Contracorrent – Saki

Conte de Hector Hugh Munro ‘Saki’ publicat al recull Reginald in Russia el 1910. És una de les narracions més característiques d’un dels grans autors de l’humor anglès. Per primer cop en català. A STROLIGUT també en podeu llegir Sredni Vashtar.

Vanessa Pennington tenia un marit pobre amb ben pocs desgreuges, i un pretendent raonablement ric però carregat de sentit de l’honor. La riquesa del pretendent queia en gràcia a Vanessa, per bé que el seu codi moral l’impel·lia a allunyar-se’n per treure-se-la del cap o a permetre’s de pensar-hi en els lapses entre altres grans dedicacions, i encara gràcies. I tot i que Alaric Clyde estimava Vanessa i creia que l’estimaria sempre, gradualment i inconscientment accedí a ser festejat i conquerit per una amant més seductora. Li agradava creure que el seu rebuig constant als encants de la civilització es devien a una mena d’ostracisme que ell mateix s’havia imposat, però eren les Terres salvatges que li havien embruixat el cor, i les Terres salvatges li eren amables i belles: quan s’és jove i fort i lliure, les Terres salvatges poden ser molt amables i belles. Mira la munió d’homes que adés foren joves i lliures i ara es corsequen l’ànima en la misèria perquè, havent conegut i estimat antany les terres salvatges, se’n van desentendre i van esgarriar-se llavors per camins fressats.

Clyde errava i somiava i caçava en els erms del món, letal i magnànim, com un déu de l’Hèl·lade, amunt i avall amb els seus cavalls i criats i altres devots de quatre potes, d’un bivac a l’altre, hoste benvingut entre primitius vilatjans i nòmades, amic i executor de les bèsties tímides i diligents que el rondaven. A la vora dels llacs boirosos dels altiplans va abatre els ocells salvatges que havien sortit a trobar-lo després d’haver volat per mig món vell; més enllà de Bukharà va contemplar els gambirols dels genets aris; també, en un saló de te de llum tènue, una d’aquelles danses belles i barroeres tan difícils d’oblidar; o, havent descendit fins a la vall del Tigris, va nedar i xipollejar en les aigües vives del riu, fresques de neu. Vanessa, mentrestant, en el carreró de Bayswater, llistava la bugada setmanal, visitava els encants i, en els moments de més gosadia, assajava maneres noves de cuinar el peix blanc. Ocasionalment, assistí a partides de bridge que, si bé no eren gaire edificants, podies garbellar-hi tot de detalls sobre les cases reials i imperials. En certa manera, Vanessa s’alegrava que Clyde hagués obrat correctament. Tenia una forta devoció natural per la respectabilitat, per bé que hauria preferit ser respectable en ambients més sofisticats, on el seu exemple faria més profit. Ser irreprotxable muda, però s’hauria estimat més viure a prop de Hyde Park.

I un dia, tot d’una, va decidir aviar els miraments envers la respectabilitat i el sentit de rectitud de Clyde al cabàs de la quincalla innecessària. Havien estat de gran servei i importància al seu moment, però la mort del marit de Vanessa els havia tornats ben prescindibles.

La notícia d’aitals canvis havia empaitat Clyde amb una perseverança constant i, a la fi, va enxampar-lo durant el sojorn en algun indret de l’estepa d’Orenburg. Li hauria resultat massa difícil d’analitzar els seus sentiments a pocs instants de rebre la nova. El fat, de forma inesperada i, potser, de forma un xic oficiosa, li havia aplanat el camí. Va voler creure que estava boig d’alegria, però va trobar a faltar aquell sentiment d’eufòria que havia experimentat feia uns quatre mesos en caçar un lleopard de les neus d’un tret precís després d’un infructuós dia de fer talaia. Tornaria, per descomptat, i demanaria a Vanessa de casar-se, resolt, però, a imposar-li una condició: per res del món abandonaria el seu nou amor. Vanessa hauria d’accedir a anar-se’n amb ell a les Terres salvatges.

La dama va entomar el retorn de l’amat amb encara més alleujament que el que va sentir amb la seva partida. La mort de John Pennington havia deixat la vídua ballant-la més magra que mai, i Hyde Park havia desaparegut fins i tot de la seva llibreta, on feia temps que hi figurava com a títol de cortesia pel principi que les adreces se’ns concedeixen a fi d’encobrir el nostre veritable parador. Era, per cert, més independent ara que no en temps passats, però la independència, que tant significa per a tantes dones, poc importava a Vanessa, que podia ser inclosa en un grup de dones sota el títol de les de la cosa merament femenina. Acceptà sense escarafalls la condició de Clyde i es va dir a ella mateixa que estava disposada a seguir-lo fins a la fi del món; com que el món era rodó, alimentava l’agradosa idea que, si tot anava d’acord amb el curs natural de les coses, a la llarga, un podia trobar-se a tocar de Hyde Park, per molt que hagués tombat.

A l’est de Budapest les complaences van començar a esvair-se i, quan va veure el seu marit tractar la Mar Negra amb una familiaritat que ella mai no havia tingut amb el Canal de la Mànega, van començar a brollar les malfiances. Les aventures que per a una dona de millor nissaga s’haurien presentat com a distraccions i passatemps, en Vanessa despertaven tant de temor com fastigueig. Els insectes la picaven, i estava convençuda que només la pura desídia impedia que els camells fessin el mateix. Clyde s’esforçava, i s’hi esforçava molt, a fer que els llargs pícnics al desert s’assemblessin a un banquet, però fins i tot el Heidsieck1 refrigerat amb neu perd tot el gust, quan estàs convençut que el coper moreno que te’l serveix amb reverencial elegància sols espera el moment oportú per degollar-te. Era del tot inútil que Clyde mirés d’atorgar a Yussuf una disposició que amb prou feines es troba en un servent occidental: Vanessa era prou entesa per saber que tota la gent de pell fosca desconsideren la vida humana així com la gent de Bayswater les lliçons de cant.

I després de l’enuig i dels gemecs cada cop més habituals, encara un altre desengany, ara arran de la incapacitat del marit de trobar interessos compartits. Els hàbits i les migracions de les gangues, el folklore i els costums de tàrtars i turcmans, les virtuts d’una haca cosaca, eren qüestions que a Vanessa causaven si no una sentida indiferència. Per la seva banda, Clyde no sentia cap mena d’entusiasme quan era informat que la reina d’Espanya detestava el malva, o que certa duquessa reial —de les seves inclinacions, amb tota probabilitat, no se n’hauria de fer càrrec— tenia una violenta però del tot respectable flaca pels braços de trinxat de porc.

Vanessa començà a concloure que un marit que combina un tarannà errabund amb uns ingressos fixos és una benedicció a mitges. Una cosa és anar fins a la fi del món, però sentir-s’hi com a casa n’era una de ben diferent. Fins i tot la respectabilitat perd part de les seves virtuts quan l’has de posar en pràctica en una tenda.

Farta i desencantada amb la deriva de la seva nova vida, Vanessa no va dissimular el goig que li produïa la distracció encarnada en Mr. Dobrinton, amb qui havia coincidit a la primitiva hostatgeria d’un poble caucàsic de llanuts. Dobrinton era de forja ben britànica, potser en deferència a la memòria de la seva mare, l’origen de la qual es remuntava en part a una governanta anglesa arribada a Lemberg a principi del segle passat. Si, distret, haguessis cridat Dobrinski, de segur que s’hauria girat sense vacil·lacions; considerant, sense hesitació, que el fi tot ho justifica, s’havia permès una lleugera llicència amb el nom de la família. Mr. Dobrinton no era l’estampa més atractiva de la masculinitat, però per a Vanessa representava el vincle amb la civilització que Clyde s’havia disposat a ignorar i deixar enrere. Podia cantar Yip-I-Addy i parlava de mantes duquesses com si les conegués; en els moments més inspirats, com si elles el coneguessin. Fins i tot feia tiretes de la cuina i els cellers dels restaurants més augusts de Londres, una mena de crítica d’alta volada que Vanessa s’escoltava amb embadocament. I, per damunt de tot, compartia amb Vanessa, primer amb discreció, després amb determini, el desgrat i el menyspreu pels instints nòmades de Clyde. Negocis que tenien a veure amb pous petrolífers havien dut Dobrinton als encontorns de Bakú. El plaer de disposar d’un públic femení agraït el va revisar el seu viatge de tornada per poder coincidir amb la ruta de les noves amistats. I mentre Clyde traficava amb mercaders de cavalls perses o perseguia porcs senglars fins al jaç i engrossia les notes sobre els de l’Àsia central, Dobrinton i la dama discorrien l’ètica de la respectabilitat del desert des de punts de vista que manifestaven una tendència progressiva i diària a convergir. Fins que un vespre Clyde va sopar tot sol, llegint entre plat i plat una llarga carta en què Vanessa justificava la partida cap a indrets més civilitzats amb un company que li esqueia més.

Però Vanessa, que en el fons era del tot respectable, va tenir tanta mala pega, que ella i el seu amant vau caure a les mans d’uns bandolers kurds el dia mateix de la fuga. Ser engabiada en un ronyós poblet kurd en l’estreta companyia d’un home que només t’era el marit per adopció, i que aquest mal tràngol cridés l’atenció de tot Europa, era la cosa menys respectable que podia ocórrer. I aleshores hi havia les complicacions internacionals, que ho van empitjorar. L’informe del cònsol més proper deia: «Dama anglesa i el seu marit, de nacionalitat estrangera, retinguts per bandolers kurds que demanen rescat». Malgrat que Dobrinton tenia el cor britànic, totes les altres parts del seu cos pertanyien als Habsburg, i per més que els Habsburg no se’n sentien gaire orgullosos, d’aquest exemplar en concret de les seves grandioses i diverses possessions, i de bon grat l’hagueren bescanviat per un ocell o un mamífer per a Schoenbrunn Park, el codi de dignitat internacional exigia que fos presentada una sol·licitud de rescat. I mentre les ambaixades de tots dos països endegaven les mesures habituals per assegurar l’alliberament dels respectius súbdits, va esdevenir-se encara una horrible complicació. Clyde, seguint el rastre dels fugitius, sense gaires ganes d’atrapar-los però amb l’obscura impressió que era el que s’esperava d’ell, va ser capturat pels bandolers. La diplomàcia, per bé que va fer mans i mànigues per la dissortada dama, va mostrar signes de prendre-s’ho amb més calma amb aquesta ampliació de la comesa. Com havia observat un frívol senyoret a Downing Street: «A tot marit Mrs. Dobrinton el salvarem de bona gana, però digueu-nos de quants estem parlant.» Per ser una dona que valorava tant la respectabilitat, Vanessa estava de pega.

En l’entretant, la situació dels captius era prou compromesa. Quan Clyde va explicar als caps kurds la relació que l’unia amb la parella de fugitius, li van dispensar una comprensió circumspecta, si bé van vetar qualsevol idea de venjança sumària, ja que els Habsburg havien insistit que Dobrinton havia de ser lliurat viu i raonablement il·lès. No es van oposar a la pallissa de mitja hora dels dilluns i els dijous, però Dobrinton va empal·lidir malaltissament quan va conèixer el tracte i el cabdill va veure’s obligat a retirar la concessió.

I així, en l’exigu espai d’una barraca de muntanya, aquella colla de tres mal avinguda veia com s’arrosseguen les hores insofribles. Dobrinton estava massa espantat per parlar, Vanessa massa mortificada per badar boca i Clyde callat i sorrut. El petit negociant de Limberg va fer el cor fort per entonar una commovedora versió del Yip-I-Addy, però quan va arribar a l’estrofa que diu «Casa nostra mai no va ser així», Vanessa, plorosa, va suplicar-li que ho deixés córrer. I el silenci va embolicar amb insistència els tres captius reunits en tan patètiques circumstàncies. Com les bèsties del desert que al bassiol beuen amb hostilitat muda i ferma, tres cops al dia havien de congregar-se per endrapar el menjar que els preparaven, i s’apartaven llavors per reprendre la vetlla de la paciència.

A Clyde el vigilaven amb menys rigor. «La gelosia farà que es quedi al costat de la dona», van pensar els captors kurds. No sabien que un amor més salvatge i sincer el cridava amb mil veus des de la llunyania. Un vespre, en adonar-se que no li dispensaven l’atenció deguda, Clyde s’escapà muntanya avall i se’n tornà a l’estudi dels de l’Àsia central. D’ara endavant es va vigilar els captius amb rigor redoblat, però Dobrinton, en certa manera, no lamentava gaire la fugida de Clyde.

La força de la diplomàcia, o potser seria millor dir la bossa força plena de la diplomàcia, va reeixir en el rescat dels presoners, però els Habsburg mai no van poder heure la recompensa del seu desembossament. Al moll del petit port de la Mar Negra, on el parell acabat d’alliberar havia retrobat el contacte amb la civilització, a Dobrinton el va mossegar un gos, pel que sembla, rabiós, o, simplement, no gaire llepafils. A la víctima no li va caldre esperar els primers símptomes de la ràbia, perquè, de l’espant, es va morir a l’acte, i Vanessa va fer tota sola el viatge de tornada, segura que li havia estat restaurada certa respectabilitat. Clyde, en els lapses entre correccions d’una obra sobre els ocells de l’Àsia central, va trobar temps per presentar una demanda de divorci, i tan bon punt li va ser possible, es lliurà a les captivadores solituds del desert del Gobi, on va recollir material per a un llibre sobre la fauna de la regió. Vanessa, potser en virtut de l’antiga familiaritat amb els rituals culinaris del peix blanc, va trobar feina d’ajudant de cuina en un club del West End. No era res de l’altre món, però, almenys, era a tocar de Hyde Park.

© de la traducció, J. Argentó Raset
  1. Xampany francès
També pots llegir:
nit dels morts apel·les mestres
La nit dels morts – Apel·les Mestres