mort ivan ilitx lev lleó tolstoi traducció català narcís oller

La mort d’Ivan Ilitx – Lev Tolstoi

L’obra mestra de la darrera etapa de Lev Tolstoi: La mort d’Ivan Ilitx en la traducció al català de Narcís Oller a partir de la versió d’Isaac Pàvlovski.

» Més Tolstoi: Les tres preguntes i Ivan el Ximple.
» I més literatura russa.

Ivan Ilitx coberta

LA MORT D’IVAN ILITX

I

Durant un intermedi de sessió, a l’Audiència, els magistrats i el fiscal, reunits en el despatx d’Ivan Iegórovitx Xebek, parlaven de la causa cèlebre de Krasovski.

Fiódor Vassílevitx sostenia amb calor la inculpabilitat; Ivan Iegórovitx l’opinió contrària. Piotr Ivànovitx, que no havia pres part a la discussió, s’entretenia tot sol a fullejar els diaris que acabaven de dur.

—Senyors! —diu; — ¿saben que Ivan Ilitx és mort?
—No pot ésser!
—Llegeixi-ho vostè mateix —va respondre a Fiódor Vassílevitx allargant-li el diari, arribat de fresc.

I aquest llegí l’anunci següent, orlat de negre: «Praskóvia Fiódorovna Golovinà té el dolor de fer saber a sos parents i amics la mort de son benvolgut espòs Ivan Ilitx Golovín, magistrat de l’Audiència, ocorreguda el 4 del corrent. L’enterrament serà el divendres a la una de la tarda.»

Ivan Ilitx era company dels presents i benvolgut de tots.

Malalt feia ja setmanes, i qualificada sa malaltia d’incurable, li conservaven la plaça, per bé que s’havia ja decidit que a sa mort l’ocuparia Alekséiev i que la que deixaria vacant aquest la donarien Vínnikov o bé a Stabel.

Vista la mort d’Ivan Ilitx, van començar els allí reunits a pensar en els canvis que en resultarien i en la influència que podria tenir en l’ascens d’ells mateixos i de llurs amics.

—Jo, probablement, tindré la plaça de Vinníkov o de Stabel —va pensar Fiódor Vassílevitx—, que ja fa temps em tenen promesa… A part de la cancelleria, aquest ascens em proporcionarà un augment de sou de vuit-cents rubles.
—Ara és el moment que jo demani la permuta del meu cunyat de Kaluga —va dir-se Piotr Ivànovitx—. La meva dona n’estarà contenta, i no em podrà tornar a dir que no faig res per la seva família.
—Jo ja hauria assegurat que no n’eixiria —afegí en veu alta—. És ben sensible.
—Però de què patia?
—Els metges no ho han pogut diagnosticar mai. És a dir, cada un opinava de distinta manera… La darrera vegada que jo el vaig veure em va semblar que encara es podia salvar.
—I jo que d’ençà de festes no l’he pogut anar a veure! M’ho proposava sempre, i…
—I com estava, d’interessos?
—Crec que la seva dona tenia alguna cosa, però molt poc.
—Ah! Avui sí que s’hi ha d’anar sens falta!… Sinó que són tan lluny!…
—És a dir, lluny de casa de vostè… De casa de vostè tot ho és, de lluny!
—Es veu que no em pot perdonar que visqui l’altra banda de riu! —va exclamar Piotr Ivànovitx mirant a Xebek amb un somrís.

I, tot seguit d’haver discutit un poc més això de les distàncies, se’n van tornar a la sala d’audiència.

Fora de les reflexions que aquella mort evocà a cada u d’ells, i de la consideració de les mudances que portaria, el fet en si de la mort va inspirar, a tots els que el van anar sabent, un sentiment de goig i satisfacció. Per ara, aquesta vegada i tot se n’havien escapat: la víctima havia estat un altre.

—Té: ell s’ha mort i jo encara no! —anava pensant amb gust cada u d’ells.

Els íntims i els que es deien amics seus, involuntàriament van començar a pensar en els pesats deures que haurien de complir: assistir als funerals, fer visites de dol a la vídua…

Fiódor Vassílevitx i Piotr Ivànovitx eren els amics més íntims del difunt. Piotr Ivànovitx havia estat son condeixeble i tenia bastant a agrair-li. En havent comunicat a la seva dona la pèrdua de l’amic i les esperances a què ara es lliurava, en lloc de fer la migdiada de costum es va mudar i se’n va anar a veure la vídua. Davant de la casa trobà ja un òmnibus i dos fiacres parats.

Prop del penja-robes, a l’entrada, hi havien col·locat el drap mortuori de brocat, guarnit de serrells i de galons.

Dues senyores endolades es treien els abrics. L’una era germana d’Ivan Ilitx; l’altra una desconeguda. Piotr Ivànovitx va veure escala amunt son col·lega Schwarz, que li feia l’ullet, com si volgués dir: —Quin mans, el tal Ilitx!, eh? Ves si nosaltres hauríem fet la ximplesa de morir-nos!

Les patilles a l’anglesa que li enquadraven la cara, l’elegància amb què sempre es vestia, daven a Schwarz una certa solemnitat; i aquesta solemnitat, que contrastava sempre amb l’expressió jovial de son semblant, va semblar ara a Piotr Ivànovitx especialment plaent. Piotr Ivànovitx deixà passar les dues senyores, i pujà a poc a poquet l’escala.

Schwarz es va parar, i l’esperà a dalt. Piotr Ivànovitx va entendre tot seguit el perquè.

De segur que Schwarz el volia citar per al whist de la nit.

Les senyores se’n van anar cap a les habitacions de la vídua.

Schwarz, contraient severament els llavis, però amb la mirada riolera, va indicar amb un moviment de celles l’indret de la cambra del difunt.

Piotr Ivànovitx no sabia prou què havia de fer. Estava, tanmateix, segur d’una cosa: que sempre seria ben vist que se senyés.

I com, ple de dubtes, es demanava si calia tam bé fer una reverència, optà per un entremig: es va persignar i es va ajupir un poc com si s’inclinés.

Tant com li permetien els moviments de cap i de mans, Piotr Ivànovitx va examinar amb atenció el que allí passava.

Dos jovenets, l’un d’ells col·legial, en eixir de la cambra es persignaven; hi havia una vella que s’estava immòbil; a son costat, una altra dona, les celles aixecades d’una manera estranya, li estava contant alguna cosa en veu baixa; el xantre, vestit de levita, llegia en veu alta les oracions, amb un aire tan resolt i enèrgic que no admetia contradicció. El vetllador Gueràssim, un pagès, espargia alguna cosa per terra, passant a poc a poquet per davant de Piotr Ivànovitx. Veient-ho fer, Piotr Ivànovitx va sentir baf de putrefacció.

Piotr Ivànovitx recordava haver vist aquell mateix pagès al despatx del difunt llavors de sa darrera visita. Li feia d’infermer, i se n’eixia tan bé, que Ivan Ilitx el preferia a tothom.

Piotr Ivànovitx seguia senyant-se i fent mitges reverències entre el xantre i el taüt i les imatges que hi havia damunt la taula d’un racó.

Aviat, trobant que aquesta feina ja feia massa que durava, se’n deixà i es quedà contemplant el difunt.

Sos membres, erts i feixucs, reposaven dins la caixa. Un coixí li sostenia la testa, ajaguda per tota l’eternitat. EI front, sortit com els de tots els cadàvers, el tenia groc com la cera; els polsos, soldats de venes. El nas, estirat, semblava que li havia d’aixafar el llavi superior.

Des de l’última vegada que Piotr Ivànovitx l’havia vist, s’havia desfigurat molt, amagrit molt, i, com sol succeir a tots els morts, la cara se li havia tornat més interessant, sobretot més imposant que en vida. Duia marcada l’expressió del deure complert i honradament complert.

A més a més, li va semblar, a Piotr Ivànovitx, que llegia a la cara del difunt una certa expressió de queixa o d’advertència per als vivents. I va trobar aquesta advertència ben fora de lloc.

Això no obstant, apoderant-se d’ell un cert malestar i senyant-se una altra vegada, cuità a anar-se’n d’allí; i ho féu, segons va semblar-li a ell mateix, amb menys reverència del que convenia.

Schwarz l’esperava a la peça immediata, molt eixancarrat, fent ballar el barret, que tenia entre ses mans, a l’esquena.

La vista només d’aquella persona neta, elegant i alegre, va reanimar a Piotr Ivànovitx, comprenent que Schwarz se sabia mantenir per damunt de tot allò i que no es deixava impressionar tristament pel que veia.

Tot ell semblava dir:
—L’incident del servei mortuori d’Ivan Ilitx no ha de torbar de cap manera l’ordre de les coses, és a dir, no ens ha d’impedir de fer petar el joc de cartes entre les mans en desembolicar-les, mentre el criat encén les quatre espelmes de la taula de joc. En una paraula, no hi ha per què pensar que l’incident de la mort d’Ivan Ilitx hagi de privar-nos de passar agradablement la vetlla.

I això era el que, a més a més, va dir en veu baixa a Piotr Ivànovitx quan aquest se li atansà. La proposta fou de reunir-se aquell vespre a casa Fiódor Vassílevitx.

Però la sort havia decidit una altra cosa.

Piotr Ivànovitx estava condemnat a no jugar al whist aquell dia.

La dona del difunt, Praskóvia Fiódorovna, molt menuda, molt grossa, i que, malgrat tots els seus esforços per a combatre el greix, tenia la forma d’un con, tota endolada i coberta d’un vel de puntes negre, les celles en l’aire com aquella senyora que hi havia al costat del taüt, va sortir del seu salonet amb altres senyores, i, havent-les acompanyades fins a la cambra mortuòria, els va cridar per dir-los: —Aviat començarem l’oració dels difunts: vinguin.

Schwarz va saludar vagament, d’una manera que no deia si acceptava o refusava la invitació.

Praskóvia Fiódorovna, havent vist a Piotr Ivànovitx, sospirà, se li acosta, i, estrenyent-li la mà, va dir-li:
—Ja sé que vostè era un bon amic d’Ivan Ilitx.

I li clavà la mirada, com esperant una resposta.

Piotr Ivànovitx sabia que, com allà era de bon gust senyar-se, aquí convenia estrènyer la mà i dit sospirant:
—Cregui-ho, senyora.

I és el que féu.

I, en havent-ho fet, va veure obtingut el seu desig: estar tan commogut com ella.

—Si vol venir amb mi, encara no han començat: li he de parlar —va dir-li ella—. Doni’m el braç.

Piotr Ivànovitx li oferí el braç, i es van dirigir a les habitacions de la vídua.

En passar per davant de Schwarz, aquest llançà a Piotr Ivànovitx una mirada de compassió tot fent-li l’ullet.

—Adéu, whist! —semblava dir aquella mirada mofeta—. No cal pas que t’enutgis, noi, si prenem un altre company. Si arribessis a desfer-te’n —continuava dient sa mirada—, podries ésser cinquè.

Piotr Ivànovitx sospirà encara més profunda ment i trist, i Praskóvia Fiódorovna li va estrènyer la mà amb major agraïment.

En entrant al salonet de cretona rosa, escassament il·luminat per un sol llantió, es van asseure prop de la tauleta: ella al sofà; ell sobre un puf de molles tan malmeses que cruixiren al pes del seu cos. 

Praskóvia Fiódorovna va àdhuc tenir per un moment la idea d’oferir-li un altre lloc; però es va contenir, trobant poc oportuna una sol·licitud així en circumstàncies tan tristes.

Piotr Ivànovitx pensava en el temps en què Ivan Ilitx havia moblat aquella saleta, demanant-li parer per a escollir aquella mateixa cretona rosa amb ramatges verds.

Tota la peça era plena de mobles i bibelots; i així, en passar per davant de la tauleta per asseure’s al canapè, a la vídua se li agafà el vel amb un dels adorns del moble.

Piotr Ivànovitx es va aixecar per ajudar-la: lliures del pes de son cos, les molles del puf van vibrar totes.

La vídua va voler desagafar ella mateixa les puntes, i Piotr Ivànovitx va tornar a asseure’s amb pena en el puf espatllat. Però, com que ella no aconseguia eixirse’n, ell va haver d’alçar-se per segona vegada, i les molles del puf, així afranquides, van rebotre brunzint.

Entrant tot en ordre, la vídua es va treure de la butxaca un mocador de batista, i pogué a la fi dar eixida a ses llàgrimes.

L’episodi del puf i de la mantellina havien apagat ja l’emoció de Piotr Ivànovitx, que s’estava callat i moix.

Afortunadament l’entrada de Sokolov, el majordom del difunt, que venia a dir que el lloc triat per Praskóvia Fiódorovna al cementiri costaria dos-cents rubles, trencà aquell silenci incòmode. Ella es va eixugar tot seguit les llàgrimes, va mirar a Piotr Ivànovitx amb posat de víctima, i li va dir, en francès, que era tan desgraciada!

Piotr Ivànovitx va fer, en silenci, un signe afirmatiu que manifestava sa profunda convicció que no podia ésser altra cosa.

—Fumi: no faci compliments —li va dir ella amb posat abatut i magnànim. Després, girant-se a Sokolov, va començar a debatre la qüestió del preu del terreny.

Tot fumant, Piotr Ivànovitx la va sentir molt de temps discutint aquell assumpte i escollint el terreny que calia comprar. Resolta aquesta qüestió, s’ocupà també dels cantors de l’enterrament. I, un cop acabat tot, Sokolov va retirar-se.

—M’he d’ocupar de tot jo mateixa —digué ella a Piotr Ivànovitx, enretirant amb la mà els àlbums de damunt la taula. I arreu, veient que la cendra del cigar de Piotr Ivànovitx estava a punt de caure damunt del moble, cuità a atansar-li un cendrer, tot prosseguint la conversa. —Trobo que per a mi seria una hipocresia pretendre que el dolor em priva d’ocupar-me dels assumptes pràctics… Al contrari, si alguna cosa hi ha que pugui, si no consolar-me, almenys distreure’m, ha d’ésser ocupar-me del que convé.

Va treure’s de nou el mocador de la butxaca per tornar-se a posar a plorar; però, mudant de parer i fent semblant de contenir-se a si mateixa, tornà a emprendre la conversa tranquil·lament.

—Li voldria parlar d’assumptes —digué.

Piotr Ivànovitx va fer una cortesia tot aguantant-se a les molles del puf, que tornaven a tremolar.

—Els darrers dies va patir molt.
—Molt? —preguntà Piotr Ivànovitx.
—Oh! Terriblement! El que és no els darrers minuts, sinó les últimes hores, les va passar en un crit. Tres dies seguits cridant sense parar! Una cosa insuportable!… Que no puc, no puc comprendre d’on vaig treure forces per a resistir-ho!… Se’l sentia de la sala de més enllà. Oh! El que jo he sofert!
—I ell conservava tot el coneixement? —preguntà Piotr Ivànovitx.
—Tot —murmurà ella—: fins al darrer minut. Es va acomiadar de nosaltres un quart abans de morir, i fins em va demanar que m’emportés a Volòdia.

Pensar en els sofriments terribles que van martiritzar aquell home (que ell havia conegut, de primer, nen encara, després al col·legi, col·lega i contertulià a l’últim) va omplir a Piotr Ivànovitx de feredat. Va tornar a veure aquell front groc, aquell nas caigut sobre el llavi superior, i va sentir por.

—Tres dies de dolor terribles, i després la mort! Això em pot sobrevenir també a mi, a qualsevol hora, ara mateix! —pensava. I aquest pensament, per un moment, l’esgarrifà.

Però, immediatament després, l’assaltà la idea, sense saber com, que tot allò havia de succeir a Ivan Ilitx i no a ell, a qui no podia ni havia de succeir; i que pensant en semblants coses es proporcionava impressions tristes que hom s’ha de treure del cap, com ben clar ho provava el semblant jovial de Schwarz.

Feta aquesta reflexió, Piotr Ivànovitx va respirar i va anar demanant a la vídua detalls de la mort de son amic, com si la mort fos un esdeveniment que no podia relacionar-se sinó amb Ivan Ilitx i no tingués res a veure amb ell mateix.

Després de conversar llargament sobre els dolors físics verament terribles que havia suportat Ivan Ilitx (Piotr Ivànovitx sols conegué en detall aquells dolors del difunt que havien afectat els nervis de la vídua), aquesta cregué arribada l’hora de parlar dels assumptes.

—Oh, senyor Ivànovitx! I que trist, que terriblement dolorós és!

I es tornà a posar a plorar de bo i millor.

Piotr Ivànovitx sospirà, i va esperar amb impaciència que ella es moqués.

Quan, per fi, va mocar-se, ell va dir-li:
—Cregui, senyora, que…

Però ella el va interrompre, parlant amb una gran facilitat.

L’objectiu cabdal de sa conversa era saber quant podria obtenir encara del Tresor amb ocasió de la mort del seu marit, fent veure que demanava el parer de Piotr Ivànovitx sobre la pensió que li correspondria. Ell s’adonà tot seguit que ella n’estava ja més instruïda que ell mateix, que coneixia detalls que ell ignorava; que, si li feia preguntes, no era sinó per saber si hi hauria algun mitjà indirecte per a obtenir quelcom més.

Piotr Ivànovitx hi va pensar; però al cap de poca estona de reflexió declarà, acusant el Govern de mesquí, que no hi havia possibilitat d’obtenir res més.

Llavors ella sospirà amb tristesa, i es posà evidentment a buscar un mitjà perquè son interlocutor la deixés. Aquest ho va comprendre, llençà el cigar, s’aixecà, i, en havent dat una estreta de mà a la vídua, sortí cap a l’antesala.

Al menjador, que era adornat amb un rellotge de fantasia que el difunt havia comprat a un antiquari i del qual estava molt tou, Piotr Ivànovitx va trobar el capellà i les altres persones que havien vingut per les absoltes.

Hi havia també la filla d’Ivan Ilitx, tota vestida de dol; cosa amb la qual, son cos, primet de si, havia encara guanyat. Tenia un aire resolt, trist i fins sorrut. La cara que féu a Piotr Ivànovitx semblava acusar-lo del que passava.

Darrere de la noia hi havia un jove també tot malhumorat: era el promès d’ella, un jutge d’instrucció.

Piotr Ivànovitx els saludà amb posat trist i es va dirigir a la cambra mortuòria. Passant per la sala, darrere l’estufa, veié un col·legial, fill d’Ivan Ilitx, que era la imatge vivent de son pare: mirant-lo, li semblà que reveia son amic d’infància quan un i altre estudiaven Dret.

El noi tenia els ulls plens de llàgrimes, i, en veure’s descobert en aquell racó, s’enfurrunyà i s’amagà, tot intimidat i avergonyit. Piotr Ivànovitx li va fer amb el cap un signe amistós, i es ficà a la cambra del difunt.

Tot seguit van començar les absoltes, amb tot l’acompanyament necessari de plors i gemecs i sanglots i ciris i encens.

Piotr Ivànovitx s’estava dret, sorrut, mirant-se els peus. No esguardà ni una vegada el difunt, i fins al darrer moment estigué batallant amb la trista impressió que tot allò li causava.

Va ésser dels primers d’anar-se’n.

Al rebedor no hi havia ningú.

Gueràssim, el pagès, que feia de sotscuiner, eixí corrents de la cambra mortuòria. Matusser com era, va fer caure tots els abrics; i trobant, per últim, el de Piotr Ivànovitx, va ajudar aquest a posar-se’l.

—Eh, Gueràssim? —exclamà Piotr Ivànovitx per dir alguna cosa.— No és ben trist, això?
—A la voluntat de Déu. És un camí que tots hem de fer —va respondre Gueràssim. I, somrient, ensenyà tot un rengle de dents blanques i sanes de pagès.

Va obrir amb llestesa el portal, cridà el cotxer de Piotr Ivànovitx, ajudà aquest a pujar al cotxe, i se’n tornà de pressa a l’escalinata, tot pensant què li mancava fer. Piotr Ivànovitx respirà amb gust especial l’aire fresc del carrer després del tuf de cadàver, d’encens i d’àcid fènic de què estava plena la cambra mortuòria.

—Senyor, on hem d’anar? —va preguntar el cotxer.
—És d’hora: encara tinc temps d’anar a casa Vassilièvitx.

I Piotr Ivànovitx hi va arribar, en efecte, abans d’acabar el primer rob, i així pogué, sense inconvenient, prendre part en el joc com a cinquè.

II

La història d’Ivan Ilitx és de les més senzilles, comunes i llastimoses.

Morí Ivan Ilitx, a quaranta-cinc anys, de magistrat d’audiència.

Era fill d’un empleat que a força d’exercir tota mena de negociats, tant a províncies com en els ministeris a Sant Petersburg, arribà a ocupar una posició que, encara que brillant, demostrà, d’una banda, fins a quin punt era curtet, i, d’altra, que sols per sos llargs serveis i sos graus es va deslliurar d’una cessantia.

Per a gent així hi ha unes places fictícies, de sis a deu mil rubles ben reals de sou, que els permet acabar els dies amb decència. D’aquests fou el conseller privat llià Iegórovitx Golovín, membre inútil de diverses institucions igualment inútils. Tenia tres fills.

Ivan Ilitx fou el segon.

El primer, digne fill de son pare, va seguir la carrera d’ell, i estava ja a punt d’aconseguir l’edat en què la llarga inutilitat li seria recompensada amb una plaça insignificant i ben retribuïda.

El terç, un eixelebrat, que s’havia fet mal veure pertot on servia, havia acabat ocupant una plaça modesta de ferrocarrils.

Son pare, sos germans, i sobretot les dones d’aquests, li fugien el cos, i fins feien tot el que els era possible per no recordar-se que existia.

La germana s’havia casat amb el baró Gref, funcionari com el seu sogre.

El veritable fènix de la família era Ivan Ilitx. Menys fred i apocat que el gran, i menys eixelebrat que el petit, era un just entremig d’ambdós: intel·ligent, alegre, agradable i decent en tot.

Havia fet amb el petit els estudis de Dret a la mateixa escola; però el petit no els va acabar: fou expulsat del quint any. Ivan Ilitx, que era estudiós, acabà bé.

El caràcter se li dibuixà ja a l’escola de Dret. Era un estudiant capaç, alegre, condescendent, de tracte agradable, i estricte complidor de tot allò que considerava un deure.

Respecte d’aquest, tenia les mateixes idees que els seus superiors. Ple d’emulació, se’l podia comparar a les mosques, que busquen sempre la llum. Tots els seus esforços tendien a aixecar-se fins al nivell de les persones que ocupaven una posició superior a la seva, a assimilar-se llurs maneres i punt de vista, i a fer-se digne de llur amistat i confiança.

Ni de xicot ni de jove no va fer cap entremaliadura d’aquelles que deixen rastre pregon en la vida. Res del que feia passava de la mida que li dictava la raó: sensualisme, vanitat i (diguem-ho així) prodigalitat, tot ho reduïa als límits convenients.

Molts dels actes per ell comesos a l’escola de Dret, quan ell hi era, li pareixien indignes i li inspiraven repugnància contra si mateix. Més tard va veure que els personatges més enlairats fan el mateix sense sentir escrúpols. Llavors no hi donà importància, i va fer tot el que li fou possible, si no per excusar-los, per oblidar-los, i no hi va pensar més.

Obtingut el títol, es va fer vestir pel millor sastre, es penjà a la cadena del rellotge un medalló amb la inscripció «Respice finem», s’acomiadà dels seus catedràtics, i dinà amb sos condeixebles a casa Dodone. Després, proveït de tot allò que calia (bagul, vestits, raors, objectes de tocador, roba blanca, tot d’última moda), se’n va anar cap a la província on havia d’exercir el càrrec d’agregat al governador, plaça que devia a la protecció de son pare.

Un cop allí, no trigà gaire a crear-se una situació tan bona i agradable com la de l’escola de Dret. Treballava, s’obria camí, i sabia divertir-se dins els límits convenients

De tant en tant sos superiors l’enviaven a fora amb alguna missió, molt sovint contra els sectaris: i ell l’acomplia amb una puntualitat i probitat tan escrupoloses, que ell mateix en quedava orgullós. Malgrat sos pocs anys i sa afició a les diversions alegroies, sabia, quan ho exigien ses funcions, romandre fred, oficial, fins sever.

En societat era sempre alegre, ple d’acudits, ben educat i bon xicot, com deien el seu superior i la dona d’aquest, de qui era nen consentit.

Fins va tenir un cert embolic amb una dona de món que el perseguia bojament enamorada.

I, en sa història, hi figuren una modisteta, disbauxes amb oficials de pas, i alegres forades després de sopar en barris extrems.

Podien, si haguessin volgut, culpar-lo potser d’adular son superior i la dona d’aquest; però tot això ho feia amb una tal distinció que no era possible qualificar sa conducta d’indigna. Tot el que de més sever se li podia aplicar era la frase següent: «L’edat no hi és». I com que tot ho feia amb bones maneres, amb mans blanques, camises netes, frases franceses, i, sobretot, entre societat distingida, tot, per consegüent, rebia l’aprovació de sos superiors.

Ivan Ilitx va estar cinc anys agregat a aquell govern. Després, venint les reformes judicials, van ésser necessaris homes nous. Ivan Ilitx sabé estar a l’altura de la situació, i es va fer l’home del dia. Li oferiren una plaça de jutge d’instrucció, i ell l’acceptà, malgrat que això l’obligués a abandonar l’antiga residència, a dir adéu a ses antigues relacions i a procurar-se’n d’altres.

La seva marxa fou tot un esdeveniment: sos amics el van anar a acomiadar, van regalar-li una petaca d’argent, tothom va abraçar-lo, i ell va partir.

Fent de jutge d’instrucció, Ivan Ilitx va seguir essent l’home com cal de sempre, sabent diferenciar ben bé sos deures administratius de sos deures socials, inspirant a tothom igual respecte que abans.

El càrrec de jutge d’instrucció li agradava molt.

Abans, quan estava d’agregat, allò de travessar les sales plenes de pretendents i d’empleats que el veien amb enveja entrar al despatx del governador sense ni fer-se anunciar, per prendre te amb ell i conversar-hi familiarment tot fumant un cigarret, no deixava d’agradar-li un bon xic.

Però el personal que d’ell depenia era molt poc, en sa major part inspectors de policia dels districtes dels sectaris que ell havia de judicar; i eren també poques les ocasions que podia aprofitar per a fer-los sentir que ell, amb l’omnipotència que sobre ells tenia i podent-los maltractar, els tractava amb dolcesa i benvolença: mentre que ara, jutge d’instrucció, sentia que tots sense excepció, del més petit al més gran i independent, depenien de son albir.

Bastava que escrivís quatre paraules en un paper qualsevol perquè la persona més important fos conduïda a sa presència com a acusat o com a testimoni, i, si a ell li semblava bé, el gran senyor s’hagués d’estar dret davant seu per respondre a les preguntes que li faria.

Ivan Ilitx no abusava mai d’aquest poder: al contrari, buscava la manera d’atenuar sos efectes, però la sola consciència de tenir-lo i de poder-lo atenuar l’omplia d’orgull.

Ja en la nova ciutat, a Ivan Ilitx no li costà gaire de fer noves relacions: mudant de càrrec mudà de to.

Es mantenia a una respectuosa distància de les autoritats governatives i dels que les rodejaven, es va fer d’un casinet de nobles i magistrats un xic enemic del Govern, i passà per lliberal moderat i per ciutadà rígid.

Tot conservant l’elegància del vestir, es va deixar créixer tota la barba.

La vida, en aquella nova residència, li oferia seductors atractius. L’element d’oposició al Govern era escollit i agradable. I un dels atractius més grans que començà a trobar-hi fou el joc del whist, a què s’aficionà amb passió. Ivan Ilitx era dels que tenen l’estrany do de jugar a cartes sense perdre mai la serenitat; i, com que sabia calcular de pressa i bé, poques vegades perdia.

Al cap de dos anys va conèixer la que més tard fou sa esposa. Praskóvia Fiódorovna Mikel era la senyoreta més atractívola, espavilada i brillant de la classe a què Ivan Ilitx pertanyia, i un dels gustos més grans que trobà entre les distraccions buscades per reposar-se dels seus treballs de jutge d’instrucció fou el tracte agradable que s’establí aviat entre ell i aquella senyoreta.

D’agregat, Ivan Ilitx ballava molt; jutge d’instrucció, ja només en ocasions extraordinàries, i encara per provar que, funcionari de quinta categoria, si ell es posés a ballar, ho faria millor que els altres. No solia fer-ho sinó a última hora i traient sempre Praskóvia Fiódorovna. En un d’aquells balls la va conquistar i ella es va enamorar d’ell.

Ivan Ilitx no havia somiat a casar-se; però, quan va veure que aquella noia el volia, va dir-se: —I per què no m’he de casar? És una noia de bona família, vistoseta, i que té alguna cosa.

Naturalment que, si ell hagués volgut, més hauria trobat; però, en suma, tampoc aquell partit era per a desdenyar-se. Ell esperava que ella li portaria almenys altre tant del que tenia ell de sou. Praskóvia tenia, a més a més, una parentela molt rica. Era una noia xamosa, fins bonica, i sobretot molt com cal.

Tan inexacte seria assegurar que Ivan Ilitx no es va casar amb aquella noia sinó per amor i perquè hagués trobat en ella l’ànima amiga i capaç de comprendre’l, com suposar que tan sols s’hi va casar perquè la societat que freqüentava veia amb bons ulls aquell casament. En sa decisió hi hagué una mica de cada cosa.

Prenent per dona a Praskóvia Fiódorovna estava segur de casar-se a gust i d’obrar d’una manera que li aprovarien fins les persones més distingides.

La cerimònia del casament, la lluna de mel, els entendriments dels primers dies, aquells mobles nous, aquella vaixella nova, aquella roba blanca per estrenar, tot, fins els primers mesos d’embaràs, es va passar bé.

Ivan Ilitx ja començava a dir que el matrimoni, ben lluny d’interrompre-li la vida agradable, distreta i en tot conforme a les exigències socials, acabaria per millorar-la-hi encara. Però en els primers mesos d’embaràs sobrevingué quelcom d’inesperat, de desagradable i fins inconvenient; una d’aquelles coses que hom no pot preveure i de què no sabia com desfer-se. La seva dona, sense causa ni raó, a no ésser un desig com s’arribà ell a creure, va començar a rompre l’harmonia i tranquil·litat d’aquella vida conjugal. Es tornava gelosa, li feia escenes desagradables i de mal gust, exigia una atenció contínua.

Al principi Ivan Ilitx es va pensar acabar-ho fent veure que ni se n’adonava, continuant el mateix gènere de vida entretingut i agradable, convidant sos companys, passant les vetlles al casino o a casa d’algun amic. Però, el millor dia, la seva dona el va començar a renyar tan grosserament i amb una fúria tal, promovent-li escàndols a la més petita que ell no volgués cedir, que Ivan Ilitx s’arribà a espantar.

Es veia bé que ella havia decidit persistir fins a aconseguir sotmetre’l, és a dir, fins que l’home consentís a quedar-se a casa a compartir amb ella el mal humor.

Llavors ell començà a dir-se que la vida conjugal, la seva almenys, lluny d’ajudar a embellir l’existència, a fer-la més agradosa, i sobretot com cal, la feia enutjosa. I el que va procurar fou cercar la manera de defensar-se d’aquella tirania.

Ses ocupacions eren l’única cosa que inspirava respecte a Praskóvia Fiódorovna. Ivan Ilitx es va valer d’aquesta arma per a lluitar amb la seva dona i defendre sa llibertat individual fent-se un petit món a part.

Amb la naixença del nen, les temptatives d’alletar-lo i les malalties reals i imaginàries de la criatura i de la mare, el desacord va créixer encara més i més. Volien que Ivan Ilitx prengués part en tots els problemes de la vida domèstica, que ell no entenia gens ni gota i contra els quals res no podia. Llavors, la necessitat de crear-se una altra existència a part fou per a ell més i més evident cada dia.

A mesura que la seva dona es tornava més reganyosa i exigent, ell anava consagrant tot l’interès de sa vida en les coses de la carrera, s’hi anà lliurant de bo i millor, i es tornà més ambiciós que abans.

Al cap d’un any Ivan Ilitx va comprendre que la vida conjugal, amb tot i oferir certs avantatges des del punt de vista del confort, era, això no obstant, una cosa molt complicada i enfadosa, i que per arribar a complir sos deures de marit com cal, és a dir, per viure com la societat exigeix, li calia fer-se independent dins de sa casa mateixa.

I ho aconseguí. No exigia de sa família sinó allò que podia dar-li comoditats interiors i el decor corresponent. No els demanava sinó un tracte agradable, i cada cop que l’hi daven els n’era grat.

Però si li feien mala cara corria a recloure’s en el petit món que s’havia arreglat, i, lliurant-se al treball de la carrera, no li mancava mai la satisfacció volguda.

Ivan Ilitx era considerat com un jutge intel·ligent i zelós. Per això al cap de tres anys fou ascendit a fiscal substitut.

Sos nous deures, la importància que ell els dava, la potestat que tenia per a acusar i ficar a la presó, els discursos en públic, l’anomenada que obtingué, tot va concórrer a fer-li estimar més sa posició actual.

Tingué més fills, i amb l’augment de família les rebequeries de la muller anaren encara creixent. Sort que la posició que Ivan Ilitx s’havia sabut crear dins de casa l’havia fet quasi invulnerable als atacs de Praskóvia Fiódorovna.

Al cap de set anys d’estar en aquella ciutat fou enviat de fiscal a una altra província, i se n’hi hagué d’anar amb tota la família.

Encara que tingués més sou, la vida li sortia molt més cara: el diner començà, doncs, a escassejar; la mort de dos nens augmentà també el desacord, i tot anava fent-li més insuportable la vida. Praskóvia Fiódorovna l’acusava de totes les desgràcies que allí els sobrevenien.

La major part de les qüestions sobre què discutien marit i muller (la de l’educació sobretot) promovien tempestats; a cada moment hi havia perill que esclatés una disputa.

Els únics moments d’esbarjo eren els clars períodes en què es deixondia l’amor d’ambdós, que solien durar poquíssim; i eren com distants oasis on reposaven alguns moments, per a tornar aviat a estimbar-se per l’avenc de l’odi silenciós i de l’allunyament mutu.

Sort que Ivan Ilitx, en lloc d’entristir-s’hi, considerava aquest allunyament com a necessari a son repòs, i en feia aspiració de sa existència. Son desig era fugir cada dia més de tot enuig, arribar a afranquir-se’n del tot.

Per arribar-hi, s’estava tan poc com podia a casa; i, quan no li era possible evitar-ho, s’hi rodejava d’estranys. Però son gran refugi era la fiscalia, la feina que ella li imposava.

Així Ivan Ilitx continuava procurant-se una vida agradable i distreta per mitjà del treball, sos èxits d’orador, els dinars i les converses amb sos companys, i sobretot el whist.

I així passaren set anys més.

La noia gran havia arribat ja a setze, acabaven de perdre encara un altre noi, i ja no li’n quedava sinó un, que era causa de discussions contínues entre marit i muller.

Ivan Ilitx volia que estudiés a l’escola de Dret; Praskóvia Fiódorovna, per esperit de contradicció, el va portar a un col·legi.

La noia, instruint-se a casa, s’aplicava molt. El noi també era molt estudiós, i tant l’un com l’altre eren dòcils.

© de l’edició, revisada i corregida, Stroligut