ciutat clifford d. simak chronos català
© Il·lustració d'Elsa Velasco

Ciutat – Clifford D. Simak

Ciutat de Clifford D. Simak és una novel·la de relats de ciència-ficció humanista.

Chronos ha publicat per primer cop en català una de les novel·les més estimades de la ciència-ficció humanista dels cinquantes. L’editorial, nascuda el 2019, vol reprendre l’esperit de 2001 de Pleniluni Alella, col·lecció que va introduir els grans clàssics de la literatura d’anticipació i fantàstic a Catalunya al llarg dels vuitantes.

S’estrenen amb Ciutat, recull de relats amb una visió nostàlgica del món que són explicats per un gos. El proper títol que publicaran és Llengua materna (1984) de Suzette Haden Elgin, un clàssic de la ciència-ficció feminista que es va avançar un any a The Handmaid’s Tale de Margaret Atwood.

La versió en català és de Scheherezade Surià. Feu-ne un tast a Stroligut.

Ciutat – Clifford D. Simak 1
SIMAK, Clifford D. Ciutat. Traducció de Scheherezade Surià. Editorial Chronos, 2019.

La veu d’en Joe li va interrompre els pensaments.
—Vostè és censor, oi? Per què no em fa les preguntes? Ara que m’ha trobat, no pot marxar sense apuntar les respostes. Sobretot la meva edat. Tinc cent seixanta-tres anys i amb prou feines soc un adolescent. Com a mínim tinc mil anys més per endavant. —Es va abraçar els genolls ossuts contra el pit i es va balancejar lentament endavant i endarrere—. Mil anys, i si em cuido…
—Però això no és tot —va tallar-lo en Grant, que intentava mantenir un to calmat—. Hi ha una altra cosa. Ha de fer una cosa per nosaltres.
—I qui són vostès?
—La societat —va respondre en Grant—. La raça humana.
—Per què?
En Grant el va mirar fixament.
—Vol dir que no li importa.
En Joe va negar amb el cap amb un gest que no contenia cap matís arrogant ni cap intenció de desafiar les convencions. Era una simple constatació crua de la realitat.
—Guanyarà diners! —va suggerir en Grant.
En Joe va indicar amb un gest els turons que els envoltaven i la vasta vall del riu.
—Ja tinc això —va declarar—. No necessito diners.
—Fama, potser?
En Joe no va escopir, però va fer cara d’haver-ho fet.
—La gratitud de la raça humana?
—No dura gaire —va observar en Joe, i el to burleta li va tornar a les paraules, acompanyat de l’enorme diversió que amagaven els seus llavis.
—Miri, Joe —va començar en Grant i, tot i que s’esforçava per evitar-ho, el to de veu se li va tornar suplicant—, el que vull que faci és important… Important per a les properes generacions, important per a la raça humana, tota una fita en el nostre destí…
—I per què he de fer res per persones que encara no han nascut? —va preguntar en Joe—. Per què m’he de preocupar més enllà dels anys que visqui? Quan em mori, seré mort, i tots els crits fervorosos i la glòria, les pancartes i les fanfàrries no voldran dir res per a mi. No sabré si vaig viure una vida fantàstica o una vida fracassada.
—Ho ha de fer per la raça —va dir en Grant.
En Joe va riure a cor què vols.
—La preservació de la raça i el progrés de la raça. Aquí és on vol arribar. Per què s’ha de preocupar per això? Per què me n’he de preocupar jo?
Les arrugues de riure se li van esborrar de la cara i va agitar un dit com si l’alliçonés de broma.
—La preservació és un mite… Un mite que ha guiat les seves vides. És una idea sòrdida sorgida de la seva estructura social. La raça s’extingeix a diari. Quan un home mor, la raça s’extingeix per a ell, i des de la seva perspectiva deixa d’existir.
—No li importa —va dir en Grant.
—És justament el que li estic dient —va coincidir en Joe.
Va mirar la motxilla que descansava a terra amb interès i l’ombra d’un somriure li va llambregar als llavis.
—Potser si em resultés interessant… —va suggerir.
En Grant va obrir la motxilla i en va treure la carpeta. Gairebé a contracor, va treure els pocs papers que subjectava amb el clip i va donar una ullada al títol: «Proposta filosòfica inacabada…»
Va lliurar el text a en Joe i el va observar mentre el llegia ràpidament. A la vegada que el mirava, va sentir interiorment l’escomesa punyent del fracàs absolut.
A casa els Webster havia pensat en una ment que desconegués el mecanisme lògic, una ment inalterada per quatre mil anys de pensament humà rovellat. Se li havia acudit que podia ser la solució que necessitava.
Era justament el que tenia al davant, però encara no era suficient. Faltava alguna cosa, una cosa que no se li havia acudit mai i en la qual tampoc no havien pensat els homes de Ginebra. Un tret fonamental de l’ésser humà que tothom, fins aquell moment, havia donat per descomptat.
La pressió social era el factor que havia mantingut unida la raça humana durant mil·lennis. Havia mantingut cohesionada la raça humana igual que la pressió de la fam havia mantingut les formigues esclavitzades a un patró social.
L’ésser humà no podia viure sense l’aprovació de la resta d’humans, precisava rendir un cert culte a la germanor; sentia la necessitat psicològica, gairebé física, que els altres humans aprovessin tot allò que pensava o feia. Aquesta força evitava que els homes es desviessin per tangents asocials, era una força que cimentava la seguretat de la societat, la solidaritat entre homes i la cooperació de la família humana.
Hi havia hagut homes que havien mort per aquella aprovació, d’altres que s’havien sacrificat per obtenir-la, i també que havien viscut vides que detestaven per guanyar-se-la. Sense aprovació, un home estava sol, marginat, com un animal expulsat del grup.
Evidentment, havia conduït a coses espantoses com la psicologia de masses, les persecucions racials o els genocidis en nom del patriotisme i la religió, però també havia estat el ciment que havia mantingut la raça unida, el factor que havia fet possible la societat humana des d’un primer moment.
I en Joe no tenia aquella necessitat. A en Joe li importava tot un rave. Li era ben igual què pensessin d’ell. No li importava si la gent aprovava el que feia o no.

© de l’edició, Editorial Chronos
© de la traducció, Scheherezade Surià