their hearts’ bond began, in due time signed.
And long years thence, when Age had scared Romance,
At some old attitude of his or glance
That gallery-scene would break upon her mind,
With him as minstrel, ardent, young, and trim,
Bowing ‘New Sabbath’ or ‘Mount Ephraim’.

El recordatori

Mentre observo la flama de Nadal
tornar rogent la cambra amb els seus raigs,
alguna cosa em fa girar la vista
al paisatge de fora, glaçat.

Una griva s’hi esforça per atènyer
una baia podrida —la dissort
la força a viure de les immundícies,
i a agrair-les i tot.

Per què, oh ocell afamat, avui
que tindria el meu dret a un dia de joia
i a perdre de vista la misèria
fas que em fixi en tu!


THE REMINDER
While I watch the Christmas blaze

Paint the room with ruddy rays,
Something makes my vision glide
To the frosty scene outside.

There, to reach a rotting berry,
Toils a thrush, — constrained to very
Dregs of food by sharp distress,
Taking such with thankfulness.

Why, O starving bird, when I
One day’s joy would justify,
And put misery out of view,
Do you make me notice you!

Descàrregues d’artilleria al canal

De nit, els vostres grans canons
ens sacsejaren els taüts;
trencaren vidres a l’església,
ja ens crèiem a la fi del món,

i ens vam asseure. Se sentien
els udols tristos dels llebrers;
el rat deixà a l’altar la molla,
els cucs tornaren al carner

i bavejà la vaca. «No —féu Déu—,
són pràctiques de tir en alta mar;
tot és igual que quan vivíeu,
el món és el mateix d’abans:

»Les nacions volent fer més sagnants
les sagnants guerres. Quins ximplets!
Feu més vosaltres, desvalguts,
que no pas ells, per amor de Déu.

»N’hi ha que tenen sort que no sigui
l’hora encara del Judici Final:
els tocaria fregar el terra
de l’infern, per aquest esglai…

»Ha, ha, us courà força més quan toqui
la trompeta (si mai ho faig,
perquè sou homes i us caldria
molt i molt un etern descans).»

Ens ajaguérem altre cop. «No sé
pas —digué un— si mai anirà,
el món, millor que al segle apàtic
que nosaltres el vam deixar.»

Les calaveres assentiren:
«Si en lloc de tant de predicar
m’hagués dedicat —féu el mossèn—
a la cervesa i al tabac!»

Altre cop els canons retronaren
amb noves ganes de revenja,
terra endins, fins a Stourton Tower,
Camelot i l’estelat Stonehenge.


CHANNEL FIRING

That night your great guns, unawares,
Shook all our coffins as we lay,
And broke the chancel window-squares,
We thought it was the Judgment-day

And sat upright. While drearisome
Arose the howl of wakened hounds:
The mouse let fall the altar-crumb,
The worms drew back into the mounds,

The glebe cow drooled. Till God called, “No;
It’s gunnery practice out at sea
Just as before you went below;
The world is as it used to be:

“All nations striving strong to make
Red war yet redder. Mad as hatters
They do no more for Christés sake
Than you who are helpless in such matters.

“That this is not the judgment-hour
For some of them’s a blessed thing,
For if it were they’d have to scour
Hell’s floor for so much threatening….

“Ha, ha. It will be warmer when
I blow the trumpet (if indeed
I ever do; for you are men,
And rest eternal sorely need).”

So down we lay again. “I wonder,
Will the world ever saner be,”
Said one, “than when He sent us under
In our indifferent century!”

And many a skeleton shook his head.
“Instead of preaching forty year,”
My neighbour Parson Thirdly said,
“I wish I had stuck to pipes and beer.”

Again the guns disturbed the hour,
Roaring their readiness to avenge,
As far inland as Stourton Tower,
And Camelot, and starlit Stonehenge.

Sota el saltant d’aigua

«Sempre que fico el braç, així,
dins d’un cossiol amb aigua em fa sentir
l’agulló dolç d’un dia ja llunyà
sortit del seu espès, gris embolcall.
          D’aquí que el meu primer
          i ver poema d’amor
          que em sé ben bé de memòria
          i no em causa dolor
sigui el remorejar d’aquell saltant
de tres pams d’ample i dos pams d’alt
sobre una taula sòlida de roc,
dins d’una gorga oberta al mateix bloc;
el ressò d’un rierol que no s’atura
en temps revolts, guerres ni paus,
i parla amb la veu sorda i agitada
que ja tenia abans d’haver-hi prats.»

«¿Com és que aquesta sigui la primera
idea teva d’un poema d’amor?
¿Per què se’t commou l’ànima si fiques
el braç dins l’aigua fresca d’un cossiol?»
«Bé, sota el saltant, en un replec
del roc, exactament ningú sap on
encallat dins la fosca, d’un valor
ignorat, i d’un suau opalescent,
          hi ha un got petit
          car per allí
          el meu amor i jo
          solíem passejar
a ple agost xardorós, per dibuixar l’escena
sota el cel i un tendal de fulles verdes;
deixàvem el cistell amb fruita i vi
vora el rierol, on sèiem per dinar;
i, havent begut tots dos del mateix vas,
a recer de la calda, sota un roure,
mentre esbandia el got saltant d’aigua,
em caigué i s’hi enfonsà; i ja no el trobàrem

per més que sondejàrem dins l’abís
amb els llargs braços nus. I encara hi és.
Per això sempre, en posar els braços dins
d’un cossiol d’aigua freda o d’una pica,
un fibló del passat em retorna aquell temps,
el vas amb què bevíem i el cant d’aquell saltant.
La pica em sembla el gorg; les seves vores
són com els marges fins, durs, del torrent,
i el traç de fulles a la porcellana
les plantes que penjaven damunt d’ell.

De dia, de nit, al sol o a la fosca,
intacte jeu allí aquell calze nostre,
i la seva presència posa rima
al poema d’amor del saltant d’aigua.
No l’ha tocat cap llavi d’ençà que ell i jo
per torns hi vam tastar el vi de l’amor.»


UNDER THE WATERFALL
‘Whenever I plunge my arm, like this,

In a basin of water, I never miss
The sweet sharp sense of a fugitive day
Fetched back from its thickening shroud of gray.
          Hence the only prime
          And real love-rhyme
          That I know by heart,
And that leaves no smart,
Is the purl of a little valley fall
About three spans wide and two spans tall
Over a table of solid rock,
And into a scoop of the self-same block;
The purl of a runlet that never ceases
In stir of kingdoms, in wars, in peaces;
With a hollow boiling voice it speaks
And has spoken since hills were turfless peaks.’

‘And why gives this the only prime
Idea to you of a real love-rhyme?
And why does plunging your arm in a bowl
Full of spring water, bring throbs to your soul?’
‘Well, under the fall, in a crease of the stone,
Though precisely where none ever has known,
Jammed darkly, nothing to show how prized,
And by now with its smoothness opalized,
          Is a grinking glass:
          For, down that pass
          My lover and I
          Walked under a sky
Of blue with a leaf-wove awning of green,
In the burn of August, to paint the scene,
And we placed our basket of fruit and wine
By the runlet’s rim, where we sat to dine;
And when we had drunk from the glass together,
Arched by the oak-copse from the weather,
I held the vessel to rinse in the fall,
Where it slipped, and it sank, and was past recall,

Though we stooped and plumbed the little abyss
With long bared arms. There the glass still is.
And, as said, if I thrust my arm below
Cold water in a basin or bowl, a throe
From the past awakens a sense of that time,
And the glass we used, and the cascade’s rhyme.
The basin seems the pool, and its edge
The hard smooth face of the brook-side ledge,
And the leafy pattern of china-ware
The hanging plants that were bathing there.

‘By night, by day, when it shines or lours,
There lies intact that chalice of ours,
And its presence adds to the rhyme of love
Persistently sung by the fall above.
No lip has touched it since his and mine
In turns therefrom sipped lovers’ wine.’

La veu

Desembre de 1912

Dona enyorada, que em crides, que em crides
i em dius que ja no ets qui havies estat,
tan diferent d’aquella que tot ho era en ma vida,
sinó com a l’inici, quan els jorns eren clars.

Pot ser que siguis tu? Deixa’m que et vegi, doncs,
com quan m’apropava al llogarret
on m’esperaves: sí, com quan et vaig conèixer,
amb el mateix vestit blau cel.

¿O és només una brisa indolent,
que travessa la prada humida fins a mi?
¿Has quedat reduïda a una feble esma
i no et sentiré més, ni enlloc ni aquí?

     Ensopegant avanço;
     cauen fulles, marcides;
el vent del nord bufa entre els arços
     i la dona que em crida.


THE VOICE
Woman much missed, how you call to me, call to me,
Saying that now you are not as you were
When you had changed from the one who was all to me,
But as at first, when our day was fair.

Can it be you that I hear? Let me view you, then,
Standing as when I drew near to the town
Where you would wait for me: yes, as I knew you then,
Even to the original air-blue gown!

Or is it only the breeze, in its listlessness
Travelling across the wet mead to me here,
You being ever dissolved to wan wistlessness,
Heard no more again far or near?

Thus I; faltering forward,
Leaves around me falling,
Wind oozing thin through the thorn from norward,
And the woman calling.

Després d’un viatge

Pentargan Bay

He vingut a trobar un fantasma mut.
    Fins on, oh, fins on em durà el seu caprici?
Penya-segat amunt, avall, fins que, sol i perdut,
    l’aigua invisible salta i m’esparvera.
On més te’m mostraràs, no se m’acut;
    pertot arreu m’encerclen i m’acaren
        els teus cabells castanys,
els grisos ulls, i el teu enrojolar-te.

Sí: per fi als teus topants he retornat;
    t’he rastrejat pels anys, per les escenes mortes.
Què hi tindràs ara a dir d’aquell temps nostre
    que torna per la fosca on t’he enyorat?
L’estiu ens dugué fruits i la tardor, discòrdies?
    ¿Dius que entre tots dos ja res no anava bé
        com a l’inici?
Tot s’acabà, a desgrat del Temps i de ses mofes.

Endevino què fas: m’acondueixes
    cap als indrets que vam sovintejar:
el saltant amb l’arquet de boira i l’iris
    a l’hora dolça, en aquells dies clars.

I la cova als meus peus, de veu tan fonda
    com si em cridés d’enllà de quaranta anys,
        quan tota eres llum
i no aquest esperit que haig d’encalçar.

Ignorants d’aquesta ombra fugissera
    la foca es llança a l’aigua, s’endrecen els ocells;
aviat t’hauràs d’esvair d’aquí, Estimada:
    les estrelles es colguen i l’alba ja emblanqueix.
Creu-me, no em dol, fins si el viure és ombrívol,
    que em duguis fins aquí: duu-m’hi de nou!
        Sóc el mateix encara
d’aquells dies feliços, d’aquells camins amb flors.


AFTER A JOURNEY
Hereto I come to view a voiceless ghost;

    Whither, O whither will its whim now draw me?
Up the cliff, down, till I’m lonely, lost,
    And the unseen waters’ ejaculations awe me.
Where you will next be there’s no knowing,
    Facing round about me everywhere,
        With your nut-coloured hair,
And gray eyes, and rose-flush coming and going.

Yes: I have re-entered your olden haunts at last;
    Through the years, through the dead scenes I have tracked you;
What have you now found to say of our past –
    Scanned across the dark space wherein I have lacked you?
Summer gave us sweets, but autumn wrought division?
    Things were not lastly as firstly well
        With us twain, you tell?
But all’s closed now, despite Time’s derision.

I see what you are doing: you are leading me on
    To the spots we knew when we haunted here together,
The waterfall, above which the mist-bow shone
    At the then fair hour in the then fair weather,
And the cave just under, with a voice still so hollow
    That it seems to call out to me from forty years ago,
        When you were all aglow,
And not the thin ghost that I now frailly follow!

Ignorant of what there is flitting here to see,
    The waked birds preen and the seals flop lazily,
Soon you will have, Dear, to vanish from me,
    For the stars close their shutters and the dawn whitens hazily.
Trust me, I mind not, though Life lours,
    The bringing me here; nay, bring me here again!
        I am just the same as when
Our days were a joy, and our paths through flowers.

Els bous

Nit de Nadal. Les dotze en punt.
          «Ara estan tots de genolls»,
digué un vell, mentre sèiem junts,
          i tranquils, a la llar de foc.

I imaginàrem les dòcils criatures
          a la palla del corral;
a ningú se li acudí de dubtar-ho,
          que estarien agenollats.

Ben pocs, avui, s’empescarien
          una llegenda així! Però jo,
si algú, la Nit de Nadal, em digués:
          «Vine a veure els bous de genolls

allà a la borda de la fondalada,
          per on corríem de vailets»,
me n’aniria amb ell per la fosca
          esperant que fos cert.


THE OXEN
Christmas Eve, and twelve of the clock.

    “Now they are all on their knees,”
An elder said as we sat in a flock
    By the embers in hearthside ease.

We pictured the meek mild creatures where
    They dwelt in their strawy pen,
Nor did it occur to one of us there
    To doubt they were kneeling then.

So fair a fancy few would weave
    In these years! Yet, I feel,
If someone said on Christmas Eve,
    “Come; see the oxen kneel,

“In the lonely barton by yonder coomb
    Our childhood used to know,”
I should go with him in the gloom,
    Hoping it might be so.

A l’hora del «trencament de les nacions»

I

 Només un home esterrossant un camp,
     callat, calmós,
i un cavall vell que ensopega i capcineja,
     mig adormits tots dos.


II

Només un fum prim, sense flama,
     de les piles d’agram;
ni que les Dinasties s’extingeixin,
     tot això seguirà.


III

Aquella noia i el promès
     passen xiuxiuejant;
abans que llur història no acabi
     guerres i annals s’eclipsaran.


IN TIME OF «THE BREAKING OF NATIONS»
I
Only a man harrowing clods
    In a slow silent walk
With an old horse that stumbles and nods
    Half asleep as they stalk.


II
Only thin smoke without flame
    From the heaps of couch-grass;
Yet this will go onward the same
    Though Dynasties pass.


III
Yonder a maid and her wight
    Come whispering by:
War’s annals will cloud into night
    Ere their story die.

Després

Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
     i el mes de maig batrà, content, com les ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
     «Era un home que parava atenció en coses així»?

Si és al capvespre quan, com un silent aclucar de parpelles,
     ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
     «Això devia ser-li una visió familiar.»

Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
     quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: «Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
     però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.»

Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
     guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
     «Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris»?

¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
     si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que ressorgeix amb so com de campana nova:
«Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així»?

1915


AFTERWARDS
When the Present has latched its postern behind my tremulous stay,

     And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
     ‘He was a man who used to notice such things’?

If it be in the dusk when, like an eyelid’s soundless blink,
     The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
     ‘To him this must have been a familiar sight.’

If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
     When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should
     come to no harm,
     But he could do little for them; and now he is gone.’

If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
     Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
     ‘He was one who had an eye for such mysteries’?

And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
     And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
     ‘He hears it not now, but used to notice such things?’

Indecís en un tren

A les nou del matí passà una església,
a les deu em portà vora el mar,
a les dotze, una vila amb fum i sutge,
a les dues, un bosc —roures, bedolls—
          i, tot de cop, en una andana, ella:

forastera radiant que ni em mirà.
Vaig dir-me a mi mateix: «Gosaré anar-hi?»
Però vaig quedar-me assegut, rumiant
algun pretext, mentre el tren ja engegava.
          Oh, tant de bo hi hagués baixat!


FAINTHEART IN A RAILWAY TRAIN

At nine in the morning there passed a church,

At ten there passed me by the sea,
At twelve a town of smoke and smirch,
At two a forest of oak and birch,
          And then, on a platform, she:

A radiant stranger, who saw not me.
I queried, ‘Get out to her do I dare?’
But I kept my seat in my search for a plea,
And the wheels moved on. O could it but be
          That I had alighted there!

Neu als barris

          Tota branca en va plena,
          el branquilló es doblega,
       els forcats són com peus de cigne, blancs;
       voreres i carrers rauen callats:
uns flocs s’enlairen altre cop, perduts, fins que
troben aquells que baixen i rodolen amb ells.
       Les estaques, cobertes, fan un mur;
       cap brisa agita aquest abatre’s nou.

          Un pardal ve volant
          a l’arbre, i a l’instant
       una bola de neu tres cops més grossa
       que ell, li cau damunt la closca
          i el captomba
          i quasi el duu a la tomba
       fins que no aterra a un branquilló, on el cop
avia un altre reguitzell de flocs.

          Per l’escala, com per una falda blanda,
          s’enfila, amb una fràgil esperança,
       un gat negre, prim, d’ulls grans;
          i el fem entrar.


SNOW IN THE SUBURBS
          Every branch big with it,
          Bent every twig with it;
       Every fork like a white web-foot;
       Every street and pavement mute:
Some flakes have lost their way, and grope back upward when
Meeting those meandering down they turn and descend again.
       The palings are glued together like a wall,
       And there is no waft of wind with the fleecy fall.

          A sparrow enters the tree,
          Whereon immediately
       A snow-lump thrice his own slight size
       Descends on him and showers his head and eye
          And overturns him,
          And near inurns him,
       And lights on a nether twig, when its brush
Starts off a volley of other lodging lumps with a rush.

          The steps are a blanched slope,
          Up which, with feeble hope,
       A black cat comes, wide-eyed and thin;
          And we take him in.

Talant un arbre – New forest

          Els dos botxins avancen pels turons
          amb destrals de tall ample, lluents, pesants,
          i una serra dentada, flexible, per a grans troncs;
ja arriben a l’arbre imponent que duu el senyal de la mort al seu flanc.

          Jaquetes fora, gronxen i claven les destrals vora terra;
          les blanques estelles volen i cauen a la molsa, a les fulles;
          ja han obert un clivell pregon a l’entorn de l’escorça,
i un d’ells llança enlaire una corda, i a la fi la hissa.

          I comença la serra, fins que l’alt gegant s’estremeix;
          estremiments visibles, més grans amb cada tall:
          treuen lentament la serra, tiben la corda; però sols s’escruixeix,
i serren altre cop de genolls, s’enretiren i tornen a estrebar.

          Finalment el pal viu trontolla més i més: fent un crit,
          Ike i Job fugen. La força de tants anys ha arribat al final:
          l’arbre cau endavant sacsejant els veïns
i en dues hores s’extingeix el créixer de dos-cents anys.


THROWING A TREE
          The two executioners stalk along over the knolls,
          Bearing two axes with heavy heads shining and wide,
          And a long limp two-handled saw toothed for cutting great boles,
And so they approach the proud tree that bears the death-mark on its side.

          Jackets doffed they swing axes and chop away just above ground,
          And the chips fly about and lie white on the moss and fallen leaves;
          Till a broad deep gash in the bark is hewn all the way round,
And one of them tries to hook upward a rope, which at last he achieves.

          The saw then begins, till the top of the tall giant shivers:
          The shivers are seen to grow greater each cut than before:
          They edge out the saw, tug the rope; but the tree only quivers,
And kneeling and sawing again, they step back to try pulling once more.

          Then, lastly, the living mast sways, further sways: with a shout
          Job and Ike rush aside. Reached the end of its long staying powers
          The tree crashes downward: it shakes all its neighbours throughout,
And two hundred years’ steady growth has been ended in less than two hours.

No esperà mai gaire

[o] una consideració [una reflexió] en el meu 86è aniversari 

Bé, Món, amb mi has complert,
          has complert;
en conjunt has resultat
          com ho anunciares.
Des de petit jeia sovint,
mirant el cel, damunt la gespa;
confesso no haver esperat mai
          que la vida fos justa.

Era aleshores quan em deies
          allò que tant has repetit
amb el misteri que irradies
          des dels núvols i des dels cims:
«Molts m’han amat amb desesper,
d’altres amb dolça serenor,
i molts d’altres m’han escarnit
          fins a caure morts.

»No et prometo gaire,
          fill, no gaire;
només fets neutres i coses així»,
          deies a gent com jo.

Un savi avís, cert, que t’honora!
Però no el vaig saber acceptar,
i d’aquí els planys i les fatigues
          que m’han portat els anys.


HE NEVER EXPECTED MUCH
Well, World, you have kept faith with me,
          Kept faith with me;
Upon the whole you have proved to be
          Much as you said you were.
Since as a child I used to lie
Upon the leaze and watch the sky,
Never, I own, expected I
          That life would all be fair.

‘Twas then you said, and since have said,
          Times since have said,
In that mysterious voice you shed
          From clouds and hills around:
‘Many have loved me desperately,
Many with smooth serenity,
While some have shown contempt of me
          Till they dropped underground.

‘I do not promise overmuch,
          Child; overmuch;
Just neutral-tinted haps and such,”
          You said to minds like mine.

Wise warning for your credit’s sake!
Which I for one failed not to take,
And hence could stem such strain and ache
          As each year might assign.

© de la traducció, Josep Maria Jaumà