L’amic perdut – Josep Massó Ventós

Per les tardes d’estiu, ens allunyàvem vers la muntanya. Tots els camins del Tibidabo i de la seva serrelada, els havíem seguit entusiastes. A vegades deixàvem els camins, ens endinzàvem per la costa dura i relliscosa de les clares pinedes.
Josep Massó Ventós

Va ésser l’amic del cor, l’inseparable company de tots els dies, l’íntim confident de les nostres passions inquietes en aquella aureòla dels disset anys, que ara ja em sembla un xic massa lluny. En l’adolescència, hi havia entre nosaltres dos comunitats d’idees, afinitat de caràcter, simpatia mútua molt viva. Ell i jo anàvem en aquella època a la recerca de l’amic, d’aquella cosa inconeguda que es diferencia tant de la corrua immensa dels coneguts o dels amics banals. Tot seguit que vàrem ésser presentats, a l’atzar del passeig de Gràcia, on deambulàvem un matí de primavera, vàrem compendre, en estrènye’ns la mà, que l’hora de l’amistat cordial era arribada. Vàrem sentir alguna cosa d’aquell misteriós efluvi que ajunta, en plena reunió mundana parisenca, com un corrent magnètic, el músic Jean-Christophe Kraft i Olivier Jeanin.

Ell va abandonar la colla dels seus amics i jo vaig abandonar els meus, en aquell memorable matí de primavera. Vàrem parlar llargament de coses estranyes, de somnis esbossats, d’obres en projecte, en ple passeig de Gràcia, completament abstrets d’aquella multitud d’homes i dones que anaven amunt i avall, amb un moviment de sínia igual i simètric. Ens havíem pres el braç, fraternalment.

Més que tota altra cosa, ens va ajuntar un projecte. Estàvem els dos en plena lectura dels romàntics francesos i de la gran escola del naturalisme. Teníem el cap ple de París i no hi havíem estat mai, i aquell matí d’abril, al moment de despedir-nos, a l’encaixar cordialment i citant-nos per aquella mateixa tarda, vàrem fer el jurament:

–Anirem els dos a París, veritat? Ni jo hi aniré sense tu, ni tu hi aniràs sense mi!…
–Com un jurament sagrat ens lliga. Acomplirem junts el nostre romiatge a la ciutat lluminosa de les nostres passions!…

Des d’aquell dia les nostres converses foren interminables. Els nostres passeigs eren quotidians i les qüestions de crítica literària i de projectes a venir que debatíem els dos no acabaven mai. Preferíem els carrers solitaris, en la penombra de les tardes hivernals, pels barris tranquils de la ciutat vella. Voltàvem la Catedral tota closa dins la nit, el carrer del Bisbe, el raconet egregi de la plaça del Rei, la porta de la Pietat, vers la pujada del carrer del Paradís. Tot l’amor de la Barcelona antiga acumulat allí, com en un pom de perfum reclòs de molts anys, ens omplia les potències obertes de l’ànima jovenívola. Jo, per raó de la meva executòria filial de l’amor a la llengua i que m’havia nodrit des de el bressol, era el seu mestre en catalanisme. Que somnis aixecàrem els dos sota l’ombra augusta de la Catedral dormida!…

Després, per les aceres vetustes, ens semblava irreverent el brogit de les nostres petjades. L’apagàvem tant com podiem. De cop, per darrera uns vidres, endevinàvem un rostre de noia jove que ens mirava. I aleshores ens feiem venir bé, a l’atzar de la somniosa conversa dels nostres disset anys, de passar algunes vegades per allí, i d’esguardar cada cop, de cua d’ull com aquell que no es distreu de la seva peroració doctoral, el rostre gentil de la noia que ens mirava amb alguna sorpresa, dibuixant un somriure insistent.

Per les tardes d’estiu, ens allunyàvem vers la muntanya. Tots els camins del Tibidabo i de la seva serrelada, els havíem seguit entusiastes. A vegades deixàvem els camins, ens endinzàvem per la costa dura i relliscosa de les clares pinedes. Ens assèiem a la seva ombra protectriu i admiràvem la ciutat, tota extesa als nostres peus, immensa i captivadora com una fada que allarga els braços a les muntanyes, mentre mulla els peus nuus a l’aigua freda de la mar, pels camins de la qual, oberts i lliures, li fan una ample abraçada els navilis de totes les terres del món. Aquest era el nostre tema predilecte, la conquesta de la ciutat, fent-la reviure en una gran novel·la en projecte. I des de allí desplegàvem la vela lluminosa de les nostres ambicions, camí del port de la victòria!…

Però el nostre leitmotiv, seguia essent París i el nostre romiatge de devoció vers aquella terra de llum on havien viscut els nostres genis tutelars, i que teniem tan coneguda amb tot i no haver-la vista mai. I ens juramentàvem novament, cada vegada, en separar-nos:

–Quin dia serà que podrem anar a París?… Perqué ni tu tens d’anar-hi sense mí ni jo tinc d’anar-hi sense tu!…

Passàvem també llargues estones visitant els vells monuments de la nostra Barcelona. Quants projectes abocetàrem des de l’alt campanar del Seny de les Hores de la nostra Seu, sentint passar sobre’ls nostres caps nimbats de joventut el volar estrident de les oranetes! I sota les voltes solitàries, mirant les flors de llum que es dibuixaven sobre les lloses des de els rosetons de l’absis; i en els claustres benèvols amb el jardí de les magnòlies corpulents i del brollador que esmalta de fresca gràcia el plomatge elegant de les oques, tan amigues de les criatures; i en el museu de Santa Àgata, i en el pati de l’Arxiu, i en el pati dels Tarongers i en la galeria gòtica del Palau de la Generalitat, i en el Pí i a Santa Maria de la Mar, i en els barris devots que cenyeixen de una auriola de pau els vells temples barcelonins!…

Fèiem també nombroses parades enfront de les sòrdides botigues de llibres d’ocació. Es clar que jo de llibres tenia tots els que volia, peró era per a mi una rara voluptat la de formar una biblioteca meva, com la formava el meu amic, fill de comerciants poc afectes al llegir. Hi passàvem matins sencers remanant les prestatgeries polsoses, a la recerca del llibre temptador. I el llibre de cada dia, escollit entre aquells prestatges, venia a engruixir les nostres biblioteques en creixença constant. Ens dominava la passió ardent de la lectura. Llegíem desesperadament amb l’ànsia de tastar l’aigua de totes les fonts, sempre de cara a la França, que era la nostra dolça mare espiritual. I a cada aigua que bevíem amb avidesa, més ens atormentava les set insaciable de noves lectures desconegudes encara.

I descobríem un mon. I ajuntàvem espiritualment, a travers de mitja centúria, la bohèmia de Murger pintoresca i trista, amb les últimes figures del poble baix de París en la poderosa creació moderna del «Bubu de Montparnasse»; i el dandysme poètic de Musset i d’Aurevilly, amb els grans poemes naturalistes de Zolà i de Balzac; i el dolor càustic i tormentador del Verlaine d’última hora i de Baudelaire, el diví malaltiç, amb el modern catolicisme militant de Emile Baumannt; i seguíem l’estela del terrorisme grandiós de Poé a través de totes les literatures; i les brillants epopeies de Hugo, grandioses i multiformes; establiem paralelismes crítics entre aquests dos grans monuments de la novel·la moderna que son «Madame Bovary» i «Anna Karenina»; i discutíem com dos mestres consumats sobre el mon de idees confuses que va despertar en nosaltres la «Resurrecció» tolstoiana, i sobre el preciosisme de Gauthier i el diletantisme crític dels Goncourti, i la obsessió de Huysmans i de Aloysius Bertrand. I entre aquesta barreja de medis literaris, teniem alguna gran commoció de les que no s’obliden, de les que somouen les aigues dormides amb l’ensurt d’una pedrada: «La Relligieuse», «La Princesse de Cleves», «La Nouvelle Eloise»…

Teníem, naturalment, les nostres predileccions. Comentàvem les nostres lectures prolixes i discutíem acaloradament seguts en amples poltrones, sota la llum amable de la pantalla de seda groga, que ens voltava d’un ambient de delitosa intimitat. Presidien els nostres col·loquis, coronant les biblioteques baixes de roure tallat, la «Bella Sconosciuta», o la Verge de Nuremberg, o el Médicis pensatiu o el colós de Miquel Àngel, amb el seu ample front poderós i la seva musculatura de marbre viu. I la llum ens mostrava el llom d’aquells llibres llegits amb tant afany i col·leccionats amb tant amor per la nostra joventut que s’encenia de tantes il·lusions lluminoses i de tanta ambició per coronar de llor el front seré de la victòria!…

I en aquell recó íntim de casa meva, sempre obert a la generosa acullida de l’amic del cor, seguíem abocetant, dia per dia, la nostra visita a París, que va alimentar cinc anys la nostre il·lusió jovenívola. Era la ciutat mare de les nostres lectures i calia fruir-la amb devoció i lentitud. El primer dia visitaríem el salzer tombal de Musset. Després de passar alguns díes en els grans museus i palaus, en destinaríem quatre pel callat museu de Gustave Moreau, el pintor de les Salomés obsesiossionants que dancen rodejades de tota la pompa oriental amb un lliri a la mà. Reviuríem el barri Llatí de la bohèmia de Murger, la casa de Balzac. Tantes, tantes meravelles!…

Quan teníem vint anys i estàvem a punt de realitzar el nostre somni, es va insinuar la primera fredor en la nostra intimitat que semblava eterna.

Va ésser, veritablement, l’amic que jo creia?…

Qui pot preveure en el futur la trajectòria que seguiran dues vides, en el present estretament lligades? No hi va haver cap motiu de separació entre nosaltres dos, cap ressentiment, cap paraula feridora, cap nou afecte que separa. Hi va haver un misteriós allunyament que ens va portar mot lluny l’un de l’altre, sense moure’ns gairebé de la mateixa òrbita d’acció. Jo havia perdut al meu amic i no en sentia cap pena. Vàrem deixar de veure’ns cada dia, sense la més petita causa aparent. Insensiblement ens vàrem veure un cop cada setmana, després més de tard en tard, sempre. Érem els bons amics d’abans quan ens creuàvem pels passeigs, o en els teatres, o en societat. Ens estrenyiem les mans d’una manera un xic indiferent, sense trobar-hi l’encaixada coral. Ja no hi havia l’escalfor de l’adolescència perduda. Quan va aixecar-se entre els dos el primer secret, l’amistat dilecte de l’ànima s’havia acabat per sempre. Ja no podíem combregar junts en les fonts de la bellesa. Érem, simplement, dos coneguts.

La conversa es feia difícil, insubstancial.

–Què fas de nou?…
–Treballo poc. La feina absorvent cada dia m’apara del meu ideal. Estic segur d’arribar-hi, però…
–No estàs enamorat?
–No, i tu?…
–Jo tampoc…

Jo sabia que ell mentia, i ell sabia que jo també mentia. Ens separàvem d’una manera un xic violent, perquè, malgrat tot, les nostres ànimes eren massa pures per saber fingir.

Va passar prop d’un any. Feia molt temps que no l’havia vist. Gairebé m’havia desaparegut la seva semblança física de la memòria. Algunes vegades, regirant paquets de correspondència vella, me venien a la mà les seves cartes cordials, de quan no hi havia cap secret possible entre nosaltres.

–Que deu fer?– pensava jo, –quan, de tard en tard, el seu nom se m’evocava a l’atzar d’alguna callada meditació… Es deu haver casat, potser… D’altra manera no es compren la seva desaparició. Alguna dona el deu haver fet seu, i ell s’hi deu haver entregat sense reserva. Deu treballar per mantenir una família, per haver acceptat la tremenda responsabilitat de formar una llar. Ell no tenia béns de fortuna, tot tenia de dependre del seu treball. Totes les seves grans facultats artístiques deuen dormir, inútils. Potser amb el temps s’atrofiaran per complert. Deu haver trobat una dona buida, completament insubstancial. I tots aquells bells projectes i aquelles ambicions i aquella segura possessió de la victòria, quedaran romputs, com una flor marcida al obrir-se la llum!…

Un dia, a l’atzar de una conversa entre nous amics, vaig saber la veritat. El meu amic perdut era fora, per dos anys. Havia trobat una pensió, per estudiar alguna cosa llunyana.

–I on és?
–No ho saps? És a París. Ja fa alguns mesos.
–A París?…

Devia fer una cara tan sorpresa, que aquell que m’havia donat la nova va quedar-ne sobtat. Havia pogut anar a París, sense estrènyem la mà una darrera vegada? Tenia com una mena de vergonya de negar davant meu el nostre pacte d’adolescència, el nostre jurament de un pelegrinatge de companys per aquella ciutat que concentrava els nostre somnis i les nostres saboroses lectures? És que ell havia oblidat que sota la làmpara tranquila del meu estudi, enfront dels llibres amics, haviem abocetat cada dia amb una dolça paciència, el viatge ideal de la nostra joventut?…

Després d’algun temps, jo travessava una època de treball intens i de grans esperances vivificadores. Un nou llustre d’amor il·luminava la meva joventut. Tenia el projecte dolç d’unes noces pròximes, i creia trobar-me veritablement enamorat. Sentia totes les agulles d’una passió novella i la deia en versos altissonants, d’una gran volada lírica.

Una tarda de primavera ens trobàvem ella i jo en el seu jardí tranquil. Era en una ciutat callada, tota feta de records, on el temps sembla relliscar-hi com amb passos de vellut. Hi havia una gran floració de roses carnals sobre nostre i allí, dins una glorieta recòndita, esgranàvem els dos el rosari etern de unes prometences sagrades que s’havíen de complir.

De sobte la veu d’un amic de la casa i d’un íntim amic meu ens destroba, venint al nostre refugi florit. Vàrem treure el cap vers el caminal ombrejat. El cel era d’un blau gloriós i tres coloms blancs fugiren lluny de nosaltres en un ample vol de circumvolucions elegants, en sentir els passos de l’intrús sobre l’arena.

–Saps qui s’ha mort?…

I aquí em diu el nom de l’amic perdut de la meva adolescència.

–Ha mort a París. No estava malalt, però, i en una dispesa indiferent, vegent que no obria la porta, li varen forcejar, trobant-lo sobre el llit, amb les senyals d’una agonia terrible…

Tot sol, lluny dels seus, en la gran ciutat que entorn d’ell brogia amb un clam immens, sense un bon amic que vetllés els últims batecs d’aquell cor que jo coneixia tant bé, i que ara estava tant ple de secrets per a mi, tant desconegut cmo si mai hagués sentit com a meus els seus afanys i els seus dolors i les seves alegries!…

La meva promesa d’aleshores va recriminar-me d’oblidar-me d’ella pensant en el meu pobre amic perdut. Li vaig prendre les mans i les hi vaig besar. I vaig trobar-m’hi tant bé, ple de salut i de vida i de projectes i tant ric de treball i d’amor, en el meu recó de verdor florida, tota olorosa de bon temps, i amb aquella dona que jo creia estimar més que totes les coses del mon!…

Vaig sentir un terrible egoisme i una ascensió gloriosa de la meva força, amb aquelles mans de dona jove que tremolaven en els meus llavis febrosos, com les roses més vives d’aquell jardí del meu esperit!…

 

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.